BAGES – TARASCÓN-SUR-ARIEGE (Midi-Pyrénées, Ariége)
163 Km
Sota un cel blau i una calor sufocant,
esperem l’arribada de la meva companya que ha anat a recollir als menuts a la
llar d’infants, per acabar d’enllestir els darrers preparatius. Els nens s’han
dutxat abans de marxar i el més gran, després del bivac de les colònies,
s’adorm dret sota l’aigua de la dutxa. Poc més tard de les 5 de la tarda, amb
17.752 km al comptaquilòmetres de l’AC, ens acomiadem dels avis que durant
aquestes vacances viuran a casa nostra i iniciem el viatge que ens ha d’acostar
fins a la Bretanya francesa.
Després de travessar el túnel del Cadí
(5’3 Km a 1.175 m. d’altitud a la boca sud (Guardiola de Berguedà) i 1.236 m. a
la boca nord (Urús)) parem a fer gas-oil, abans d’endinsar-nos pel país veí. La
temperatura exterior s’ha anat moderant a mida que ens hem acostat a la
Cerdanya i als Pirineus. Travessem el coll de Puymorens (1.920 metres), pel
túnel que du el mateix nom i uneix els pobles de l’Hospitalet-près-l’Andorre i
Porté-Puymorens. Un llarg túnel de 4’8 Km de longitud construït a 1.600 metres
d’alçada.
La carretera discórrer tot salvant les
dificultats orogràfiques amb corbes impensables fins a desembocar a
Ax-les-Termes. Uns quilòmetres abans d’arribar a aquesta població balneària una
retenció ens fa estar aturats una bona estona. Les obres de la circumval·lació
d’Ax-les-Termes, que evitarà en el futur no passar pel centre de la ciutat, es
troba aturada, amb el principal viaducte construït però pendent de connectar
pels dos extrems. Volem parar-hi a sopar, però com d’altres vegades, no trobem
l’espai preparat per a les AC’s i decidim continuar endavant.
La carretera segueix ara plana a la riba
de l’Arièja i a mida que ens anem acostant a Tarascon-sur-Ariege, nombroses
autocaravanes descansen aturades al costat de la carretera tot esperant el pas
del “Tour de France”.
Ja fa temps que m’agradaria veure una
etapa del “Tour” per territori francès, i normalment acostumem a ser-hi a prop
quan travessem els Pirineus, però a vegades per naps i altres per cols, mai ens
hem acabat de decidir. Ara acostant-se l’hora de sopar, prenem un espai just a
l’entrada de Tarascon-sur-Ariege, on ja hi ha unes tres autocaravanes ben
instal·lades esperant primer el pas de la rua i després dels corredors.
Aquest any si!. Decidim fer nit, sota les
branques d’uns impressionants plataners a pocs metres de la carretera per on
demà passaran els corredors. Després de sopar sortim a fer el vol pel barri de
Sabart. En una paradeta que venen kebabs, es miren i es remiren al mitjà, a qui
ahir a la nit al bivac el va picar algun insecte i l’hi ha inflat el front
fent-li baixar la inflor pel nas. Hores d’ara és més un personatge de la
pel·lícula “avatar” que no pas un humà.
Dissabte,
16 de juliol de 2011
TARASCÓN-SUR-ARIEGE –
SAINT-GENIS-DE-SAINTONGE (Poitou-Charentes, Charente-Maritime 422 Km
No podem dir que la nit ha estat
tranquil·la. Al nostra costat, ha aparcat de matinada i després de moltes
maniobres per encabir el remolc que arrossegava, un autobús de l’empresa que
organitza el Tour. A més a primera hora també hi ha hagut moviment al pàrquing.
Ens llevem amb parsimònia, doncs fins
passada la tarda no ens mourem. Esmorzem i ens disposem a conèixer horaris i
recorregut, per tal de que res no ens agafi d’imprevist.
A mig matí canvio l’AC de costat, tindrem
més espai i podrem treure taula i cadires i tenir els nens més controlats, i
fins i tot més estona d’ombra, sota uns immensos plataners.
El pàrquing ja és a aquestes hores del
matí un arribar de cotxes i gent a munt i avall. Una paradeta de venda oficial
de productes relacionats amb la carrera s’ha instal·lat també aquí. Des de
gorres a clauers, passant per samarretes i tasses a preus prohibitius. Matí de
pànxing i visita cultural a la veïna Capella de Notre-Dame de Sabart.
Dinem al carrer, al costat de l’AC, amb
la taula que estrenem i la que ja teníem. L’invent de les trones dels nens
damunt de les cadires plegables passa el primer gran test.
A cada minut que passa es fa més palès
que alguna de grossa ha de passar, a l’anar i venir constant de vehicles de
policia amb sirena i a tot drap, s’uneix ara el pas de vehicles retolats amb
marques comercials, altres dels equips participants, ciclistes amb ganes
d’emular als grans protagonistes i gent que va prenent posicions als costats de
la carretera.
 |
| Una carrossa de la rua del Tour. |
L’hora en que està prevista el pas de la
famosa rua s’acosta i nosaltres protegits amb gorres prenem el nostre raconet
al peu de la carretera. Aquesta ja fa una estona que està tallada i només es
permet el pas a vehicles relacionats amb l’esdeveniment en que França passa a
ser l’aparador del món.
El gran espectacle comença,
vehicles-carrossa decorats segons els eslògans de les marques comercials
adherides circulen a velocitat considerable tot llançant petits objectes de reclam
publicitari. La gent s’aboca a recollir allò que es llença amb la felera
d’aquell a qui mai li han regalat res. Com aquell qui no vol la cosa, unes
gorres, llaminadures varies, un imant per la porta de la nevera, un clauer,
penjolls promocionals, magdalenes, tot va a parar a les nostres mans, sota la
frustrada mirada d’una veïna que corre sense èxit d’una banda a l’altra. Ha
estat una bona “cacera”, però no hem aconseguit la bossa d’anar a buscar el pa,
ni la mà per a saludar. Repartim algun dels regals amb uns nens veïns.
Ara només queda esperar el pas dels
corredors que a partir d’uns quilòmetres han d’iniciar l’ascens a Plateau de
Beille (1.780 metres) final de l’etapa, que avui a començat a Saint-Gaudens.
Una etapa pirenaica considerada dura, amb 6 ports, la meta a Plateau de Beille
de categoria especial i 2 ports més de 1a. categoria i un desnivell final prou
excloent. De Tarascon (on som nosaltres) fins a la meta els ciclistes hauran de
superar un desnivell de 1.258 metres en només 25 quilòmetres.
.jpg) |
| El pas del Tour |
El neguit en la gent es fa evident,
l’espera eterna, la calor sufocant, però l’emoció, per alguns, o l’esperança de
que s’acabi, per uns altres, de veure la samarra carbassa de l’Euskaltel Samuel
Sánchez (serà segon en aquesta etapa i guanyador a París del Premi de la
Muntanya) passant a gran velocitat pel nostra davant ens revifa, el segueix el
belga Jelle Vanandert (guanyador de l’etapa), i un grup amb els principals
favorits, Corredor, els germans Schleck, Basso, Voeckler (actual mallot groc) i
Evans (a qui li espera l’Olimp a París) trepitjant-l’hi les rodes. És fa
difícil reconèixer els corredors a la velocitat a la que van, però el mallot
groc ajuda a identificar un xic com va l’etapa i a fer pronòstics.
Darrera d’ells van passat corredors,
formant grups amb més o menys quantia, fins que tots els integrants del gran
grup acaben passant per davant nostre. La catorzena etapa del Tour acabarà amb
nosaltres ja en marxa, en menys de mitja hora des de que han passat els darrers
vehicles de la carrera, estem camí de Toulousse. Són les 5 de la tarda. Comprem
pa a la sortida de Tarascon i enfilem quilòmetre rere quilòmetre per
acostar-nos el més possible a la Bretanya. La filmoteca de l’AC, emet “Evasión
y Victòria”, la mítica pel·lícula on Pelé, Ardiles i un bon grapat de grans
futbolistes , van deixar els camps de futbol per fer-se actors.
Parem a ¼ de 8 a sopar al pàrquing de
l’àrea de l’autopista “Porte-Aquitaine”, ho fem en una de les taules de pic-nic
de fusta que hi ha. Després de jugar una estona, tenim la primera trifulga
important entre els dos nens grans per qui havia de plegar les tovalles.
Aprofitem per anar als WC’s de l’Àrea i visitar la botiga després d’haver
buidat WC i grises, no hem pogut carregar aigua potable. En sortim, quan
comença a fosquejar, passen 20 minuts de les 9 del vespre. Continuem deixant
carretera darrera nostra fins que ja és negra nit. Un dels nanos seu una estona
al davant, i la meva companya entreté a la resta de la tripulació tot cantant
cançons. Plou a estones. Prop de les 10, tornem a aturar-nos aquest cop per
posar el pijama als nens i fer gas-oil. Ja que
estem a l’autopista i aquest és molt car, omplo només 20 euros. Demà
tindrem l’opció de carregar fora de l’autopista. Més tard sortim de l’A-10, per
dirigir-nos al poble de Saint-Genis, on pernoctarem.
En arribar l’àrea està plena, però sent
tard decidim quedar-nos a la plaça del costat, després de comprovar que demà no
s’hi celebra cap mercat. Just quan poso les alces cau un xàfec que fa que em
mulli força. Són ¾ de 12 de la nit. Les primeres hores de la nit segueixen sent
plujoses, a estones el colpeig de les gotes dóna mostres d’una forta intensitat
de pluja.
Diumenge,
17 de juliol de 2011
SAINT-GENIS-DE-SAINTONGE –
PORNIC – LA BAULE-ESCOUBLAC (Pays de la Loire,
Loyre-Atlantique) 362 Km
El matí es lleva ennuvolat però fa hores
que no plou. Després d’esmorzar vaig a prendre mides del poble on hem pernoctat
per si hi ha alguna cosa que valgui la pena de fer, abans de reprendre viatge.
Fa fred. A part d’una llibreria on carrego de revistes especialitzades d’AC’s i
de comprar el pa, poca cosa més. Quan torno a l’AC, tot ja està a punt per la
marxa. Aprofitem l’àrea per carregar i buidar aigües i WC. Són gairebé 2/4 d’11 quan sortim de la
benzinera i emprenem camí per carreteres secundaries fins a Saintes on
entomarem l’autopista cap al nord.
A estones plovisqueja a d’altres les
clarianes deixen veure el sol, el que està clar és que el temps ha refrescat de
valent, 17º C marca el termòmetre. Avui la filmoteca presenta la pel·lícula de
dibuixos “G-Force”, on uns ratolins en són els protagonistes. El vent es deixa
sentir en molts trams de l’autopista, i com ja ens ha passat d’altres vegades
el mirall del costat del copilot se’ns plega. Ja que és una constant, decideixo
conduir a cegues d’aquell costat, amb molta cura de donar més espai del normal
en els avançaments. Avui, un altre dels nens, s’asseu una estona al davant,
mentre al darrera s’entretenen amb cançons sobre indis i amb “La Tortuga Boteruda”.
Una mica sobre la marxa, anem pinzellant
la ruta a seguir. Els records dels molts viatges llegits ajuden a la
planificació per gaudir, si es pot, encara més del paisatge. Avui ja hem de fer
nit a la Bretanya.
Abans d’arribar a Nantes, trenquem cap a
la costa, tenim la intenció de dinar a Pornic un poble costaner,
administrativament de la regió del Loira-Atlàntic però turísticament ja
enclavat dins de la Bretanya.
Aconseguim aparcar al pàrquing de
l’estació (espai destinat a les AC’s, sense permís però a la pernocta) en un
dels pocs espais lliures que resten. A fora el vent es fa sentir i la sensació
de fred s’accentua. Se’ns ha fet una mica tard, són ¾ de 2.
Després d’agafar forces amb un suculent
dinar, ens abriguem de valent i sortim per visitar aquesta població.
 |
| Pornic |
Pornic (Pornizh, en bretó), situada a la
badia de Bourgneuf i banyada per tant per l’oceà Atlàntic, és una vila coneguda
pel seu castell i el seu vell port. Avui però, viu de cara al turisme. En poca
estona, ens trobem travessant pel costat del port i caminant vorejant la boca
del canal Haute Perche que connecta amb l’entrada del mar per un passeig de
fusta fins accedir a una petita platja de sorra, on hi ha un petit parc
infantil i on els més petits gaudeixen pujant i baixant de la minsa construcció
de fusta. Continuarem a continuació per la part alta, vorejant el castell (s.
XII), enclavat damunt la roca en clara situació defensiva del port. La darrera
restauració es va efectuar al s.XIX, que li va donar l’aspecte actual. Retroben
el camí cap al port, per uns bonics i estrets carrers flanquejats per petites
cases de pescadors pintades de blanc.
Reprenem camí amb l’AC i resseguirem la
costa, aprofitant el magnífic pont que connecta les dues ribes de l’estuari del
Loira, el Pont de Saint-Nazaire (1975), és una mastodòntica construcció, que
posa els pèls de punta al travessar. Té 3.356 metres de longitud, per 13’5
metres d’amplada i en el seu punt més alt (sense comptar pilons ni tirants)
frega els 70 metres sobre el mar. El vent bufa de valent i l’AC es mou força.
Les vistes vertiginoses sobre el port comercial i les drassanes de
Saint-Nazaire són espectaculars. A les drassanes de Saint-Nazaire és va
construir, entre d’altres, el transatlàntic Queen Mary 2 (345 metres de
longitud, 41 metres d’amplada i 72 metres d’alçada).
Continuem camí cap a La Baule-Escoublac
(Ar Baol-Skoubleg, en bretó) una ciutat balneari de la Côte d’Amour, amb
reputació per la seva llarga platja situada al fons de la badia de Pouliguen.
La seva població s’estima en 16.000 habitants arribant però als 150.000 en el
període estival.
Amb alguna dificultat, seguint les
indicacions del GPS que ens ha portat pel centre de la població i per haver interpretat malament una senyal de
prohibit estacionar, per prohibit passar, arribem a l’OT de La Baule, on ens
indiquen una àrea on passar la nit. L’àrea es troba als afores, al costat del
camp de futbol, però un carril-bici ens permetrà acostar-nos demà a la platja
sense dificultats.
L’àrea està plena, però ens col·loquem en
un espai que queda al final de tot. La resta de la tarda de pànxing,
contemplant el ball de les barques ancorades i el vaivé de les gavines pel
canal natural d’aigua salada que separa La Baule-Escoublac dels municipis de Le
Pouliguen, Batz-sur-Mer i Le Croisic.
Dilluns, 18 de juliol de
2011
LA
BAULE - GUÉRANDE (Pays de la Loire,
Loyre-Atlantique)
19 Km
Un any més, la meva companya celebra el
seu aniversari a l’estranger, aquest cop a La Baule, municipi on hi va passar
els últims mesos d'exili el president de la Generalitat de Catalunya Lluís
Companys, abans de ser arrestat per la Gestapo i condemnat a mort i assassinat
pel règim franquista.
La nit ha estat fresqueta i el matí no
ajuda a pujar la moral. Bufa el vent i el cel està força encapotat. Després de l’esmorzar,
despengem les bicicletes, muntem el carro pels bessons, i ens dirigim a visitar
les escultures de sorra, promogudes pel parc de Le Puy du Fou a la platja.
 |
| Edificis de La Baule |
.jpg) |
| Escultura de sorra |
Després d’accedir a la sorra per unes
escales, contemplem amb desil·lusió l’única escultura de sorra que hi ha feta,
que si bé es espectacular ens deixa una mica amb el desànim al cos. Un escultor
hi segueix treballant, donant retocs i remullant la sorra per detallar-la
encara més.
 |
| Platja de La Baule |
Un cop vista i veient que no dóna per més,
passem al pla B: recollir petxines. Passem una bona estona, entretinguts
observant les diferents classes de petxines que la baixada de la marea ha
deixat al descobert. Segueix bufant el vent i fent fred pel que decidim tornar
xino-xano cap a l’àrea. Desfem el camí que hem fet al venir i observem les
parts més conegudes del poble, tres dels hotels més glamurosos i prestigiosos
ubicats dins de magnífics edificis, L’Hermitage un edifici a l’estil
anglo-normand amb sostre de pissarra i bigues de fusta, El Royal, un antic
centre de tractament de la tuberculosi per infants i el selecte Castell de Marie-Louise, una
bella edificació rodejada d’un preciós jardí que consta amb només 31
habitacions.
Je ne sais pas quand je mourrai
Si j'aurai très envie d'un saule,
Mais du moins tant que je vivrai,
C'est sous les pins de La Baule
Que j'aimerais passer ma vie
-Sacha Guitry-
|
No sé quan em mori
Si realment volia un salze Però almenys mentre jo visqui És sota els pins de La Baule On vull passar la meva vida |
Després de dinar buidem aigües i WC, però
no podem carregar ja que el piló no m’agafa la targeta de crèdit.
Decidim passar a visitar el Grand
Blockaus, ara reconvertit en museu al municipi de Batz-sur-Mer. Aquest búnker
de la 2a Guerra Mundial és únic a Europa, pel seu estat de conservació i per
les dimensions. Abans però, ens toca anar de compres, dos dels nanos i jo a un
Brico-marche, a buscar unes peces per poder arreglar el suport del llit del
menjador, que aquesta nit passada ha cedit. I la resta de la família a ampliar
rebost a l’Intermarche del costat.
 |
| Grand Blockaus |
El Museu del Grand Blockaus, conserva
totes les dependències intactes de tot gran búnker. Aparquem sense dificultats,
paguem les entrades i passem a visitar-lo. Aquest punt de comandament del Mur
de l’Atlàntic, penjat al penya-segat, es troba ara mig envoltat de cases de
nova construcció. A l’exterior, encara es contemplen les pintures que
intentaven simular una vivenda, portes i finestres pintades per intentar evitar
les mirades indiscretes dels avions de reconeixement. A dins, diferents
estances distribuïdes en 3 pisos i perfectament escenografiades, entre elles la
història de la “Poche de Saint-Nazaire”, darrera regió alliberada d’Europa,
l’11 de maig de 1945. Els nens, junt amb l’entrada, reben una missió que han
d’anar complimentant a mesura que van passant per les estances responent les
diferents qüestions que se’ls hi planteja. Si les encerten, reben a la sortida
el “Diploma d’Agent Secret”. No cal dir que els dos nens grans obtenen el
corresponent diploma, a la nena li ha avorrit i ho ha deixat córrer abans
d’acabar.
Després de la visita, passegem per la
costa gaudint de la bravura de les onades al xocar contra les roques. La mare
torna una mica abans amb els bessons, mentre nosaltres ens recreem en les
fotografies i passem a visitar la botiga del museu. Finalment tornem cap a
l’AC, on ja ens esperen.
El paisatge que contemplem a peu de costa
és fantàstic i fins i tot ens tempta la possibilitat de passar la resta de la
tarda i pernoctar en algun d’aquests punt. Finalment decidim no aventurar-nos i
carreguem aigua en un piló a Le Pouliguen, per tot seguit continuar camí fins a
Guérande (Gwenrann, en bretó), on hi arribem a ¼ de 7 de la tarda. Ràpidament
localitzem l’àrea i hi aparquem sense dificultats, al poc, bellugo una mica
l’AC, per tal de que al nostre costat hi càpiga una AC italiana que acaba
d’arribar. Els nens aprofiten l’aturada per jugar amb els playmòbils i reeditar
velles lluites medievals, mentre amb nosaltres preparem el sopar. Guérande
actualment és famosa arreu per les seves salines d’on s’extreu la famosa “sal
de Guérande”.
.jpg) |
| Plaça de Guérande |
Després de restituir forces, decidim anar
a donar el tomb per la ciutat emmurallada. Caminem el tros que ens separa de la
porta Saint-Michael (principal entrada a la ciutat) i iniciem una interessant
visita del casc medieval sense les lògiques aglomeracions que deuen donar-se de
dia.
 |
| Porta Saint-Michael |
A la plaça del Pilori hi destaca la “Maison du Potier ” (s. XVI –
XVII), una casa amb entramat de fusta ara pintada de color blau cel i
l’església de Notre-Dame-la-Blanche (s. XIV). Caminant tranquil·lament pels
deserts carrers contemplem també la col·legiata de Saint-Aubin (s. XII-XVI).
Val a dir però, que totes les construccions de la “vila vella” es troben
perfectament restaurades i són totes de molt bon veure. La nit comença a caure
quan les primeres gotes de pluja ajuden a decidir-nos tornar cap a l’àrea. La
pluja a mida que ens anem acostant a l’AC és fa més consistent i ens acaba
deixant ben molls. Són 2/4 de 10 del vespre.
.jpg) |
| Guérande |
Estona de lectura pels més grans abans d’anar a dormir. Val a dir que la reparació que he fet al llit del menjador, no permet utilitzar-lo aquesta nit, així que la nena dormirà sobre el matalàs directament al terra i l’altre nen estrenarà el llit individual del menjador. Bona nit a tots.
Dimarts, 19 de juliol de
2011
GUÉRANDE - VANNES (Morbihan, Bretanya) 75 Km
GUÉRANDE - VANNES (Morbihan, Bretanya) 75 Km
Molt abans del que acostuma a ser
habitual ens despertem per culpa d’un llum que s’encén al quadre de control de
l’AC. Tenim les bateries sota mínim, la nevera porta funcionant amb les bateries
auxiliars des de ves a saber quan, ja que l’interruptor està clarament apuntant
a aquesta opció. No tenim cap altre opció que emprendre la marxa, amb els nens
encara al llit i acostar-nos a Vannes, una població que volem visitar i que no
disposa d’àrea, per tant optem per dirigir-nos al càmping Conlean i quedar-nos-hi
a dormir aquesta propera nit, així segur que recuperem la càrrega de les
bateries. Només són ¾ de 7 del matí.
Arribem a la porta del càmping, una hora
més tard. La recepció encara està tancada, ens esperem a que obrin i ens
instal·lem. Ràpidament connectem al corrent i mica en mica els nens van obrint
els ulls. Preparem l’esmorzar i acabem de preparar l’AC per estar al càmping.
Alces, potes, taula i cadires...
A la porta mateix del càmping, agafem el
bus gratuït que ens acosta al centre de la ciutat antiga. En un tres i no res
ens plantem al port de lleure, visita a l’OT per aconseguir el plànol del casc
antic i les rutes recomanades.
Els petits ja comencen a demanar que
volen un conte. La mare els hi demana sobre què el volen. El nen diu que
d’un gegant, i la nena que d’una fada… i sorpresa!!! A l'atravessar la porta per
entrar a la ciutat veiem en una botiga de souvenirs unes postals amb
personatges fantàstics on hi ha un gegant que sembla que expliqui contes a una
colla de nens i a una fada!!! … ni que ho haguéssim tingut preparat… És aquí on
surt per primer cop a les nostres vides el gegant “Xutucruf”… personatge que a
partir d’ara ens acompanyarà a tots els nostres viatges. Les seves històries
(sempre ambientades en l’entorn de torn) farà que, sobretot als més petits i no
tant petits, se’ls hi faci més amenes totes les visites i sobretot caminades.
 |
| El gegant Xutucruf i la fada |
 |
| Carrer de Vannes |
Sortim de la vila fortificada per la
porta Prison, nom que va obtenir arran de convertir-se en presó al s. XVII,
vorejant la Torre Joliette per desembocar als florits jardins que hi ha entre
la muralla i el Marle, el riu que travessa Vannes.
 |
| Jardins i muralla de Vannes |
Una estona per jugar en un petit parc
infantil i per contemplar asseguts en un banc les torres de Poudriére i de
Connétable, la més alta del recinte (s. XV), que deu el nom al càrrec nobiliari
d’Arthur de Richemont, Duc de Bretanya de 1457 a 1458.
Deixem els antics rentadors (s. XIX) i
entrem altra cop a la ciutat vella per la porta Poterne. Fem una ràpida visita
al mercat cobert abans de dirigir-nos cap a la parada de bus per tornar al
càmping a dinar.
Arribem just quan es posa a ploure, a
partir d’ara, això serà una costant fins a mitja tarda. Estones de pluja i
estones de sol i un vent fort que ens obliga a plegar el para-sol.
Després de dinar, la meva companya
s’estira amb els bessons, els altres esperem la pausa que la metereologia ens
ofereix per pintar, jugar i llegir.
.jpg) |
| Illa de Conleau |
La marea baixa, deixa al descobert la
quilla dels vaixells en una estampa més pròpia d’una catàstrofe que no pas d’un
fenomen natural. En poc més de 30’ torno a ser al càmping. Els bessons
segueixen dormint i els grans jugant.
La resta de la tarda de pànxing i dutxada
general, aprofitant les instal·lacions del càmping.
Sopem mentre es van omplint les
parcel·les del nostre voltant i ens encuriosim amb el vol d’unes abelles molt
grans, que busquen pol·len en unes flors veïnes. Anem a dormir, tot esperant la
visita de demà, als camps de treball de l’Obèlix: Carnac i els seus voltants.
Dimecres,
20 de juliol de 2011
VANNES - LOCMARIAQUER – CARNAC – QUIBERON (Morbihan, Bretanya) 80 Km
Ens llevem amb el cel ennuvolat.
Plovisqueja finament. Després d’esmorzar enllestim els darrers preparatius, els
que no vam acabar ahir a la nit i carreguem aigua a la font mateix que tenim
davant de la parcel·la abans d’emprendre
camí cap a Carnac i els seus voltants.
La pluja es fa cada cop més intensa a
mida que ens acostem al nostre destí. Decidim visitar un dolmen que ens ve de
camí. Com que plou, els petits es queden dins l’AC amb la mare, mentre jo
acompanyo als tres grans. El camí ens condueix al Dolmen de Mané Lud, que tot i
que mig enterrat ens permet accedir al seu interior.
De tornada, decidim acostar-nos al jaciment de Locmariaquer, on hi ha el menhir més alt conegut i 2 monuments megalítics de gran importància més.
.jpg) |
| Grand Menhir brisé d'Er Grah |
Un camí de sorra de forma oval, permet observar els tres conjunts megalítics que componen el jaciment de Locmariaquer, d’una banda el “Grand Menhir brisé d’Er Grah”, considerat el més alt d’Europa, tot i que ara es troba trencat en 3 trossos, feia 18’5 metres d’alçada, 3 metres d’amplada i pesa unes 280 Tn. Es creu que es va partir durant el fort terratrèmol que va patir la regió de Bretanya l’any 1722. La “Table des Marchand”, és un curiós monument funerari, al que es pot accedir al seu interior per contemplar els gravats de les pedres. L’aixovar trobat al seu interior durant les excavacions fa pensar que el personatge enterrat devia ser un cap tribal. L’altre punt d’interès és el Túmul d’Er Grah, que encara que en molt mal estat de conservació, denota una grandiositat fantàstica. Es tracta també d’una tomba, però en aquest cas les pedres que el componien es troben derruïdes i unes sobre les altres.
Tornem cap a l’AC amb ganes de dirigir-nos fins a Carnac, primer per dinar i després per gaudir dels seus fabulosos alineaments de menhirs.
.jpg) |
| Table des Marchand |
Un camí de sorra de forma oval, permet observar els tres conjunts megalítics que componen el jaciment de Locmariaquer, d’una banda el “Grand Menhir brisé d’Er Grah”, considerat el més alt d’Europa, tot i que ara es troba trencat en 3 trossos, feia 18’5 metres d’alçada, 3 metres d’amplada i pesa unes 280 Tn. Es creu que es va partir durant el fort terratrèmol que va patir la regió de Bretanya l’any 1722. La “Table des Marchand”, és un curiós monument funerari, al que es pot accedir al seu interior per contemplar els gravats de les pedres. L’aixovar trobat al seu interior durant les excavacions fa pensar que el personatge enterrat devia ser un cap tribal. L’altre punt d’interès és el Túmul d’Er Grah, que encara que en molt mal estat de conservació, denota una grandiositat fantàstica. Es tracta també d’una tomba, però en aquest cas les pedres que el componien es troben derruïdes i unes sobre les altres.
Tornem cap a l’AC amb ganes de dirigir-nos fins a Carnac, primer per dinar i després per gaudir dels seus fabulosos alineaments de menhirs.
En un tres i no res ens trobem a l’àrea,
després de dirigir-nos una mica per intuïció al trobar-nos el carrer d’accés
principal tallat per un mercat ambulant. La volta ens permet veure una parada
que couen pollastres a l’ast i decidim, que m’hi arribaré a comprar-ne un.
Amb la nena, ens dirigim a peu cap al
centre, mentre els altres dos paren taula i la mare prepara el primer plat.
Primer visitem l’OT, on aconseguim el plànol dels diferents conjunts megalítics
de la zona, i després entre les parades del mercat localitzem la dels
pollastres a l’ast. En comprem un acompanyat d’un parell de racions de patates
al forn.
De tornada a l’AC, dinem, rentem plats i
emprenem la marxa cap a la zona megalítica. Els menhirs de Carnac van ser
aixecats durant el neolític en un procés de segles de durada, entre el 4500 i
el 2500 aC, per comunitats sedentàries que vivien en grans cases de fusta i
fang i practicaven l’agricultura i la ramaderia. El paper de Carnac com a
assentament té una antiguitat de 6000 anys, constituint l’enclavament
arqueològic més vell de tot Europa.
 |
| Alineaments de Le Ménec |
Primerament ens dirigim a l’aparcament
dels alineaments de Le Ménec, el conjunt més important i l’únic que ja vam
visitar nosaltres dos sols vint anys enrere. Els dos petits s’han adormit, la
nena s’ofereix voluntària per quedar-se. Crec que sense gaire esforç. Ja no
plou, tot i que el cel segueix tapat i gris. El conjunt està format per 1.099
menhirs amatents en 11 fileres de 100 m d'ample per 1’2 km de llarg, avui
protegits per una tanca que impedeix el pas. L'alineament està flanquejat en
els seus dos extrems (est i oest) per cromlecs (cercles de pedres). El cromlec
occidental està compost per 70 menhirs i mesura 100 m. El cromlec oriental està
molt deteriorat, però encara sobreviu. L'alineament rep el seu nom del caseriu
Le Ménec, que es troba a l'extrem occidental. Les pedres situades a l'oest són
les més grans, arribant en alguns casos als 4 m. La seva grandària va
reduint-se al llarg de l'alineament fins a arribar a només 90 cm en
l'extrem oriental. Les fileres no són rectes, sinó que descriuen una suau corba
cap al nord-est.
Després de passar pel Centre
d’Interpretació, i fer-nos una idea a traves d’una maqueta dels diferents
conjunts, tornem cap a l’AC, per dirigir-nos al quadrilàter de Manio.
Després d’aparcar en un camí lateral, baixo
amb els tres grans (ara li toca a la mare quedar-se ara amb els bessons) però
al poc tornem, estem als alineaments de Kermario, a l'est de Le Ménec, és el
més conegut i també el més freqüentat. Posseeix 982 menhirs en 10 fileres que
s'estenen a través de 1,2 km. A Kermario hi ha les pedres més grans de Carnac:
la major té més de 7 m d'altura. Els menhirs de Kermario, com els de Le Ménec,
van disminuint de grandària a mesura que s'aproximen al límit oriental, on hi
ha tres grans roques que formen una línia perpendicular als alineaments.
 |
| Quadrilàter de Manio |
 |
| Gegant de Manio |
LA FUNCIÓ: Antigament s'havien formulat
diverses teories per a explicar la presència dels menhirs, algunes curioses:
vestigis del Diluvi Universal, restes d'un campament romà, balises per a la
navegació, etc. Jerome Penhouet va suggerir en 1826 que els alineaments podien
ser el fòssil d'una enorme serp que s'hauria desplaçat sobre Bretanya en eres
prehistòriques. Uns altres creien que eren enormes avingudes que havien conduït
a antics temples avui inexistents. L'explicació més acceptada entre els
científics és que els menhirs són tombes i el conjunt una gran necròpoli (com
la majoria dels monuments megalítics).
No obstant això, alguns
autors han postulat hipòtesis de tipus arqueoastronòmic per a explicar la raó
de ser de Carnac. Jacques Cambry va ser el primer que va aventurar al 1794, la
idea d'una relació amb els cossos celestes. Al 1970, l'enginyer anglès
Alexander Thom va reprendre la idea i va aplicar a Carnac els estudis que
l'astrònom Gerald Hawkins havia
realitzat sobre Stonehenge. Va afirmar que Carnac és un observatori astronòmic,
on les fileres de menhirs i els seus perpendiculars estan orientades cap als
punts solsticials i equinoccials i de sortida del Sol, creant així un calendari
que permetia predir les etapes importants de la vida agrícola. La veritat és
que aquestes teories, encara que interessants, foren i segueixen sent rebudes
amb un prudent escepticisme per part de la comunitat científica.
LES LLEGENDES: Per descomptat, la tradició
local ha creat nombroses llegendes al voltant dels menhirs. Una afirma que els
megàlits són soldats romans petrificats per Déu per a protegir Sant Corneli,
patró de la zona de Carnac i del bestiar, que era perseguit pels romans. Una
altra assegura que, a les nits, les pedres es desenterren i avancen cap al mar
per a banyar-s'hi o beure'n l’aigua. Se'ls han atribuït poders curatius, i es
creia que podien donar fertilitat i ajudar els joves que desitjaven trobar
parella.
 |
| Costa Salvatge |
La meva companya decideix tornar amb els dos
menuts cap a l’àrea. Amb el més gran decidim fer un tros més del camí de ronda.
Protegits del vent per un sortint rocós, seiem per contemplar aquesta meravella
natural i l’incessant vol de les gavines per buscar un lloc a raser. A la
llunyania intuïm, ancorat dins del mar l’esvelta figura d’un far que protegeix
encara avui amb la seva llum els vaixells. A l’horitzó i cada cop més a prop
una negror aventura aviat tempesta, així que prevenint la mullena tornem amb calma
però sense distracció cap a l’AC.
La resta de la tarda fins a l’hora de sopar la
passem llegint, jugant i endreçant l’AC. Després del sopar decidim que farem
demà i marxem a dormir.
Dijous, 21 de juliol de 2011
Prop de les 8 del matí, una botzina a fora ens
acaba de despertar, la meva companya, ja bregada en mil batalles, exclama:
- el del paaa !!
I com si tingués una molla, s’abriga i surt a
comprar pa, croissants i napolitanes per l’esmorzar. Un cop més, encara que la
primera vegada aquestes vacances, un “boulanger” mòbil al servei dels
autocaravanistes. La resta de la tripulació van fer el ronsa i mica en mica es
van despertant. Esmorzem amb calma i ens dirigim fins al poble de Quiberon, on
volem visitar la fàbrica de “La Belle-Iloise”, conserves, sobretot de tonyina,
molt apreciades a casa nostra, després de descobrir-les en un anterior viatge a
Saint-Maló.
La visita a la fàbrica, tot i que només en
francès, és molt amena, però a l'interior no es poden fer fotografies. La guia et va conduint per diferents sales, que
profusament decorades amb pintures a les parets i amb eines antigues et va
conduint per la història de la pesca. Des del pis superior es gaudeix d’una
vista sobre la fàbrica, on un bon grapat de treballadors fan la seva feina
enllaunant amb molta cura sardines dins de les seves llaunes, després
d’haver-les netejat. Finalment accedim a la botiga on fem un tast de diferents
especialitats.
Al sortir, decidim dirigir-nos cap a Pont-Aven,
però abans visitarem Port Louis. Per carreteres que voregen el mar per
l’interior, arribem a Port Maria, on aprofitem per dinar al pàrquing d’un
Intermarché i fer una petita compra de vitualles.
 |
| Ciutadella de Port Louis |
A 2/4 de 4, ja som dalt de l’AC, just quan una
policia del municipi ens adverteix que allà no podem aparcar. Marxem i enfilem
carretera cap a Pont-Aven, la primera població del departament francès de
Finisterre i bressol de l’escola pictòrica que porta el mateix nom.
 |
| Port Louis |
Amb alguna dificultat i alguna volta de més, i
després de l’amable col·laboració d’un paio singular que du un barret negre
tipus vaquer, trobem el camí correcte de l’àrea. Aparquem i decidim sortir per
visitar aquesta població.
A partir de 1870, molts pintors, majoritàriament
nord-americans, van arribar a residir en aquesta petit poble. L'arribada, però
d'Emile Bernard, Paul Gauguin i Paul Sérusier (1886), que va viure a la pensió
Gloanec, van donar nova força al seu estil pictòric, que més tard seria
anomenada l’ Escola de Pont-Aven.
Avui Pont-Aven, és una bella població, farcida de
galeries d’art i botigues d’exquisiteses que competeixen amb el ja atractiu
poble i els seus vells molins d’aigua. Una considerable baixada ens acosta al centre del
poble (al tornar serà una considerable pujada), i ràpidament ens deixa davant
de l’OT.
 |
| Galeria d'art a Pont-Aven |
El recorregut que recomana l’OT és amè. Gaudint
de cada racó per igual anem passejant per diferents carrers, primer accedim
fins al port, on ara els vaixells durant la marea baixa agafen curioses
inclinacions, després continuem contracorrent pel marge esquerra del riu Aven,
per tornar a la plaça de l’OT. Finalment seguim una ruta que ens porta a
travessar per damunt del riu Aven diverses vegades i a gaudir d’uns magnífics
jardins.
 |
| Botiga de galetes a Pont-Aven |
 |
| Vista Pont-Aven |
Val a dir, que hem comprat galetes de Pont-Aven,
que tenen molta anomenada. Són rodones i en tenen de tot tipus, amb caramel,
amb xocolata, xocolata i taronja, vainilla, canyella, etc. Després d’un tast a
la botiga, val a dir que són realment bones.
 |
| Vista Pont-Aven |
Tornem a ser a l’àrea, després de la pujadeta i ara amb els menuts a coll, quan veig que per fer servir el born de serveis calen unes monedes especials ... que només es venen a l’OT. Faig mitja volta (aquest cop sol) i desfaig i torno a fer el camí després de passar per l’OT.
Quan arribo els nens juguen a futbol a
l’explanada central, mentre que els menuts fan de les seves amb els playmòbils.
Sopem, estona de contes i lectura i a dormir.
Divendres, 22 de juliol de 2011
A les 10 del matí, després de carregar i
buidar aigües emprenem camí cap a Concarneau, una vila marítima amb una
espectacular ciutadella dins del mar. Brilla el sol amb claredat mediterrània i
fa calor.
En més o menys 30 minuts ja estem aparcats a l’àrea de Concarneu, al costat de la que s’ha instal·lat un magnífic circ que té els animals passejant lliurement dins d’un tancat. Bé, tots no ! Els felins es troben dins de les seves gàbies però a la vista dels curiosos.
En més o menys 30 minuts ja estem aparcats a l’àrea de Concarneu, al costat de la que s’ha instal·lat un magnífic circ que té els animals passejant lliurement dins d’un tancat. Bé, tots no ! Els felins es troben dins de les seves gàbies però a la vista dels curiosos.
Per un carrer que sembla força principal, l’Avinguda de la Estació, accedim en un tres i no res a la “Ville Close”, la ciutat emmurallada damunt del mar, a la que s’hi accedeix per un parell de ponts llevadissos.
A la porta principal, uns músics amenitzen als visitants tot tocant i cantant diferents cançons. Després d’una estona gaudint dels sons, ens endinsem a la “Ville Close”, aquest illot emmurallat de 380 metres de longitud i una mitjana d’amplada d’uns 100 metres.
 |
| Concarneau |
Un pirata que passeja pel carrer principal, tot dirigint-se a la plaça de Saint Geénolé on hi destaca una bonica font, li posa encara un punt més d’història. Els carrers estan flanquejats per cases de granit, destaca la Casa del Governador (s. XVIII) i l’antiga Capella de l’Hospital de la Trinité (s. XV). Els diferents carrers desemboquen en uns jardins florits i a la Porte du Passage, foradada a les muralles i que ara permet la sortida i arribada de passatgers en una espècie de bus nàutic.
Una darrera visita des de les muralles, les que resseguim un bon tros fins trobar un accés per on baixar, junt amb els tres grans i poder-nos retrobar amb la resta que escolten i miren embadalits als músics de l’entrada.
 |
| Vista des de les muralles |
En sortir de la Ville Close, fem una passejada pel mercat que es troba ben bé al davant i reprenem després de comprar el pa, el camí fins on tenim estacionada l’AC.
El sol apreta i la pujada fins a l’estació es fa un xic feixuga. En arribar preparem el dinar mentre els nens miren els diferents animals del circ.
La carretera ens ha de conduir ara fins a un dels punts mítics de la Bretanya, el Pointe du Raz, poc abans d’arribar posem gas-oil i un rètol ens avisa “Darrer supermercat abans d’Amèrica”, efectivament la punta a la que ens dirigim és el punt més proper al continent americà de tot França.
Aparquem a l’espai destinat a les AC’s. Ja n’hi ha 4 ó 5 d’aparcades, falten 5 minuts per a ¾ de 5 de la tarda. Fa sol, bufa el vent i no fa calor. Mentre jo preparo alguna cosa a l’AC, la meva companya se’n va a informar de tarifes i altres qüestions útils. Els nens surten a fora a llegir i a jugar amb els playmòbils. La vista sobre el mar és impressionant. Bufa un aire fresc.
.jpg) |
| Punta de Raz |
El camí s’envolta de petits matolls alguns d’ells la mar d’espinosos, alguns florits de color rosa-violeta, que donen la sensació d’estar rodejats de catifes de colors. El vent ha castigat aquesta costa i només plantes baixes es deixen desafiar per aquestes limitades condicions.
Finalment els grans ens atrapen, ja fa una estona que els bessons van a les motxilles. El far cada cop és més a prop i el vent cada cop bufa més fort.
 |
| Muntanyes de pedres a Punta de Raz |
Un cop d’ull a les nombroses botigues que voregen el punt d’informació i un cop retrobats amb l’AC, el gran surt a fer volar l’estel junt amb la nena, el mitjà s’endinsa en les seves històries de cavallers jugant amb els playmobils i els més menuts ens acompanyen dins l’AC a jugar amb ninots i puzles mentre nosaltres comencem a fer el sopar.
A fora cada cop i fa més fresca. Mentre els nens van entrant anem gaudint de la desfilada de diferents autocaravanes i mentre sopem de la poca habilitat d’un autocaravanista per ubicar la seva AC ben aparcada en un lloc espaiós i que no li ha de generar cap dificultat. Estem una bona estona del sopar comentant la seva poca destresa.
Acabat el sopar, el sol ja s’ha amagat, el mar
però, encara és lleugerament visible i el vent es fa notar. Una estona de
contes, lectura i a dormir.
Dissabte, 23 de juliol de 2011
POINTE DU RAZ – POINTE DU VAN – RESERVA DEL CAP SIZUN – LOCRONAN (Finisterre, Bretanya) 49 Km
Nit més que tranquil·la. Tret d’un petit ensurt, quan els bessons tot dormint s’han repenjat contra al barana del llit i aquesta ha cedit. La nena ha acabat fent la vertical-pont i el nen s’ha aguantat a la barana de cap per vall.
El sol brilla lluent quan ens despertem i el mar de blau intens ens dóna el bon dia. Esperem que obrin l’OT, per demanar una mica més d’informació de la zona. Després de fer una petita reunió decidim el plànning de la jornada.
Aquest matí el dedicarem a visitar la Punta de Van, una altra entrada de França al mar, al costat mateix d’on estem i desprès farem camí fins a la reserva d’ocells del Cap Sizun.
Mica en mica anem fent els pocs
quilòmetres que ens separen del primer destí, la carretera serpenteja, primer
per arribar a la vall i desprès per enfilar-se recargolada fins al pàrquing de
la Punta de Van. Dins el pàrquing ja hi ha alguns cotxes i també AC’s,
nosaltres però optem per aparcar en un espai al costat de la carretera.
Abrigats doncs el cel segueix grisós, ens dirigim a visitar l’església que
acarona el penya-segat sobre l’Atlàntic. Protegida del vent per un alt mur de
pedra testimoni de mil esdeveniments, s’alça aquesta petita construcció de
planta baixa i sense campanar, com si d’un clam al cel en protecció dels mariners
es tractés.
Gaudim durant una bona estona de les
vistes sobre l’oceà, del far i d’una imatge de l’illa de Sein a la llunyania.
Reprenem camí cap a la reserva del Cap Sizun, hi arribem prop de les 12 del migdia, agafem els prismàtics ens protegim amb els paravents, agafem la fitxa d’ocells que vaig preparar a casa (preveient aquesta visita) i enfilem l’estret camí que ens porta a resseguir en alçada els penya-segats tot observant ocells i com les onades esclaten contra les roques. Bufa el vent i fa fred, al sol, però, s’està bé. Els nens s’ho passen bé intentant discernir entre les diferents espècies de gavines i cormorans.
El camí, ens porta sobre un mirador artificial, des d’on tenim una espectacular visió sobre el mar.
Camí de Locronan, una de les poblacions
“amb personalitat” de França, parem al Parc eòlic de Goulien per contemplar el
monòton i plàcid girar de les aspes d’aquests gegants molins de vent abans d’aturar-nos a comprar queviures en un
supermercat a mig camí.
Dissabte, 23 de juliol de 2011
POINTE DU RAZ – POINTE DU VAN – RESERVA DEL CAP SIZUN – LOCRONAN (Finisterre, Bretanya) 49 Km
Nit més que tranquil·la. Tret d’un petit ensurt, quan els bessons tot dormint s’han repenjat contra al barana del llit i aquesta ha cedit. La nena ha acabat fent la vertical-pont i el nen s’ha aguantat a la barana de cap per vall.
El sol brilla lluent quan ens despertem i el mar de blau intens ens dóna el bon dia. Esperem que obrin l’OT, per demanar una mica més d’informació de la zona. Després de fer una petita reunió decidim el plànning de la jornada.
Aquest matí el dedicarem a visitar la Punta de Van, una altra entrada de França al mar, al costat mateix d’on estem i desprès farem camí fins a la reserva d’ocells del Cap Sizun.
.jpg) |
| Punta de Van |
 |
| Reserva del Cap Sizun |
 |
| Reserva del Cap Sizun |
Reprenem camí cap a la reserva del Cap Sizun, hi arribem prop de les 12 del migdia, agafem els prismàtics ens protegim amb els paravents, agafem la fitxa d’ocells que vaig preparar a casa (preveient aquesta visita) i enfilem l’estret camí que ens porta a resseguir en alçada els penya-segats tot observant ocells i com les onades esclaten contra les roques. Bufa el vent i fa fred, al sol, però, s’està bé. Els nens s’ho passen bé intentant discernir entre les diferents espècies de gavines i cormorans.
El camí, ens porta sobre un mirador artificial, des d’on tenim una espectacular visió sobre el mar.
 |
| Parc eòlic de Goulien |
 |
| Locronan |
Arribem a Locronan cap a les 5 de la
tarda, no ens costa trobar l’àrea. El primer que fem és carregar i buidar
aigües, i després de berenar lleugerament sortim a visitar aquesta bellíssima
població bretona. Els carrers, flanquejats de cases medievals de pedra grisa,
ens condueixen fins al centre on s’alça en una plaça l’Església de Saint-Ronan
(s. XV) amb la tomba d’aquest sant. La mateixa Plaça és preciosa, envoltada d’atractives
vivendes (s.XVII i XVIII), amb les seves façanes de granit gris blavós.
 |
| Església de Saint-Ronan |
Tot descobrint els voltants ens trobem
amb la bonica Capella de Notre-Dame-de-Bonne-Nouvelle (s.XV i XVI), al costat un calvari i la font
de Saint-Eutrope.
Tornem cap a l’àrea, tot admirant les
boniques botigues obertes als baixos de força cases.
Aprofitem per jugar una estona, fer una dutxada general abans de preparar el sopar. Una estona de lectura i a dormir.
Diumenge,
24 de juliol de 2011
LOCRONAN
– POINTE DE PENHIR – CAMARET – FAR DE SAINT MATHIEU (Finisterre, Bretanya) 145
Km
El dia comença i una nova jornada a la
Bretanya ens dóna la benvinguda. La nit ha estat molt tranquil·la i el matí
neix assolellat. Després d’un bon esmorzar i de carregar i buidar aigües
emprenem camí cap a Pointe du Penhir, un altra punta feréstega de la costa
atlàntica francesa. A mida que ens hi acostem el cel es va tapant per una densa
boira. Travessem el poble de Camaret i enfilem els darrers quilòmetres fins a
l’aparcament habilitat. La pel·lícula “El Secreto del Reino Perdido” encara no
ha acabat. Hem fet poc més d’1 hora i trenta minuts de cotxe, però la
meteorologia ha canviat per complert. Del dia de ple estiu de Locronan a un dia
de plena tardor a Pointe de Penhir.
La visibilitat és tant escassa que
decideixo acostar-me jo sòl fins a la punta, observar i decidir si fem una
visita conjunta o si reculem fins al poble de Camaret.
 |
| Pointe du Penhir |
Tornem a l’AC i marxem direcció Camaret.
A mig camí ens aturem al “Museu de la Batalla de l’Atlàntic”, un espai a l’aire
lliure, ubicat damunt les restes d’un immens búnquer de la II Guerra Mundial,
una de les fortaleses de l’anomenada Muralla de l’Atlàntic de la que tant es
vanagloriava Hitler. Avui convertida en homenatge a tots aquells mariners que
van perdre la vida al mar lluitant pel seu país.
 |
| Carrer de Camaret |
 |
| Pescador netejant el peix |
 |
| Menhirs a Camaret |
Partim a mitja tarda per dirigir-nos fins
al Far de Saint Mathieu, plovisqueja i la boira tot i que no tant persistent
ens acompanya durant alguna estona del recorregut. Finalment i amb alguna
dificultat per estacionar l’AC per les diferents prohibicions que hi ha per
aquests vehicles als pàrquing habilitats, ho fem a peu de carretera.
Abrigats i
per un corriol que segueix la línia de la costa ens acostem a aquest carismàtic
far pintat de color blanc i vermell. Gaudim del seu interior i tot i que la
boira no ens deixa veure gaire enllà, (el guia ens comunica que hi ha boira 4 o
5 dies a l’any… també estem de mala sort!!!) som conscients de la vida i la
feina de la gent que durant anys ha guiat i alertat els vaixells de xocar
contra la costa.
 |
| Far de Saint Mathius |
 |
| Dibuix del far fet pel germà gran |
Visitem també l’abadia mig ensorrada,
però encara majestuosa, que s’alça al peu del far. Al costat queden també les
restes de l’antic far que il·luminava als navegants amb la llum d’una foguera.
 |
| Abadia de Saint Mathieu |
Movem uns centenars de metres l’AC, fins
a un petit descampat al costat de la carretera i sobre un petit turó que dóna
al mar. Gaudim del plaent so de les onades per contrarestar el potent so de la
sirena.
Sopem. Fora fa fresca, de tant en tant
s’escapa algun ruixadet i el cel és ben negre.
Dilluns, 25 de juliol de
2011
FAR DE
SAINT MATHIEU – SAINT-SERVAIS – LAMPAUL-GUIMILIAU – GUILLIMAU – SAINT THEGONNEC
– MORLAIX – SAINT POUL DE LEON (Finisterre, Bretanya) 113 Km
Nit freda a l’exterior, sacsejada per la
sirena que alerta als vaixells de la proximitat de la costa. Hi ha boira però
menys i el mar, calmat, llença les seves onades contra la platja rítmicament.
Després d’esmorzar, i quan ens hem
començat a vestir, un dels menuts (el nen… com no podia ser d’altra manera)
cau des de la caputxina, com un paracaigudista planejant, damunt de la taula
del menjador. Per sort no s’ha fet mal i només ens en enduem l’ensurt.
Partim direcció nord. Avui és dia de
calvaris. Passades les 11, ens aturem a Saint-Servais, on segons la guia hi ha
una àrea. Necessitem carregar i buidar. Trobem l’àrea sense dificultats en
aquesta petita població de poc més de 550 habitants censats. Tot i que el
subministrament d’aigua està espatllat i no el podrem utilitzar, decidim
aprofitar el serveis de buidat. Mentre jo vaig buidant i netejant la caixa del
WC, la resta de la família marxen a visitar l’església de Saint-Servais (s.
XVII) i el seu calvari.
 |
| Saint-Servais |
Quan tornen, estic ja en les darreres
operatives de buidatge i en seguida reprenem la marxa en direcció a
Lampaul-Guimiliau, la primera de les poblacions on els calvaris adjunts al
conjunt parroquial les han fet famoses aigual que a les veïnes Saint-Thegonnec
i Guimiliau. De fet la història parla de rivalitat entre les tres poblacions a
l’hora d’encarregar els calvaris.
 |
| Lampaul-Guimiliau |
Visitem el fantàstic conjunt religiós.
L'església de Nostra Senyora de Lampaul-Guimiliau data del segle XVI i segle
XVII, a l’interior hi ha una gran quantitat de columnes coronades per belles
cornises i nínxols i una multitud d'estàtues i figures que fa l'efecte d'una
gran riquesa decorativa, en un conjunt que no li falta harmonia i
magnificència. Bonic òrgan sobre la porta d’entrada. A l’exterior, el cementiri, junt amb l'arc de
triomf, la creu i l’ossera són objecte també d’admiració. Gaudim del calvari i
dels detalls obrats en la pedra.
Tot seguit ens acostem a Guimiliau, una
altra població famosa pel seu conjunt religiós, a poc més de 5 minuts de camí.
Aturem l’AC en un espai al costat de la carretera ben a prop del poble i on en
un dia assolellat hauríem pogut fer ús de les taules de pícnic, el temps però
no acompanya i decidim dinar dins de l’AC. En acabar i mentre rentem els plats
una mica d’esbarjo abans d’acostar-nos al poble i visitar el fantàstic conjunt
arquitectònic, el més famós de la Bretanya i com els altres format per un arc
monumental, una ossera, un calvari i l’església. El calvari, fantàstic i
espectacular va ser construït el 1581 i consta de més de 200 figures esculpides
en pedra. Són de bon observar diferents aspectes de la visa religiosa i són
fàcilment apreciables els tres reis d’orient. AL cap de munt el calvari és
rematat per una única creu de pedra.
 |
| Guimiliau |
L’ossera, que no visitem, és un altre
dels edificis que conformen l’espectacular conjunt, nosaltres però ens decidim
per visitar l’església, on destaca un fantàstic pòrtic (s. XVII) amb la imatge
dels apòstols. Al seu interior hi destaca una pila baptismal de fusta tallada.
Impressionats per la riquesa
arquitectònica que acabem de visitar marxem direcció Morlaix, una peculiar
població travessada per un viaducte altíssim. Abans però decidim aturar-nos a
Saint-Thegonnec, a comprar pa i una mica de fruita.
Els nens es queden a l’AC,
mentre que nosaltres, anem a aprovisionar-nos. De passada visitem el conjunt
religiós, un simple calvari al costat d’una església molt més gran que les
anteriors.
 |
| Saint-Thegonnec |
Quan tornem ens expliquen que hi ha hagut
una batussa important entre els dos nens grans.
Arribem a Morlaix sense dificultats.
Aparquem al pàrquing on hi ha zona per agafar i buidar aigües, i a peu ens
dirigim a visitar aquesta població bretona.
 |
| Morlaix |
 |
| Vista de dins el Viaducte |
En arribar, a pocs metres nostres mentre
berenem dins l’AC, un grup de persones beuen de manera desmesurada. Decidim
buidar i omplir aigües i tocar el dos, ja que el lloc no ens dóna mostres ni de
tranquil·litat ni de seguretat per passar-hi la nit. A més que la imatge no és
de les millors per viatjar amb nens.
 |
| Morlaix |
Dimarts,
26 de juliol de 2011
SAINT
POUL DE LEON 1 Km
Un festival de música programat pel cap
de setmana, fa que haguem d’abandonar l’àrea abans de les 10 del matí. Volem
prendre’ns un respir i necessitem fer bugada i decidim quedar-nos al mateix
poble, en una de les parcel·les del càmping Ar Kleguer.
 |
| Pujada només sortint del càmping |
Un cop abastit el nostre organisme, rentats els
plats i endreçada la roba extreta de l' assecadora, enfilem amb les bicis el
nostre “tour” particular amb les bicicletes per tal de conèixer una mica millor
aquest poble que ens acollirà durant el dia d’avui. Només sortir del càmping,
una descomunal pujada ens fa suar de valent i fins i tot empènyer durant una
estona les bicicletes, un cop coronat el port de 1a categoria, ens acostem fins
a un súper a comprar quatre coses que ens calen, els dos petits s'han adormit dins del carro, just abans d’arribar-nos fins
a la part més cèntrica de Saint Pol-de-Léon.
Aquesta població de poc més de 7.000 habitants,
li deu el seu nom a un dels sants fundadors de Bretanya, Sant Pau Aurelià i
manté un important patrimoni religiós. Arribem al centre per l’avinguda del
General Leclerc, i aturem les bicicletes damunt d’una ampla vorera, just a
l’altra banda de la plaça on destaquen bells palauets i principalment la
basílica-catedral del s. XIII amb les seves dues torres. Davant un petit mercat
va plegant les seves paradetes lentament. Visitem la basílica-catedral per
torns, per no abandonar les bicicletes, en el seu interior guarda nombroses
relíquies entre les que destaquen un sarcòfag romànic emprat com a pila
baptismal i un Crist datat del s. XV. Però el que més ens sobta són les 34
urnes amb els cranis visibles d’avantpassats ubicats a la sagristia.
Altra cop amb les bicicletes, continuem camí deixem a prop la capella de Nôtre-Dame-du-Kreisker del que en sobresurt un campanar de gairebé 80 metres en una bella estampa arquitectònica. El tram final fins al càmping el fem vorejant el mar i ens acabem animant en fer un tram més seguint la costa per la Promenade de Penarth fins arribar a l’illot de Sainte-Anne.
 |
| Nôtre-Dame-du-Kreisker |
Altra cop amb les bicicletes, continuem camí deixem a prop la capella de Nôtre-Dame-du-Kreisker del que en sobresurt un campanar de gairebé 80 metres en una bella estampa arquitectònica. El tram final fins al càmping el fem vorejant el mar i ens acabem animant en fer un tram més seguint la costa per la Promenade de Penarth fins arribar a l’illot de Sainte-Anne.
La resta de la tarda, l’acabem passant
amb una mica de pànxing.
Per sopar, aprofitem que els dimarts el càmping fa patates fregides per comprar-ne unes quantes racions i acompanyar el tall que coem a l’AC.
Dimecres, 27 de juliol de 2011
SAINT POUL DE LEON – PERROS-GUIREC – PAIMPOL – ARCOUEST (Côtes-d’Armor, Bretanya) 118 Km
Són 2/4 d’11 quan sortim del càmping sota un cel blau i un sol radiant. Després de carregar i buidar al mateix càmping emprenem la ruta que ens ha de dur a un dels punts naturals més curiosos de les vacances, la Costa de Granit Rosa. Mica en mica salvem la badia de Morlaix i ens acostem a Perros-Guirec per la D786, la carretera és còmoda i travessa per dins de boniques poblacions, al pas per Saint-Michel-en-Greve veiem com amb pales i tractors estenen les grans quantitats d’algues que la marea ha dipositat a la platja. A prop de l’hora de dinar arribem a Perros-Guirec, ens costa una mica trobar lloc on aparcar, però finalment ho aconseguim en un carrer en pujada, no massa lluny de la platja, però un pel més apartat de l’inici del sender dels duaners, que a peu ens ha d’acostar fins a la Costa de Granit Rosa.
Decidim quedar-nos a dinar a l’AC, i
preparar una mica de berenar i aigua per a la tarda, ja que la caminada és
llarga i el sol apreta de valent.
Sortim de l’AC a 2/4 de 3 de la tarda.
Iniciem el bonic recorregut que va des de Perros-Guirec fins a Plaumanach,
d’aproximadament uns 3 km. El camí pren aixecat vora el mar el que permet
excel·lents vistes de la costa. Perros-Guirec va desapareixent mica en mica
darrera nostre i entre cançons i contes anem avançant. De tant en tant ens
aturem per gaudir de les vistes, de les onades colpejant de manera incessant la
costa, el vol de les gavines o l’elegant navegar d’algun veler. Després d’una
bona estona, el camí comença a caure fins arribar a nivell del mar i arribem a
Porz Rolland, és allà on comença l’espectacle. Màgic! Nombroses i monumentals
roques roses, escampades en qualsevol punt, prenen forma a la nostra imaginació.
El camí serpenteja entre elles i ens mostra aquesta grandesa de la natura,
roques alterades per la força del temps i el colpeig incessant del vent i
l’aigua. Algunes roques ja han estat batejades, el Castell del Diable, el
Conill, la Tortuga... però moltes més caben a la nostra imaginació. Al fons les
Sept-Îles, set illes en l’actualitat Parc Natural protegit, on hi viuen 27
espècies d’aus i una dotzena de foques de manera permanent.
Ens prenem un petit respir, tot admirant el que ens envolta. Davant nostra encara queda una mica de camí fins arribar a Ploumanac, però un cop veiem la Casa del Litoral i el Far Men-Ruz, decidim fer mitja volta. Busquem un accés al mar i berenem i reposem estirats sobre la platja de còdols i ens donem un plaer tot refrescant els peus al mar.
Cansats desfem tot el camí que ens ha dut
a gaudir d’aquesta bellesa natural, als més menuts se’ls hi comença a fer dur,
però arribem a Perros-Guirec quan les campanes de l’església marquen 2/4 de 7.
Encara som a temps de recollir tovalloles a l’AC, posar-nos els banyadors i fer
una capbussada a les fredes aigües de l’Atlàntic.
De tornada cap a l’AC, dutxada general i sopar, abans de marxar fins a Paimpol, on hi tenim 2 àrees on carregar i passar la nit.
Les àrees de Paimpol estan plenes i no hi cabem, sobre la marxa decidim acostar-nos a L’Arcouest on demà tenim previst prendre el vaixell que ens ha d’acostar a l’Illa de Bréhat. Ens en separen no més de 10 minuts. Els nens ja fa estona que han caigut adormits.
El pàrquing de L’Arcouest ens rep amb 17ºC, aparquem al costat d’altres AC’s, però no queda massa espai i ens ubiquem en el millor lloc que queda on tot i la bona pendent és la que menys en té. Ens haurem d’adaptar per tal de passar la nit en aquestes peculiars condicions.
Són gairebé 2/4 d’11 i encara hi ha una
claror tamisada. La imatge del mar platejat tacat d’illots i illetes de
diferents mides ens transporten a pel·lícules fantasioses, de l’horitzó sembla
haver de sorgir en qualsevol moment un drac cavalcat per l’heroi just abans de
prendre part en l’escena final. Majestuós espectacle de contrasts i llums. Quin
capvespre tant esplèndid i a l’hora màgic i fantasmagòric.
Aviat però es pon definitivament el sol, i entrem en negra nit. Hora de reposar i anar-nos-en al llit.
Dijous, 28 de juliol de 2011
ARCOUEST – ILLA DE BREHAT – CAP FREHEL (PÀRQUING DE LA PLAGE DE LA FOSE) (Côtes-d’Armor, Bretanya) 102 Km
Ens llevem d’hora per tal de poder enllestir els preparatius del dinar i intentar no deixar-nos res, abans de dirigir-nos al moll des d’on surten i arriben periòdicament els vaixells que enllacen la península i l’Illa de Bréhat.
L’Illa de Bréhat, a menys d’1 milla nàutica del continent, reserva a aquell que la visita tota la bellesa de la natura intacta i variada, preservada de grans oscil·lacions de temperatura per les corrents del golf, s’ha convertit en un paradís per les aus i les flors, autòctones i de punts llunyans, transportats fins a aquest indret pels intrèpids mariners de Bréhat.
Prenem el vaixell a les 10 i 20 minuts, des de les darreres files observem les maniobres de partida i com el mar dibuixa una estela d’aigua bromosa darrera nostra. En pocs minuts divisem Port-Clos, el punt d’arribada. Port-Clos sembla tret d’una novel·la de pirates, i ràpidament quedem submergits en les històries de Michael Crichton a “Latituds Pirates” o l’ “Illa del Tresor” de Robert Louis Stevenson.
Ja som a l’Illa de Bréhat, a la part
coneguda com a Illa Sud i on hi ha Le Burg, la principal població. Nosaltres
però, agafem un camí a l’esquerra just abans d’arribar al poble i després de
llogar un petit carro, que ens servirà de mitjà de transport pels bessons i també
per dur-hi la motxilla. Arrossegats per aquesta illa sense cotxes, ens
facilitarà enormement la visita-passeig d’aquesta peculiar contrada.
Mica en mica anem descobrint els racons i
raconets que ens ofereix aquesta contrada de l’Illa Sud. A darrera hora del
matí travessem a l’anomenada Illa nord, pel pont de Vauban. Gairebé com per art
de màgia, l’Illa canvia de color i fins i tot diria d’olor, té un aire més
irlandès, vaques i ovelles pasturant, àmplies zones de pastura esquitxades de
tant en tant per cases isolades de característica construcció. Deixem a la
nostra esquerra la capella de Keranroux (s. XIX) de la que se’n relata una
estranya oració “Ntra. Sra. de Keranroux, fes que el vent bufi fort per a que
ningú pugui arribar des de terra ferma per a devorar als nostres germans i els
nostres pèsols”, i continuem en direcció
nord. Prop de les 2, al costat mateix del camí i sota l’ombra d’una figuera,
ens aturem per dinar, els entrepans de pa de motlle amb tonyina i paté que
preparem allà mateix.
Un cop refets, continuem camí fins al Far
du Paon, final de trajecte. Per un camí un xic més dificultós i ple de pedres,
accedim al petit altiplà des del que es tenen belles vistes de la punta de
l’Illa i del propi Far. Només jo i el gran acabem el trajecte fins als peus del
Far, mentre la resta descansa asseguts damunt la gespa i contemplant aquestes
peculiars fites de pedres que ubicades una sobre l’altra pels caminants ens
ofereixen una singular imatge.
Després de reposar una estona, prenem el camí de tornada, amb les cames ara ja un xic pesades, anem desfent les passes fetes fins al Pont Vauban. Els petits fan la migdiada mig estirats dins el carretó, aliens a la nostra caminada. Un cop a l’Illa Sud, ens dirigim a Le Burg, ens assentem a la Plaça on hi ha l’ajuntament i contemplem les cases que la voregen. A l’ombra d’uns frondosos arbres, fem uns gelats i visitem l’església de Notre-Dame (ss. XVII i XVIII), austera, però amb la curiositat de veure una làpida que presenta una calavera i unes tíbies creuades, símbol atribuït als corsaris.
A mitja tarda, tornem fins a Port-Clos,
agafem el vaixell que ens ha de tornar a l’Arcouest i emprenem el camí de
tornada. Estem al mateix lloc que al principi… però amb la marea alta sembla un
altra lloc.
De tornada a l’AC, decidim reprendre camí, no són més que 2/4 de 6 de la tarda, paguem els 6 euros del pàrquing (d’haver-hi passat la nit) i enfilem cap a Cap Frehel, des d’on volem gaudir de l’espectacular posta de sol que des d’allà se’n gaudeix. A St. Brieuc, ens aturem a buidar i carregar aigües i a fer una petita compra en un Leclerck.
Arribem a Cap Frehel quan gairebé les
agulles del rellotge marquen les 8 del vespre, estacionem al pàrquing indicat
per a les AC’s i ens disposem a sopar, tot esperant que el sol vagi baixant cap
a la línia de l’horitzó. Cap a allà 2/4 de 10, pugem les quatres escales mal
contades fins a l’explanada del far, allà una quantitat considerable de gent a
fet avui el mateix pensament que nosaltres, gaudir d’un espectacle meravellós.
Els penya-segats de la Fauconnière estan plens de gavines, corbs marins i
altres aus. El sol mica en mica va
acostant-se a la línia que el mar forma a l’horitzó, el cel va tenyint-se de
tons roses i carbasses i ens deixa un plàcid capvespre. Mica en mica el sol es
va amagant en una imatge no per coneguda menys bella i ens va assumint en una
foscor tintada de tons violats.
Ja que al pàrquing del Cap Frehel està
explícitament prohibit passar-hi la nit i que em llegit que et conviden a
marxar, decidim buscar un altre punt. Al poc de sortir i mentre resseguim la
costa per la carretera, observem que en el pàrquing de la Plage de la Fosse,
tot i la prohibició hi ha una setena d’AC’s preparades per passar-hi la nit.
Doncs cap allà s’ha dit, en un dels pocs espais que queden aparquem l’AC i ho
preparem tot per passar-hi la nit.
 |
| Illot de Sainte-Anne |
Per sopar, aprofitem que els dimarts el càmping fa patates fregides per comprar-ne unes quantes racions i acompanyar el tall que coem a l’AC.
Dimecres, 27 de juliol de 2011
SAINT POUL DE LEON – PERROS-GUIREC – PAIMPOL – ARCOUEST (Côtes-d’Armor, Bretanya) 118 Km
Són 2/4 d’11 quan sortim del càmping sota un cel blau i un sol radiant. Després de carregar i buidar al mateix càmping emprenem la ruta que ens ha de dur a un dels punts naturals més curiosos de les vacances, la Costa de Granit Rosa. Mica en mica salvem la badia de Morlaix i ens acostem a Perros-Guirec per la D786, la carretera és còmoda i travessa per dins de boniques poblacions, al pas per Saint-Michel-en-Greve veiem com amb pales i tractors estenen les grans quantitats d’algues que la marea ha dipositat a la platja. A prop de l’hora de dinar arribem a Perros-Guirec, ens costa una mica trobar lloc on aparcar, però finalment ho aconseguim en un carrer en pujada, no massa lluny de la platja, però un pel més apartat de l’inici del sender dels duaners, que a peu ens ha d’acostar fins a la Costa de Granit Rosa.
 |
| Costa Rosa |
 |
| Costa Rosa |
Ens prenem un petit respir, tot admirant el que ens envolta. Davant nostra encara queda una mica de camí fins arribar a Ploumanac, però un cop veiem la Casa del Litoral i el Far Men-Ruz, decidim fer mitja volta. Busquem un accés al mar i berenem i reposem estirats sobre la platja de còdols i ens donem un plaer tot refrescant els peus al mar.
 |
| Costa Rosa |
De tornada cap a l’AC, dutxada general i sopar, abans de marxar fins a Paimpol, on hi tenim 2 àrees on carregar i passar la nit.
Les àrees de Paimpol estan plenes i no hi cabem, sobre la marxa decidim acostar-nos a L’Arcouest on demà tenim previst prendre el vaixell que ens ha d’acostar a l’Illa de Bréhat. Ens en separen no més de 10 minuts. Els nens ja fa estona que han caigut adormits.
El pàrquing de L’Arcouest ens rep amb 17ºC, aparquem al costat d’altres AC’s, però no queda massa espai i ens ubiquem en el millor lloc que queda on tot i la bona pendent és la que menys en té. Ens haurem d’adaptar per tal de passar la nit en aquestes peculiars condicions.
 |
| L'Arcouest |
Aviat però es pon definitivament el sol, i entrem en negra nit. Hora de reposar i anar-nos-en al llit.
Dijous, 28 de juliol de 2011
ARCOUEST – ILLA DE BREHAT – CAP FREHEL (PÀRQUING DE LA PLAGE DE LA FOSE) (Côtes-d’Armor, Bretanya) 102 Km
Ens llevem d’hora per tal de poder enllestir els preparatius del dinar i intentar no deixar-nos res, abans de dirigir-nos al moll des d’on surten i arriben periòdicament els vaixells que enllacen la península i l’Illa de Bréhat.
L’Illa de Bréhat, a menys d’1 milla nàutica del continent, reserva a aquell que la visita tota la bellesa de la natura intacta i variada, preservada de grans oscil·lacions de temperatura per les corrents del golf, s’ha convertit en un paradís per les aus i les flors, autòctones i de punts llunyans, transportats fins a aquest indret pels intrèpids mariners de Bréhat.
Prenem el vaixell a les 10 i 20 minuts, des de les darreres files observem les maniobres de partida i com el mar dibuixa una estela d’aigua bromosa darrera nostra. En pocs minuts divisem Port-Clos, el punt d’arribada. Port-Clos sembla tret d’una novel·la de pirates, i ràpidament quedem submergits en les històries de Michael Crichton a “Latituds Pirates” o l’ “Illa del Tresor” de Robert Louis Stevenson.
 |
| Illa de Bréhat amb marea baixa |
 |
| Illa de Bréhat |
 |
| Fites de pedres prop del Far du Paon |
Després de reposar una estona, prenem el camí de tornada, amb les cames ara ja un xic pesades, anem desfent les passes fetes fins al Pont Vauban. Els petits fan la migdiada mig estirats dins el carretó, aliens a la nostra caminada. Un cop a l’Illa Sud, ens dirigim a Le Burg, ens assentem a la Plaça on hi ha l’ajuntament i contemplem les cases que la voregen. A l’ombra d’uns frondosos arbres, fem uns gelats i visitem l’església de Notre-Dame (ss. XVII i XVIII), austera, però amb la curiositat de veure una làpida que presenta una calavera i unes tíbies creuades, símbol atribuït als corsaris.
 |
| Illa de Bréhat amb marea alta |
De tornada a l’AC, decidim reprendre camí, no són més que 2/4 de 6 de la tarda, paguem els 6 euros del pàrquing (d’haver-hi passat la nit) i enfilem cap a Cap Frehel, des d’on volem gaudir de l’espectacular posta de sol que des d’allà se’n gaudeix. A St. Brieuc, ens aturem a buidar i carregar aigües i a fer una petita compra en un Leclerck
 |
| Posta de sol al cap Frehel |
 |
| Cap Frehel |
CAP FREHEL (PÀRQUING DE LA PLAGE DE LA FOSE) – DINAN (Càmping Chateaubriant) (Côtes-d’Armor, Bretanya) 54 Km
Les primeres clarors del dia venen acompanyades del crit de les gavines que planegen damunt dels penya-segats que envolten la cala de la Plage de la Fose, un camí en pronunciada baixada arrenca a pots metres a l’altra banda de la carretera. No són més de les 8 del matí quan una botzina ens avisa que ha arribat el forner. Com sempre la meva companya s’afanya a vestir-se i surt a comprar pa i pastes per a l’esmorzar. La cridòria d’alegria entre els nens per un esmorzar no previst no es fa esperar.
Després d’esmorzar una segona botzina ens fa observar l’arribada d’un segon forner que amb la desconeixença del pas del primer no acaba d’entendre la poca per no dir nul·la demanda que té.
 |
| Fort la Latte |
 |
| Fort la Latte |
Dos ponts llevadissos ens permeten l’accés al seu interior. Segur que grans i petits ens hem traslladat involuntàriament a èpoques passades i enfilem la descoberta d’aquest magnífic castell (per construcció i ubicació) amb l’armadura posada i l’espasa empunyada. Un cop al pati interior podem observar les diferents construccions que sense mantenir un sentit massa harmònic conformen aquests complex. El cos de guàrdia, l’església, les dependències del governador, la cisterna per a l’aigua potable ... Un cop travessat el mur defensiu, encara amb ostensibles impactes de canons enemics, accedim a un segon pati on podem observar un curiós forn on es fabricaven les bales dels canons. A través d’un punt de vigilància accedim a la torre de l’homenatge, pugem fins dalt de tot i gaudim d’una bella vista del cap Frehel i el seu far i de la Costa Maragda.
Els més intrèpids, encara gosarem ficar els peus a la torre de guaita situada damunt la torre de l’homenatge i a la que s’hi accedeix pujant per la teulada de les edificacions veïnes. Una font d’estímul i superació per als nens que veuen cofois haver aconseguit una fita inicialment difícil.
 |
| Fort la Latte |
Quan passen 9 minuts de les 3 de la tarda, marxem cap a Dinan on tenim intenció d’instal·lar-nos al càmping. La pel·lícula “Astèrix contra el Cèsar”, amenitza el viatge i l’aturada en un super-U a carregar i buidar aigües.
Poc abans de les 4 de la tarda, ja estem instal·lats al Càmping Chateaubrian. Conversem a uns bascos que arriben a mitja tarda i ens passem l’estona preparant l’estada. Els tres grans se’n van a rentar els plats tots sols.
A mitja tarda un globus aerostàtic amb bonics colors, sobrevola el càmping a poca alçada fent sorgir diferents comentaris entre els nens i un record cap al capvespre al poble d'Akkrum als Països Baixos, on vam gaudir del vol de desenes de globus al mateix instant.
La resta de la tarda i la nit la passem jugant, llegint i descansant.
Dissabte, 30 de juliol de 2011
DINAN (Càmping Chateaubriant) (Côtes-d’Armor, Bretanya) 0 Km
Només llevar-nos observem que a la petita li ha sagnat el nas durant la nit, ha tacat el pijama, el llençol i el sac, però no passarà d'aquí. El matí però, es presenta assolellat i ens convida a esmorzar tranquil·lament a l’ombra del para-sol.
Enllestim els preparatius i marxem a visitar la ciutat. No estem llunys d’una de les portes que travessen la muralla que rodeja Dinan. Pel carrer del Castell, accedim a l’OT, per recollir informació abans d’endinsar-nos en aquesta magnífica població que ens transportarà en molts moments a l’època de cavallers i princeses. Mica en mica anem descobrint els diferents racons i carrers, cases d’entramat de fusta de diversos colors, vivendes que semblen sortides de contes.
 |
| Vista de Dinan |
Seguim en direcció nord cap a la Plaça Saint-Sauveur i passegem pels costats de la Basílica i del Jardí Anglès des d’on es te una magnífica vista del port nàutic i de les darreres passes del riu Rance abans de desembocar al mar. Aquesta és la fotografia del puzle fet per la meva companya i que emmarcat l’avi té a casa seva, i una estampa que sempre ens havia fet que pensar, ja que en la nostra anterior visita de motxillers a Dinan (fa uns 20 anys) no havíem vist. A la nostra esquerra hi ha el Convent de les Catherinettes, ara convertit en una escola privada d’alt prestigi a França.
 |
| Vista del riu Rance al seu pas per Dinan |
Passem cap a la rue du Jerzual, escarpat carrer on un pintor immortalitza la seva obra i on abans s’hi albergava la gent burgesa i els artesans. No se’ns fa difícil imaginar l’època en que el carrer devia ser un bullici de carros carregats de cuir, tela, fusta i cereals camí de Saint-Maló abans de tornar carregats amb sal, bacallà, té, sidra, espècies i porcellanes. Ara és un carrer tranquil que travessa sota la muralla per la porta fortificada de Jerzual. Nosaltres deixem el carrer per aquesta porta i passem a gaudir dels jardins que florits ens acompanyen fora muralles. Ens aturem una estona per que els nens juguin en un petit parc, mentre nosaltres prenem un descans asseguts en un banc gaudint de la vista del jardí i les diferents torres que acompanyen a la muralla.
 |
| Muralla de Dinan |
Abans tornar al càmping, i gairebé per casualitat, descobrim un bell i original parc que hi ha sota la muralla sud. El Jardin des Petits-Diables, té espais lúdics on poder prendre un refresc, observar diferents aus (des de coloms a gallines i oques), tobogans, escacs gegants i zones d’aigua i fresca on tombar-se a llegir un bon llibre.
Avui és el primer dia que no duem
recanvis pels dos menuts, i com ja s’explica en una de les sempre
seguides lleis de Murphy, “Si no agafes recanvi pels teus fills, no dubtis que
es pixaran a sobre”. Efectivament fent cas precís a la Llei, a la menudeta se
li ha escapat el pipí, ja que no ens ha donat temps a arribar als WC del parc, sort que avui duia faldilletes!!!.
Un cop al càmping, prenc la bicicleta per anar a comprar uns quants queviures en un supermercat, mentre la resta es posen a jugar i també fem una mini bugada, per aprofitar que hi ha rentadora al càmping.
Sopem i els tres grans, com sol ser habitual als càmpings renten els plats. Nosaltres mentrestant preparem una mica l’itinerari que demà ens ha de dur a fer una ruta en bicicleta pel costat del Canal Ille et Rance.
Diumenge, 31 de juliol de 2011
DINAN (Càmping Chateaubriant) - TINTENIAC – PAIMPONT (Ille-et-Vilaine, Bretanya) 98 Km
Tot i les defectuoses indicacions del TT, aconseguim sortir de Dinan sense estampar-nos contra la seva muralla. La Tour de l’Horloge és a punt de tocar les 11 del matí, i nosaltres ja som camí de Tinteniac, després de buidar i carregar aigües al mateix càmping.
La carretera fins aquesta població a la riba del canal Ille et Rance se’ns ofereix tranquil.la, masos isolats ens acompanyen durant bona part dels poc més de 30 minuts que dura el trajecte.
El cartell de Tinteniac ens rep quan són 2/4 de 12, seguim la carretera en previsió de creuar-nos amb el canal. Just traspassat aquest, un camí sense asfaltar en acosta a l’àrea d’AC’s, on ens instal·lem sense problemes. L’àrea es troba tocant al canal. Descarrego les bicicletes, muntem el carro pels bessons i agafem la motxilla amb el pícnic que hem preparat a Dinan abans de sortir. Mica en mica anem resseguint aquesta via verda que voreja el canal Ille et Rance.
 |
| Canal Ille et Rance |
Un grup de cases disperses ens assenyalen la proximitat d’un poble que un xic més endavant deixem a una o altra banda del canal. Algun dels pobles que travessem tenen boniques àrees recreatives i ports nàutics a tocar del camí. Quan ja fa una bona estona que pedalem i davant del poble de Saint Dominic, ens aturem en una zona de pícnic. No hi ha cap taula lliure a l’ombra i decidim seure al terra damunt la gespa. Ens preparem per a reposar i dinar. Un bon àpat a base del nostre tradicional pa amb tomàquet ens reconforta i ens dóna forces per desfer les nostres pedalades i tornar cap on tenim l’AC.
Poques novetats en el camí de tornada, llevat d’una parella d’ànecs coll verd que neden pausadament per les tranquil.les aigües del canal. Prop de mitja tarda, i amb les forces una mica al límit en algun dels ciclistes, arribem a l’àrea d’AC’s. Ens dutxem i berenem abans de carregar i buidar aigües i marxar cap al nostre proper destí, Paimpont.
Amb aquest nou destí deixem definitivament el que podem considerar les costes de Bretanya, per tal d’endinsar-nos cap al centre i conèixer les seves peculiaritats.
Començarem per Paimpont i el Bosc de Broceliande, tot i que val a dir abans de continuar que el Mag Merlí, el rei Artur, Lanceolat, Morgana, Percival i la fada Viviana només van existir com els coneixem a la imaginació de Chrétien de Troyes i per les còmiques actuacions dels Monthy Python, és cert que l’encanteri i la màgia que envolta els diferents escenaris ens submergiran en les llegendes artúriques i ens faran creure en la presencia dels esperits dels diferents personatges.
De camí cap a Paimpont per la D71, passem pel costat del trencall on se’ns avisa que hi ha la tomba del Mag Merlí. Decidim aturar-nos-hi ja que queda al nord del conegut bosc de Brocelianda i la resta de visites no ens cauen per aquesta zona. Sense dificultats hi arribem, diferent és trobar un lloc on aparcar la nostra AC però finalment ho aconseguim.
.jpg) |
| Tomba del Mag Merlí |
Potser m’agrada somiar despert, digueu-me ingenu, però he de dir que el lloc m’ha fet el seu respecte i que he tingut una sensació d’estranya pau. De seguida marxem cap a veure la Font de l’Eterna Joventud, no massa lluny de la Tomba. Lamentablement ens seguirem fent grans ja que la font està seca i no podem beure de les seves bondadoses aigües. Al seu costat un petit barranc en forma de mitja roda, fa que els visitants deixin el seu record en forma de petites fites de pedra.
El mitjà s’ha emprenyat de mala manera, encara no sabem el per què, però de sobte decideix no seguir amb nosaltres i marxa per un altre camí.
Un cop a l’AC, hem d’esperar una bona estona a que el senyor arribi. La bronca que li cau és de les que fan història.
 |
| Vista al llac de Paimpont |
Continuem camí cap a Paimpont, on arribem prop de les 7. Trobem l’àrea només arribar al poble, al que per cert s’arriba travessant uns frondosos boscos d’arbres altíssims. Ens acostem fins a l’església abacial de Notre-Dame (s XIII), on he llegit que hi ha un pàrquing que dóna al llac, però està expressament prohibit passar-hi la nit, pel que decidim acostar-nos altra cop a l’àrea i estacionar en un pàrquing del costat i que quan hem passat estava buit.
Estacionem i els nens ràpidament treuen joguines per jugar al costat de l’AC. El mitjà, m’acompanya a fer una volta. Tornem fins a l’església, on hi ha l’OT, però a aquesta hora ja està tancada, optem per agafar el camí que voreja el llac i des del que es tenen unes espectaculars vistes del conjunt religiós.
De tornada sopem dins de l’AC. Estona de jocs tranquils, lectura i a dormir.
Dilluns, 1 d’agost de 2011
PAIMPONT – TRÉHORENTEUC (Le Val sans Retour) - JOSSELIN (Morbihan, Bretanya) 157 Km
Poc a poc la llum tamisada pels diferents enfosquidors va il·luminant l’interior de l’AC, a l’estona tota la família està desperta. Els petits, ja fa una estona que s’arremolinen al nostre llit mentre els dos grans devoren full darrera full dels seus llibres. El mitjà, es va despertant tot mirant els dibuixos dels seus còmics preferits.
Després de l’esmorzar, marxem a visitar la zona de l’església. El complex eclesiàtic vorejat per l’imponent llac té el seu particular encant.
 |
| Complex eclesiàstic de Paimpont |
En sortir, tornem cap a l’AC, i prenem camí cap a la Vall sense Retorn un altre dels paratges artúrics de gran renom. Un cop al poble de Tréhorenteuc, després de travessar opaques zones d’atapeïts boscos on la prolífera vegetació és la gran protagonista, aparquem l’AC sota l’ombra d’un roure i des de l’extens pàrquing iniciem la caminada que ens ha de fer conèixer aquest racó del Bosc de Broceliande.
Aquest bosc salvat del gran incendi dels anys 90, segueix sent un aparador de la riquesa natural de la zona.
El misteri d’aquest lloc de seguida ens captiva. Segons la llegenda la Fada Morgana, molesta per l’infidelitat d’un cavaller, va llençar un conjur, en la que cap cavaller que hagués estat infidel i que entrés a la vall en podria sortir. Només Lancelot, fidel a Ginebra, va poder trencar el conjur.
 |
| Monument record a l'incendi 1990 |
 |
| El Mirall de les Fades |
Amb la sabatilla molla haurem de continuar. Més per intuïció que no pas per la senyalització prenem un petit corriol que sembla enfilar-se per un tram més rocallós. L’ascens no és fàcil però tots aconseguim arribar-ne al cim. Amb diferents nivells de bufera, ens aturem a reposar i permetre al nostre cor tornar a normals signes de batec.
 |
| Estat com van quedar les sabates |
El camí continua una bona estona per la carena, el que ens permet gaudir de boniques vistes sobre la Vall, abans de caure bruscament fins al punt de l’arbre d’or. El camí més o menys circular ens ha permès tornar al punt de sortida. Enfilem els darrers metres fins al pàrquing de l’AC.
Dinem allà mateix i recordem la màgia de la contrada i la bellesa dels seus paratges.
 |
| Roure de Guillotin |
Continuem camí cap a Josselin, mentre amb els nens juguem a recordar i explicar episodis de la història transcorreguts des de que l’aglà va arrelar fins als nostres dies. Quantes coses han passat en mil anys d’història!.
Aviat deixem les carreteres secundàries i per una autovia ens dirigim a aquesta població de les anomenades pels francesos “població amb encant”. Falten 10 minuts per les 5 de la tarda, quan acabem d’instal·lar-nos a l’àrea reservada per les AC’s. Ens hi acompanyen una quarantena.
 |
| Castell de Josselin |
Sortim a passejar i aviat ens trobem dins del barri medieval, sobre el que s’assenta aquesta petita i dinàmica població. Al vell mig s’erigeix un fantàstic castell, la seva façana sud cau a plom davant el Riu Oust i des de baix la sensació de majestuositat encara es fa més rellevant. Destaquen les típiques cases amb entramat de fusta i façanes amb escultures dels s. XVI i XVII dels carrers Clisson, Trente i Viergens.
Ens crida molt l’atenció el gran nombre d’anglesos que ens trobem passejant i que no semblen pas anar en grup.
 |
| Josselin |
Passejar per Josselin és retornar al passat però amb un aire de modern i retro a la vegada que ens encanta. Cada racó, cada porta, cada pilar, tot sembla posat en escena per un decorador. Molt a prop del castell s’alça assenyalant el cel la basílica de Notre-Dame-du-Roncier, el seu origen es remunta al s. IX, quan va ser trobada al seu lloc una talla d’una verge amagada dins d’uns esbarzers. Avui la basílica és d’estil gòtic flamíger.
Mentre reposem recolzats contra la paret principal de la basílica un matrimoni francès se m’acosta i em demana permís per fer una fotografia als bessons, que amb les seves ulleres de sol i samarreta del Barça li han cridat l’atenció.
 |
| Basílica Notre-Dame-du-Roncier |
Amb el cel enfosquint-se decidim tornar cap a l’AC, acabar de passar l’estona jugant i llegint abans de ficar-nos al llit.
Dimarts, 2 d’agost de 201
JOSSELIN – VITRÉ – FOUGÈRES (Ille-et-Vilaine, Bretanya) 155 Km
Sense presses anem fent les tasques habituals de cada matí i a 2/4 d’11 i després de buidar i carregar, engeguem el motor per anar fins a Vitré, una altra ciutat medieval de la que tenim bones referències. A la sortida de Josselin, parem en un superU per avituallar-nos, són 2/4 de 12, quan finalment marxem. Els nens miren la pel·lícula que Walt Disney va fer sobre el Mag Merlí.
Vitré no ens queda lluny, però mentre ens hi acostem se’ns engega un llum al panell de control. Un xic alarmats, decidim trucar al nostre amic Lluís, que tot i ser comercial de la casa Fiat ens podrà indicar i orientar en que fer. No el localitzem. Mentre busquem referències i tallers oficials Fiat, el llum s’apaga i decidim arribar-nos a Vitré, aparcar, dinar i amb més calma decidir que fer.
Ens costa una mica trobar un lloc on encabir l’AC, finalment però, trobo un pàrquing a prop de l’estació de trens.
 |
| Castell de Vitré |
 |
| Carrer de Vitré |
 |
| Torre del Castell de Vitré |
Passegem per aquests carrers envoltats d’aquesta flaire antiga i ens adrecem fins a l’església de Notre-Dame. Pel carrer que porta el mateix, apreciem diverses cases amb porxos i el palauet de Troussanais (S. XVI) casa burgesa construïda per un comerciant de teles. A l’església dels s. XV i XVI hi destaquen les seves dues portes tallades i el seu púlpit exterior. Marxem en direcció al castell (s. XIII-XV), al que accedim per un pont llevadís. El castell el trobem rehabilitant-se i no el podem visitar per dins, però ens encurioseix la seva forma triangular tant marcada i la seva imponent fortificació de torres rodones.
Després de posar gasoil marxem cap a Fougères, darrera etapa del dia. El llum no se'ns ha tornat a encendre. Són les 4 de la tarda.
El camí és curt i 35 minuts més tard, ja estem instal·lats a l’àrea. Val a dir, que les indicacions no són gaire lluïdes i que en alguna de les places hi ha cotxes aparcats. L’àrea queda molt a prop del castell, en un pàrquing sota el nivell del carrer principal.
La resta de la tarda la destinem a passar l’estona, jugant a la petanca, a playmòbils i llegint i dibuixant. Després de sopar, però encara amb el cel clar, sortim a prendre un primer contacte amb el castell i el seu entorn, amb la màgia que la llum li dóna sempre a aquest tipus de construccions. Val a dir que no ens desil·lusiona gens.
Dimecres, 3 d’agost de
2011
FOUGÈRES - VERSALLES (París e Île de France) 331 Km
Nit molt tranquil·la. Ens llevem amb les primeres llums que tamisades omplen de claror l’AC. Els nens mica en mica van agafant els seus contes i la lectura i els dibuixos els hi van despertant els sentits. A fora el sol comença a prendre posició i la ciutat mica en mica va despertant.
Després d’esmorzar, planifiquem una mica quina ha de ser la ruta que ens ha de permetre conèixer les dos Fougères, la baixa on hi ha el castell i la part antiga (a diferència d’altres poblacions amb castells) i l’alta on hi ha el gruix de la població i les principals infraestructures.
Parlar de Fougères, és parlar de conflictes armats. La seva ubicació fronterera, l’ha dut ha ser escenari constant de confrontacions: Bretanya contra el regne de França, la República contra la “Chouannerie”, la cultura obrera contra la cultura camperola, però també és parlar de cultura en lletres majúscules. Fougères ha estat admirada per Victor Hugo, Balzac y Chateaubriand. Balzac va escriure a Fougères, El darrer Chuan, l’any 1828.
Decidim començar pujant a la part alta i
ho fem pel mig dels jardins de Val Nançon.
Just sortir de l’AC, el petit cau i es fa una bona pelada al genoll. Una bona rentada i una mica de solució iodada i ... endavant!.
Els jardins Val Nançon, plens de zones d’ombra, de turons acolorits de flors, de rierols i de ponts i d’àmplies extensions d'herba, ens transporten en un tres i no res a la ciutat alta. El teatre Victor Hugo ens rep ben aviat, un teatre que deu el seu nom a aquest cèlebre personatge qui va tenir com amant i musa una nativa del poble, Juliette Drouet.
Continuem camí pel carrer National (s.XVIII) i anem contemplant les principals construccions, en destaquen, primer el Breffoi (1397) és el símbol de la riquesa dels comerciant de la regió que comerciaven amb Flandes, d’aquí que la seva construcció sigui a semblança amb els flamencs, després diferents construccions com la que ara conté el Museu del Rellotge o on hi ha el Museu d’Emmanuel de la Villéon, i per acabar desembocant a l’església de Saint-Léonard, fundada al s. XII, reconstruïda als ss. XV i XVI i ampliada al s. XIX, ara en destaca un portal enorme i un rosetó de 6 metres de diàmetre. Per fora es pot gaudir de diferents gàrgoles curioses. A la capella sud es pot observar una vidriera del s. XII. Un cop hem visitat l’església, una sirena eixordadora ens sorprèn. Dura una bona estona i encara avui desconeixem de que es tractava. Continuem camí i comencem a baixar pels Jardins Públics, que voregen l’església i l’ajuntament, a mida que els recorrem en quedem cada cop més meravellats, racons florits, fonts, bancs protegits amb boixos espessos i sobretot una vista espectacular de la part vella, les muralles i el castell.
Un cop a baix, passegem pel més antic dels
barris de Fougères, l’únic que conserva cases de fusta del s. XVII, on hi van
residir els artesans i tintorers que prenien aigües del Nançon per a les seves
activitats. Voregem l’església de Saint-Sulpice abans d’arribar a la plaça del
fantàstic castell (ss. XII-XV). Per accedir-hi cal franquejar fins a tres
portes amb les seves conseqüents muralles. Aquest era un autèntic bastió
defensiu. La gran torre d’homenatge va ser destruïda pel Rei d’Anglaterra,
Enric II Plantagenet. La resta del castell conserva el seu aspecte original.
Tornem a l’AC, després d’una bona caminada, ara ens toca refer forces amb un bon dinar, ja que a mitja tarda volem apropar-nos a Versalles, des d’on començarem el camí de tornada.
Després de dinar, dutxada general i mentre els nens juguen una estona a la petanca i altres jocs nosaltres acabem de preparar les coses i endreçar l’AC.
A ¾ de 4, marxem de Fougères i anem deixant enrere aquesta magnifica Bretanya, que una mica com Catalunya, se sent més bretona que francesa. Abans de prendre l’autopista hem de fer un bon grapat de quilòmetres per carretera nacional i aprofitem per comprar pa per fer entrepans en previsió de que demà visitarem el Palau de Versalles i no sabem on passarem la nit.
A Le Templerie, a camí entre Fougères i Laval, l’AC fa els seus primers 20.000 quilòmetres.
A Laval prenem l’A-81, més endavant voregem Le Mans (A-11), mítica ciutat dels amants de l’automobilisme. Després Chartrés amb la seva imponent catedral sobresortint per damunt de tot. Fa una estona que plou i a mida que ens acostem a París (A-10) la quantitat de cotxes va creixent paulatinament. Deixem l’autopista A-10, per agafar la N-118, que ens ha de dirigir una mica més al nord. Ja no plou. Les indicacions ens porten sense problemes fins a Versalles, on hi arribem quan passa poc de les 7 de la tarda. Ens costa trobar un lloc on aparcar i el càmping està ple. Finalment quan duem gairebé una hora donant tombs, aparquem al pàrquing del passeig, on clarament està prohibit aparcar autocaravanes de les 20.00 a les 07.00, però on n’hi ha un bon grapat. Trobem, amb alguna dificultat, un lloc on aparcar i així ho fem. A estones plovisqueja.
Mentre la mare, prepara el sopar, marxo a demanar si és possible passar la nit, tothom em diu que si, que ningú ens dirà res. També m’acosto amb un dels nanos a l’entrada del Palau, per veure les hores d’apertura i recollir informació.
Després de sopar un llarg intercanvi d’impressions amb un autocaravanista andalús i després d’una bona estona xerrant, preparem les motxilles per demà i cap a dormir.
Dijous, 4 d’agost de 2011
VERSALLES – BESSINES-SUR-GARTEMPE (Haute-Vienne, Limousin) 356 Km
Durant la nit ha plogut a estones i al llevar-nos el cel és d’un blau intens però els cúmuls de tempesta s’arremolinen molt a prop. Esmorzem, i després de fer els entrepans pel dinar, ràpidament ens dirigim cap a les portes del Palau. Quan hi arribem, no estem pas lluny, ja hi ha cua.
No tardem pas massa en accedir a les taquilles i en comprar les entrades. El següent pas és orientar-nos davant la majestuositat del Palau i el seu esplendor. Pels nens és la seva primera visita, per nosaltres, la segona, però tot i així no ens deixa de meravellar.
Decidim començar visitant el Palau, som
conscients que hi ha gran quantitat de sales i que això pot cansar molt d’hora
als nens, per això decidim fer una tria i aturar-nos només en aquelles que
creiem més il·lustratives i/o didàctiques. És per això que ens aturem a la
cuina, al Saló dels Miralls (on es va signar el tractat de Versalles, el 1919
en acabar la I Guerra Mundial), el dormitori del Rei (on va morir Lluis XIV),
el Gabinet del Consell (on el Rei rebia al seus ministres i a la família), la
biblioteca de Lluis XVI (amb la bola del món), el Saló d’Apol·lo (amb el famós
retrat de Lluís XIV), la Capella Real i el Saló de Venus. Els nens van
observant i de tant en tant ens pregunten coses, sobretot relacionades amb
escenes pintades de batalles. Descobreixen com era la vida a Palau i es fan una
idea del per què la monarquia francesa va passar per la guillotina.
Deixem el Palau enrere i ens endinsem en els fastuosos i gegantins jardins. Les tanques i els camins simètrics són una de les característiques d’aquests jardins. També les fons i les estàtues són elements visibles en tot moment. Deixem l’Orangerie per una altra vegada i enfilem cap a la llarga catifa verda flanquejada per estàtues de marbre blanc (el que seria com l’avinguda principal), passant abans per l’Estany de Latone i acabem davant l’estany dedicat al Deu Apol·lo. Darrera seu ja veiem el Gran Canal, on Lluis XIV jugava a guerra amb els seus vaixells.
Caminen per la riba dreta fins a prendre
un camí diagonal que ens ha de dur a enllaçar amb el braç perpendicular del
canal en direcció al Gran Trianon. Abans d’arribar al Gran Trianon, triem un
racó de gespa (de fet tot és tant verd que no ens costa gaire) per aturar-nos a
dinar. Mengem asseguts damunt la gespa els entrepans que hem preparat al matí.
Comencen a caure gotes. De moment no són massa constants i no ens empipen massa.
Caminem deixant per una altra ocasió el Gran Trianon construït amb marbres de Carrara i del Llanguedoc (on Lluis XV es retirava de les seves obligacions reals per trobar-se amb la seva amant Madame de Maintenon) i ens dirigim cap el Petit Trianon, l’espai de retir de Lluis XV i que es va convertir en la residència preferida de Maria Antonieta.
La pluja cada cop és més insistent i ara ja comença a ser molesta.
Fem una estona de cua, però visitem l’interior d’aquesta petita meravella, el Petit Trianon. La pluja fa que desistim de visitar el Llogaret de la reina i l’anomenat Domini de Maria Antonieta.
Els nens comencen a estar cansats (hem caminat molt) i decidim tornar cap al Palau i l’AC. Quan arribem a l’Estany de Neptú, als peus pràcticament del Palau, estem xops a més no poder. Els nens, però han aguantat estoicament i de forma admirable.
Només aquells que un dia hagin visitat
aquest indret, el Palau i els Jardins de Versalles, són coneixedors de les
seves dimensions i que aquí tot està sobre dimensionat, a tall d’exemple dir
que el braç principal del Gran Canal fa de punta a punta 1’8 quilòmetres i el
braç secundari 1’5 quilòmetres. L’amplada constant és de 62 metres i cobreix
una superfície de 24 hectàrees, i un perímetre de 5,5 quilòmetres.
Un cop a l’AC, ens canviem de roba, berenem una mica i marxem de Versalles. Poc després, a prop de Élancourt, ens aturem en un supermercat per comprar una mica i fer gasoil, són gairebé les 5 de la tarda. La pluja ens acompanyarà una bona estona encara. Passem Rambouillet i 9 km després d’Ablis prenem l’A-10 direcció sud per buscar apropar-nos cada cop més a Catalunya. No tenim decidit on farem nit.
A prop de l’hora de sopar ens aturem en
una àrea a l’autopista i allà ens hi quedem fins a 2/4 de 9, que reprenem camí.
No vull conduir gaire estona més i per això busquem les àrees d’AC, en
poblacions properes a l’autopista. Decidim dirigir-nos a una àrea que hi ha al
municipi de Bessines-sur-Gartempe.
Hi arribem prop de les 10 de la nit, i ens trobem la plaça molt animada per un sopar popular i ball. Els més petits ja porten el pijama, però davant l’ambient optem per tornar-los a vestir i sortir tots plegats a gaudir de la ballaruca. Poc després de les 11 de la nit, la música calla i tothom (nosaltres també) marxa a dormir.
FOUGÈRES - VERSALLES (París e Île de France) 331 Km
Nit molt tranquil·la. Ens llevem amb les primeres llums que tamisades omplen de claror l’AC. Els nens mica en mica van agafant els seus contes i la lectura i els dibuixos els hi van despertant els sentits. A fora el sol comença a prendre posició i la ciutat mica en mica va despertant.
Després d’esmorzar, planifiquem una mica quina ha de ser la ruta que ens ha de permetre conèixer les dos Fougères, la baixa on hi ha el castell i la part antiga (a diferència d’altres poblacions amb castells) i l’alta on hi ha el gruix de la població i les principals infraestructures.
Parlar de Fougères, és parlar de conflictes armats. La seva ubicació fronterera, l’ha dut ha ser escenari constant de confrontacions: Bretanya contra el regne de França, la República contra la “Chouannerie”, la cultura obrera contra la cultura camperola, però també és parlar de cultura en lletres majúscules. Fougères ha estat admirada per Victor Hugo, Balzac y Chateaubriand. Balzac va escriure a Fougères, El darrer Chuan, l’any 1828.
 |
| Fougères |
Just sortir de l’AC, el petit cau i es fa una bona pelada al genoll. Una bona rentada i una mica de solució iodada i ... endavant!.
Els jardins Val Nançon, plens de zones d’ombra, de turons acolorits de flors, de rierols i de ponts i d’àmplies extensions d'herba, ens transporten en un tres i no res a la ciutat alta. El teatre Victor Hugo ens rep ben aviat, un teatre que deu el seu nom a aquest cèlebre personatge qui va tenir com amant i musa una nativa del poble, Juliette Drouet.
Continuem camí pel carrer National (s.XVIII) i anem contemplant les principals construccions, en destaquen, primer el Breffoi (1397) és el símbol de la riquesa dels comerciant de la regió que comerciaven amb Flandes, d’aquí que la seva construcció sigui a semblança amb els flamencs, després diferents construccions com la que ara conté el Museu del Rellotge o on hi ha el Museu d’Emmanuel de la Villéon, i per acabar desembocant a l’església de Saint-Léonard, fundada al s. XII, reconstruïda als ss. XV i XVI i ampliada al s. XIX, ara en destaca un portal enorme i un rosetó de 6 metres de diàmetre. Per fora es pot gaudir de diferents gàrgoles curioses. A la capella sud es pot observar una vidriera del s. XII. Un cop hem visitat l’església, una sirena eixordadora ens sorprèn. Dura una bona estona i encara avui desconeixem de que es tractava. Continuem camí i comencem a baixar pels Jardins Públics, que voregen l’església i l’ajuntament, a mida que els recorrem en quedem cada cop més meravellats, racons florits, fonts, bancs protegits amb boixos espessos i sobretot una vista espectacular de la part vella, les muralles i el castell.
 |
| Muralles de Fougères |
Tornem a l’AC, després d’una bona caminada, ara ens toca refer forces amb un bon dinar, ja que a mitja tarda volem apropar-nos a Versalles, des d’on començarem el camí de tornada.
Després de dinar, dutxada general i mentre els nens juguen una estona a la petanca i altres jocs nosaltres acabem de preparar les coses i endreçar l’AC.
A ¾ de 4, marxem de Fougères i anem deixant enrere aquesta magnifica Bretanya, que una mica com Catalunya, se sent més bretona que francesa. Abans de prendre l’autopista hem de fer un bon grapat de quilòmetres per carretera nacional i aprofitem per comprar pa per fer entrepans en previsió de que demà visitarem el Palau de Versalles i no sabem on passarem la nit.
A Le Templerie, a camí entre Fougères i Laval, l’AC fa els seus primers 20.000 quilòmetres.
A Laval prenem l’A-81, més endavant voregem Le Mans (A-11), mítica ciutat dels amants de l’automobilisme. Després Chartrés amb la seva imponent catedral sobresortint per damunt de tot. Fa una estona que plou i a mida que ens acostem a París (A-10) la quantitat de cotxes va creixent paulatinament. Deixem l’autopista A-10, per agafar la N-118, que ens ha de dirigir una mica més al nord. Ja no plou. Les indicacions ens porten sense problemes fins a Versalles, on hi arribem quan passa poc de les 7 de la tarda. Ens costa trobar un lloc on aparcar i el càmping està ple. Finalment quan duem gairebé una hora donant tombs, aparquem al pàrquing del passeig, on clarament està prohibit aparcar autocaravanes de les 20.00 a les 07.00, però on n’hi ha un bon grapat. Trobem, amb alguna dificultat, un lloc on aparcar i així ho fem. A estones plovisqueja.
Mentre la mare, prepara el sopar, marxo a demanar si és possible passar la nit, tothom em diu que si, que ningú ens dirà res. També m’acosto amb un dels nanos a l’entrada del Palau, per veure les hores d’apertura i recollir informació.
Després de sopar un llarg intercanvi d’impressions amb un autocaravanista andalús i després d’una bona estona xerrant, preparem les motxilles per demà i cap a dormir.
Dijous, 4 d’agost de 2011
VERSALLES – BESSINES-SUR-GARTEMPE (Haute-Vienne, Limousin) 356 Km
Durant la nit ha plogut a estones i al llevar-nos el cel és d’un blau intens però els cúmuls de tempesta s’arremolinen molt a prop. Esmorzem, i després de fer els entrepans pel dinar, ràpidament ens dirigim cap a les portes del Palau. Quan hi arribem, no estem pas lluny, ja hi ha cua.
No tardem pas massa en accedir a les taquilles i en comprar les entrades. El següent pas és orientar-nos davant la majestuositat del Palau i el seu esplendor. Pels nens és la seva primera visita, per nosaltres, la segona, però tot i així no ens deixa de meravellar.
 |
| Palau de Versalles |
Deixem el Palau enrere i ens endinsem en els fastuosos i gegantins jardins. Les tanques i els camins simètrics són una de les característiques d’aquests jardins. També les fons i les estàtues són elements visibles en tot moment. Deixem l’Orangerie per una altra vegada i enfilem cap a la llarga catifa verda flanquejada per estàtues de marbre blanc (el que seria com l’avinguda principal), passant abans per l’Estany de Latone i acabem davant l’estany dedicat al Deu Apol·lo. Darrera seu ja veiem el Gran Canal, on Lluis XIV jugava a guerra amb els seus vaixells.
 |
| Jardins de Versalles |
Comencen a caure gotes. De moment no són massa constants i no ens empipen massa.
Caminem deixant per una altra ocasió el Gran Trianon construït amb marbres de Carrara i del Llanguedoc (on Lluis XV es retirava de les seves obligacions reals per trobar-se amb la seva amant Madame de Maintenon) i ens dirigim cap el Petit Trianon, l’espai de retir de Lluis XV i que es va convertir en la residència preferida de Maria Antonieta.
La pluja cada cop és més insistent i ara ja comença a ser molesta.
Fem una estona de cua, però visitem l’interior d’aquesta petita meravella, el Petit Trianon. La pluja fa que desistim de visitar el Llogaret de la reina i l’anomenat Domini de Maria Antonieta.
Els nens comencen a estar cansats (hem caminat molt) i decidim tornar cap al Palau i l’AC. Quan arribem a l’Estany de Neptú, als peus pràcticament del Palau, estem xops a més no poder. Els nens, però han aguantat estoicament i de forma admirable.
 |
| Versalles |
Un cop a l’AC, ens canviem de roba, berenem una mica i marxem de Versalles. Poc després, a prop de Élancourt, ens aturem en un supermercat per comprar una mica i fer gasoil, són gairebé les 5 de la tarda. La pluja ens acompanyarà una bona estona encara. Passem Rambouillet i 9 km després d’Ablis prenem l’A-10 direcció sud per buscar apropar-nos cada cop més a Catalunya. No tenim decidit on farem nit.
.jpg) |
| La ballaruca |
Hi arribem prop de les 10 de la nit, i ens trobem la plaça molt animada per un sopar popular i ball. Els més petits ja porten el pijama, però davant l’ambient optem per tornar-los a vestir i sortir tots plegats a gaudir de la ballaruca. Poc després de les 11 de la nit, la música calla i tothom (nosaltres també) marxa a dormir.
L’autopista
A-20, que baixa des de Vierzon és gratuïta fins a la sortida 54 a Rocamadour,
es torna a prendre tiquet i per tant passa a ser de pagament.
Divendres, 5 d’agost de
2011
BESSINES-SUR-GARTEMPE –
ORADOR-SUR-GLANE – UZERCHE (Corrèze,
Limousin) 136 Km
Encara amb els nens recargolant-se al llit, mandrejant i llegint contes surto a comprar al pa i unes pastes per esmorzar.
Visita llampec a Bessines-sur-Gartempe
després d’esmorzar. Uns quants carrerons, l’església, l’OT i poca cosa més.
Carreguem i buidem aigües i marxem autopista avall direcció Limoges, son 2/4
d’11. Uns quilòmetres abans de Limoges prenem la N-520 per acostar-nos a
Orador-sur-Glane, el poble màrtir, un poble amb un passat escabrós i que ens
porta a entendre fins on pot arribar l’estupidesa humana.
Arribem a aquesta població quan passen 20 minuts de les 12 del migdia. Aparquem al costat de l’OT i decidim dinar abans de visitar el poble derruït pels alemanys a la II Guerra Mundial.
La massacra d'Orador-sur-Glane comprèn la destrucció, el 10 de juny de 1944, d'aquesta vila, i l’assassinat de la seva població (642 víctimes), per un destacament de les Waffen-SS nazis. Fou la massacra de civils més grans comesa a França per les tropes alemanyes mentre tenia lloc la batalla de Normandia.
Aquell dia foren assassinades 642 persones, comptant 190 homes afusellats, 245 dones i 207 nens metrallats i cremats a l'església, gairebé tots els habitants presents a la vila, i alhora foren destruïts la major part dels edificis i infraestructures després del seu incendi i pillatge, quedant totalment en ruïnes.
Encara amb els nens recargolant-se al llit, mandrejant i llegint contes surto a comprar al pa i unes pastes per esmorzar.
 |
| Bessines-sur-Gartempe |
Arribem a aquesta població quan passen 20 minuts de les 12 del migdia. Aparquem al costat de l’OT i decidim dinar abans de visitar el poble derruït pels alemanys a la II Guerra Mundial.
La massacra d'Orador-sur-Glane comprèn la destrucció, el 10 de juny de 1944, d'aquesta vila, i l’assassinat de la seva població (642 víctimes), per un destacament de les Waffen-SS nazis. Fou la massacra de civils més grans comesa a França per les tropes alemanyes mentre tenia lloc la batalla de Normandia.
 |
| Carrer d'Orador-sur-Glane |
Aquell dia foren assassinades 642 persones, comptant 190 homes afusellats, 245 dones i 207 nens metrallats i cremats a l'església, gairebé tots els habitants presents a la vila, i alhora foren destruïts la major part dels edificis i infraestructures després del seu incendi i pillatge, quedant totalment en ruïnes.
«
|
Orador-sur-Glane és el símbol de les dissorts de la pàtria. Convé
preservar el seu record, ja que cal que mai més es repeteixi una desgràcia
com aquesta.("Oradour-sur-Glane
est le symbole des malheurs de la patrie. Il convient d'en conserver le
souvenir, car il ne faut plus jamais qu'un pareil malheur ne se
reproduise.")
|
»
|
—Discurs de Charles de Gaulle,
Orador-sur-Glane, març de 1945[3
|
||
No tinc paraules per expressar el
sentiment, l’emoció que les parets i els carrers nus desprenen. Cada carrer,
cada racó, cada estri al terra de les cases esfondrades sembla parlar i cridar
en silenci. Semblem transportats a minuts després de la massacra, estem al 10
de juny de 1944. Semblem reviure la remor dels vehicles alemanys que arriben
pel carrer principal, aviat han tancat totes les sortides de la vila.
 |
| Orador-sur-Glane |
Els
soldats passen casa per casa, sento el soroll de les botes colpejant el terra
mentre caminen, agafen als homes, a les dones, els arrenquen de les seves llars,
als nens els treuen de l’escola. Els nens ploren, les mares criden, els homes
es defensen. Algun rep un tret allà mateix, la resta són traslladats. Les dones
i els nens a l’església, els homes davant una paret.
S’ordena tancar les portes de l’església.
S’hi llença una granada, s’hi cala foc. L’església crema. Crits i crits.
Desesperació. Trets. Després només silenci. Trets i més trets, els 190 homes
perden la vida afusellats. Cauen a pes.
Fins avui ha arribat el relat dels
detalls de la matança i s’ha pogut reconstruir sobre la base del testimoni dels
escassos civils supervivents, testimonis directes dels fets a diferents punts
de la vila, difós des de llavors per nombrosos mitjans de comunicació
internacionals i que amplien el sentiment descrit i posen pausa a la ment:
“Cap a les 14:15 h, del dia 10 de juny de
1944, una columna amb una desena de vehicles va remuntar la via d'entrada a
Orador des de la carretera de Limoges i part dels 150 soldats comandats per
Dickmann, vestits amb robes de camuflatge, va iniciar el seu desplegament pel
nucli urbà mentre els dos blindats prenien posició enfront de l'església. Els militars
van buscar al «tambour de ville», Jean Depierrefiche, que també era el ferrer,
perquè recorregués els carrers convocant tothom a presentar-se a la plaça del
mercat per a una inspecció dels seus documents d'identificació. Mentrestant,
altres soldats van anar a la recerca dels veïns que es trobaven als seus
habitatges o llocs de treball, forçant a alguns amb brutalitat i
brusquedat a dirigir-se al punt d'agrupament sense més miraments. Així va
poder veure's malalts trets dels seus llits en pijama o al forner Marcelin
Thomas, portat encara cobert de farina i a la casa de qui van instal·lar el
comandament des d'on es va dirigir la maniobra de reagrupament executada amb
disciplina i mètode.
 |
| Escrit a fora de l'església |
Al cap d'uns 20 minuts i amb la plaça
plena de gent, dels que un terç eren nens, el comandant es va dirigir
mitjançant intèrpret a l'alcalde d'Orador. Acusant al poble de servir de
dipòsit d'armes per a la guerrilla, Dickmann li va ordenar seleccionar 30
ostatges. L'alcalde va respondre rebutjant l'acusació doncs la realitat era que
no existien aquestes armes, i es va posar ell mateix a la disposició de
l'oficial.
Els Waffen-SS van procedir llavors a
separar als homes de les dones i nens, per portar-los en grup cap als afores
del poble, mentre que aquests últims eren retinguts i conduïts cap a l'interior
de l'església. La maniobra no havia acabat quan una granada de fum va explotar
a l'església, desencadenant la reacció de pànic en les dones i nens a la qual
no obstant això, els SS van respondre crivellant-los amb els fusells
metralladores, morint tots menys Madame Rouffanche que va poder escapar per una
finestra. L'explosió va servir també com a senyal acordat perquè els soldats
apostats amb metralladores pesades als afores iniciessin l'afusellament dels
homes agrupats, i un cop acabaren, els soldats van caminar entre els cossos
estesos per tal d'inspeccionar-los pistola en mà, i disparar sobre els qui
encara agonitzaven. Després, durant alguns dies van agrupar els cadàvers i
després de cobrir-los amb calç viva, els hi van calar foc mentre de manera
sistemàtica incendiaren cadascun dels edificis del poble, fins a la partida
definitiva de la unitat cap al front de Normandia el 13 de juny.”
 |
| Església d'Orador-sur-Glane |
Encara colpits per l’emotivitat de la
visita, prenem l’AC i ens dirigim a un punt molt proper on hi ha Feeriland, una
espècie d’espai lúdic per a nens, que comença amb una recreació de la història
de la humanitat amb maquetes i s’acaba en un espai a l’aire lliure amb
inflables i altres jocs d’habilitat.
 |
| Jocs a Feeriland |
 |
| Maqueta a Feeriland |
L’àrea que hi ha a Uzerche, està ocupada
per una fira d’aliments i no ens hi podem instal·lar. No és encara ¼ de 8 quan
estacionem en un pàrquing als afores de la població, sota l’antiga via i
acompanyats d’un altra bon nombre d’AC’s. El lloc no es massa ampli i la nostra
AC voleia sobre el marge i treu una mica el morro damunt el carrer, però no hi
ha cap més opció. La resta de possibles espais o són encara més petits o estan
ocupats.
Mentre els nens s’esbargeixen una mica
per l’exterior, nosaltres preparem el sopar.
 |
| Vista fantasmagòrica d'Uzerche |
Passegem damunt l’antiga via del tren,
ara un enllaç per a caminar per la riba contraria al nucli històric, i mentre la
mare i els més menuts marxen cap a l’animada zona de la fira i el ball, amb els
més grans travessem el riu per a endinsar-nos pels buits carrerons de la part
històrica.
Aquesta valerosa població va escenificar
un fet històric digne de menció. L’any 732 en mig de la contesa amb els àrabs
va patir un seriós setge. Els àrabs van rodejar Uzerche i van tallar totes les
vies de subministrament. Els dies anaven passant i els queviures de la població
anaven decreixent perillosament. Els mandataris d’Uzerche van decidir recollir
tots els queviures que quedaven dins les muralles i els van dur en ofrena als
seus assetjants àrabs. Aquests davant la sorpresa i davant tant suculent i
abundant menjar, i entenent que la població tenia queviures abundants van
decidir aixecar el setge i van marxar.
 |
| La Tortuga Boteruda |
De tornada cap a l’AC ens trobem amb la
resta de la família que tornen de la ballaruca. Junts entomem el camí de la
via, ens fotografiem amb una tortuga que camina a dos peus i s’aguanta amb un
bastó i a la que els nens bategen com a Tortuga Boteruda, en honor al conte
cantat i ens en anem a dormir
Dissabte, 6 d’agost de
2011
UZERCHE
– BAGES (Barcelona) 497 Km
Ens llevem amb la malenconia de ser al
darrer dia de viatge però amb la satisfacció d’haver passat uns dies viatjant
per una terra que ens ha acollit un cop més amb els braços oberts i de la que
ens hem amarat de part de la seva història i com no també de la seva cultura.
La nit ha estat plujosa i el matí es
desperta grisos però sense aigua. Esmorzem i decidim fer una visita llampec a
Uzerche. Travessem el pont damunt el Vézère i ens enfilem cap al cap de munt
del turó. Allà i després de visitar l’OT, ens dirigim a l’església de Saint
Pierre que el corona. A estones cauen gotes. Passegem pels jardins que en
terrasses estan disposats i que ens donen una excel·lent vista del riu i de la
part més nova de la ciutat.
 |
| Uzerche |
Arribem a Tarascon-sur-Ariege, després
Ax-les-Termes, on trobem una gran quantitat de vehicles fent cua en el sentit
contrari de la nostra marxa. Poc abans d’arribar a Puymorens i en una de les
diferents àrees de descans que hi ha a la carretera ens aturem a sopar. Davant
nostra s’alcen altius els Pirineus. Quan encara no són 2/4 de 9 del vespre
engeguem per darrer cop l’AC i ja no ens aturarem fins a arribar a casa. Uns
capítols de la sèrie Willy Fog ens ajuden a passar els revolts fins a
Puigcerdà.
Arribem ben entrada la nit a casa, 3.754
quilòmetres després i 22 dies més tard, aparquem i ens quedem a dormir dins
l’AC.
