ITALIA Setmana Santa 2010

Dissabte, 27 de març de 2010

 Bages – Barcelona – camí de Civitavecchia  74 Km 

A mitja tarda marxem de casa amb destí el Port de Barcelona. Hem aconseguit bitllets per embarcar l’AC en un ferri fins a Civitavecchia, després d’haver d’anul·lar el primer ferri fins a Livorno per solapar-se les dates amb les colònies d’un dels nanos, a Guardiola de Berguedà. 

Esperant el Ferri

Amb alguna dificultat i alguna volta de més, trobem el punt per on entrar al pàrquing del port per tots aquells vehicles que volem embarcar. Després de fer el check-in, ens espera una llarga estona d’espera, doncs el ferri ve amb molt de retard. Aprofitem per sopar una mica (duem entrepans fets des de casa) mentre escoltem el Pou cantant les ventures i les desventures del Barça a Mallorca. De cop i volta, el pàrquing esclata a cops de clàxon amb el gol de l’Ibraimovic que a la fi dóna els 3 punts. Amb el xiulet final altra cop pitades comunes de celebració. El Madrid seguirà darrera a la classificació. Uns italians que s’han encarinyat dels bessons no surten del seu astorament i no entenen res de res. Hem de fer esforços per fer-los-hi entendre. Caram, que ha guanyat el Barça!. 

A 2/4 de 12 de la nit (2 hores més tard del previst), entrem al gran espai reservat pels vehicles al ferri. Estem ubicats al pàrquing 5. Amb poca cosa, sortim de l’AC en busca dels 2 camarots al pis 8 que tenim assignats. En un tres i no res estem dins del llit. 

La nit es fa tranquil·la, però el petit moviment del vaixell ens desperta més del normal i no dormo massa bé. 

Diumenge, 28 de març de 2010 

Camí de Civitavecchia – Pisa  273 Km 

A la coberta

Ens despertem al matí en algun punt indeterminat del Mediterrani entre Catalunya i Itàlia, amb els cops a la porta del nostre camarot dels membres de la família que estaven a l’altra camarot. Ens vestim i sortim a esmorzar. Ho fem en una espècie de bufet. Els nens al·lucinen amb tot. Després d’esmorzar, visita de reconeixement als pisos 10 i 11, on hi ha les zones comunes. Passem l’estona fins l’hora de dinar. Jo després marxo a dormir una mica, ja que em tocarà conduir de nit fins a Pisa. A mitja tarda, sortim tots junts a passejar per coberta, a escoltar música en directe i finalment a sopar uns entrepans, amb la posta del sol de fons, en un bar a la coberta i acabar de preparar les coses per tornar a baixar a l’AC. 

Són les 9 del vespre quan sortim del ferri damunt l’AC i enfilem el camí de Pisa. Un cop situats a la bona carretera, parem en una benzinera que està tancada per posar els bessons a dormir, donar medecines i engegar el gas. La carretera passa per estones per una via de país tercermundista, asfalt molt irregular, forats de veritat, revolts per evitar cases, ... 

Arribem a Livorno (el port de Pisa), etapa final del primer ferri planejat, però que les colònies, ens va fer variar, per arribar finalment a Civitavecchia. 

Només tenim un petit entrebanc a l’entrada de Pisa, no entenem bé el Tom-Tom i ens equivoquem de sortida. Això fa que coneguem una mica els voltants de l’aeroport Galileu Galilei abans d’arribar al grandiós aparcament i àrea d’AC’s. Tiquet automàtic per 24 hores i a dormir.

Dilluns, 29 de març de 2010 

Pisa – Lucca 27 Km

La nena gran, des de la finestra del llit caputxina, crida a l’aixecar la persiana 

-Veig la Torre !. La Torre !!.

Efectivament des de l’àrea, s’observa els darrers pisos de la “torre pendente” i part de la cúpula del Baptisteri. 

Piazza del Duomo

Dediquem el matí a visitar Pisa. No estem lluny d’un dels més famosos conjunts arquitectònics del món. A mesura que ens hi anem acostant, anem coincidint amb d’altra gent que també s’hi acosta. Després de vorejar els murs, per un carrer ple de paradetes i accedir a la plaça per una arcada de la muralla, gaudim davant nostre del majestuós espectacle arquitectònic de Pisa, Patrimoni de la Humanitat des de 1987. La Piazza dei Miracoli (o Piazza del Duomo), és un gran conjunt emmurallat al cor de la ciutat que conté al seu interior la famosa torre “pendente”, el Duomo, el Baptisteri i el Camposanto, així com una reproducció de l’estàtua de la lloba alletant els germans Ròmul i Rem. 

  

Luperca és el nom de la lloba que segons la mitologia va alletar a Ròmul i Rem, fundadors mitològics de Roma. La seva estàtua, coneguda per la Lloba Capitolina, es conserva al Museu Vaticà. En honor del llop es va instituir la festa romana de la Lupercàlia el 15 de febrer. Modernament s’ha suposat que Luperca fou en realitat una prostituta que es va cuidar dels dos infants (les prostitutes també eren anomenades despectivament "llobes").

Interior Catedral

Decidim visitar només el Duomo, i compro les entrades per la seva visita. La Catedral no ens defrauda, un terra molt treballat de marbre de diferents colors formant diverses formes geomètriques, un orgue fastuós, un sostre treballadíssim, tot molt espectacular. També visitem en una dependència inferior, les restes d’una antiga església. 

Menció especial a la treballada porta del Duomo i a la daurada porta del Baptisteri. 

En sortir, passegem una estona per la zona, mentre els bessons es prenen un biberó de llet. Som l'atracció d'un grup de japonesos que no paren de fer fotos als més menuts...ni que fossim el Gaudí!. Visionem des de sota la Torre inclinada de Pisa, que és, de fet, el campanar de la catedral. Es va construir perquè quedés vertical, però es va començar a inclinar alhora que començaven les obres l'agost del 1173. Avui està considerada un dels monuments més visitats d’Europa. Tot i així, el nen mitjà insisteix que la torre no està pas torta.

La construcció de la Torre de Pisa es va fer en tres etapes durant 200 anys. La construcció de la primera planta de marbre blanc va començar el 9 d’agost de 1173, en un període d'èxit militar i prosperitat. La primera planta està envoltada de pilars amb capitells clàssics i arcs cecs.
Després que la tercera planta fos construïda el 1178, la torre es va inclinar, degut a uns fonaments dèbils (tres metres), i un terra inestable. El disseny de la torre era imperfecte des del començament. La construcció es va aturar durant un segle. 

Durant la II GM, l'exèrcit dels Estats Units va destruir les torres properes a Pisa degut a l'amenaça que suposaven els franctiradors des d'aquestes posicions. Es va programar la voladura de la Torre inclinada, però una ordre de retirada a l'últim instant la va salvar. 

El 27 de febrer de 1964, el govern d'Itàlia va demanar ajuda per prevenir la caiguda. Es va assignar el projecte a un conjunt d'enginyers, matemàtics i historiadors, que van debatre sobre els mètodes d'estabilització a les illes Açores. 

Després de dues dècades de treball, el gener de 1990 es va tancar la torre al públic. 

Una dècada d'esforços de reconstrucció i estabilització, la torre es va reobrir al públic el 15 de desembre de 2001. Molts mètodes van ser proposats per estabilitzar-la, fins i tot afegir 800 tones de plom per què fes de contrapès. 

La solució final per corregir la inclinació va ser eliminar 38 m³ de terra de la zona inferior de la base. La torre s'ha declarat estable durant uns 300 anys més. 

L'alçada de la torre és de 55 metre des de la base, es creu que el seu pes és de 14.700, la inclinació és d'un 10% i té 294 graons.  

Sortim del recinte emmurallat per l’altra porta i ens dirigim cap on tenim l’AC. Em costa una mica orientar-me, però finalment arribem al pàrquing. Gravem una estona de la pel·lícula que el fill gran vol presentar com a material de suport al treball de recerca d’aquest any, ens dutxem, i movem l’AC per carregar i buidar aigües (doncs hi ha hores marcades per carregar i buidar), tornem al “nostre” lloc i ens preparem per a dinar. 

Àrea d'autocaravanes a Lucca

Un cop dinats ens dirigim fins al veí poble de Lucca. Amb una mica de sort, trobem una àrea per AC’s relativament a prop de l’entrada al casc emmurallat. Els tres petits dormen. Esperarem a que es despertin abans de començar la visita a aquesta població toscana. 

La part antiga de Lucca, es troba emmurallada, i per damunt de les muralles s’ha adequat un passeig que permet envoltar el casc antic. Nosaltres però, això ho deixarem per una altra ocasió, i amb la guia a la mà, anirem resseguint la ruta que allà se’ns hi descriu. 

Plaça de Napoleó

Poc després d’haver accedit al poble intramurs ens trobem amb la Plaça de Napoleó, un plaça rectangular de grans dimensions, oberta al cel i presidida per una estàtua de Maria Lluïsa de Borbó (successora d’Elisa Baciocchi, germana de Napoleó que va governar Lucca de 1805 a 1815), uns gegantins plataners i uns cavallets. Aprofitem l’espai per a berenar i tastar el primer dels famosos gelats italians. 

El menut ens demostra les seves habilitats de vol, al colpejar-se amb una cadena i sortir volant enrere. Un cop al cap, un espant i poca cosa més. Seguim camí gaudint de l’encant d’aquesta població. Veiem l’església de Sant Martin, i el Duomo amb la torre del rellotge (orologio). Amb més pressa que la que volem (a la gran li apreta una mica la panxa), enfilem cap a la Plaça del Mercat. Abans, en un vist i no vist hem contemplat la torre Guinigi actual símbol de la ciutat, des de que té un bosquet d’alzines crescudetes al cap damunt. En una gelateria, de la Via del Carmine podem entrar en un WC. Un cop reposats, seguim gaudint dels carrers que envolten la Plaça del Mercat, un espai ovalat en el lloc on antigament havia existit l’anfiteatre romà. 

Accedim a la plaça per una de les quatre portes (arcades) que hi donen, i la imatge ens captiva. La plaça de forma oval, té disposades pel seu perímetre un seguit de cases pintades amb colors pastel, amb els baixos plens de botigues amb enorme encant. És de ben segur, una de les imatges del viatge.

Plaça del Mercat

La plaça ens agrada tant, que hi fem temps per tal de quedar-nos a sopar, en una de les terrasses que disposen de taula al carrer. Unes pizzes i unes amanides ens faran passar la gana. Després de sopar, encara som a temps de visitar l’església de “San Michele in Foro” i un mercadet de la plaça del davant. 

De tornada a l’AC, posem als petits a dormir, la resta ens posem els pijames, lectura, jocs (els tres grans fan algunes emocionants partides a l’Uno) i a dormir. 

Dimarts, 30 de març de 2010 

Lucca – Florència – Venècia 363 Km 

Després d’esmorzar, carreguem i buidem aigües i sortim de Lucca, força bé. Posem gasoil. Sense entrebancs ens plantem a Florència i per intuïció acabem en un pàrquing de pagament a cel obert prop de l’estació. N’ocupem dues places. 

El temps no acompanya, fa fresca i el cel està tapat. Agafem tot el que podem i marxem a visitar la ciutat que desprèn art i arquitectura per tots costats. La nostra primera intenció és agafar un bus que ens acosti al centre, però una responsable dels serveis de transport públic ens diu que no ens val la pena i que a peu arribarem sense dificultats a la zona del Duomo que no la tenim pas lluny. 

Quan ja hem fet uns quants metres, els grans recorden que no han agafat les seves càmeres. Així que faig mitja volta, i vaig, (sol), a buscar-les. 

Efectivament, el camí se’ns fa entretingut i anem gaudint de diferents racons d’aquesta ciutat. Abans d’arribar a la Plaça del Duomo, veiem l’església gòtica de Santa Maria Novella (s. XIII i XIV), amb una bella façana. Pel carrer Banchi, accedim a l’art que transpira la Plaça del Duomo. Allà, en un espai més aviat petit, s’alça un dels conjunts arquitectònics més impressionants d’Europa (i potser del món). 

És hora punta i les diferents cues són llarguíssimes. Decidim deixar l’entrada al Duomo, per més tard i continuar la visita del molt que aquesta ciutat ens ofereix. 

Ponte Vecchio

Ens dirigim cap al Ponte Vecchio, passem abans per la Piazza della Signoria, un autèntic museu escultòric a l’aire lliure. A la magnífica font de Neptú i a l’estàtua eqüestre del Gran Duc Cosme I, s’afageixen destacats, als vorals del Palau Vecchio (s. XIV), l’estàtua de Perseo de Cellini i el David de Miquel Àngel (l’original és a l’Accademia). 

Pel costat del Palau dels Uffizi, accedim a un mirador sobre el riu Arno, des d’on ja veiem la majestuosa silueta del Ponte Vecchio, un pont medieval, el més antic de la ciutat i que casualment, no va ser volat durant la II GM. 

El pont, l’esperit que s’hi respira, les botigues damunt del riu, l’olor, els colors, tot el fan molt especial. S’acosta l’hora de dinar, i trobem un restaurant que ens fa el pes a l’altra banda del riu. 

Després de dinar, tornem a travessar el Ponte Vecchio i ens encaminem xino-xano altra cop cap en direcció al pàrquing de l’AC. Ho fem per carrers diferents, a l’esquerra gaudim de l’Arc del Triomf de la Plaça de la República, que commemora el breu temps que Florència va ser la capital d’Itàlia. Aprofitem una parada d’un mercat per comprar una samarreta neroazurra de l’Internazionale de Milà.  

Duomo

Altra cop a la Plaça del Duomo, les cues han disminuït, i aprofitem per visitar el Duomo, la catedral amb una fabulosa façana neogòtica de molts colors i amb la cúpula de Brunelleschi. A dins bonic paviment. Els petits s’han adormit, jo hem quedo amb ells mentre la resta de l’”expedició” entren a les tenebres. La cripta que conserva les restes de l’antiga església de Santa Reparata (s. IV),ensorrada al 1296 per construir damunt seu la catedral. 

Uns gelats a la mateixa plaça ens refresquen (tot i que no fa gaire calor), abans de visitar per torns el Baptisteri amb el sensacional i impressionant sostre daurat que representa el Judici Final amb mosaics multicolor del s. XIII. 

Després de pagar l’estada al pàrquing, i amb l’inestimable ajuda del Tom-Tom, marxem cap a Venècia. Passen 10 minuts de les 3 de la tarda. L’autopista que ens ha d’acostar a Venècia, travessa els Apeninos. Si les autopistes italianes, ja són dificultoses de per sí, sense vorals i carrils una mica més estrets dels que estem acostumats, aquesta se les porta: només dos carrils, amb revolt darrera revolt, pujada considerable fins a coronar el port, un gran trànsit de camions de càrrega i de gran tonatge i a més tot amanit amb una considerable tromba d’aigua. Una persistent i emprenyadora pluja. Un cop coronats els Apeninos, la pluja ens acompanya gairebé fins arribar a la vall per on circula el riu Setta, allà ens abandona la pluja i gairebé amb la mateixa paritat se’ns apareix una autopista més ample, planera i molt més rectilínia, que ja no ens abandonarà. 

Passat Bolonya i ja enllaçats amb l’autopista que ens duu direcció a Milà i Venècia decidim parar per estirar les cames, fer temps i sopar. Després d’una frugal visita a la botigueta de l’àrea, ens posem a jugar i a llegir dins l’AC. De sobte un gran espetec d’aigua ens sorprèn i ens acaba deixant un bonic arc de Sant Martí dibuixat al cel. 

Un cop hem sopat i rentat els plats reprenem el camí cap a la ciutat dels canals. La ruta es fa amena. Travessem el riu Po, el més cabalós i important d’Itàlia. Deixem enrere Ferrara i després Pàdova. 

Llegeixo un rètol que indica Venècia a la dreta, però faig cas al Tom Tom i això fa, que fem uns 40 quilòmetres més per una autopista de nova construcció que ens transporta molt al nord de la ciutat de Venècia. 

Un cop refets de l’emprenyamenta no ens costa trobar el punt per AC al pàrquing Tronchetto. Són les 11 de la nit quan arribem a l’antiquíssima ciutat, imperi del Mediterrani, i després de posar les alces i connectar-nos al corrent ens posem a dormir. 

Dimecres, 31 de març de 2010 

Venècia – Sirmione 160 Km 

Nit molt tranquil·la al costat d’una dotzena d’AC’s més. Després d’esmorzar, agafem els patracols i ens adrecem a la finestreta de venda de tiquets per agafar un anada i tornada pel vaporetto. Per cert caríssims bitllets, i encara sort que els més menuts no paguen. 

Ponte Rialto

Aquesta llançadora que navega pels canals de Venècia ens acosta al Ponte Rialto. Els grans al·lucinen amb el que van veient. Som als escenaris reals de la pel·lícula “El príncipe de los ladrones” que agrada força als nens. Baixem a la parada de Rialto i després de travessar el bell pont, ens dirigim a visitar el vell mercat de Venècia. Fruites i verdures de tot tipus donen color al grapat de parades, que es complementen junt amb les de peix i marisc. Una festa pels sentits. Tornem a travessar el Rialto (1588-1591) carregat de botigues a banda i banda del carrer central i tot gaudint de les peculiaritats de la ciutat, de mica en mica, ens anem acostant a la Plaça de Sant Marc. Passem pel carrer on hi ha l’hotel on ens hi vam allotjar, al febrer de 2008 abans de desembocar a la majestuosa plaça de Sant Marc. La màgia que aquesta plaça reflecteix, segueix vigent en aquesta meva tercera visita a la ciutat.

Costa d’imaginar que aquesta plaça, durant segles el cor polític i religiós de Venècia, fou el jardí d’un monestir travessat per un rierol. 

La relluent basílica de Sant Marc amb la fantàstica successió de cúpules, columnes, arcs i agulles que s’alternen amb estàtues de marbre, gelosies i fantàstics mosaics; el Campanile amb els seus 98,5 metres d’alçada, amb un ús que va des de far, a torre de vigia, passant per sala de tortures; el Caffè Florian, primer cafè d’Europa que conserva la decoració del 1720; el Palau Ducal, fou la residència oficial de 120 dux que van governar Venècia entre el 697 i el 1797; les columnes de Sant Marc i Sant Teodor que daten del 1172, la Torre del Rellotge amb els dos moros de bronze que toquen les hores al balcó superior... tot en aquesta plaça és magnífic i teló de fons de grandíssimes processons en honor de comandants victoriosos, dignataris estrangers i festivals. La part occidental de la Plaça va ser remodelada per Napoleó, qui va voler-hi construïr un palau reial.

Els petits s'han adormit, jo em quedo amb ells mentre la resta de la família van a visitar la basílica de Sant Marc. Una estona d’esbarjo a la Plaça, empaitant coloms i sent la “comidilla” de diferents grups de japonesos.

Voregem la fabulosa façana del Palau Ducal, abans de gaudir del Pont dels Sospirs. Un dels ponts més famosos del món, d’estil barroc i datat del s. XVII i que connecta el Palau Ducal amb els calabossos. Unes obres, fan que només puguem observar el pont en sí, les parets laterals que el sustenten estan recobertes d’una lletgíssima tela blau turquesa. Horrible!. Li treu del tot l’encant d’entendre el veritable sospir dels presoners dirigint-se cap a la mort. 

S’acosta l’hora de dinar i parem en un restaurant davant de l’entrada del Gran Canal, ens claven 80 € per uns ridículs espaguetis amb tomàquet, uns altres (certament molt bons) a la carbonara, una pizza de pernil i bolets i un combinat de pollastre i macarrons. Seguim desfilant pels voltants del Palau Ducal, gaudint d’un excel·lent dia amb un esplèndid sol i les góndoles amunt i avall. 

Comencem a estar cansats, i decidim tornar cap a l’AC per marxar de Venècia i dirigir-nos a Sirmione, la nostra propera parada. El vaporetto que agafem a Rialto, va tant carregat que no hi cabem tots. Només hi entra una part de la colla. La resta ens esperem al proper servei. Com que som dels primers en entrar, ens podem acostar a la barana, el que ens permet tenir una altra peculiar visió del Gran Canal i les cases que reposen damunt seu. 

Ens retrobem, amb els crits, de quan ens veuen arribar, a la parada de Tronchetto, la resta de la família de la que ens haviem separat. Tots junts ens dirigim cap a l’AC, pleguem les coses i engeguem cap a Sirmione. Són les 4 de la tarda. 

Plaça a Sirmione

El camí fins a Sirmione és relativament curt, només el fet de que ens hi acostem amb el dipòsit en reserva dóna emoció al tram final del viatge. Un cop abandonada l’autopista, trobem una benzinera on carreguem (passem per primer cop dels 100 € en gasoil) i un súper on fem les compres per passar els propers dies. De tornada a l’AC, la més petita ens demostra el seu geni quan la volem lligar altra cop a la cadireta amb una espectacular rabieta. La pobra no acaba d’entendre que estem viatjant. 

Pont a Sirmione

De seguida trobem el pàrquing exclusiu per AC’s, puc agafar un dels darrers espais que quedem a primera línia del Llac Garda.

Llac Garda

Amb el morro dirigit al llac, gaudim d’una espectacular vista.

Fa fresca, tot i que els nens aprofiten els darrers minuts de claror per esbargir-se fora l’AC.

Després de sopar sortim a passejar per aquest curiós i bonic poble, banyat pel Llac Garda i pel que per accedir al centre històric cal fer-ho a través d’un pont llevadís. Hi ha racons d’extrema bellesa, com l’antiga església de Santa Maria della Neve, d’estil romànic i la de Sant'Anna, que es troba a l’entrar al poble després del pont llevadís. Peculiar és també el Castell Scaligero, protegit per un canal perimetral.

Llac Garda

Dijous, 1 d’abril de 2010

Sirmione – Parc Gardaland – Desenzano del Garda – Sirmione 45 Km 

Avui hi ha l’aniversari del nen gran i una dels regals serà passar la diada en un parc d’atraccions, el Parc Gardaland. 

Parc Gardaland

Entrada Parc Gardaland

El temps no ens acompanya massa i amenaça pluja. A les 12 comença a ploure, decidim tancar-nos al restaurant ambientat de poble pirata, il·lusos nosaltres esperant que pari de ploure mentre dinem. Quan sortim, encara plou amb més ganes que abans i la mare torna cap a l’AC amb els bessons, mentre la resta desafiem a l’aigua i anem passant d’atracció en atracció.

Sobre les 4 s’atura la pluja, però a les 5, els grans comencen a tenir fred i decidim tornar a l’AC.  

Un cop eixugats comencem a entrar en calor i els nens expliquen, totes les aventures viscudes des de que ens hem separat. 

Decidim marxar per visitar Desenzano, abans però parem a l’àrea d’AC’s de Sirminione (força allunada del centre) per buidar i carregar aigües. El recepcionista ens informa que als quarts de la “Champions”, el Barça ha empatat a 2 al camp de l’Arsenal. 

Desenzano, és un bonic poble, ara abocat al turisme, però amb un passat pesquer evident. Aparquem en un carrer en pujada a prop del centre. Passegem per diferents carrers. Ens encantem en l’aparador d’una botiga, l’amo un cop s’ha assegurat que els 5 nens són fills nostres, exclama: 

-Bravo mamma !!!.

Sirmione

Amb l’amenaça de les primeres gotes, tornem cap a Sirmione. Aparquem al pàrquing. Sopem dins ja que bufa vent i fa fred. Nit de molt mala mar, fort vent (que ens mou amb claredat l’AC) i en que els bessons es queixen de fred, ja que el vent s’escola dins l’AC per les juntes de la porta de la bodega, que dóna al seu llit. 

Divendres, 2 d’abril de 2010 

Sirmione – Bérgamo – Mini Itàlia – Àrea Autopista Ceriale Nord 373 Km  

Després de la mala nit que hem passat, emprenem l’etapa d’avui amb la intenció de visitar Bérgamo i acostar-nos el màxim a la frontera francesa. Sortim de Sirmione passades per poc les 10 del matí, no sense abans haver fet unes quantes fotografies del llac i les muntanyes nevades del fons.

Per autopista ens acostem a Bérgamo, trobem amb facilitat el centre de la ciutat i comencem a desesperar-nos per trobar un lloc on aparcar l’AC. Després de gairebé una hora de buscar, i descartat l’únic que hem trobat, per estar limitat a 2 hores i estar força apartat del centre, decidim passar de visitar la ciutat i anar tirant. Buscarem una població més petita per sortir i dinar. Tornem a agafar l’autopista i sortim a la primera que podem, per casualitat és la sortida que ens porta a Minitàlia. Entrem al parc, dinem correctament estacionats i després de dinar ens dirigim a visitar el parc. Primer prenem una barca de troncs que ens transporta pel Mediterrani, desprès continuarem la visita a peu. Fa sol i no bufa el vent. Un cop contemplades les diferents construccions més representatives del país, canviem de parc (bé és el mateix) i passem a la part d’atraccions, sense cap cua anem passant d’atracció a atracció, són atraccions diferents, n'hi ha que no les haviem vist mai. Marxem amb el tancament del parc i amb temps per passar per un súper proper a carregar pasta i altres aliments. Aprofitem que estem ben aparcats per sopar al pàrquing. Mica en mica va caient la nit, quan un guarda de seguretat ens indica que allà no hi podem passar la nit. Li diem que no és la nostra intenció i que de seguida marxem. 

Són gairebé les 9 quan reprenem la marxa. Anem fent quilòmetre darrera quilòmetre mentre els nens veuen la pel·lícula “La niñera mágica”. A l’acabar, els posem a dormir i nosaltres continuem. Hem agafat ja el tram de l’autopista que està carregat de túnels i a prop de les 12, ens parem a l’àrea de Ceriale Nord a dormir. 

Dissabte, 3 d’abril de 2010 

Àrea autopista Ceriale Nord – Sainte-Maxime – Parc Ornitològic de Pou de Gau 343 Km 

Hem passat la nit com hem pogut. L’autopista ens ha fet molt soroll i no hem descansat el necessari. Després d’esmorzar, marxem cap a Sainte-Maxime. Abans de res carreguem gasoil a la mateixa àrea, els nens miren “La princesa prometida” i nosaltres anem posant quilòmetres un darrera l’altra. Plou. L’autopista, és força estreta, no té carril de seguretat ni a la dreta ni a l’esquerra. Els túnels se segueixen succeint un darrera l’altra. De sobte, dins d’un túnel, canvia la il·luminació. En sortir trobem voral a banda i banda. Ja som a França. Quan passem per Cannes torna a ploure. Durant força trams observem el Mediterrani colpejant l’abrupta costa del golf de Lleó. Decidim arribar a Sainte-Maxime per la carretera de la costa i prenem la sortida de Menton. Un cop dins d’aquesta població, a la que accedim per una avinguda plena de tarongers, intuïm que ens hem equivocat. Tots els carrers estan col·lapsats i gairebé no avancem. Finalment aconseguim girar i desfer el camí fet. Hem perdut més de mitja hora. 

La carretera que ens acosta a Sainte-Maxime, és força estreta, vorejada per boscos amb pins i vegetació baixa. No ens costa massa trobar d’atapeïda àrea per AC’s. Està al costat del McDonalds. Aparquem en un racó (10 € x 24 hores). És l’1 del migdia i tot i estar núvol, no plou. 

Carrer a Sainte-Maxime

Després de dinar, fem el quilòmetre que ens acosta a la part costera del poble. Sainte-Maxime resulta ser un bonic poble de cases baixes, ara volcat al turisme i des del qual, davant les seves costes, apareix Saint-Tropez. Caminem pels seus carrers, tot buscant la botiga de conserves de peix que vam descobrir l’estiu passat a Saint-Maló. Fem la conseqüent carregada de conserves varies i ens aturem en una creperia a degustar aquest saborós plat francès. Creps de nutella per la majoria i jo un cafè. 

Continuem assaborint els racons d’aquest turístic poble, i ens aturem a jugar a un petit parc infantil. Els nens, hi juguen una bona estona, mentre els participants d’una cursa de vela van arribant a la meta. 

Port a Sainte-Maxime

De tornada cap a l’AC, i mentre la resta marxa cap a l’àrea jo paro a un Carrefour, (junt amb el menut que s’ha adormit al cotxet) per comprar quatre coses. Al sortir salten les alarmes de la caixa, de seguida em veig rodejat d’un parell de tipus amb no massa bona cara. Els intento explicar que no porto res, que tot el que porto ho he pagat, però la seva cara d’incredulitat deu estar a l’alçada de la meva cara d’emprenyat. Em regiren la bossa, el cotxet (el “peque” segueix dormint), i finalment em miren la roba que porto. No massa convençuts em diuen que puc marxar. L’espectacle que s’ha muntat ha estat considerable. Mentre torno cap a l’AC, recordo els episodis semblants a l’aeroport de Viena i a l’entrada d’uns magatzems a Praga. 

Aprofitem que encara és clar per anar a carregar i buidar aigües (gratuït). Un austríac ve a saludar-me i em fa dentetes dient-me que puja d’Espanya on hi ha estat uns tres mesos i que mica en mica torna cap al seu país. 

Sopem a l’àrea. A ¾ de 9, marxem. El nostre lloc ràpidament queda ocupat per una AC italiana. L’àrea està plena al màxim. Just hem sortit de l’àrea i enfilem la carretera, un dels nanos diu que té molt pipi i he de parar a la cuneta per que utilitzi el nostre Roca particular. Aprofitem l’aturada per a imposar als tres grans unes medalles que jo vaig comprar al parc Gardaland, com a premi al millor dia en comportament. 

Abans d’arribar a Pou-de-Gau, on passarem la nit, encara ens aturem una estona per carregar gasoil i reposar. Una gossa en “plan” Lilí ens diverteix una estona. Hi ha gent molt cursi i que aprofita els animals per fer-se encara més cursis. 

L’àrea de Pou-du-Gau està plena a vessar. Fem mitja volta i ens aturem passats uns quilòmetres en un desviament de la carretera. Al mateix lloc ja hi ha un parell d’AC’s més. 

Diumenge, 4 d’abril de 2010 

Parc Ornitològic de Pou de Gau – Elna – Bages 448 Km 

Al matí descobreixo, amb grata sorpresa, que estem a l’aparcament del Parc Ornitològic que volíem visitar avui. Això farà que no haguem de moure l’AC. 

Pel Parc Ornitològic poden fer-se un parell de rutes a peu, una de curta i una de més llarga. Optem per fer la llarga, després veurem que ha estat un error. 

Flamencs

La visita és fa molt amena, doncs la visió d’ocells és una constant. Els flamencs amb el seu vistós color rosat en són la principal atracció i s’agrupen per centenars. El paisatge típic d’aiguamoll també té el seu encant. Fem el recorregut curt i l’enllacem amb el llarg. Com per art de màgia els ocells han desaparegut en la seva substitució grapats i grapats de mosquits que intenten dinar a costa nostra. En alguns moments caminar es fa impossible i hem de travessar corrents. Una mica desil·lusionats per la part final del recorregut ens dirigim cap a l’AC per dinar, doncs amb la caminada hem agafat força gana. 

Parc Ornitològic de Pou de Gau

Són 2/4 de 3 de la tarda quan decidim marxar i fer els darrers quilòmetres fins arribar a casa. Els menuts de seguida s’adormen. A Carnon aconseguim trobar una benzinera doncs teníem el dipòsit força buit i estàvem una mica “acollonidos”. 

Un cop a Montpellier deixem les carreteres secundàries per agafar l’autopista. A l’alçada de Beziers el fort vent em tanca el retrovisor i em deixa a cegues uns quants metres. Em costa tornar-lo a lloc. Al cap d’uns quilòmetres la història és repeteix. 

Fa temps que tenim ganes de parar a Elna, per visitar-ne la Maternitat, que va tenir un paper destacat ajudant a néixer nens de mares catalanes durant la Guerra Civil espanyola. Arribem a Elna i aparquem l’AC en un carrer del poble. Sortim a buscar la maternitat, el que pensem serà una tasca fàcil. No hi ha cap rètol i en el planell de consulta no hi consta. Després de passejar una estona pels carrers, ho preguntem i ens dirigeixen cap als afores de la població. Tornem a agafar l’AC i seguint les indicacions que ens ha donat la bona dona, arribem al que fou la maternitat, i que Assumpta Montellà ha fet famosa amb el seu llibre “La Maternitat d’Elna”. Arribem uns minuts massa tard i la visita per dins ja no es pot fer. Des del pàrquing observem l’edifici de totxana vermella i marxem, ho haurem de deixar per una altra cop. 

Maternitat d'Elna

Els Protagonistes: La Maternitat d'Elna va ser una institució humanitària dedicada a ajudar dones, sobretot exiliades. Va ser fundada el novembre del 1939 per la suïssa Elisabeth Eidenbenz. Hi van néixer uns 600 nens, fills de refugiades de la Guerra Civil Espanyola, internades en els camps propers a Elna. Més tard també hi van néixer fills de jueves en la II Guerra Mundial. La maternitat d'Elna era també anomenada la maternitat suïssa ja que era obra d'una fundació humanitària d'aquesta nacionalitat, concretament de la secció del SCI (Servei Civil Internacional) anomenada Cartell d'Ajuda Suïssa als Nens de la Guerra Civil Espanyola. Va deixar de funcionar l'any 1944 quan els nazis la van tancar durant l'ocupació de França.

Elisabeth Eidenbenz era una mestra suïssa que va arribar a Madrid, amb 24 anys, el 24 d'abril del 1937 com a voluntària de l'Associació d'Ajuda als Nens de la Guerra per ajudar a mares i nens durant la Guerra Civil Espanyola, formant part d'un enviament d'ajuda humana i material. Quan es va produir la caiguda de la república, es va desplaçar amb els refugiats cap al Rosselló, on la majoria van ser internats. Allà es va dedicar a buscar i recollir a les embarassades dels camps d'internament habilitats pels francesos. Va gestionar amb les autoritats franceses els permisos necessaris i va negociar els protocols d'actuació del personal de la maternitat als camps. El seu camp d'actuació abastava els camps d'Argelers, Sant Cebrià de Rosselló i Ribesaltes.  

Ens aturem al Village Catalan, però no des de l’autopista sinó des de la nacional. Aquests francesos tenen coses molt rares. L’àrea de l’autopista té una accés des de la nacional que et permet gaudir de les instal·lacions però no pas agafar l’autopista. 

Passem una bona estona jugant. Bufa un vent molt fort i alguns cops l’AC es mou ostensiblement. Sopem a l’AC i després de sopar reprenem el camí fins a casa. Són ¾ de 9 del vespre. 

Al quilòmetre 66,5 de l’AP-7 (a punt d’arribar a Girona), el comptaquilòmetres de l’AC marca els seus primers 10.000 quilòmetres. 

Sense novetats remarcables arribem a casa quan passa poc de les 11 de la nit. Ens quedem a dormir a l’AC.

FRANÇA ALSÀCIA NADAL 2009

Informació
Capital	Estrasburg
Superfície	8.280  km2
Població (2004)  - Total  - Posició  - Densitat	1.794.000 14ª 217 hab./km²
Gentilisis	alsacià, alsaciana
Departaments
Alt Rin Baix Rin

 Alsàcia (Alsace en francès, Elsass en alemany i alsacià) és una regió de França situada a l'extrem nord-est. Comprèn els departaments de l'Alt Rin i del Baix Rin. La capital és Estrasburg.

Els principals rius del país són de la conca del Rin: el mateix Rhin, Sauer, Lauter, Moder, Zorn, Bruche, Fecht, Thur i Ill.

La regió d'Alsàcia formà part del comtat d'Alsàcia durant l'Edat Mitjana; s'incorporà a França el 1648 per la Pau de Westfàlia. Posteriorment, després de la Guerra francoprussiana de 1870 fou novament incorporada a Alemanya. Juntament amb part de la Lorena formà dins de Prússia la província d'Alsàcia-Lorena. En acabar la Primera Guerra Mundial el 1918, fou novament incorporada a França. Durant la Segona Guerra Mundial fou incorporada al Tercer Reich i finalment, el 1945, fou retornada a França.

Amb quasi bé un 3% del PIB, Alsàcia està situada a la tercera plaça del rànquing de regions franceses, amb un PIB per habitant de més de 26.196 euros.

Alsàcia és una regió amb una activitat econòmica força variada.

La població originària del país és d'origen germànic, i la seva parla és l'alsacià, també anomenat elsassich o elsaser dicht, dialecte alamànic semblant a les variants alemanyes parlades a Suïssa, Suàbia, Vorarlberg i Baden-Wurtemberg. Dialectalment, l'alsacià es divideix en dues variants:
Hochdeutsche (Alt alemany) a Ferrette i alamànic a Mulhouse, similar als de Suïssa, Baden i Vorarlberg. El límit són els boscos de Haguenau.
Fràncic renànic, a Ingwiller, Wissembourg i Niederbronn-les-Bains, similar a les parles de Luxemburg, Palatinat i Eupen.

Avui dia, una part de la població continua parlant la llengua local. Es tracta d'un dialecte alamànic, amb manlleus a la llengua francesa, que durant molt de temps ha estat la llengua materna de la majoria d'alsacians. Ara bé, actualment l'única llengua oficial és el francès. L'alt alemany (Hochdeutsch) ho va ser de 1871 a 1918 i de 1940 a 1944. Durant el període 1871-1918, el francès es va continuar ensenyant a les escoles dels enclaus de parla francesa.

Des de 1992, s'han creat als instituts, amb el propòsit de preservar l'alsacià, seccions bilingües paritàries on l'ensenyament es dispensa en francès i alemany. El 5% dels alumnes alsacians de secundària estudia en aquestes seccions. L'alsacià pot ser après a preescolar i a primària, encara que l'escrit es fa en alemany, ja que aquest es considera la versió escrita comuna al conjunt de dialectes alsacians. Alhora, des del 1990, l'associació ABCM-Zweisprachigkeit ha obert escoles bilingües a Saverne, Haguenau, Schweighouse-sur-Moder, Estrasburg, Bindernheim, Ingersheim, Lutterbach i Mulhouse. El 2004 el nombre d'alumnes escolaritzats en classes bilingües paritàries era d'11.662 (749 a les escoles d'ABCM, 10.351 a escoles públiques i 562 a escoles privades confessionals).

La cuina alsaciana és coneguda per les seves especialitats tradicionals elaborades, com el baeckeoffe, les tartes flambées o flammekueche, el fleischnackas i, en especial, la choucroute.

La cuina tradicional es basa en la tradició culinària germànica, i, tot i que utilitza sovint la carn de porc com ingredient en diversos plats, no es fa extrany el consum de preparats amb peixos, com la carpe frite (carpa fregida), popular al sud d'Alsàcia, al Sundgau.

En la tradició de les festes de cap d'any, es prepara una gran varietat de galetes i petits pans de pessic anomenats brèdels (festa de Saint Nicolas, el 6 de desembre), així com els pain d'épices (pans de mel amb espècies), que se distribueixen als mercats tradicionals de Nadal d'Estrasburg i d'altres localitats alsacianes.

La bandera alsaciana històrica està formada per dues bandes horitzontals: una vermella i una blanca. Té el seu origen en la forta presència d'aquests dos colors en els emblemes de les famílies nobles i de les viles alsacianes. Durant el període 1871-1918, en què Alsàcia pertanyé a l'Imperi alemany, aquesta bandera s'afirmà com a símbol d'Alsàcia, sobretot com a reacció a les pretensions centralitzadores de Prússia. El 25 de juny de 1912, el parlament d'Alsàcia-Lorena l'adoptà com emblema nacional. Actualment, aquesta senyera competeix amb la bandera oficial, calcada de l'escut alsacià, de recent creació i sense cap fonament històric.

La bandera alsaciana històrica és coneguda en alsacià com Rot un Wiss (en català: vermell i blanc). L'himne alsacià és l'Elsässisches Fahnenlied.  

DIVENDRES, 4 DE DESEMBRE DE 2009

Bages- Gallargues 385 km

Tarda pels darrers preparatius, després de les últimes extraescolars, sopem i liquidem els últims polls d’un dels nens. Anem enllestint cadiretes, mantes pel viatge i les darreres coses que ens queden a la nevera. A ¾ de 9 sortim de casa, el termòmetre marca 8º positius i per l’eix ens dirigim cap a Girona per enfilar autopista fins Alsàcia, el nostre destí d’aquest desembre.

Pàrquing a Gallargues

Un cop passada la frontera, posem els nens a dormir i reprenem camí fins allà on el cos aguanti. És l’1 de la matinada quan decidim sortir de l’autopista passat Montpeller, poc després d’haver fet gasoli, i buscar un lloc tranquil on passar la nit.

Un cop a Gallargues i després de buscar una mica trobem una espècie d’aparcament de terra, en un lloc força il·luminat i al costat d’un carrer dels que semblen principals. Són 2/4 de 2 quan ens posem al llit. Sentim la remor de l’autopista i dels avions per les proximitats de l’aeroport de fons. 

DISSABTE, 5 DE DESEMBRE DE 2009

Gallargues – Pérouges – Montbéliard 621 Km

La més menuda no s’ha acabat d’adaptar al nou habitacle i ens ha donat la nit. En prou feines hem pogut aclucar els ulls. La meva companya haurà dormit unes 3 hores i jo potser unes 4. La resta com si la moguda no anés amb ells.

Al matí, cap a les 7 ja tenim sarau i després d’esmorzar reprenem camí cap al nord. Són ¾ de 10. De pujada decidim no parar a Lió, per visitar les festes de la llum que avui comencen. Ja que em fa pal, haver d’aparcar lluny i acostar-nos al centre amb transport públic. Cotxets, recanvis, roba d’abric ... i esperar fins al vespre per veure l’espectacle de llums i després altra cop transport públic fins a l’AC. Potser fins i tot haver de buscar lloc per dormir. Deixem per quan els nens siguin més grans poder visitar aquest esdeveniment que acull més de 4 milions de visitants.

No hi ha massa trànsit i els quilòmetres van caient, deixem enrere Montbéliard, Orange i Lió. S’acosta l’hora de dinar, comento la possibilitat de fer-ho a Pérouges (a 36 Km al nord-est de Lió) i després, visitar-ne el poble medieval.  

Plaça a Pérouges

Fundat per antics habitants de la ciutat italiana de Perurgia. En aquest poble s’han rodat diferents pel·lícules, algunes de renom com la d’“Els tres mosqueters” de Bernard Borderie de l’any 1961.

Això ha agradat als nens i tenim un beneplàcit total a la decisió.

Val a dir també que Pérouges va ser visitada per Bill Clinton (president dels EUA) i la seva esposa Hillary, arrel de la reunió del G7 a Lió el 1996.

A la 1 ja estem preparant el dinar, mentre els nens (tots) estiren les cames i juguen a l’aparcament on ens hem instal·lat. Suposem que per l’època de l’any està pràcticament vuit, una barrera en regula el pas, previ pagament de 4 euros per 24 hores d’estada i que es troba a pocs metres d’aquesta preciosa i apinyada població enfilada dalt d’un turó.

Un Racó de Pérouges

Pàrquing a Pérouges

Dinem tranquils, amb un cel gris que li dóna un aire més medieval si cal, a la vista que gaudim de la població. Després de dinar i de rentar plats, una mica abrigats i amb els cotxets sortim per visitar Pérouges.

Els seus carrers empedrats ens dificulten l’avenç amb els cotxets, però la brillantor del que veiem, els racons que desborden història per tots costats, el ben cuidat que esdevé tot, els arbres centenaris que se’ns apareixen al girar els estrets carrers, el desordre natural dels carrers, fan que imaginàriament ens haguem remuntat a l’Edat Mitjana.

Carrer a Pérouges

I pensar que aquest poble va estar a un pas de ser enderrocat a principis del 1900 i que només gràcies a la intervenció del President de la República i a un grup de proteccionistes associats se’n va salvar.

Després de comprar una deliciosa coca ensucrada i de berenar-ne a l’AC, enfilem carretera (autopista) cap a més a munt.

La mala nit que hem passat fa que ens trobem cansats. Fem quilòmetre rere quilòmetre fins que ha fosquejat. Ens aturem en una àrea de servei a l’autopista i ens disposem a passar una estona parats, per que els nens juguin, llegeixin, pintin, s’estirin … fins després de sopar, quan reiniciarem la marxa. Són les 6 de la tarda.

L’àrea no te cap servei tret d’uns més que nets W.C. De tant en tant algun vehicle ens fa companyia, però a fora fa fred i és negra nit. Preparem el sopar, i després de ficar els bessons a dormir, reprenem el viatge passats 10 minuts de les 9 de la nit.

Els grans no tarden a adormir-se i a mi em costa cada cop més estar despert. Abans de que pugui passar una desgràcia, decideixo parar abans del que m’hauria agradat. Passem Belfort (penso que és una ciutat massa gran i que potser ens costarà trobar un lloc tranquil per dormir) i ens acostem a Montbéliard (té una petita àrea d’AC’s), separat una vintena de quilòmetres de Belfort. Només entrar quedem gratament sorpresos de la decoració i il·luminació nadalenca d’una de les rotondes. Seguint les indicacions de pàrquing per busos de l’esdeveniment que durant els dies de Nadal es fa a la ciutat, “Les Lumieres de Nöel” aparquem al costat del riu sense cap entrebanc.

Esgotats ens posem tots a dormir. Passen 20 minuts de les 10 de la nit.

DIUMENGE, 6 DE DESEMBRE DE 2009

Montbéliard - Eguisheim 87 Km

Fa fred. Surto a comprar pa i els “pains au chocolat” que tant ens agraden. Travesso el riu i començo a familiaritzar-me amb les zones de “Les Lumières de Noël” que veig marcades en un plànol. Estem molt a prop del centre neuràlgic. De fet del pàrquing on hem passat la nit surt un bus gratuït fins al mercat de Nadal que no agafarem cap cop.

Esmorzem amb tranquil·litat i ens vestim per passar una jornada a la ciutat. Abans però canviem l’AC de lloc, doncs ahir amb les presses, ens vàrem ficar al lloc reservat als autobusos. Uns 200 metres més endavant, ens encabim en un espai entre altres AC’s, que resulten ser una trobada de gent que viatja amb AC de la marca Detlheffs (no hi desentonem gens).

Mantinc conversa amb un dels organitzadors i m’explica que ha treballat a Arbúcies, en una fàbrica que fabrica les ampolles de plàstic de la marca francesa Vittel. Ens recomana fermament que visitem el mercat de Nadal de Colmar.

Vista de Montbéliard

Amb tothom preparat, ens endinsem pels carrers de Montbéliard. Ràpidament ens trobem immersos en un ambient de Nadal molt viu. Vivendes guarnides, faroles amb llums que semblen làmpades d’aranya, carrers fastuosament enriquits amb detalls nadalencs, una pista per patinar sobre gel ... i una bonica representació amb ninots (follets i animals) d’una llegenda nadalenca irlandesa (país convidat a l’edició d’aquest any de “Les Lumières de Noël”). Al costat hi ha un tren amb diferents vehicles que fa les delícies dels nens. Encabides dins de la plaça de l’Ajuntament tot vorejant l’església de Saint-Martin hi ha un majestuós mercat de Nadal. Cabanes de fusta disposades en forma de carrer amb gran quantitat de productes diferents: artesania, menjar, guarniments... tot hi cap en aquest mercat.

Mercat de Nadal a Montbéliard

En una altra plaça hi trobem un mini-zoo, junt als paons, galls dindi, gallines, porcs i ànecs hi trobem també una llama. Encara ens queda una altra plaça, en aquesta junt amb un blanc i platejat trineu, amb un blanc i platejat Pare Nadal i uns blancs i platejats rens, i trobem diferents casetes on fer un mos a base dels menjars típics de la zona, o bé fer una cervesa (Irlanda, país convidat) o tastar alguna de les delícies dolces o salades que en forma de Brëtzel (tira de pasta, que potser dolça o salada, en forma de cercle trenat) o Manala (pasta dolça en forma d’homenet “bonachón”, d’aquí el nom que vol dir “bonhome”) se’ns hi presenten.

Tastem el Brëtzel salat. Només m’agrada a mi, als nens els hi sobta la sal grossa que banya el cercle i a la meva companya ni fu ni fa. Els petits, si que ni fan queixalades. Tornem a l’AC per tal de dinar-hi. Abans però els hi preguntem als nens grans si volen provar de patinar sobre gel. No s’acaben de decidir i ho descartem.

Il·luminació a Montbéliard

A la tarda, ens acostem a buidar i carregar aigües a l’àrea, que no és gens apartada d’on estem aparcats. El “jetton” es compra en un dispensador allà mateix, tipus caixer automàtic, una opció molt més vàlida que la d’haver-se d’acostar a comprar-lo a l’OT (com s’estila en d’altres pobles). Tornem al pàrquing. Ens hi quedarem fins més tard, ja que volem passejar de nit (o si més no quan s’hagi fet fosc) pel poble.

Aprofitant que fosqueja aviat, sortim a passejar per la ciutat. Gaudim d’una fantàstica il·luminació dels carrers, faroles, botigues, cases, etc. Fins hi tot dos dels nens s’acosten a fer una foto amb l’”autèntic” pare Nadal.

Ens acostem fins a la zona del castell, que il·luminat amb tons blancs, dóna una bella estampa de tot el conjunt.

Sopem a l’AC i a prop de les 10 de la nit emprenem viatge, per acostar-nos fins a Eguisheim. Poble medieval que volem visitar demà. Hi arribem després d’una mica més d’1 hora de trajecte, i ràpidament distingim un pàrquing ple d’altres AC’s. Hi aparquem sense problema i ens fiquem a dormir. Fa fred.

DILLUNS, 7 DE DESEMBRE DE 2009 

Eguisheim – Colmar – Kaysersberg 20 Km

Ens hem llevat d’hora. Hem tirat d’existències per l’esmorzar, i hem iniciat la visita d’aquesta peculiar població de carrers concèntrics, nascut d’un antic assentament romà.

Carreró a Eguisheim

Fa fred i hi ha una mica de boira. Després de caminar uns minuts, trenquem pel primer dels carrers que ens obra l’accés al nucli antic. Ens trobem estrets carrers empedrats, cases pintades de colors vius amb entramats de fusta i abundants detalls arquitectònics, com ara balconades, miradors, bigues decorades, portals, porticons ...

Plaça a Eguisheim

Caminem transportats en el temps i gaudint de cada racó. El centre dels cercles el conformen la Plaça del Castell i la Plaça del Mercat, on hi ha una font renaixentista de forma octogonal catalogada com a monument històric que data del 1557. També gaudim de la visita de l’església de Saint-Pierre et Saint-Paul d’estil romànic tardà inicialment però reconstruïda a finals dels s. XIII i XIV. Hi destaquen les pintures del sostre i de les parets i la Verge d’ Ouvrante, talla romànica policromada, del s. XIII.

Marxem cap a l’AC, per abandonar aquest poble productor de vi de la denominación AOC Alsace Gran Cru, abans de dinar. Endrecem i ens dirigim cap a Colmar, on intentarem aparcar prop del centre i dinar en un restaurant. Recorrem amb celeritat la carretera que ens separa de la capital de l’Alt Rin i trobem un aparcament en zona blava al Bulevard du Champ de Mars, al costat mateix d’una gran plaça amb un majestuós jardí i del casc antic. Hi puc entrar de cara, sense massa maniobres. Ocupem ben bé dues places de pàrquing. Ens abriguem i comencem a visitar el casc antic i els diferents mercats de Nadal.

Colmar

Després de buscar una mica, trobem lloc per tota la colla en un restaurant italià. Pizza i pasta pels nens i la mare, una amanida a mitges i jo a tastar el plat típic tradicional, el “xucrut”, col fermentada i patates senceres amb salsitxes i cansalada. Al restaurant hi fa una calor espantosa.

Patinant sobre gel

A la sortida, continuem la visita al casc antic, cases senyorials algunes datades de fa molts anys i una fantàstica catedral. També visitem altres mercats de Nadal, que estan repartits per diferents places i els tres grans pugen a una atracció de cavalls que circula damunt un monorail. La pluja s’ha fet més insistent. Tornem fins a l’AC, i mentre els bessons berenen, jo m’emporto els tres grans a patinar sobre gel. La pista està a prop d’on som. El lloguer dels patins i patinar l’estona que vulguis ens costa 2 euros per cap. Els nens s’ho passen d’allò més bé, hi ha una estona que tenen la pista de gel per a ells sols. Jo a fora, immortalitzo amb la càmera de fotos la primera patinada sobre gel dels nanos. Hora i mitja més tard, xops per la pluja jo i ells i alguna que altra ensopegada amb el gel, tornem cap a l’AC. Estic molt content, per que els nens s’ho han passat molt bé. I a més patinen de conya!.

Reposem una estona a l’AC, ens canviem i berenem lleugerament, fem una estona de lectura i quan comença a fosquejar, i aprofitant que ha parat de ploure sortim a conèixer Colmar de nit. Visitem “la petite venisse”, un canal que travessa la ciutat i on les cases moren als seus peus (a l’estil de Venècia) i un parell més de mercats de Nadal abans de tornar a l’AC per sopar i marxar a fer nit a Kaysersberg.

Hi arribem, sense cap entrebanc. Els nens s’han adormit a les cadiretes. L’àrea d’AC’s està plena i optem per pernoctar al pàrquing de busos que hi ha al costat, he de posar les alces ja que estem una mica inclinats. Plou.

DIMARTS, 8 DE DESEMBRE DE 2009 

Kaysersberg – Riquevihr – Ribeauvillé 18 Km 

Surto de bon matí a comprar pa i pastissets per esmorzar (croissants i “pains au xocolat”). Fa fred, però el cel és blau intens i comença a sortir el sol. Sembla que avui tindrem un bon dia.

Aparador d'una bolangerie

Vista de Kaysersberg

Un cop esmorzats i veient que van arribant busos amb turistes i que l’àrea té alguna plaça buida, decidim estacionar en ella. Abrigats sortim a visitar aquest poble. Recorrem els carrers principals, gaudint de l’arquitectura tradicional i de la vistositat de les cases, pintades de vius colors. El poble és petit i aviat hem conclòs la visita.

A destacar l’església de la Ste. Croix (s. XIII a XIX) amb un retaule de la Passió datat del 1518, la Capella de Saint Michel, la font de l’Emperador Constantí, així com nombroses edificacions construïdes entre els s. XIV al XVII, el pont fortificat i la casa natal del Dr. Albert Schweitzer (1875 – 1965), premi Nobel de la Pau de l’any 1952.

Finestra decorada a Kaysersberg

Finestra decorada a Kaysersberg

Gaudim de les decoracions nadalenques de les finestres i de les façanes de les cases. Aquesta gent viu el Nadal com ningú!

Tornem a l’AC amb temps per anar a dinar al nostre proper destí, Riquewihr. Abans però, buidem i carreguem aigües.

El paisatge és ple de vinyes, resseguint l’orografia de turons que ens acompanya per aquestes contrades.

Un bell Arc de Sant Martí ens delecta una estona del viatge. A la carretera d’accés al poble de Riquewihr, ja hi ha AC’s estacionades. Preveient la dificultat de trobar un altre lloc on parar, fem la volta a la rotonda i estacionem damunt la vorera. Mentre els nens juguen, nosaltres preparem el dinar. Fa sol, però a fora fa força fred i els núvols són visibles i amenaçadors.

Carrer de Riquewihr

Havent dinat, sortim a recórrer aquest poble. Comencem pel mercat de Nadal que ens rep just al damunt de la muralla que envolta el poble i després d’accedir-hi amb els cotxets per unes escales. Un cop vistes les diferents parades del mercat, accedim a visitar el poble a través d’una de les portes medievals, coronades amb una torra. Carrerons estrets, la majoria empedrats i cases de 3 i 4 plantes d’entramat de fusta profusament decorades i pintades amb colors pastel. A les portes del museu de la comunicació hi ha com a reclam una diligència de dos pisos molt curiosa. Casualment trobem una de les botigues del Nadal que vam conèixer a Rothenburg ob der Tauber (Alemanya) i que tant ens va fascinar. Només hi entrem amb els tres grans, doncs els bessons es queden a fora a jugar una mica i estirar les cames i, és clar, la seva mare, a controlar-los.

Seguim la visita, i ens acostem a la porta Haute, després de travessar la Dolder una torra decorada. A la porta Haute, destaca un petit pont llevadís.

Torre a Riquewihr

Continuem la caminada, ara ja de tornada cap a l’AC, i seguim gaudint de la bellesa d’aquesta població alsaciana. Encara tenim temps de fer uns brètzels dolços que tant agraden a tothom.

De tornada a l’AC, decidim fer nit a Ribeauvillé on hi ha una àrea per AC’s. Comença a caure el dia.

Reprenem doncs la marxa i ens dirigim per carreteres secundàries fins arribar a Ribeauvillé. No tardem en trobar l’àrea d’AC. Està en un descampat entremig de cases, un pèl als afores de la població, però no a més de 5’ caminant.

Abans de sopar, encara farem un tomb fins a un parc de jocs proper amb els tres grans. Com que fa molt fred, els petits amb la mare es queden a l’AC.

Els nanos juguen una bona estona fent anar la imaginació i inventant-se fascinants històries, mentre jo llegeixo una revista mentre la llum m’ho permet, després arraulit passo l’estona i el fred com puc. Abans de tornar cap a l’AC, decidim de fer un petit tomb pel carrer principal del poble i comprar un xic de fruita.

Després de sopar sessió de lectura als llits i a dormir.

DIMECRES, 9 DE DESEMBRE DE 2009 

Ribeauvillé – Haut-Köenigsbourg – Turckheim – Thann 105 Km

Carre de Ribeauvillé

Ens hem llevat amb sol i un cel molt blau.

Dediquem bona part del matí a recórrer aquesta població, famosa pels seu vi, les cigonyes i per la festa de la música que es celebra cada 1er diumenge de setembre, sobre una antiga tradició del s.XIV, on el senyor de Ribeaupierre, va hostatjar un músic que havia trencat el seu instrument. Per donar-li les gràcies per la seva generositat, els músics van triar aquesta família i aquesta població per a celebrar aquest esdeveniment.

Destaquen les treballades obres de xocolata dels aparadors de les pastisseries i les acolorides cases del carrer principal.

Volem acostar-nos a dinar al Castell de Haut-Köenigsbourg, després d’uns minuts a la carretera enfilem muntanya amunt fins a la imponent silueta d’aquest castell. Ens acompanya un bell paisatge.

Abans de fer la visita al seu interior, decidim dinar al pàrquing mateix. Les vistes des de d’alt són realment espectaculars.

Castell de Haut-Köenigsbourg

La visita al castell no ens defrauda gens, és molt amena i els nens gaudeixen del mobiliari i decorat interior i es traslladen segles enrere.

Les diferents cambres estan decorades amb mobiliari de l’època i podem visitar la cuina, la sala d’armes, els dormitoris, les torres de defensa, els patis interiors, etc.

Encara amb un cel de blau radiant, decidim acostar-nos a comprar a algun súper que trobem de camí, finalment trobem un Super U a Colmar, després d’alguna que altra volta. Mentre nosaltres i els menuts fem la compra, els tres grans es queden jugant i fent fitxes a l’AC. Un cop abastats de les necessitats d’intendència reprenem la marxa fins al municipi de Turckheim, on volem assistir a la festa d’obrir la finestra corresponent del Calendari d’Advent. Hi arribem, ja amb la foscor caiguda, aturem l’AC en una petita placeta enganxada a la carretera, ens abriguem d’allò més i busquem la plaça on s’ha de fer l’obertura de la finestra.

Calendari d'Advent a Turckheim

No ens costa arribar-hi, doncs, hi ha força moviment i tothom porta una direcció similar. Els seguim, mentre anem descobrint racons del poble. Finalment fem cap a la plaça de l’església i de l’Ajuntament, on tres façanes de casa de fusta, amb 24 finestres, algunes ja obertes, esperen a la gent que de mica en mica s’hi va apropant. Uns nens vestits de fosc ens representen una història popular (que per cert no entenem), abans d’obrir la finestra corresponent al dia d’avui. Ha estat entretingut i força vistós. Ens ha agradat, però fa fred i cal tornar a l’AC per dutxar-nos, sopar i buscar un lloc millor per passar la nit.

Després de sopar i refernos del fred que hem passat, marxem cap a Thann, una població propera a Mulhouse (“milús”, en francès) on demà tenim intenció de visitar el Museu del Ferrocarril.

Trobem sense dificultats un gran pàrquing prop del centre. La zona per AC’s està plena i optem per estacionar a la part de cotxes al costat d’un parell d’AC’s franceses. A fora plovisqueja i fa fred.

DIJOUS, 10 DE DESEMBRE DE 2009 

Thann – Mulhouse – Altkirch 45 Km

Nit tranquil·la. Al matí anem sentint el lent despertar del poble de Thann, vinculat amb el sord soroll dels motors dels cotxes que van abandonant l’aparcament. Ja no plou, però el cel està tapat.

Vista del riu Thur al seu pas per Thann

Després d’esmorzar, sortim a conèixer una mica aquesta població. Dalt un turó a l’altra banda del riu Thur, s’alcen les ruïnes del castell d’Engelbourg.

Destruït per ordre del Rei Lluís XIV, l’any 1673, després del pas d’Alsàcia a França (Tractat de Westfalià), ja que el castell perdia el seu anterior i valuós interès estratègic. Després de diferents intents, la grossa torra de guaita, es trenca i una de les parts forma, el que ara es coneix per “l'œil de la sorcière”, un curiós ull rodó.

L'oeil de la Sorcière

La visita ens endinsa pels carrers de la població i molt a prop d’on hem passat la nit s’alça la majestuosa Col·legiata de Saint-Thiébaut. Tornem després de comprar el pa en un forn, cap a l’AC, no sense abans passar una estona mirant com transcorren altives les aigües del Thur al costat d’un antic molí fariner, amb l'œil de la sorcière observant-nos des de l’altitud.

Museu del Ferrocarril a Mulhouse

Reprenem el camí cap a Mulhouse des del pont que travessa el cabalós Rin, ja divisem la nau que alberga el Museu del Ferrocarril, pintada de colors llampants que ens serveix de guia per arribar-hi. La visita és amena. Nombroses màquines i vagons històrics, alguns d’ells ambientats, com l’Orient Express se’ns mostren a la primera nau del museu. Una segona, recorre els avenços mitjançant la comparació de diferents màquines, des de les primeres que funcionaven a vapor fins a les més modernes representades per una màquina del TGV. Un tercer espai ens ensenya una gran maqueta de trens, amb nombrosos detalls i detallets que fa les delícies de dels nens.

Mercat de nadal de Mulhouse

Dinem al mateix pàrquing abans de dirigir-nos cap al centre de la població. Trobem a dures penes aparcament en un pàrquing municipal (després de donar 3 voltes a una mateixa rotonda). Des d’allà marxem cap al centre, que no ens queda massa apartat. Anem caminant per carrers, alguns de vianants i plens de botigues. En un tres i no res ens trobem a la plaça de l’ajuntament (on hi ha un immens mercat de Nadal) i davant mateix de la Catedral (temple de Saint-Étienne).

Mulhouse (casa del moliner, en català), va ser fundada, segons una antiga llegenda, a l’any 58 aE, quan Juli Cèsar va arribar a Alsàcia per foragitar els germànics més enllà del Rin. Després d’una cruenta batalla (Batalla d’Ochsenfeld) on van sortir guanyadors els romans, un soldat ferit va refugiar-se en un antic molí on va acabar casant-se amb la filla del moliner. Altres soldats van acostar-se també al molí i van casar-se amb d’altres dones de la regió. En l’escut de Mulhouse hi ha una roda de molí. Una altra llegenda, que seria més antiga, canvia Roma per Àtila, el rei del Huns.

Ajuntament de Mulhouse

Gaudim de la bellesa del palauet que acull l’ajuntament (s.XVI), decorat i pintat amb tonalitats liles i profundament engalanat per Nadal amb gegants llaços daurats. Caminem pels voltants de la plaça de la Reunió, en visitem el mercat de Nadal i ens quedem amb les ganes de poder entrar al Temple protestant de Saint-Étienne, doncs és tancat. Abans de marxar els nens encara tenen temps de pujar en uns cavallets.

Amb la caiguda de la tarda, els edificis de la plaça s’il·luminen, mostrant-se encara més esplendorosos als que allí ens trobem.

Tornem fins al pàrquing, per dirigir-nos fins Altkirch, un municipi veí, on hem llegit que durant aquestes dates es representen llegendes locals, amb el que s’anomena “el bosc encantat”.

El bosc encantat

Ajuntament de Altkirch

Aparquem en un supermercat, encara tinc temps d’anar-hi a comprar uns iogurts abans no tanquin. Després de sopar a l’AC, i força abrigats sortim a visitar “el bosc encantat”. En diferents emplaçaments del poble, hi estan recreades diferents llegendes locals, amb maniquins i animals profundament decorats i complements de tota mena. Els nens s’ho passen d’allò més bé veient i resseguint els diferents escenaris. Alguna de les escenificacions li fan por al mitjà, que evita d’acostar-s’hi.

Dormim al mateix pàrquing del supermercat.

DIVENDRES, 11 DE DESEMBRE DE 2009 

Altkirch – Besançon – Hauterives 477 Km

Són les 10 i 6 minuts del matí quan marxem d’Altkirch. Avui emprenem part del viatge de tornada sense tenir massa clar que fer entremig, més que res per l’incertesa de si baixarem en 2 ó 3 dies, i quan aguantarem dins l’AC sense cansar-nos massa.

Porta de Besançon

De moment descartem Belfort i decidim visitar Besançon. Ens costa trobar lloc per aturar l’AC i finalment trobem un descampat en una espècie de polígon als afores mig abandonat. No és un lloc massa agradable, però és l’únic lloc on hem pogut aparcar. Demano a uns treballadors si faig nosa, doncs l’accés pot tancar-se amb una porta, i em contesten que si marxem a mitja tarda no passa res i que la porta només es tanca a la nit. Així que... som-hi !. Sortim a visitar Besançon. Falta poc per les 12. Plovisqueja. Per la vora de la carretera ens anem acostant al centre. Travessem per un pont de vianants i bicicletes el riu Doubs i de seguida som al centre. Comencen pujant cap a la ciutadella, però no la visitem, ja que s’acosta l’hora de dinar. Veiem la Catedral Saint-Jean i finalment ens acostem al nucli vell de la ciutat, considerant Patrimoni de l’Humanitat per l’UNESCO. Cases majestuoses de pedra blanca envolten banda i banda dels diferents carrers. Fonts i places. Embadalits, anem buscant un lloc on dinar. Sense massa èxit acabem entrant en un “burguer”. Atapeïts, tots 7 en dues minúscules taules rodones, mengem com podem. Als menuts els hi encanta l’hamburguesa, els altres 3 tampoc en fan escarafalls i nosaltres, bé nosaltres gairebé ens quedem sense dinar. Per carrers plens de botigues i després de gaudir de la vista sobre el riu Doubs que envolta la part vella amb un preciós meandre, tornem cap a l’AC.

Plaça on vam passar la nit

Passades les 3 de la tarda, ja som altra cop damunt de l’AC. Ens fem uns entrepans d’embotit i de “nocilla” i fem el resopó del dinar. Sense res més a fer, enfilem altra cop l’autopista direcció Lió. Tornem a aturar-nos a berenar a prop de les 5. Aprofito per posar gasoli i reprenem la marxa una hora i mitja més tard. Aquest cop m’equivoco i no agafo la ronda, sinó que ens tocarà passar pel mig de la ciutat. Ha estat relativament fàcil travessar-la i passada una de les ciutats més grans de França ens tornem a parar sobre les 8 en una àrea de l’autopista per sopar. L’estona a la carretera ha consensuat el lloc on passarem la nit i que visitarem demà. Ja hem decidit que farem. Passat Lió, posem els nens a dormir i reprenem el camí fins a Hauterives. Els darrers quilòmetres els fem per una carretera local, asfaltada, plena de revolts i força estreta. De sobte una guineu ens exposa el seu cos als fars de la nostra AC. Majestuosa i altiva es perd en la foscor de la nit. Finalment, prop de mitja nit, aturem l’AC al vell mig de la plaça del poble de Hauterives.

Cansats ens posem a dormir.

DISSABTE, 12 DE DESEMBRE DE 2009

Hauterives – Bages 598 Km

Nit molt tranquil·la. Al matí, la plaça comença a despertar i diferents cotxes van prenent posicions. Davant la possibilitat de que quedem tancats decideixo canviar el lloc on hem passat la nit i canviem per un aparcament en una avinguda propera, que encara queda més a prop del “Palau Ideal”. Visita per aquest matí de tornada cap a casa.

Després d’esmorzar iniciem aquesta visita, que jo feia temps tenia en ment i que esperava que algun dia ens caigués bé de visitar.

Palau Ideal

Joseph Ferdinand Cheval (1836 – 1924), conegut per Ferdinand Cheval primer i per “facteur Cheval” (carter Cheval) després, era un carter francès que un dia mentre tornava cap a casa seva va entrebancar-se amb una pedra i al reparar en ella va veure que tenia una curiosa forma. L’endemà va constatar la presencia d’altres pedres curioses. Això el va fer reflexionar i decidir de fer una escultura. Durant els 33 anys que segueixen, comparteix la feina de carter i a l’hora es transforma en arquitecte, mestre d’obres i paleta davant l’obra de la seva vida, la construcció del Palau Ideal. Treballa de nit, ajudat per una llum d’oli. Considerat un excèntric, és avui un dels impulsors de l’art naïf.

L’entrada al Palau és de pagament, ara el regenta i el manté l’ajuntament de Hauterives i l’estat francès (Patrimoni Cultural des de 1964). Destaquen les espectaculars decoracions ambientades en diferents cultures, hindú, egípcia, etc. Als nanos grans gaudeixen d’allò més amb la visita, descobrint racons i raconets, figures i figuretes i secret rere secret.

Després de la visita, mentre la resta de la família tornen cap a l’AC, jo em passo per una fruiteria propera per carregar.

Marxem amb temps per passar pel poble de St. Donat-sur-l’Herbasse (que ens ve de camí) on hi ha un lloc per carregar i descarregar aigües i un cop fet, (per cert, fa un vent glaçat que pela) enfilem l’autopista en direcció sud.

Jugant a l'àrea de l'autopista

Parem a dinar en una àrea a la mateixa autopista. Fa molt vent i un fred escandalós (el dia que més). Els nens (només els grans) juguen tranquils, pujant en una espècie de piràmide mirador, als gronxadors o bé acostant-se al bosc de pins proper. Dinem dins l’AC (abans però, hauré de canviar la bombona del propà), doncs el temps a fora no acompanya. Després de dinar, encara passem una estona més a l’àrea abans de reprendre la marxa.

Quilòmetre rere quilòmetre ens acostem cada cop més a casa. Arribem a casa entrada la nit i ens quedem a dormir dins de l’AC.