Països Baixos i Bèlgica, aquest és el destí del nostre viatge de l’estiu. Els Països Baixos, són el destí que vam proposar, l’any passat baixant de Normandia i que va engrescar ràpidament als nens. Passeigs amb bicicleta, l’emotiva història d’Anna Frank davant l’ocupació nazi, els molins i els dics. Les vaques i els prats verds.
Holanda, com la coneixem, Països Baixos oficialment, ha sigut un destí que ens ha captivat. Un país petit, verd i sobretot endreçat i que ha sabut sobreposar-se a tenir bona part del seu territori sota el nivell del mar.
Tot a Holanda (em costa referir-me a aquest país pel seu nom oficial) sembla col·locat al seu lloc, fins i tot els cavalls i les vaques semblen pasturar seguint una harmonia preestablerta.
Bèlgica, un altra país petit, amb una greu crisi institucional (fa uns mesos que no tenen govern) ens ha deixat entreveure el seu esplendor passat, amb ciutats que van esdevenir gairebé imperis i cases d’una riquíssima decoració i bellesa. Fantàstica la Plaça Gran de Brussel·les i els barris antics de Gant i sobretot Bruges.
A Luxemburg, una mirada al passat, a la bella població medieval de Vianden, sota el majestuós castell que visitem en plenes festes medievals. D’aquest minúscul país poca cosa més.
En definitiva, un viatge molt interessant que ens ha permès gaudir d’uns paisatges meravellosos, fer una salt al passat i endinsar-nos una mica més en la cultura del formatge .
Que gaudiu de la lectura !
Divendres, 16 de juliol de 2010
BAGES – CLANSAYES (Roine-Alps, França) 492 quilòmetres
Darrers preparatius i sobre les quatre de la tarda, comencem a rodar sobre el calent asfalt de les carreteres catalanes. El termòmetre marca 30 graus. L’aire condicionat ens aclimata al davant però no tant als nens que van asseguts al darrera. Deixem enrere Vic, Girona i Figueres, abans de travessar la frontera. Pujant per l’autopista amb els Pirineus al davant observem un cel viola molt amenaçador. Dit i fet, de sobte comença a descarregar una intensa pluja, que fa que la temperatura exterior baixi en picat.
Al menut fa poc que li hem tret els bolquers de dia, només n’utilitza per anar a dormir, això fa que cada certa estona exclami que té pressa per anar a fer pipí. La meva companya, el deslliga de la cadireta, jo redueixo el que puc la marxa, i ells dos van fins al “vàtet” a fer pipí.
La pluja ens acompanya fins que tornem a planejar davant les costes franceses. Parem a posar gasoil i seguim quilòmetre rere quilòmetre fins que s’acosta l’hora de sopar. Ens aturem en una àrea de picnic, enllestim el sopar (que ja duem gairebé del tot preparat de casa) i prenem una taula a l’ombra al costat mateix de l’AC. Sopem amb tranquil·litat, rentem plats i continuem la marxa. Una pel·lícula entreté als nens al darrera.
Busquem una àrea, prop de l’autopista de pujada i per sobre d’Orange, que és on calculem arribar abans de mitja nit. L’àrea escollida és la del poble de Clansayes, on hi arribem per carreteres secundàries. L’àrea, sota el poble, està plena i optem per continuar fins al poble. Una carretera estreta ens acosta al poble i de sobte un aparcament grandiós se’ns obre al davant. Aturem i ens fiquem a dormir.
 |
| Pernocta a Clanseyes |
Busquem una àrea, prop de l’autopista de pujada i per sobre d’Orange, que és on calculem arribar abans de mitja nit. L’àrea escollida és la del poble de Clansayes, on hi arribem per carreteres secundàries. L’àrea, sota el poble, està plena i optem per continuar fins al poble. Una carretera estreta ens acosta al poble i de sobte un aparcament grandiós se’ns obre al davant. Aturem i ens fiquem a dormir.
Dissabte, 17 de juliol de 2010
CLANSAYES – TOUL (Lorena, França) 610 quilòmetres
 |
| Torre dels Templers |
Dediquem les primeres hores del matí de dissabte a visitar aquesta petita i acollidora població de Clansayes.
L’important fortalesa, ara en runes, va esdevenir un important centre templer durant l’edat mitjana, sota l’ordre dels cavallers de Sant Joan de Jerusalem. Un terratrèmol va devastar la regió al 1722 i va causar esquerdes a l’església (que encara avui són visibles) però va mantenir en peu la torre de la fortalesa.
L’important fortalesa, ara en runes, va esdevenir un important centre templer durant l’edat mitjana, sota l’ordre dels cavallers de Sant Joan de Jerusalem. Un terratrèmol va devastar la regió al 1722 i va causar esquerdes a l’església (que encara avui són visibles) però va mantenir en peu la torre de la fortalesa.
Ens enfilem per un carrer que s’obre darrera l’AC, frenats pel violent vent que ens sacseja. Mica en mica anem descobrint les restes arquitectòniques de la fortalesa, començant per la torre dels templers, de 20 metres d'altura i construïda damunt de la roca. Des de la terrassa es pot gaudir d'un magnífic panorama que s'estén a la regió de Cevennes. Algun camp encara per recollir d’espígol florit dóna més color a les vistes. La torre és quadrada, però els contraforts que flanquegen els quatre costats li donen una forma octogonal. Actualment està coronada per una estàtua de la Verge.
L'església és romànica del segle XII, i va ser l'església principal de Toronne. És sabut que va ser reconstruïda pel capellà Ugolí el 1206. Toronne va ser una petita Comandància dels Cavallers Templers, que va ser cedida als Cavallers de Sant Joan de Jerusalem.
Per carrers sinuosos, aprofitant els desnivells naturals del turó ens acosten a descobrir racons magnífics d’aquest poble de poc més de 500 habitants. A l’arribar a l’AC, decidim reprendre la marxa i acostar-nos el més a prop del nord de França possible.
L'església és romànica del segle XII, i va ser l'església principal de Toronne. És sabut que va ser reconstruïda pel capellà Ugolí el 1206. Toronne va ser una petita Comandància dels Cavallers Templers, que va ser cedida als Cavallers de Sant Joan de Jerusalem.
Per carrers sinuosos, aprofitant els desnivells naturals del turó ens acosten a descobrir racons magnífics d’aquest poble de poc més de 500 habitants. A l’arribar a l’AC, decidim reprendre la marxa i acostar-nos el més a prop del nord de França possible.
 |
| Les proves del delicte |
Marxem pensant en si la dona passarà o no les nostres dades a la gent de l’ajuntament, però amb la consciència tranquil·la d’haver actuat correctament.
Camí de l’autopista, que prendrem al sud de Montélimar, ens aturem a comprar una mica de fruita en una de les ja habituals parades a la carretera. Mentre uns surten a comprar jo truco al Pep, per mirar d’arreglar el problema amb la nevera. Va indicant-me els diferents passos a seguir i finalment em diu que amb el martell colpegi un estri de color metàl·lic. No tinc cap martell, però de seguida localitzo una pedra que en farà la funció. Tres o quatre cops secs a l’estri metàl·lic fan que el llum de la nevera deixi de parpellejar i es quedi fixa. Tot arreglat.
De seguida agafem l’Autoroute du Soleil, i reprenem la marxa direcció nord. Darrera van quedant primer Montélimar, després Valence i Vienne, travessem el Roina diverses vegades tot acostant-nos a Lió.
A Lió, ens equivoquem de sortida i inexorablement ens endinsem cap a dins la caòtica ciutat, la meva companya, consultant àgilment el plànol, em fa agafar la primera sortida que pot i em va conduint fins a reprendre una de les rondes de Lió. Tot vorejant Lió, parem a posar gasoil abans d’aturar-nos en una altra àrea a dinar.
Mentre jo preparo l’àpat, la resta de la família surten a jugar al parc infantil que hi ha al mig d’una extensa zona de gespa, vorejant un llac. El cel està gris, però no amenaça pluja. Els nens s’ho passen d’allò més bé jugant amb els tobogans i els ponts. El dinar és a taula i tots tornen per explicar-me les aventures viscudes durant aquells minuts.
Continuem camí. Seguim direcció nord, cap a Dijon.
Ens aturem a berenar en una àrea a l’autopista. Els dos nens grans es munten un partidet de futbol en un espai amb herba. La mare juga amb els bessons, i la nena es fa les seves històries amb els Playmobils, mentre jo intento pujar al sostre de l’AC, per una de les claraboies i posar al seu lloc la tira plàstica de la caputxina que s’ha mig aixecat amb l’incident de la teulada a Clansayes.
Prop de Langres ens aturem a sopar en un picnic a l’autopista. Asseguts en uns bancs de fusta, sopem mentre veiem el deambular constant de persones, cotxes i camions. Tots amb el seu propi destí, una incertesa per nosaltres. Bufa vent i fa fresca, els nens s’abriguen doncs diuen tenir fred.
Seguim camí, mica en mica el cel va ennegrint-se. La nit ens va caient al damunt. Trobem una àrea al poble de Toul. Posem l’adreça al Tom Tom i ens dirigim cap a aquesta població de la Lorena. Un bonic castell de focs ens acompanya durant la nostra entrada a la ciutat. Trobem l’àrea sense problemes i ens fiquem a l’únic lloc que queda lliure. Posem els nens a dormir, tapem la cabina amb els enfosquidors, fem el nostre llit, connectem al corrent i ... a dormir.
Diumenge, 18 de juliol de 2010
TOUL – VERDUN – BASTOGNE (Valònia, Bèlgica) 203 quilòmetres
 |
| Àrea d'AC a Toul |
Esmorzem, i després de vestir-nos comencem la visita de la població de Toul, que compta amb poc més de 16.000 habitants i que basa la seva economia en la seva condició de base militar i caserna de diferents unitats militars de l’exèrcit francès i de l’OTAN, així com en la viticultura, amb la producció del vi de denominació d’origen “Côtes-de-Toul”.
 |
| Clàustre Catedral |
 |
| Catedral de Toul |
Anem amb molt poc gasoil, però no trobem benzinera on carregar, els darrers quilòmetres fins a Verdú se’ns fan dramàtics. Gairebé contem els metres que ens falten per arribar, doncs estem convençuts que a Verdú hi ha d’haver almenys una benzinera. Entrem a Verdú pel sud-est, i només fer la primera rotonda, ja divisem l’esperada benzinera. Dono tot el tomb a la rotonda i carreguem gasoil en aquesta benzinera de “super”. Plens i ja amb tota la tranquil·litat del món, anem a visitar Verdú.
Volem començar per la Ciutat Soterrada, però ens diuen que totes les visites que queden el dia estan plenes i no queda cap horari lliure. Desil·lusionats marxem. Tenim la sensació que la visita ens hauria agradat. Tornem a agafar l’AC i ens dirigim fins a Douaumont (un dels 8 pobles al costat de Verdú, destruïts completament durant la I GM).
 |
| Ossera de Douaumont |
També podem veure a les voltes del claustre làpides gravades, cadascuna d’elles amb el nom d'un soldat caigut, o bé el nom d’una organització de veterans. També hi ha làpides gravades en honor als soldats que van morir durant la Segona Guerra Mundial i a les guerres d'Indoxina i d’Algèria.
Davant de l’ossera hi ha un gran cementiri amb prop de 15.000 tombes
de soldats francesos (identificats), marcades amb creus d’obra blanca. Com a fet curiós, al cementiri també hi ha 592 tombes de soldats musulmans, diferenciades per estar orientades mirant a la Meca i no seguint per tant l’alineació de la resta de les tombes .
 |
| Tombes a l'Ossera de Douaumont |
La Batalla de Verdú va ser la més llarga de la Primera Guerra Mundial, i la segona més sagnant després de la Batalla del Somme. En ella es van enfrontar els exercits francès i alemany entre el 21 de febrer i el 19 de desembre del 1916, al voltant de Verdun. El resultat fou d’un quart de milió de morts i al voltant de mig milió de ferits entre ambdós bàndols.
La batalla és va popularitzar pel famós « No passaran ! » dit pel comandant francès Robert Nivelle.
Després de passejar silenciosament entre les tombes, decidim dirigir-nos fins a la Trinxera de les Baionetes, on és ben visible el camp de batalla, sent encara molt visibles la gran quantitat de cràters sobreposats uns als altres. El mitjà decideix no acompanyar-nos, pel que es queda dins l’AC, al lloc on l’hem aparcada. El fet que la visita no ens portarà més de 5 ó 10 minuts, fa que acceptem la seva demanda. La resta sortim per visitar aquest punt de la història, que aquí se’ns presenta de manera molt virulenta i macabra a l’hora:
“L'11 de juny de 1916, 57 homes del 137º Regiment d'Infanteria que estaven preparant un atac, van quedar enterrats vius per l'explosió d'un obús. Les seves baionetes queden arrenglerades i sobresurten per damunt la terra que els ha sepultat”.
 |
| La Trinxera de les Baionetes |
Molt impressionat per aquesta crua imatge, un banquer nord-americà, George T. Rand, fa una donació de 500.000 francs per a la construcció del monument actual. El juny de 1920, l'àrea va ser batuda per equips de rescat, en una dura tasca ja no només pels cadàvers trobats, sinó també per que l’àrea es troba infestada de rates i mosquits. 47 cadàvers van ser desenterrats, dels quals només 14 van ser identificats.
 |
| Porta a la trinxera de les Baionetes |
La construcció de formigó erigida, és avui encara ben visible, i sota ella, arrenglerades hi trobem les creus blanques clavades en el punt per on sobresortien les baionetes. La tradició de la tomba del soldat desconegut, neix a Verdú i en l’actualitat es troba a nombrosos països. La primera tomba del Soldat desconegut es troba a Londres a l'Abadia de Westminster i data de 1920. França va seguir l’exemple un any més tard amb una tomba del Soldat desconegut col·locada sota l'arc de Triomf en honor dels combatents morts durant la Primera Guerra mundial.
Els boscs plantats a la dècada dels anys 30 han crescut i amaguen en bona manera la majoria dels horribles camps de la "Zona Rouge", on tants homes van perdre la vida o van ser ferits. A dia d’avui encara són descobertes restes humanes que són transportades fins a l’Ossera de Douaumont on troben el repòs final.
 |
| Douaumont |
La mare i els dos menuts es queden, jugant pels voltants de l’AC, mentre els demés m’acompanyen per un estret sender que ens ha d’acostar al Fort de Douaumont, el rètol ens indica 80 metres. Li ha caigut un 0, doncs el Fort es troba ben bé a 800 metres. Per un bosc ple de cràters, arribem al Fort. El pàrquing és ample i convida a passar-hi l’estona, pel que pacto amb els nens, fer mitja volta i tornar amb la resta de la família, i tornar-hi damunt l’AC per fer una visita per fora i quedar-nos a sopar al pàrquing, abans d’enfilar per carretera fins a la veïna Bèlgica.
 |
| Fort de Douaumont |
Sopem i rentem plats. Al marxar, encara estic a temps de fer unes quantes fotografies a una trinxera, força ben conservada, al costat mateix de la carretera.
 |
| Trinxera a la carretera |
El Tom-Tom ens acosta a Bèlgica per estretes carreteres secundàries el que ens permet prendre el pols a l’agricultura i a la ramaderia de la zona. “Chof” del Tricicle, acompanya als nens durant el viatge. Aviat ens trobem a Bèlgica. Aturem l’AC i posem els nens a dormir, mentre nosaltres continuem cap a Bastogne. L’autopista que ens acosta els darrers quilòmetres fins a la ciutat, està tota il·luminada i és gratuïta (els dos aspectes seran una constant de les autopistes belgues). Busquem el Memorial de la II GM que volem visitar demà i ens hi anem a dormir. Ja que la nit sembla que serà fresca, als bessons els hi posem els pijames d’hivern al damunt dels d’estiu, sense despertar-los.
Dilluns, 19 de juliol de 2010
BASTOGNE – WATERLOO (Valònia, Bèlgica) 57 quilòmetres
Nit fresqueta, però molt tranquil·la, només alterada per un camió que a 2/4 de 7 del matí ha aprofitat la gran explanada asfaltada davant del museu per carregar en un remolc una caixa de ganxo.
 |
| Interior Museu de la Batalla de Bastogne |
“El 21 de desembre de 1944, les forces alemanyes havien aconseguit encerclar Bastogne, defensada per la 101a Divisió Aerotransportada i el Comandament de Combat de la 10ena Divisió Blindada. Les condicions dins del perímetre eren dures, ja que la major part dels subministraments mèdics i el personal mèdic havien estat capturats. El menjar era poc i la munició era tan escassa que els artillers tenien prohibit disparar als alemanys que avancessin a menys de què n'hi haguessin molts. Malgrat els decidits atacs alemanys, el perímetre va resistir. El setge, es manté inalterable uns dies, uns ataquen i els altres repel·len l’atac, finalment el comandant alemany envia aquesta petició al comandant americà a Bastogne:
Al Comandant Americà de la ciutat encerclada de Bastogne.
La fortuna de la guerra varia. En aquest moment les forces americanes de Bastogne i les seves rodalies es troben encerclades per poderoses unitats blindades alemanyes. Més unitats blindades alemanyes han creuat el riu Our prop d'Ortheuville, han capturat Marche i han arribat a St. Hubert passat Hompre-Sibret-Tillet. Libramont és en mans alemanyes.
Només hi ha una possibilitat de salvar les tropes americanes encerclades de l'anihilació: la rendició honorable de la ciutat encerclada. Per que pugui pensar-s'ho se li atorga un termini de dues hores a partir de la presentació d'aquesta carta.
Si aquesta proposta és rebutjada un cos d'artilleria alemany i 6 batallons antiaeris estan preparats per anihilar les tropes americanes de Bastogne. L'ordre de disparar es donarà quan venci el termini de dues hores.
Totes les baixes civils causades per aquest foc d'artilleria no es correspondran amb la coneguda humanitat americana.
El Comandant Alemany.
Quan el General Anthony McAuliffe, comandant en funcions de la 101a Div. Aerotransportada, va rebre la proposta alemanya a la rendició, respongué "Aw, nuts!" (una traducció aproximada podria ser a fer punyetes!). Després de mirar-se al seu estat major, i tot i a algun consell de diplomàcia, McAuliffe escrigué directament sobre el paper alemany: Al general alemany: "NUTS!". Quan es lliurà als alemanys, l’escrit afegia una aportació anònima que deia, "Aneu al Diable!".
El 23 de desembre les condicions climatològiques van començar a millorar, permetent atacar a les forces aèries aliades. Van llançar atacs devastadors sobre els punts de subministrament alemany a reraguarda, i els P-47 Thunderbolts van començar a atacar a les tropes alemanyes a les carreteres. Les forces aèries aliades també van ajudar als defensors de Bastogne, llençant-los amb paracaigudes els necessaris subministraments (medicaments, aliments, mantes i munició). Un grup de cirurgians voluntaris arribà i començà a operar en un taller.
El 24 de desembre l'avanç alemany ja havia quedat aturat davant del Mosa. Unitats del XXX Cos britànic mantenien els ponts a Dinant, Givet i Namur. Els nazis havien superat les seves línies de subministrament, i l'escassetat de combustible i munició arribava a nivells crítics. Amb tot, les pèrdues alemanyes havien estat lleus, notablement entre els blindats, que gairebé estaven intactes, exceptuant les pèrdues de Peiper. A l'albada del 24 de desembre, el General Hasso von Manteuffel recomanà a l'ajudant militar de Hitler aturar les operacions ofensives i retirar-se a recer de la Muralla Occidental. Hitler es negà. El Tercer Exèrcit de Patton estava batallant per rellevar Bastogne. A les 16:50 del 26 de desembre, la vanguardia del 37è Batalló de Tancs de la 4ª Divisió Blindada arribà a Bastogne, acabant el setge ”.
Un cop visitat el museu, amb un documental molt ben fet i molt interessant, sortim a visitar el Memorial de la Batalla de les Ardenes. Una gegantina construcció, en forma d’estrella de 5 puntes, on hi ha gravats des del nom dels diferents exèrcits aliats participants a la batalla com el nom dels estats que l’any 1944 conformaven els Estats Units d’Amèrica. Una única i dreta escala d’obra ens porta fins a la terrassa superior.
 |
| Memorial de la Batalla de les Ardenes |
De tornada cap a l’AC, un nord-americà que deu rondar la seixantena, observa la maqueta del bombarder Memphis Belle, que hen comprat a la botiga del Museu i entra a conversar amb nosaltres molt animadament. Ens explica que ve des de Memphis i que aquest avió, un cop restaurat ha estat exhibit durant anys a Mud Island (Memphis) i que ara es torna a trobar en procés de restauració, i que se l’enduran a Ohio. També ens comenta que va ser el primer avió en obtenir la fita d’aconseguir complir fins a 25 missions de combat durant l’any 1943 sobre territori enemic. Al bon patriota se li il·lumina la cara parlant del tema. Molt amistosament ens acomiadem.
Nosaltres marxem cap al nostre proper destí, Waterloo. Abans però parem al mateix poble de Bastogne, a aprovisionar-nos en un supermercat. Els tres grans es queden a jugar i a pintar a l’AC, mentre els bessons i nosaltres dos entrem al Carrefour.
Dinem al mateix pàrquing del supermercat, una amanida (amb unes olives acabades de comprar i boníssimes) i un pollastre a l’ast. Ens han agradat tant les olives, que ens animem a tornar al “super” a comprar-ne un altre pot i afegeixim a la cistella uns iogurts de xocolata. Les campanes de l’església ens acompanyen cada mitja hora i hora en punt, amb una melodia que transcriu així: La, Fa, Sol, Do ... Do, Sol, La, Fa. Després de rentar plats, sortim per autovia i després autopista direcció Brussel·les. Passem damunt el riu Mosa i gaudim de la bella estampa de la població de Namur a la seva riba.
Les autopistes a Bèlgica són gratuïtes i en molts casos l’asfalt deixa molt que desitjar. Tampoc les àrees tenen res a veure amb les de França, ni tant sols amb les de Catalunya, aquí però una paperina de la que sobresurten patates fregides indica que hi ha un lloc on prendre un refrigeri. De cop, un camió que circula pels carrils del sentit contrari s’encén amb una gran fumera negra. Com que no podem fer-hi res, seguim el nostre camí amb l’ensurt al cos. Només la més menuda fa part del trajecte desperta, la resta dormen plàcidament.
A primera hora de la tarda, entrem al pàrquing del monument a la Batalla de Waterloo. Amb aquesta visita, haurem recorregut 3 moments bèl·lics i històrics que molt han tingut a veure amb l’evolució d’Europa: Verdú (I GM), Bastogne (II GM) i Waterloo (darrera batalla de Napoleó) i que casualment haurem visitat seguits.
Darrera l’AC s’alça imponent la cònica muntanya artificial erigida per commemorar la victòria del Duc de Wellington sobre Napoleó el 18 de juny de 1815, coronada pel cos d’un lleó de 4.5 Tn. El nom de la batalla es deu al Duc de Wellington, qui va instal·lar el seu quarter general a Waterloo i des d’on ell va escriure el comunicat de la victòria.
Comprem les entrades per visitar la “Butte du Lion” (el Monticle del Lleó) i el Museu de Cera (entra gratuïtament el documental sobre la batalla i el Panorama).
 |
| Pujant Butte du Lion |
De tornada, passem a visualitzar el documental que sobre la batalla se’ns ofereix. Resulta ser la mar de visual i molt entenedor. Els clarificadors gràfics es combinen amb imatges preses a les commemoracions anuals de la batalla. Seguim amb el Museu de Cera on hi ha representats els principals personatges de la batalla i amb el Panorama una sala rodona amb les parets pintades amb els escenaris de la batalla i el terra ambientat amb estris, armes i cossos sense vida. Si bé la pel·lícula és interessant, tant el Panorama com el Museu de Cera són del tot evitables.
Fa calor, i ens aturem a la terrassa del Wellington Café a prendre un refresc. Decidim quedar-nos a dormir al pàrquing, però ens canviarem de costat, sota l’ombra d’uns desmais gegants. Allà passem la resta de la tarda, jugant i dibuixant.
Per sopar, vaig comprar unes pizzes al mateix Wellington Café, que per cert resulten ser boníssimes. Mentre, asseguts a la terrassa, esperem les pizzes arriba un autobús ple de monges i algun capellà de visita turística que ens distreu. Tot està tancat i a la poca estona, marxen per on han arribat.
 |
| Butte du Lion |
Dimarts, 20 de juliol de 2010
WATERLOO – GRIMBERGEN (Flandes, Bèlgica) 36 quilòmetres
 |
| Grand-Place |
 |
| Un carrer de Brussel·les |
Seguim fins a trobar l’altra imatge de Brussel·les, el nen que fa pipí, el Maneken Pis. Avui el trobem vestit amb un uniforme d’un agrupament escolta, però segueix aguantant-se el penis i pixant sense parar.
Un dels menuts, ens deixa en el record un dels moments de les vacances. Mirant-se el nen, crida:
- NOOOOOOOOOOOOOO ! pípi, NOOOOOOOOOOOOOOO !
Un grup toca música animada enfront del Manneken Pis, i mentre els escoltem, i alguns dels nens ballen.
 |
| Maneken Pis |
Comprem unes capses amb bombons de xocolata belga i en una altra botiga una caixa metàl·lica amb un grapat de bombons triats.
Comencem a estar cansats i decidim tornar cap a l’estació. Anem amb el temps just. Si perdem el bus, haurem de fer temps una altra hora. Ens afanyem. El paio de l’aquarius, encara té la parada oberta, però quan hi arribem ja s’ha quedat sense existències, altra cop. Arribem amb el temps just per anar al WC amb el menut, abans d’agafar el bus que ens ha de tornar al càmping.
Ja som al càmping, passem la resta de la tarda jugant, pintant i llegint. Aprofito per anar a rentar una mica de roba interior, ja que amb la calor que fa la podrem estendre a l’estenedor i demà al matí ja estarà seca.
Aprofitem per fer dutxada general als serveis del càmping i després de sopar a la nostra parcel·la, una mica d’UNO, de SET I MIG, lectura i a dormir.
Val a dir, que de postres hem volgut encetar els bombons de la capseta metàl·lica i estaven una mica desfets. Els d’una de les capses de cartró ens ha servit per fer una “fondue” de fruita. Les altres capses ja les obrirem algun altra dia.
Dimecres, 21 de juliol de 2010
GRIMBERGEN – GANT – BRUGES (Flandes, Bèlgica) 109 quilòmetres
La nit ha estat moguda. La petita s’ha despertat a les 3 amb molta febre. Amb Dalcy i Apiretal hem aconseguit que li baixi. Es queixa de mal d’orella i mal de panxa. Fa caques amb molta pudor i ha vomitat diverses vegades durant la nit.
Ruixats durant bona part de la nit, quan ens llevem, però, tenim un cel blau tacat amb grans núvols blancs. Sense masses presses, anem endreçant el que tenim per fora, buidem i carreguem aigües i marxem cap a Gant (Flandes). Avui és la Festa Nacional de Bèlgica. El gran renta els plats mentre la nena, va posant draps humits al front de la petita. El menut també vol ajudar i li cau l’escombreta del WC dins del dipòsit.
L’autopista ens hi porta per planes agrícoles, tacades de tant en tant per algun petit poble o bé granges isolades. Entrem a Gant per un nus de carreteres enjardinat, només entrar detecto un espai on sense maniobres podré aparcar i intueixo que no hem d’estar lluny del centre. Giro a la rotonda i aparco sense problemes. És zona blava, però avui gratuïta per ser dia festiu. Amb la porta de l’AC oberta, un noi jove comença a entaular conversa. Ens demana coses i ens acaba explicant que a Gant s’està celebrant una important festa que dura una setmana i em fa repetir el nom de la mateixa, una cosa així com “jesefeten”. Comencen a caure grosses gotes mentre dinem, tot i que la xafogor que fa dins l’AC és molt alta.
La Gentse Feesten, (les festes de Gant) se celebren cada any al centre de la ciutat i són unes de les festes populars més grans d’Europa. Comencen el dissabte abans del 21 de juliol (la festa nacional de Bèlgica i durant 10 dies, fins el segon dilluns. Comencen a les dues de la tarda amb una seguici oficial en el que participen tots els artistes de les festes. Després d’aquesta apertura oficial es talla el trànsit i el centre queda reservat exclusivament pels vianants durant els 10 dies que duren les festes. Disperses pel centre de Gant es poden trobar artistes de carrer, acròbates, musics i molt més. El darrer dia, ‘el dia dels moneders buits’, hi ha una processó en la que figuren els ‘stroppendragers’ (els portadors de sogues) amb una soga blanca i negre (els colors principals de l’escut de Gant). ‘Stroppendragers’ és un mot pels habitants de Gant perquè al 1539 Carlos I d’Espanya (Carles V) els va obligar a dur una corda, ja que s’havien oposat a pagar els impostos de guerra. Avui en dia la soga segueix existint com a símbol de la resistència contra els opressors. El darrer dia de les fires de Gant s’anomena ‘el dia dels moneders buits’ perquè després de nou dies de festa, les carteres queden buides. Aquest dia hi ha un mercat a la “Graslei” en el que es distribueixen 15.000 moneders buits entre la gent que compra alguna cosa.
Un cable que travessa el Lammerstraat, té penjades infinitat de parells de sabates, bambes i calçat de tota mena, les quals semblen haver estat llençades (lligades pels cordons) des de terra per quedar harmoniosament subjectades a l’aire. Una curiosa imatge.
Gant és una bella ciutat, amb un gran patrimoni arquitectònic. De seguida veurem, però, que si bé la Gentse Feesten li dóna un particular ambient, també és cert que tapa l’encant del carrers i edificis històrics. En alguns trams és fa difícil avançar, per la gran quantitat de gent que camina pels diferents carrers. A destacar les “minis” molt “minis” d’algunes dones.
Uns músics posen ambient al Sint-Pietersnieuwstraat, mentre un bar treu una peanya on es llegeix DOG’s Bar, un plat metàl·lic ple d’aigua serveix d’abeurador de l’anomenat millor amic de l’home. El “Catalonïestraat”, és un carrer cèntric, petit, dins el casc antic que voreja l’església de St.Niklaas.
Els tres grans no paren de tirar fotografies al rètol indicatiu del carrer. Resseguim la riba del canal Leie, i anem deambulant de mica en mica, sense un destí predeterminat però amb la intenció de dibuixar una espècie de cercle i tornar cap a la plaça on hi ha els jocs infantils.
 |
| Placa del "nostre" carrer |
Tornem fins a la Koning Albertpark per liquidar el pacte establert. Hem de registrar als nens, una polsera de colors (on hi ha el telèfon de contacte) identifica l’edat del nen i li dóna accés a les atraccions adequades a la seva edat. La més menuda, apagada tot el dia, s’ha adormit. Els dos nens més petits gaudeixen primerament d’uns inflables, mentre que els dos grans, un xic molestos per haver-se de separar del mitjà, marxen cap a una altra banda. Força estona després, al mitjà (per variar) ja li he perdut la pista. El bessó segueix botant incansable damunt els matalassos inflats.
 |
| Les construccions amb canyes |
Quan, ja el temps se’ns tira al damunt, volem arribar a Bruges de dia i fer-hi nit, convencem als nens (que estaven els tres al lloc de les canyes) que hem de continuar la marxa. Plàcidament tornem cap a l’AC i sortim d’aquesta històrica ciutat, a només uns 30 minuts del nostre proper destí.
A la petitona, el Dalcy ja li fa efecte i la febre li baixa. No accepta però res per menjar, ja que tot ho acaba vomitant.
En un tres i no res, entrem a Bruges. El Tom-Tom ens condueix cap a la referència que tinc per passar la nit. L’adreça no és del tot correcta i ens transporta per uns carrers estrets. A cada cantonada tinc por de no poder girar, a cada carrer penso que no passarem. Unes pilones no ens deixen arribar on el TT ens porta. Giro allà mateix i demanem a una bona dona que per allà passa. Ens indica el camí per arribar a l’àrea, just a l’altra banda del canal on estem. Diligentment ens hi dirigim.
 |
| Àrea d'AC a Bruges |
Comencem a preparar el sopar, mentre els tres grans juguen per fora. I els bessons pinten a dins, sembla que la petita està millor.
Després de sopar una estoneta de lectura i ... Bona Nit !
Dijous, 22 de juliol de 2010
BRUGES – ALBLASSERDAM (Holanda Meridional, Països Baixos) 200 quilòmetres
Intensa pluja de nit, el dia, però, es desperta assolellat, tot i que a l’horitzó es veuen grans núvols, amb aspecte amenaçador. Despengem les bicicletes, inflem les rodes, muntem el carretó i sortim a visitar la ciutat de Bruges. Els nens estan la mar de contents de que fem la visita en bicicleta i entre ells estableixen l’ordre adequat. El gran, em seguirà a mi que arrossegaré als bessons amb el carro, la nena seguirà després i el mitjà anirà darrera la nena, la mare tancarà la comitiva marcant de prop al mitjà.
Xino-xano ens anem infiltrant en aquesta fantàstica ciutat, que ha convertit el seu centre històric en una zona de vianants. Boniques cases, canals, esglésies, edificis nobles...
Tot el seguici arribem a la Grand-place on trobem lloc per aparcar totes les bicicletes juntes, que deixem sense lligar com la resta de les que ja hi ha. He de dir, que hem creat expectació circulant pels carrers de Bruges. Molta gent fa el seu comentari al veure’ns passar.
 |
| Gran-Place |
Ja a peu, gaudim de l’encant d’aquesta plaça, davant nostre s’alça el vell mercat cobert, damunt seu apuntant cap el cel el belfort.
 |
| El belfort damunt el Vell Mercat |
Aquest element arquitectònic medieval és típic dels comtats de Flandes i Hainaut. combinava quatre funcions: la de talaia, la de campanar, la de tresor i la d'arxiu. La combinació d'aquestes quatre funcions i la de símbol de llibertat envers el poders feudal i eclesiàstic, diferencia un belfort o beffroi d'un campanar. Les campanes i el carilló servien per a ritmar la vida: obertura i tancament de les portes de la ciutat, començament i fi del treball, alarma de foc o de guerra… És la raó perquè cada ciutat només en tenia un, a diferència de campanars.
Seguim caminant per la Steen-Straat en direcció a l’OT, deixem a l’esquerra l’església de Sant Salvador, que mirarem més tard i arribem a la plaça Zund.
 |
| Plaça Zund |
 |
| Canals a Bruges |
Baixem els quatre graons que ens porten a l’entrada de la catedral de Sant Salvador, (Sint-Salvatorskathedraal en neerlandès) és la seu del bisbe de Bruges i l’església més important de la ciutat. Dins gaudim de la música d’una arpa, tocada per un músic i de les diferents capelles de que consta la catedral. Molt bonica.
De tornada a la Grand-place, uns foscos núvols s’han dipositat sobre bona part de la ciutat. L’amenaça de pluja és cada cop més accentuada. No ens rendim i agafem altra cop les bicicletes per seguir fent el tomb per la ciutat. Gaudim de diferents racons, els que més ens agraden són els que les cases toquen als canals. Travessem antics ponts de pedra, que dibuixen elegants arcs sobre l’aigua. Plou, poc, però plou. Carreró darrera carreró anem fent, el mitjà sembla que cada cop ho domina més. De tant en tant parem per gravar unes imatges o per fer alguna fotografia.
Sense trobar cap lloc que ens faci el pes per dinar, decidim tornar cap a l’AC. Ho fem amb alguna dificultat, més que res per la dificultat que suposa entendre per quins carrers podem passar amb la bicicleta i per quins no.
 |
| Canals a Bruges |
Els tres petits s’adormen només sortir. Ens aturem a la sortida del poble, primer per comprar en una fruiteria. Allà li indiquen on trobar un supermercat. Engeguem i parem uns metres més endavant. Els dos nens que estan desperts acompanyen a la mare a comprar al “super” mentre jo subjecto el parafang amb cinta americana i cuido dels menuts.
La petitona ja està molt millor i ja menja més. Ara és el seu bessó qui te cagarrines, i no ho controla. Avui se li ha escapat dos cops.
Continuem camí, ara ja definitivament cap als Països Baixos. Tot pràcticament per autopista, que alguns cops travessa sota canals arribem als Països Baixos. Ja que la meva companya ha assegut al darrera i el nen gran al davant, aquest es vanagloria d’haver estat el segon en entrar als Països Baixos, reconeixent que no pot competir amb les meves cames estirades damunt els pedals per ser el primer. L’entrada als Països Baixos és acollida pels nens amb una forta algaravia. Arribem a l’àrea d’AC’s d’Alblasserdam a l’hora de sopar.
Després de sopar sortim a donar el vol. Caminem pel que sembla un barri residencial i ens quedem meravellats dels interiors de les cases (no hi ha cortines ni persianes que ens tapin la vista) dels que gaudim observant dissimuladament pels seus grans finestrals la seva acurada ornamentació dignes de qualsevol preuada revista de decoració. No desmereixen tampoc els jardins, arreglats com si haguessin de competir en algun concurs.
Amb el temps refrescat, tornem cap a l’AC. Ja és de nit.
Divendres, 23 de juliol de 2010
ALBLASSERDAM – KINDERDIJK – LA HAIA – WASSENAAR ((càmping Pampel) (Holanda Meridional, Països Baixos)) 75 quilòmetres
 |
| Àrea AC a Alblasserdam |
Una passejada per un camí que transcorre entre dos canals, ens permet anar gaudint d’aquesta peculiar imatge. Mica en mica, sota un sol imponent anem observant les diferents edificacions en forma de molí que se’ns van presentant. Un noi prepara la seva barca de motor, amarrada al petit entarimat de fusta al peu del molí. Amb un salt es fica dins, engega el motor i comença a navegar pel canal ple de nenúfars. Per salvar el petit pont que travessa el canal ha d’ajupir-se i estirar-se literalment damunt la seva barca. Nosaltres des del pont observem encuriosits abans d’adreçar-nos fins a l’únic molí visitable per dins. Després de pagar religiosament l’entrada entrem dins d’aquest preciós molí que ambientat de forma acurada ens transporta uns quants anys enrere.
Una curta pel·lícula ens ajuda a entendre tant la vida dels que habitaven aquestes construccions típiques dels Països Baixos així com el seu funcionament. Pugem fins el darrer pis on s’amuntega un laboriós entramat de fusta, argamassa del molí.
Unes vaques pasturen tranquil·lament, totalment alienes al que passa pel seu voltant. Hi ha força molins que semblen encara avui habitats, comentem que deuen haver-hi ajudes governamentals per què així sigui, doncs no és que viure dins d’un molí, tret de l’enyorança en temps passats, sigui massa còmode.
Desfem part del camí fet i tornem cap a l’AC. La intenció és acostar-nos fins a La Haia, per visitar Madurodam, l’Holanda en miniatura.
A l’alçada de Roterdam, ens sorprèn la pluja que no dura massa estona. La resta del camí transcorre sense entrebancs i el TT ens condueix aquest cop de meravella fins a la porta de l’atracció després de travessar pel mig La Haia. Les AC’s tenim aparcament gratuït (a diferència dels cotxes) al pàrquing de busos.
Arribem a l’hora de dinar i decidim de fer-ho dins. Comprem les entrades i entrem al self-service de l’entrada. Un cop familiaritzats amb el que podem, demanar per a cadascú, gaudim del menjar d’aquest punt de restauració que ens sorprèn gratament. Un cop esvaït el cuc de la gana, comencem la visita d’aquest peculiar indret.
 |
| Alkmaar en miniatura |
Durant la nostra passejada, agraïm l’ombra que els núvols ens proporcionen de tant en tant. El sol quan llueix és molt calorós i dóna la sensació de cremar molt.
De tant en tant podem prémer un botó i activar una de les atraccions, un circuit de proves de conducció, un tractor transportant espàrrecs o un avió bellugant-se per les pistes.
Una moneda, permet activar un altra tipus d’atracció, en aquestes, la moneda activa el funcionament o bé de la línia de manufacturació d’una fàbrica o la logística del transport. Fins al “mecenes” arriba el regal. Una xocolatina en el cas d’una fàbrica de galetes o un pin amb unes tulipes en el cas d’un hivernacle de flors entre d’altres.
 |
| L'ajuntament de Gouda en miniatura |
Sortim satisfets de la visita i com a un dels llocs a recomanar a propers turistes.
Prenem l’AC i marxem cap al poble de Wassenaar, on hi ha el càmping Duinrell, que coneixem per referències escrites d’algun altre autocaravanista.
Poc després ens trobem aparcats en una gran explanada plena d’arbres gegants on diferents empleats del càmping ens han adreçat. La mare i el gran tornen amb el “check-in”. Clatellada de valent, per dues nits 172 Euros, però entra l’entrada al parc d’atraccions de que disposa el mateix càmping.
Amb alguna dificultat d’orientació pels carrers d’aquest mastodòntic càmping amb 75 anys d’història (1935-2010) ens ubiquem a la parcel·la 216, gran de veritat i ombrívola com cap. Uns gegantins arbres ens tapen fins i tot la visió del blau cel que ens ha rebut.
Intentarem passar el dia i mig que ens hi quedem, relaxadament, gaudint de les moltes activitats que el càmping ens ofereix. D’entrada preparo la logística exterior: taula i cadires. Baixo les bicicletes i connecto al corrent. No ens cal per res estendre el para-sol.
Sortim a passejar. Anem orientant-nos de mica en mica: aquí a la dreta el parc d’atraccions, aquí davant la piscina coberta i el parc aquàtic, a l’esquerra dutxes, WC’s i rentadores i assecadores. Una mica més avall de les piscines una zona d’esbarjo per als nens i unes botiguetes, tipus records i platja, i encara més avall la part de restauració i el supermercat. Al costat de la parcel·la uns alts tobogans per baixar enfundats dins d’un sac i una altra zona d’esbarjo infantil (aquesta més petita).
 |
| Cavallets "quasi" individuals |
Estona per jugar al parc del costat de l’AC. Els tres grans s’ho passen d’allò més bé baixant pels tobogans gegants, i es fan alguna que altra cremada a la pell, mentre els dos menuts juguen als gronxadors i als “seus” tobogans. Al nen , ja li agradaria baixar pels altres tobogans i així s’expressa.
Una estona dedicada a fer rentadores i assecadores, mentre preparem el sopar i sopem. Sopem a fora. Fa fresca i acabem ficant-nos ràpidament a dins. Estesa general de roba. Capvespre de lectures variades i a dormir.
Dissabte, 24 de juliol de 2010
WASSENAAR (Càmping Pampel) 2 quilòmetres
Després d’esmorzar, els nens es queden a la parcel·la, mentre nosaltres anem a buidar i carregar aigües. El carrer d’accés de gairebé un quilòmetre és estret i de doble direcció. Algun cop m’obliga a arrambar-me per deixar passar algun cotxe amb caravana. Un cop al punt de buidatge, un mini vermell ens obstaculitza el buidat de grises. El personal del càmping intenta localitzar els propietaris sense èxit. Ho acabem fent com podem. Passa l’estona, finalment haurem fet el buidatge més lent de tota l’estona, gairebé hora i mitja. La meva companya ha tornat a peu cap a la parcel·la doncs comencem a patir per tanta estona fora. El gran apareix al cap de poca estona damunt la seva bicicleta, també patien. És hora de tornar cap a la parcel·la. Un cop feta tota la feina, començo el que serà un tortuós camí de tornada. Per fer el quilòmetre que em separa de la parcel·la trigaré gairebé mitja hora. Un tros i a arrambar-se per deixar passar una caravana, un altra tros i marxa enrere fins a un carrer lateral per deixar passar un grup de vehicles més. Finalment, i amb els nervis al cap de munt arribo a la parcel·la. Són gairebé la 1 del migdia. El matí perdut per l’incívica conducta d’un personatge.
 |
| La zona dels menuts |
Primer de tot passem per l’equivalent del “tutuki-splash” de Port Aventura, una barca (aquesta tapada), circulant per un rail, guanyant alçada per caure sense fre fins a impactar violentament contra l’aigua. Esquitxada general i endavant.
 |
| El gegant |
Una pujada a una muntanya russa un parell de vegades, descartem altres atraccions per encara massa bèsties.
Aprofitem que hem de visitar els lavabos per comprar unes crispetes, abans de dirigir-nos fins a la part del castell que vàrem conèixer ahir durant la passejada.
Una visita aèria de la zona del castell damunt uns cotxes a pedals per fer-nos venir encara més ganes de passar-nos-ho bé. Uns autòmats, un gegant, uns bolets giratoris amb la companyia dels dos menuts (amb qui hem coincidit en aquesta atracció). La visió d’una barca en caiguda i vol lliure que aterra damunt l’aigua, a la que no m’acabo d’atrevir-me a pujar.
Un vol en uns patins que corren amb la força de moure’n el manillar, una pedalada dins d’uns cotxes que circulen per carrers amb senyals de trànsit, per acabar dins d’un macro espai en una nau, amb boles i diferents matalassos.
 |
| Bolets rodants pels petits |
 |
| Tobogant a l'aigua |
Ja que tenim la intenció de passar la resta de la tarda a la piscina, tornem cap a l’AC.
Amb els banyadors posats i la tovallola a la mà ens dirigim cap a la piscina coberta. Paguem l’entrada reduïda per estar allotjats al càmping i entrem després d’agafar una guixeta per a les sabates. Només hi anem els tres grans i jo, a la meva companya l'aigua no li va gaire i amb els petits una mica "tocats" millor no arriscar-se
La primera sensació és trobar-nos dins d’un parc aquàtic cobert. Piscina d’onades, tobogans amb tirabuixons, amb túnels, amb loopings, amb caiguda lliure ... i la part més relaxada, jacuzzis, piscinetes d’aigua calenta i freda i circuits amb corrents d’aigua per anar nedant o asseguts al damunt de flotadors grocs.
Mentre jo hem quedo amb el mitjà a la piscina d’onades, els dos grans passen pel tobogan ... un parell o tres de vegades. Després ho fan per un de caiguda lliure, molt vertical i que jo provo també i que no ho tornaré a fer. Els dos més valents (i que per alçada poden accedir) en proven un altre que arrenca des del primer pis. Amb l'altre nano, des d’un mirador, els veiem aterrar amb força damunt de l’aigua. És llavors quan veig un cercle pintat de verd i negre. És un embut pel que acaben passant els “valents” del tobogan cicló. Demano permís als nens, per tal de que s’esperin allà fins que jo hagi tornat de l’aventura.
Quan després de la veloç baixada, surto llençat dins del gros embut, animat des de dalt pel nens, començo a donar voltes lliscant per les parets fins que la velocitat va disminuint i sense control caic pel forat de l’embut. Uns metres més avall l’aigua em rep per alentir l’impacta.
Una estona més a les corrents i per la piscina d’onades, quan de sobte, un dels vigilants em demana que li posi “manguitos” al mitjà, ja que no arriba a l’alçada reglamentària (1’20 m.). Ja intento jo explicar-li que sap nedar, que es defensa molt bé a l’aigua, però ... no hi ha res a fer. Haig d'anar fins a l’entrada, rascar-me la butxaca i l’orgull (3 €) i inflar els “manguitos” perquè el nano es pugui tornar a banyar... portem molta estona sense i ningú ens havia dit res!!!
S’acosta l’hora de sopar, fa més de 2 hores que estem en remull entre emocions fortes i decidim tornar cap a l’AC.
Allà ens retrobem amb la resta de la família que juguen decidits pel terra de la parcel·la.
Sopem a fora. Amb celeritat doncs torna a refrescar. Els dos menuts, molt cansats, a les 8 ja són al llit. Partides diverses, lectura per acabar la nit i al llit.
Diumenge, 25 de juliol de 2010
WASSENAAR – GOUDA (Holanda Meridional, Països Baixos) 46 quilòmetres
A les 7 i 10 minuts, la petita baixa sola del llit i ve a dormir al nostre llit. A les 8 el que es lleva és el seu bessó, que crida Boooon Diaaaaaaaaaa !. Sense preses anem enllestint l’AC. Els dos germans grans, aprofiten l’estona dels preparatius per anar fins al “super” a comprar amb les bicis el pa i un paquet d’arròs. A les 11, amb 16ºC al termòmetre de temperatura exterior i amb els dipòsits preparats marxem en direcció cap a Gouda. Val a dir que el mini (impresentable d’ahir al matí) estava correctament aparcat.
Els densos i alts arbres que rodegen els primers quilòmetres de la carretera que prenem, fan que el GPS perdi el senyal amb els satèl·lits infinitat de vegades, dificultant-nos algun cop la presa de decisions a l’agafar la carretera correcte. La meva companya pren el control del mapa i ens condueix magníficament.
Una hora de camí després, 46 quilòmetres la majoria per vies ràpides i ja hem arribat a la famosa ciutat que dóna nom al formatge. L’entrada la fem per l’estació de tren, on quedem impressionats de l’aparcament destinat a les bicicletes. Centenars de bicicletes una al costat de l’altra, en fileres de dos plantes exposen a l’aire els seus discrets colors. EL TT ens acosta a l’aparcament per AC’s. A poc més de tres-cents metres el carrer paral·lel al canal ens queda tallat per unes obres. Amb imaginació i una bona orientació, fem mitja volta, li donem un “gir” al problema i arribem a l’àrea per l’altra banda. És diumenge i les barreres del pàrquing les trobem obertes. Quan aparquem, a l’àrea hi ha tres AC’s més.
 |
| Escultura a Gouda |
Dinem a l’AC i després sortim a passejar. Bé, el mitjà ens diu que ell es queda a l’AC i no ve a passejar.
No estem lluny del centre de Gouda, pel que decidim anar-hi a peu. Travessem el canal i per un carrer de vianants, on trobem (encara que tancades) les primeres botigues exclusivament dedicades a la venda del formatge, ens acostem a la Catedral, abans però passem per l’OT que ens ve de pas, on, per cert, ens atenen en castellà.
 |
| Ajuntament |
La Catedral i els seus voltants són força interessants. En un bar, hi ha ball. És obligatòria la consumició. Un altre dels punts interessants de Gouda, és la plaça on hi ha l’ajuntament. Aquest, és troba isolat al bell mig de la plaça, als voltants de la qual sobresurten nobles edificis. Un carilló posa música a aquesta grisa tarda. El museu del formatge està obert i decidim visitar-lo. A la planta baixa hi ha la botiga, per una escala s’accedeix al pisos superiors, al primer pis, un home ens ensenya com es fabriquen les pipes de fang. Les fa amb la canya de totes les maneres i formes possibles. A la planta superior, hi ha la part dedicada al formatge de gouda. Primer visualitzem un DVD explicatiu i després podem gaudir d’una visita ocular pels estris que s’utilitzaven per fabricar el formatge Gouda. A la botiga de la planta baixa comprem un tall de formatge i un adhesiu amb el nom de la ciutat i l’escut per enganxar al cul de l’AC. Tornem cap a l’AC pel costat del canal on hi veiem les primeres cases flotants.
La resta de la tarda, lectures i jocs a l’AC.
Sopar, partides de parxís i a dormir.
Dilluns, 26 de juliol de 2010
GOUDA – VOLENDAM – MARKEN – VOLENDAM (Holanda del Nord, Països Baixos) 97 quilòmetres
 |
| Carrer de Gouda |
 |
| Àrea AC a Volendam |
 |
| Tota la "troupe" per un carrer de Volendam |
De seguida arribem al port esportiu, enfonsat sota un carrer ple de botigues, bars i restaurants. El marge dret del carrer serveix d’atalaia damunt del port. Uns bells vaixells de fusta, típics de la regió ens reben quan accedim a la part baixa. Una estona de guaita del mar que s’exten davant nostre, mentre el mitjà va fent l’animal, bicicleta amunt bicicleta avall, fins que un fanal se li posa al mig. Maleït fanal! que l’obliga a fer un brusc gir de volant i empotrar-se dins una paperera que caminava per allà. Una petita topada i res més.
Seguim la visita damunt la bicicleta resseguint el carrer, ara amb botigues de records a tots dos costats, on es venen infinitat d’articles inútils i d’altres d’útils que fan les delícies dels turistes. Un cop acabat aquest tram de carrer, altra cop vista sobre el mar. Amb la sensació que el poble s’acaba fem mitja volta, tornem sobre les nostres passes (millor roderes) i ens sentim famosos. Primer una iaia holandesa, avisa les seves amigues per que vegin els bessons tant tranquils dins del carretó, una japonesa ens grava com si d’un reclam turístic es tractés i finalment una altra dona, aquesta de mitjana edat ens tira un parell de fotografies. Si ho arribo a saber, hauria demanat a l’ajuntament de Volendam uns “royalties” de promoció turística.
En unes paradetes de menjar, decidim encarregar uns peixos fregits, uns musclos amb salsa, un amanida de salmó marinat, uns calamars a la romana, que dins d’unes petites safates de cartró ens permeten buscar un banc i dinar allà mateix.
 |
| Port |
Els més petits es posen les botes menjant els musclos i els calamars, al gran, en canvi, l’amanida de salmó fumat no li fa el pes. Els altres dos van fent i nosaltres acabem amb les restes. Hem fet una mica curt en la previsió i per això m’aprovisiono d’un tall de pizza, que acaba fent les delícies de tots els nens.
Tips, enfilem el camí de tornada, és ara quan la nena vol comprovar la duresa del carrer estampant-se ben plana ella i bicicleta. Sense res més que una anècdota per explicar, arribem a l’AC, i decidim anar a visitar Marken, una bella població, d’origen pesquer.
Amb més feina i una emprenyamenta no prevista acabo de penjar les “bicis” al cul de l’AC i de guardar la plegable al bagul. Amb sol marxem unes hores de Volendam, on tornarem després de Marken per passar-hi la nit.
Fem els pocs quilòmetres que ens separen d’aquesta població, amb el dic de terra circundant el Markermeer al nostra costat durant molta estona. A l’entrada de Marken, trobem un aparcament de pagament, (on permeten passar la nit, però sense cap servei)on estacionem. El mitjà (com ja va sent habitual) mostra el seu desig de no acompanyar-nos en la visita de la població, i mentre la meva companya acaba d’enllestir als bessons, jo surto a fora a preparar els cotxets. Una vegada desplegats, entro dins i ... una monumental tromba d’aigua no em mulla per poc. Dura no més de cinc minuts, però és espectacular. Tal i com a vingut a marxat. El paisatge guanya en lluminositat i el cel ofereix ara un aspecte superb. Blau intens banyat per núvols de cotó blancs, densos i plens.
Marken, era una illa, però en l’actualitat està unida a terra ferma per un dic. Des de l’Edat Mitjana ha perdut gairebé una tercera part de la seva superfície total.
 |
| Imatge de Marken |
Amb el nen que no vol venir a l’AC, iniciem la visita d’aquesta turística població. Caminem pels seus carrers estrets vorejats de boniques cases de fusta pintades de vius i diferents colors. A l’interior de l’església, construïda també tota de fusta, destaquen un seguit de maquetes de vaixells penjats del sostre que fan les delícies dels dos grans.
Els núvols han tornat a fer acte de presencia i el temps ha empitjorat una mica. Fa fred i de tant en tant s’escapa alguna gotellada. El vent que bufa al resguardat port de Marken és gèlid. Allà contemplant el lleuger vaivé de les embarcacions amarrades i el plàcid i pulcre vol de les gavines, prenem una xocolata calenta que ens fa retornar els sentits.
 |
| Marken |
Un xic recuperats, tornem xino-xano cap a l’AC. El nano ens rep coix, diu haver caigut i el seu turmell dret presenta una lleugera inflamació. Li fem una primera cura a base d’immobilitzar-li i esperarem a demà per veure’n l’evolució.
Mentre la taula i els llits es converteixen en improvisats punts de lectura i de jocs, amb la meva companya ens dirigim a un supermercat que ens queda a l’altra banda del carrer. Hem de comprar quatre coses i en aquests país les grans superfícies són cares de trobar.
Un cop feta la petita compra i guardada la intendència, posem gasoil i desfem el camí fins a Volendam, on arribem amb el cel destapat, amb sol, però amb un ambient fresquet. Aparquem dins la bella àrea, endollem i ens preparem per passar la resta de la tarda de pànxing. El nano gran pren el seu bloc de dibuix i marxa a fer el dibuix d’un bonic molí i tot allò que l’envolta. No li queda gens malament!. Els altres dos juguen amb els playmobils amb l’inestimable "ajuda" dels bessons. Jo improviso un penjador per les quatre peces que tenim molles i la meva companya renta quatre coses més. Una estona més de jugar a cuit i amagar, ara ja els tres grans junts, i un sopar a l’aire lliure amb pa amb tomàquet i embotits i formatge.
Amb el vespre ben caigut i amb la companyia dels dos grans (el mitjà va coix), anem fins al port a fer quatre “fotos” nocturnes. Els nens acabem descobrint que fer fotografies de nit no es tant fàcil i riuen de les llums mogudes i que sense cap sentit els hi apareixen a les seves càmeres.
- Semblen un castell de focs!, exclamen i tornen a buscar punt de llum on fer volar la seva imaginació. Jo més “professional”, munto el trípode i busco la millor exposició. Els nens, s’ho passen bé fins que en una de les fotografies apareix una espècie de fantasma. És el gran, que s’ha incorporat tard a una fotografia i sembla un espectre vingut del més enllà.
Quan tornem a l’AC, tothom ja dorm. Nosaltres en silenci ens posem els pijames i cap al llit. Bona nit !.
Dimarts, 27 de juliol de 2010
VOLENDAM – ENKHUIZEN - AMSTERDAM (Holanda del Nord, Països Baixos) 127 quilòmetres
Nit molt tranquil·la. Sobre les 10 del matí emprenem el camí cap al nord. El fet de que tinguem data i hora per estar a la casa de l’Anna Frank a Amsterdam, ens condiciona una mica el dia d’avui. Així doncs, un cop hem buidat i carregat aigües i hem intentat pagar l’estada al caixer, dic intentat perquè tot ens fa pensar que la targeta no ha funcionat tot i que la tanca se’ns ha obert, marxem cap a Enkhuizen.
En poc més d’una hora ens plantem a les portes de la ciutat d’Enkhuizen, població costanera de Markermeer, al peu del dic que ajunta les províncies de Noord Holland i Flevoland. El camí l’hem fet envoltats de cultius d’horta a banda i banda de la carretera, les cols, les cebes, les bledes, les patates, totes les verdures li donen una altra visió als terrenys que voregen la carretera. Les vaques han desaparegut del paisatge com per art de màgia.
L’entrada nord de la ciutat, és la primera que trobem, ràpidament intuïm que no és la millor opció, ja que els carrers s’estrenyen i preferim donar mitja volta. L’entrada oest, és la següent opció, deixem la porta Koepoort (1649) al mig de la rotonda i després de fer mitja volta amb l’AC, aparquem en un passeig ple d’arbres. No estic gaire convençut del lloc que hem triat, ocupem part del carril de sortida de la ciutat i la veritat no ens fa cap gràcia tornar a fer-li pessigolles a l’AC. Parlem amb una veïna, que li diu que dins la ciutat només està permès aparcar als vilatans i que la resta hem d’anar als pàrquings habilitats. Ens diu que el més gran es troba a l’estació, just a l’entrada sud, l'única que no hem fet. Així que emprenem el camí d’aquesta entrada. Resulta no estar massa més lluny d’on ens trobem i en seguida veiem un grapat d’ACs parades al port. Travessem l’entrada, regulada per una tanca, però que es troba alçada i aturem l’AC en un dels aparcaments de cotxes. Hi ha 5 places habilitades pels nostres vehicles, però en som més de 10.
 |
| Parquing a Enkhuizen |
Comencem a visitar aquesta població, que anys enrere era una de les propietàries de la Companyia de les Indies Orientals (juntament amb la veïna Hoorn i Amsterdam). Resseguim bona part del seu port esportiu fins arribar al Drommedaris, la porta sud de la part antiga de la ciutat i que fou construïda com a estructura de defensa a l’entrada del port, i que en l’actualitat ha esdevingut l’edifici més conegut de la ciutat. Travessem el pont llevadís de color blanc i ens endinsem pels seus carrers tot buscant un singular museu de vaixells en miniatura disposats dins d’ampolles de vidre. Quan hi arribem ens enduem una gran desil·lusió, el dimarts és l’únic dia de la setmana que el museu roman tancat. Per alguna de les finestres veiem alguns dels vaixells exposats, però no pas més de 4 ó 5.
 |
| Drommedaris, porta sud |
- Bé, potser un altra dia, no ?. Els hi dic amb una mica de sorna.
 |
| L'escut del barça? |
 |
| Cases a Enkhuizen |
Preparem el dinar i dinem. De tant en tant la brisa ens refresca una mica, ja que dins de l’AC fa força xafogor.
Després del dinar, prenem el camí cap a Amsterdam, la cosmopolita i lliberal ciutat, i avui la més gran del país. Abans però, seguint unes indicacions del GPS, anem a fer unes compres a un “super” proper. A l’arribar-hi el petit i el mitjà ja s’han adormit, els altres es queden a l'AC i nosaltres dos anem a fer la compra.
A Amsterdam, no hi ha àrea per ACs i hem de buscar un càmping. Porto dues referències apuntades i comencem a buscar el que sembla més proper al centre. El camí que ens hi porta, travessa unes zones no gaire afavorides i el càmping està al mig del no res. La meva companya baixa per fer el check-in, i torna contenta de que no hi hagi places, L’ambient que hi ha vist, diu, no és el més apte per a una família amb nens. Així que desfem la carretera i ens dirigim al càmping Gasper. Són uns 15 minuts més de carretera. A l’arribar, la cosa ja canvia, un senyor ens ve a rebre pujat damunt d’una bicicleta, convida a la meva companya a passar per fer la protocol·lària inscripció i després ens acompanya a la nostra parcel·la. A la meva companya li sembla que és el camping que va estar a l'any 1989, i diu que van estar molt bé.
Ampla, plena de gespa i ubicada en un dels 4 carrers destinats només a autocaravanes. Això és una altra cosa, aquest càmping ofereix la tranquil·litat, almenys de moment, que l’altra no oferia.
És mitja tarda i decidim passar la resta de la tarda, jugant, llegint i fent la bugada. De fet ens estarem a Amsterdam fins dijous a la tarda.
Sopem fora, amb molta tranquil·litat i amb el constant pas dels avions que es dirigeixen a l’aeroport de Schiphol.
Dimecres, 28 de juliol de 2010
AMSTERDAM
El trajecte fins a l’Estació Central, el magnífic edifici i centre neuràlgic dels transports públics
d’Amsterdam, el fem primer amb metro i després en el bus 54, ja que la línia de metro està en obres i cal fer aquest transbordament.
 |
| Estació Central |
Tot el trajecte és a l’aire lliure, el que ens permet prendre una primera impressió de la ciutat. A l’arribar a l’Estació Central, decidim anar a visitar l’Amsterdam un veler replica d’un antic navili del s. XVIII de la Companyia Holandesa de les Indies Orientals.
La Companyia Holandesa de les Índies Orientals (Verenigde Oostindische Compagnie, abreujat VOC en neerlandès, literalment Companyia Unida de les Índies Orientals). Es va establir el 20 de març de 1602, quan els Estats Generals dels Països Baixos li va concedir un monopoli de 21 anys per a realitzar activitats colonials a Àsia. Era la primera corporació multinacional en el món i era la primera companyia que publicava els seus guanys. Va ser una companyia de gran importància i volum de negocis durant gairebé dos segles, fins que va fer fallida i va ser dissolta l’any 1798. Les possessions i el deute foren assumits pel govern de la República Batava
 |
| Rèplica navili S. XVII |
Després de la visita, tornem a peu cap a l’Estació Central, allà prenem un tramvia fins a la Plaça Dam, la principal plaça de la ciutat. Un ventall sensacional d’artistes es congreguen en aquest indret per ensenyar al món el seu “savoir faire”. Estàtues humanes disfressades fan les delícies dels nens, sobretot el mitjà que al·lucina amb el Batman i amb qui es fa una fotografia de record a canvi d’unes monedes.
El Palau Reial, està en obres i tapat fins al cap damunt, de fet mitja Amsterdam està en obres. Carrers i places aixecades, edificis en plena construcció, monuments en restauració ... no és el millor any per haver triat visitar la ciutat.
 |
| Canals a Amsterdam |
Altra cop al càmping, aprofitem una estona per fer una petita compra a l’útil “super” del mateix càmping. De tornada cap a la nostra parcel·la aprofitem per saludar una parella de Sant Pere de Torelló que viatgen amb la seva filla Xènia que just arriba a l’any.
Sopem sota el para-sol, que avui ens serveix més de paraigües que no pas per una altra cosa.
Dijous, 29 de juliol de 2010
AMSTERDAM – ALKMAAR (Holanda Septentrional, Països Baixos) 59 quilòmetres
Una altra nit de pluja. No massa abundant però si persistent. El matí però, com quasi sempre, neix assolellat.
 |
| Casa Anna Frannk |
S’acosta l’hora que tenim per l’entrada a la casa de l’Anna Frank. La cua per aquells qui no han estat tant previsors com la meva companya, calculo que deu estar rondant els 50 minuts. Nosaltres accedim a l’interior, per una porta diferent, després de comprovar i validar les entrades, ens fan penjar les bosses al davant i deixar totes les pertinències dins dels cotxets. El control és exhaustiu. No es poden fer fotografies a l'interior. La visita recorre diferents estances on l’Anna Frank i la seva família van passar “captives” per por al règim nazi. Impactant les marques de creixement a la paret d’una de les habitacions de l’Anna i la seva germana Margot i diferents dibuixos penjats a les parets.
Annelies Marie Frank, més coneguda com Anna Frank (12 juny 1929 – març de 1945), fou una adolescent alemanya jueva nascuda a Frankfurt del Main a Alemanya. Autora d'un diari íntim escrit mentre s'amagava amb la seva família i quatre amics, durant l'ocupació alemanya d' Amsterdam a la II Guerra Mundial.
Amb l'arribada al poder d'Adolf Hitler (gener de 1933), la família Frank marxà a Amsterdam amb la intenció d'escapar de les persecucions nazis. Amb la invasió nazi dels Països Baixos, les persecucions contra els jueus s'intensificaren i la seva família s'amagà el juliol de 1942 en una cambra secreta condicionada a la part del darrere de l'empresa Opekta, d'Otto Frank, el seu pare. En el moment d'amagar-se, Anna tenia uns 13 anys. Després de dos anys en aquest refugi, el grup fou traït i deportat als camps d’extermini nazis. Set mesos després de la seva detenció i alguns dies després de la defunció de la seva germana Margot, Anna moria del tifus al camp de Bergen-Belsen. En finalitzar la guerra, el seu pare, Otto, l'únic supervivent del grup, tornà a Amsterdam i descobrí que el diari d'Anna no havia desaparegut. Convençut del caràcter únic de l'obra de la seva filla, decidí publicar-la. Originalment sortí amb el títol Het Achterhuis: Dagboekbrieven van 12 Juni 1942 - 1 Augustus 1944 (La casa del darrere: notes del diari del 12 juny de 1942 al 1r d'agost de 1944). Descrit com el treball d'un esperit madur i perspicaç, ofereix un punt de vista íntim i particular sobre la vida quotidiana durant l'ocupació alemanya.
A la botiga del museu, comprem el “Diari d’Anna Frank” en la seva versió traduïda al català.
Abans de sortir passem per una sala de denúncia, on es projecten imatges de processos actuals d’intolerància, xenofòbia i racisme, alguns dels quals coneixem i d’altres que desconeixem per no ser tant mediàtics.
Encara una mica emocionats pel que hem viscut, tornem poc a poc cap a la Plaça Dam, on en un “burguer” dinarem abans de tornar cap al càmping i marxar cap al nostre proper destí, Alkmaar.
Hem sortit d’Amsterdam sense problemes, el TT ens ha anat dirigint amb solvència i en menys temps del que podíem preveure ja hem deixat enrere els alts edificis de la perifèria de la ciutat.
De sobte, davant nostre un vaixell mercant de gran tonatge, ens passa damunt dels caps. Una altra gran obra d’enginyeria, el canal passa per damunt d’una autovia que s’ensorra sota seu. Un canal de gran calat, el Noordhollandskanaal, que permet que alguns vaixells arribin a Amsterdam des del mar del Nord.
En un tres i no res, ens plantem a Alkmaar, just a l’entrada sud, on s’alça l’AZ Stadion, l’estadi de futbol on juga l’equip local l’AZ Alkmaar que la temporada 2008-2009, entrenat per Louis Van Gaal va proclamar-se campió de la Eredivisie per 2n cop a la seva història.
El TT ens acosta a l’àrea, dins d’un càmping on avui farem nit. Just hem acabat d’instal·lar-nos una autocaravana amb matrícula espanyola és ubicada al nostra costat, és la família de Sant Pere de Torelló.
Despenjo les bicicletes per que els 3 grans puguin fer de les seves pel càmping, mentre mica en mica l’àrea es va omplint. Demà, com cada divendres, se celebra el típic mercat del formatge d’Alkmaar.
Passem una estona compartint experiències amb els d’Osona, mentre va caient la tarda.
Al vespre, un descampat al costat de l’àrea serveix d’espai d’entrenament per a un equip de rugby femení.
Divendres, 30 de juliol de 2010
ALKMAAR – AKKRUM (Frísia, Països Baixos) 130 quilòmetres
El matí neix assolellat i fent cas a la mestressa del càmping no anirem fins al mercat del formatge fins a les 11, que segons ella és quan comença a buidar-se de gent i pels nens els hi serà més fàcil de gaudir de la festa.
Així que ens prenem el matí amb més calma i aprofito per omplir i buidar aigües, ara que no hi ha ningú. En Roger em passa una còpia del seu tom-tom per a camions. No sé si mai el farem servir, però no està de més tenir-lo. Mai se sap.
 |
| Canals a Alkmaar amb el campanar al fons |
Seguim gaudint de la riquesa arquitectònica i aprofito un venedor ambulant de cafè, per tastar un cafè holandès. Amb un pèl massa d’aigua pel meu gust, però per ser una cafetera ambulant no està gens malament.
Una botiga de bicicletes també ens crida l’atenció, bicicletes de tots tipus amb dissenys cridaners, ornamentats amb rares botzines o amb suports per a infants de totes les mides, amb dues o tres rodes o simples punts de càrrega. Una botiga per admirar.
Per un carreró estret accedim a una botiga de formatges. Després de tastar-ne algun, decidim comprar-ne un amb comí.
 |
| Mercat dels formatges |
Ens reagrupem i tastem unes delicioses pastes banyades amb sucre i xocolata (podríem haver triat banyar-les amb mel o melmelada de diferents fruites) que unes dones fan en una parada. Gaudim d’unes belles pintures d’un artista abans d’endinsar-nos per a d’altres carrers, tot buscant l’església Grote Kerk. De camí, escoltem embadalits la música d’un “orgue amb manivela” i d’una orquestra ambulant. Finalment arribem a l’església, de la que contemplem la seva majestuosa façana renaixentista i enfilem cap a la parada de l’autobús, doncs s’acosta l’hora del dinar.
Mentre esperem a la parada del bus, contemplem com s’hissen un parell de ponts damunt del canal per deixar passar un bonic veler.
Un cop l'àrea, dinem i esgotem justeta l’estona que tenim per abandonar l’àrea sense pagar un dia més, les 3 de la tarda.
Acostant-se aquesta hora, l’àrea que moments abans estava plena es va buidant a passos agegantats. Darrera nostre surten els de Sant Pere, que marxen cap a les illes del nord a observar ocells, amb qui encara compartirem una estona de carretera. Per carreteres secundaries ens anem acostant al dic, és l’Afsluitdijk.
Un dic que protegeix els Països Baixos de les aigües del mar del Nord i uneix la part Occidental amb l’Oriental. 30 quilòmetres d’una punta a l’altra, una obra d’enginyeria impressionant, amb comportes a l’extrem nord per deixar passar vaixells cap a l’Ijsselmeer i una autopista de dos carrils per banda que el travessa. És l’obra principal del Pla Delta, el pla gestat a rel de les inundacions patides pel país l’any 1953 després del trencament d’un dic i que va causar 1.853 morts, l’evacuació de més de 70.000 persones, la destrucció de 4.500 edificis i l’ofegament de desenes de milers d’animals.
Un dic que protegeix els Països Baixos de les aigües del mar del Nord i uneix la part Occidental amb l’Oriental. 30 quilòmetres d’una punta a l’altra, una obra d’enginyeria impressionant, amb comportes a l’extrem nord per deixar passar vaixells cap a l’Ijsselmeer i una autopista de dos carrils per banda que el travessa. És l’obra principal del Pla Delta, el pla gestat a rel de les inundacions patides pel país l’any 1953 després del trencament d’un dic i que va causar 1.853 morts, l’evacuació de més de 70.000 persones, la destrucció de 4.500 edificis i l’ofegament de desenes de milers d’animals.
El mur que s’alça a la nostra esquerra no ens deixa veure les aigües del mar del Nord, a la nostra dreta les calmades aigües de l’Ijsselmeer. Al mig del dic hi trobem una àrea de descans amb restaurants i bars, i en d’altres punts hi ha diferents àrees on descansar i gaudir de la tranquil·litat de les aigües de l’Ijs. Parem a la sortida del dic. La nena gran amb ganes d’ajudar obre la nevera per donar aigua als bessons i els ous s’estampen per terra. Només en salvem 3 o 4 de trencats i 1 de sencer, d'una dotzena sencera!!! Tocarà fer truites per sopar per aprofitar els mig trencats!.
Després de no trobar el punt on hi ha l’explicació sobre les funcions i construcció del dic, decidim encaminar-nos cap a Akkrum, el nostre destí final d’avui.
Akkrum, ens rep com un poble petit, encantador, amb infinitat de detalls harmònics amb l’entorn. No ens costa trobar el càmping, ubicat al costat d’un dels canals que travessa les seves terres. Com que només ens quedem una nit, ens dóna una parcel·la gran que té reservada per demà a partir de les 11 del matí i a tocar de les barques que fondegen al canal (la majoria habitades per un matrimoni de gent gran).
 |
| El pont d'Akkrum aixecat al nostre pas |
Un cop amb la compra liquidada, prenem les bicicletes i prenem el pols a algun dels carrers de la població. Un pont llevadís ens presenta una peculiar imatge del carrer aixecat, mentre esperem el pas d’un parell de vaixells a motor. Amb el mitjà cada cop controlant més les pedalades, tot i que avui s’endú una “bronca” per agafar un revolt pel costat oposat, recorrem uns quants carrers de la població.
De tornada cap al càmping, passem per una zona residencial, amb cases amb jardí al costat d’un petit canal. Uns ànecs neden pausadament acostumats a la presència humana mentre fem algunes fotografies a tant bucòlic paratge.
La resta de la tarda, la passem al càmping, alguns jugant i d’altres fent neteja, endreçant i preparant el sopar. Aprofitem unes àmplies dutxes per tal de fer una dutxada general i familiar.
Mentre sopem i com que ja fa estona que som l’atracció dels avis d’una embarcació veïna. La senyora (que no ens ha perdut de vista) em fa una senyal de que m’acosti, al veure que nosaltres parlem sobre un parell de globus aerostàtics que sobrevolen el càmping.
M’aixeco de la cadira i m’hi acosto, en neerlandès em diu no se què, però intueixo que he de mirar al cel darrera meu.
 |
| Els globus a l'hora de sopar |
- Globus, globus ... molts globus !. Criden.
- Mira aquell, té forma de pallasso !.
- I aquell de gat!.
Efectivament, el cel s’omple gradualment d’infinitat de globus, en el que és un intent de Record Guinnes per tal de fer volar 125 globus aerostàtics a l’hora. Infinitat de globus, de totes formes, colors i mides inunden el cel d’Akkrum en un espectacle visual sense comparació.
 |
| Àrea d'AC a Akkrum |
La nit cau amb celeritat i també la temperatura, pel que ràpidament ens ubiquem a l’interior de l’AC, per llegir i preparar-nos per anar a dormir.
Dissabte, 31 de juliol de 2010
AKKRUM – PIETERBUREN – OUDEGA (Frísia, Països Baixos) 152 quilòmetres
Ens llevem amb pluja, de fet a plovisquejat tota la nit. Cel gris i boirina matinal que no convida a llevar-se. El petit però, aliè a tot això es desperta d’hora com sempre.
Amb la panxa plena, enllestim els darrers preparatius i ens dirigim a buidar i carregar aigües. Engego el motor i començo a desplaçar l’AC suaument quan un espetec sec, fa que freni de cop. He oblidat desenganxar el cable de la llum i s’ha arrencat d’arrel. Desconnecto el cable de la toma del càmping i trec l’endoll (sòl com un mussol) de la toma de l’AC, i el deixo dins. Esperem que només calgui tornar a empalmar els fils.
Un cop amb els dipòsits preparats sortim del càmping. Fa fred, el termòmetre marca 14º i el cel segueix absolutament tapat.
El nostre primer destí, és una granja de vaques, on amb la llet que munyeixen en fan formatges. La granja no és pas més lluny que a una desena de minuts del càmping, sola al mig d’una plana verda on pasturen plàcidament les vaques frisones.
La visita gratuïta la fem acompanyats d’un plànol que a la botiga ens han facilitat. Es comença pels estables i s’acaba a la fàbrica on s’elaboren els formatges, passant per diferents estances on podem interpretar perfectament la seva utilitat. Finalment a la botiga comprem un boníssim formatge Gouda. Són les 12 quan abandonem la granja. Ens queda poc més d’una hora fins a la propera visita que hem programat per avui.
El dia gris i amenaçador ens ha acabat de convèncer de dirigir-nos cap al nord, fins al poble de Pieterburen on hi ha un hospital per a foques. Abans de Groningen ens sorprenen uns camells dins d’un tancat. - A Holanda camells i a la lluna gent amb banyador !.
El camí es fa llarg, doncs el fem per carreteres secundaries, algunes de molt estretes. Un molí pintat amb tonalitats vermelles ens sorprèn a Oldehove i la mala senyalització ens obliga a girar en un camí molt estret a l’haver pres el trencall equivocat al poble de Schouwenrzijl.
Arribem a Pieterburen a ¼ de 2, amb el cel encara molt encapotat però amb una temperatura lleugerament més plàcida de 18º. Temps per preparar el dinar i dinar al mateix pàrquing de l’hospital, acompanyats d’unes monstruoses mosques. Cauen gotes.
 |
| Hospital de foques |
Quan es detecta una foca ferida o bé atrapada a les xarxes dels pescadors, un servei especial s’encarrega del seu rescat i de transportar-la fins aquí, i un bon grapat de veterinaris i infermeres en tenen cura fins que pot tornar a ser introduïda al seu hàbitat natural.
Diferents piscines ens ensenyen les foques que força curades ja estan en el tram final del seu procés de recuperació. Dins, diferents espais amb planells informatius ensenyen les diferents etapes per les que passen les foques a l’arribar a l’hospital. Durant la visita també podem veure les 3 darreres foques rescatades i a les que els hi ha posat noms de jugadors de la selecció holandesa de futbol, Roben, Sneijder i Kuit.
En un terreny tan planer i destaca una muntanya multicolor, en un espai exterior, feta amb les xarxes de pesca de les que s’ha alliberat a les foques tractades al centre. Com a dada anecdòtica, val a dir, que aquest serà el punt més allunyat de casa nostra de totes les vacances, estem a 1.605 quilòmetres, segons ens marca el GPS.
Al sortir, passegem una mica per les 4 cases que conformen el poble, però el temps no és el més favorable i decidim tornar cap a l’AC i anar fins a Schutsluis per veure el mar del Nord. Passen 10 minuts de les 4 de tarda. Només sortir, quan en prou feines hem fet un parell de quilòmetres ens cauen tots els plats, des de la pica al terra, se’ns trenca un tupper i el cubell que els contenia, a més d’abocar una bona quantitat d’oli per terra. Un cop acabada la frega, reprenem camí. Les carreteres fins al mar del Nord segueixen sent estretes tot i la delícia del paisatge. Arribem a Schutsluis, a l’hora de berenar. Pluvisqueja i amb el gran ens enfilem al dic de protecció i baixem fins a tocar l’aigua del mar del Nord.
Un ferry que ve des d’una de les veïnes illes de Frisies Occidentals s’acosta a bona velocitat. Quan tornem és l’hora de la resta de la família que animats per nosaltres es decideixen a seguir les nostres petjades, els bessons estan a dins l'AC jugant.
 |
| Mar del Nord... anem a tocar l'aigua! |
A ¼ de 6, marxem de la costa i ens dirigim a l’àrea del poble d’Oudega, a prop d’Akkrum.
De camí, parem a repostar gasoil, i per un error momentani carrego 1 litre i escaig de gasolina. Com que anem molt buits, crec que no passarà res i acabo d’omplir amb 70 litres més de gasoil el dipòsit. És el quart descuit de les vacances. La dilució de tant poca quantitat de gasolina en tanta quantitat de gasoil fa que no tinguem dificultats per anar tirant.
Arribem a Oudega a ¼ de 7. L’àrea està al port esportiu. Hi ha plaça per a 3 AC’s no delimitades i ja n’hi ha una d’holandesa.
Un xicot ens diu que el seu germà ja vindrà a cobrar-nos la taxa de pernocta més tard. Aprofito l’estona per arreglar el cable de l’AC. El soroll de la pluja és l’única remor que es sent en aquest recés de pau.
Un cop hem sopat, amb el gran surto a donar el vol pel poble. Poca cosa a ressaltar, tret de que seguim gaudint de les vistes dels interiors de les cases, amb la gent reposant asseguts al sofà i majoritàriament mirant la TV. La meva companya visita les instal·lacions de l’àrea i descobreix a ¼ de 10 del vespre que els lavabos destinats a les dones tenen una petita habitació amb una rentadora. Digue’m masclista ... potser si! El que està clar, encara que una mica tard, és que aprofitem per fer una rentadora.
Diumenge, 1 d’agost de 2010
OUDEGA – URK – HOENDERLOO (Càmping Pampel, Gelderland, Països Baixos) 194 quilòmetres
Ha plogut tota la nit, però hem estat la mar de tranquils. El forn de pa, que ahir a la nit vam descobrir, no obre els diumenges pel matí, per tant improvisarem l’esmorzar. Fem una altra rentadora de bon matí.
 |
| Port d'Urk |
 |
| Roba estesa per tota l'AC |
Localitat a la vora del riu Ijssel a la província de Flevoland, amb una rica història. Esmentada per primera vegada al segle X, quan encara era una illa dins el Mar de Zuider. El 1939, un dic la va unir al continent. Anys més tard el mar reclamaria la terra dels voltants arribant fins Noordoostpolder.
Aparquem l’AC només intuir que estem propers al centre, en un ampli carrer comercial, avui buit per ser dia festiu. Fa sol i força caloreta. El cel és d’un blau intens. Passejant trobem que el poble disposa d’un ampli aparcament, al costat de les drassanes amb una zona habilitada pels nostres vehicles amb una 12ª de places. Desistim la temptació de canviar el punt d’estacionament. Continuem passejant per carrers plens de cases de pescadors, de fusta i pintades de colors. Arribem a l’església on coincidim amb l’hora de sortida. Ens sorprèn la gran quantitat de gent que surt de l’ofici religiós i el mudats que van. Inicialment, fins i tot hem pensat que es tractava d’un casament.
 |
| Far d'Urk |
Voregem el port i retornem fins a l’AC. Dinem allà mateix, amb una calor intensa abans d’emprendre camí, cap a un dels que hauria de ser plats forts de les vacances, el Parc Natural de Hoge-Weluve.
El camí el fem per bones carreteres, en molts trams observem molins de vent per fer corrent elèctrica. A l’arribar al poble de Lelystad, i veien que anem molt bé de temps, decidim visitar un petit parc amb animals i un recinte prehistòric. Decidim fer la visita a peu i en acabar pensem que hauria estat millor fer-la amb les bicicletes.
La visita la comencem accedim a una reproducció de vivendes prehistòriques, cabanes festes de fusta fetes sense cap eina a part de la força de les mans. Continuem seguint el sender que ens dur a veure l’apartat dels cavalls, que fet i fet seran els únics animals que veurem, tret d’uns emprenyadors mosquits, que fan l’agost en la gran quantitat de llacs i estanys dels que gaudeix el parc.
Immensos arbres eviten que la pluja ens emprenyi massa, però el recorregut es va fent pesat.
 |
| Cabana prehistòrica |
 |
| Reproducció d'un niu |
Decidim sortir del parc i dirigir-nos cap a Apeldoorn, on demà tenim intenció de visitar el Parc Hoge-Weluve. Deixem enrere l’aeroport on hi ha un museu de l’aviació i des del que parteixen avions per fer acrobàcies aèries algunes de les quals hem pogut seguir mentre passejàvem pel parc i per una carretera força estreta ens acostem fins a Otterloo, on hi ha una de les tres entrades al parc. Un cop allà, ens acostem a preguntar pel càmping interior i pel preu de les entrades. Mentre ens hi dirigim, veiem aparcades un bon grapat d’AC’s dins del pati d’una casa particular.
A l’entrada del parc ens indiquen que el càmping interior es troba a l’altra part del parc i que cal anar direcció al poble de Hoenderloo. Ens separen d’ell una desena de quilòmetres. Comença a ser tard. El càmping no té serveis, està pensat per a tendes, i ens fa desanimar. Ens indiquen un càmpig proper (?), el Pampel i cap a ell ens dirigim. És un macro-càmping amb infinitat de serveis i diferents àrees d’animació. Piscina climatitzada, que no aprofitarem, supermercat, àrea de jocs pels infants,... . Després d’esperar una bona estona, abans de la tanca, mentre fem el check-in, accedim a la nostra parcel·la.
Mentre jo preparo el sopar i plego i endreço la roba estesa, la resta de la família surten a descobrir els diferents racons del càmping, de fet ràpidament descobreixen el dels jocs i allà es queden.
Sopem la mar de tranquils amb un temps que ha refredat. Estona de lectura i força cansats marxem a dormir.
Dilluns, 2 d’agost de 2010
HOENDERLOO (Càmping Pampel) – OTTERLO – Parc Nacional de HOGE-VELUWE - WILP (Gelderland, Països Baixos) 61 quilòmetres
Marxem de bon matí després de buidar i omplir dipòsits. Hem decidit acostar-nos fins la granja particular que ahir donava aixopluc a tantes autocaravanes. Dit i fet, en un tres i no res, som al poble d’Otterlo, dins del pati, aparcats al costat d’altres AC’s, la majoria italianes. Uns nois ens han saludat a l’arribar, penjats d’una escala mentre podaven unes branques d’un arbre i una dona ens ha indicat on aparcar. Hem vist un Spar a l’entrada del poble i com que ens cal fer una compra relativament important, despenjo amb celeritat les bicicletes i munto el carretó dels bessons. Mentre tant, arriba la mestressa i ens diu que no ens podem quedar. Astorats i una mica confusos li preguntem si ens pot deixar quedar fins a la tarda, ja que ella ens diu que ha de marxar i no podem passar-hi la nit. Pactem i ens avenim a marxar després de visitar el parc, a mitja tarda.
Amb el meu fidel escuder (el gran) marxem a l’Spar a comprar. Tornem força carregats, llet, fruita, carn, làctics, etc. Mentrestant la meva companya ha preparat els entrepans pel dinar de picnic d’avui.
El “Nationaal Park De Hoge Veluwe” és el nom d'un dels més grans parcs naturals nacionals dels Països Baixos, que ofereix al públic - amb entrada de pagament - al voltant 5.000 ha (exactament 54,5 km ²) de naturalesa restaurada en una antiga zona agrícola recomprada i replantada per dos rics neerlandesos a principis del segle XX. Aquest parc protegeix paisatges excepcionals i, encara que tancat, és un dels grans nuclis de la xarxa ecològica neerlandesa.
Allotja nombroses espècies protegides i ha contribuït a través del seu Centre d'Interpretació a sensibilitzar diversos milions de persones en la restauració i la protecció del medi ambient i més particularment en la restauració de la naturalitat dels paisatges, que és característic d'aquest lloc.
El Parc uneix natura i cultura amb el prestigiós Museu Kröller-Müller situat al seu centre. Amb un ric llegat d’obres de Picasso, Van Gogh i Priet Mondrian.
Amb un seguici que es fa mirar, comprem les entrades per entrar al parc. Allà mateix es poden llogar bicicletes, totes blanques i de tot tipus. El cel segueix gris i ens amenaça contínuament de deixar-nos xops.
El trajecte es fa plàcidament, els camins per a gent que va a peu, a cavall, en cotxe o amb bicicleta estan perfectament delimitats i com a molt es creuen en algun punt del parc. El carril per a bicicletes està ben condicionat i majoritàriament el recorregut transcórrer per zones planes. Una zona estepària de gran bellesa ens rep a poc d’haver iniciat el recorregut. Més endavant, alts arbres de verdes fulles ens amaguen el cel i marquen el carril a la llunyania. De tant en tant algun visitant que circula més ràpidament ens avança, mentre nosaltres anem pedalant amb calma, gaudint de cada racó. Un cop al museu d’interpretació del parc aparquem les bicicletes, per tal de visitar-lo. És molt interessant i molt didàctic per a tothom. Descobertes al terra del museu, animals dissecats en actituds molt naturals, les arrels d’un arbre que cauen des del sostre i diferents experiments de coneixement del subsòl ens fan passar una estona més que agradable. Al sortir ja és hora de dinar i aprofitem una de les moltes taules de fusta que hi ha per menjar-nos els entrepans. El cel segueix amenaçant, tot i que aguanta de moment.
Un cop hem cobert les necessitats alimentàries reprenem la marxa, encaminant-nos a fer part del recorregut llarg, que no completarem, sinó que a aproximadament a la meitat empalmarem altra cop amb el curt, fent un “mix” entre el curt (que trobàvem massa curt i el llarg que trobàvem massa llarg). El bosc s’estén davant nostre, ara amb tota la seva plenitud. Els fantàstics arbres que ens envolten aturen funcionalment la pluja que ara comença a caure de manera persistent. El cel s’ha enfosquit i ara presenta uns tons violacis molt bonics. La ruta ara ja no és tant planera i de tant en tant alternem pujades i baixades. El mitjà es comporta com un “jabato” i pedala com el qui més. La bicicleta de la mare, comença a mostrar-se graciosa i el fre del davant li va fregant la llanta fent-li més dificultosa la marxa. Quan arribem a la part més apartada de l’entrada que coincideix amb una ample explanada, els núvols i la pluja ens ofereixen un espectacle de llum i color dantesc.
La tormenta s’acosta inexorablement cap a la nostra posició i ens fa preveure una estona d’aigua important. A les clarianes del bosc, la pluja ens cau amb força damunt nostra. Els cangurs fan la seva feina però mica en mica l’aigua va entrant i calant els nostres cossos. La polsera que un dels nanos duu al seu canell ens serveix per fer una reparació d’emergència a la bicicleta que es frenava, lligant el fre i evitant el rosec amb la roda.
 |
| S'aproxima tormenta!!! |
 |
| Pedalant molls com "polls" |
- MacGiver al poder !!.
 |
| Museu Kröller-Müller |
Un cop a la casa on tenim aparcada l’AC, la meva companya s’encarrega de canviar de roba als nens, mentre jo carrego amb celeritat les bicicletes. Marxem amb el beneplàcit de la “mevrouw” de la casa, que a supervisat tota la nostra activitat i la de la resta d’AC’s italianes que encara quedaven al pàrquing.
Sortim quan les agulles marquen 2/4 de 5 i el termòmetre assenyala els 17ºC i no plou. Busquem un àrea que ens ve marcada amb adreça i amb UTMs, al costat del Palau de Het Loo, però no la trobem. Hem de fer una bona estona més de cotxe, fins arribar a la petita població de Wilp. Allà, al mig d’una petita plaça, darrera un bar i al costat de l’església, hi ha les tres places per AC’s, amb lloc per connectar (enganxat a un cobert, just sota la teulada) i per buidar (en un forat al terra, amb un tap que cal treure). Ens rep el propietari d’un bar proper, un tipus fort amb un singular bigoti, qui ens cobra i ens explica el funcionament de l’àrea. Decidim sortir a passejar una mica pel poble, gaudim de la tranquil·litat de diferents carrers. Al tornar els nens ens demanen de quedar-se a jugar al parc infantil que hi ha a l’escola, hi accedim tot i es queden sols, és un poble molt petit i de mentres nosaltres marxem cap a l’AC a fer feina. A la poca estona, el fill gran ens acosta al bessó que s’ha fet pipí a sobre. El canviem i avisem a la resta de la família que ja és l’hora de tornar per sopar.
 |
| Àrea a Wilp |
 |
| Església de Wilp |
Mentre sopem a l’interior de l’AC, força cotxes aparquen a la minúscula plaça on som, mentre la gent guarda estoicament una ordenada fila per entrar a una vivenda propera. Desconeixem encara la finalitat de l’acte.
Amb el so de les campanes molt proper posem els petits a dormir, mentre la resta ens dediquem a llegir una mica abans d’anar-nos a dormir.
Dimarts, 3 d’agost de 2010
WILP – APELDOORN - ARNHEM – BERG-EN-DAL (Gelderland, Països Baixos) 100 quilòmetres
Amb el so de les campanes molt proper posem els petits a dormir, mentre la resta ens dediquem a llegir una mica abans d’anar-nos a dormir.
Dimarts, 3 d’agost de 2010
WILP – APELDOORN - ARNHEM – BERG-EN-DAL (Gelderland, Països Baixos) 100 quilòmetres
El cel quan ens llevem és de color blau intens, tot i que algun esponjós núvol resta suspès d’ell. Aprofitem per a dutxar-nos i després per a carregar i buidar aigües i substituir una bombeta de la llum de fre fosa, abans de marxar cap a visitar el Palau de Het Loo, a Apeldoorn. El Palau és l’antiga residència de la reialesa neerlandesa ara reconvertit en museu monàrquic. Hi arribem, seguint les indicacions del GPS, amb molta més estona de la que preveiem. No entenem el perquè però tenim la sensació d’haver donat molta volta, en qualsevol cas, prop de les 11 del matí estem ja aparcats al costat de l’entrada del palau.
Hi accedim després de comprar la corresponent entrada en l'única finestreta on no hi ha cues, de fet a les altres taquilles les cues són llarguíssimes. Deu ser la costum, aquesta gent que fa cues ordenades per tot, ni s’ha plantejat que es podien comprar les entrades en una taquilla més allunyada de l’entrada, tal i com hem fet nosaltres.
La visita comença a les antigues cavallerisses ara adaptades per exposar carruatges i cotxes utilitzats pels diferents reis i reines que ha tingut el país. En una de les sales, on es fan les exposicions temporals, gaudim d’una peculiar exposició: les nines que s’han regalat a la Reina Beatriu durant el seu mandat. Aquesta impressionant i extensa col·lecció, ordenada per països, fa les delícies dels nens. És curiós veure moltes de les nenes que van vestides de princeses
Continuem la visita pel palau. Sales profundament decorades, amb mobles treballats i recargolats i parets amb quadres antics ens ensenyen la decoració amb la que la reialesa a viscut en aquest palau.
La part final de la visita esdevé un reparador passeig pels jardins del palau. Construït en base al model francès de Versalles, és un prototip de jardí barroc, establert per André Le Nôtre. Simetries perfectes, disseny axial amb rutes radials, un pati de butaques central amb catifes de gespa, fonts monumentals, boixos podats dibuixant formes geomètriques, estanys, cascades d’aigua, estàtues, canals amb peixos i flors exuberants. Uns jardins espectaculars, molt més petits que els de Versalles, però no pas amb menys encant.
Dinem dins l’AC al mateix pàrquing del palau, i a primera hora de la tarda emprenem camí direcció Arnhem.
Una mitja hora més tard, ens trobem a l’entrada de l’Operluctmuseum a Arnhem. Un museu dedicat a les construccions i forma de vida dels antics habitants d’aquest país. S’han transportat i reconstruït masos de totes les contrades dels Països Baixos, amb infinitat de detalls. Tenint cura de representar amb molta seriositat els esdeveniments del passat. El mitjà, seguint el costum, decideix no acompanyar-nos, i els altres 6, amb els bessons als cotxets, emprenem a peu la visita d’aquest espectacular parc.
Gaudim de diferents masos nobles, decorats profundament i moblats amb estris i mobles dignes d’antiquaris. Als corrals hi podem trobar animals vius i de tant en tant ens creuem amb algun cuidador vestit d’època. A la part que reconstrueix una plaça de poble, els dos grans pugen i pedalen en una bicicleta, on la roda del davant és enorme i petita la del darrera. També ens causa curiositat, una vivenda que era dedicada a rentar la roba, una bugaderia antiga, amb una entramat de fusta que ajudava a picar i estovar la roba. Un xic cansats, i acostant-se l’hora en que el parc tanca les portes, prenem el vell tren interior que ens acosta a l’entrada. Un passeig per la botiga, una visita als WC i de tornada cap al pàrquing per anar a travessar el famós pont d’Arnhem i dirigir-nos a buscar un càmping on passar la nit.
Travessem Arnhem i Nimega, dues poblacions amb uns ponts sobre el riu Mossa molt iguals, però amb un desenllaç a la II GM molt diferent. Si bé el pont de Nimega va caure a mans aliades i va poder-se mantenir fins a l’arribada del XXX Cos de l’exèrcit britànic, a l’operació “Marquet Garden”, el pont d’Arnhem no va poder ser mantingut i va tornar a mans de les tropes alemanyes.
Travessats els dos espectaculars ponts, ens dirigim per una carretera secundaria cap a Beek, on la frase “a Holanda tot es pla” es desmitifica per moments i on l’AC ha de fer les primeres rampes importants tot pujant un petit turó. Ens trobem molt a prop de la frontera amb Alemanya i fins i tot sospesem la possibilitat d’anar a pernoctar-hi. Finalment trobem una senyal de càmping als afores de la població de Berg-en-Dal. És un càmping sense gaires serveis i on no es poden buidar les aigües grises. Les negres cal carretejar-les fins a uns serveis i buidar-les allà. En quan als WC i a les dutxes, semblen més els d’una caserna de la II GM que no pas els d’un càmping del s. XXI. El càmping, però, és molt tranquil, despenjo les bicicletes i mentre la meva companya amb els tres petits s’acosten a un camp del costat a saludar uns cavalls, Amb els dos grans ens dirigim amb bicicleta a veure si trobem el cementiri canadenc. Al cap d’una estona de passejar i sense sort, decidim de tornar al càmping, on els nens es passaran la resta de la tarda anant amb bicicleta i jugant.
Sopem a l’exterior, amb la visita d’algun que altre insecte, vespes i mosquits inclosos i amb un cap vespre que va refrescant de manera important. Els tres grans agafen els estris bruts del sopar i se’n van a rentar els plats, allà conversen animadament amb uns avis francesos que els fan riure d’allò més.
La nit s’espera tranquil·la i molt silenciosa.
Dimecres, 4 d’agost de 2010
BERG-EN-DAL – ARNHEM - BLEGNY (Valònia, Bèlgica) 235 quilòmetres
 |
| Jardins de Het Loo |
La visita comença a les antigues cavallerisses ara adaptades per exposar carruatges i cotxes utilitzats pels diferents reis i reines que ha tingut el país. En una de les sales, on es fan les exposicions temporals, gaudim d’una peculiar exposició: les nines que s’han regalat a la Reina Beatriu durant el seu mandat. Aquesta impressionant i extensa col·lecció, ordenada per països, fa les delícies dels nens. És curiós veure moltes de les nenes que van vestides de princeses
 |
| Sala a l'interior de Het Loo |
 |
| Jardins de Het Loo |
Dinem dins l’AC al mateix pàrquing del palau, i a primera hora de la tarda emprenem camí direcció Arnhem.
 |
| Operluctmuseum |
 |
| Casa pairal a Operluctmuseum |
 |
| Provant les "bicis" |
 |
| Pont Arnhem |
Sopem a l’exterior, amb la visita d’algun que altre insecte, vespes i mosquits inclosos i amb un cap vespre que va refrescant de manera important. Els tres grans agafen els estris bruts del sopar i se’n van a rentar els plats, allà conversen animadament amb uns avis francesos que els fan riure d’allò més.
La nit s’espera tranquil·la i molt silenciosa.
Dimecres, 4 d’agost de 2010
BERG-EN-DAL – ARNHEM - BLEGNY (Valònia, Bèlgica) 235 quilòmetres
Com esperàvem la nit ha estat plàcida.
Després de preparar l’AC i carretejar el tedhford fins als WC per buidar-lo marxem per a visitar el nou “Museu de l’Alliberament”, i que explica el que va ser l’ocupació nazi de la regió i sobretot l’Operació “Market Garden”, l’operació aerotransportada més gran de la història.
El museu està al mateix municipi, a no més de 5 minuts del càmping on hem fet nit. A l’interior, diorames a mida real, maquetes explicatives i molts detalls ambientats curosament amb música. Una hora més tard, acabada la visita, marxem altra cop cap a Arnhem, on volem visitar el zoològic, que pinta bé. De camí veiem des de l’AC el cementiri canadenc que buscàvem ahir.
Arribem al pàrquing del Burgerzoo quan passa poc de les 12 del migdia, el cel està molt tapat i amenaça pluja. El termòmetre marca 18ºC.
La visita al zoo és fa molt amena, llàstima de la pluja que ens va acompanyant de manera intermitent, però el fet de que el zoo tingui zones a cobert ens salva bastant. La distribució és amena, els animals viuen confinats en grans àrees que recreen fidelment l’hàbitat natural. Muralles de vidre permeten acostar-s’hi i gaudir d’ells des de la proximitat. Un pont cobert de fusta permet “sobrevolar” la sabana i gaudir de les girafes i les zebres de manera peculiar. Un espai tancat, amb ponts de mico per als nens i cascades d’aigua, ens transporta a la selva, on els ocells multicolors es deixen veure clarament. Mentre fem aquesta visita, a fora cau una tromba d’aigua espectacular, que ressona multiplicada per la lona que ens fa de sostre. Un altre espai cobert, és el dedicat als peixos, on taurons, tortugues i peixos de tot tipus i colors neden plàcidament per descomunals piscines. Destaca un altre recinte tancat, el dedicat al desert, on la calor seca es deixa notar i on a part dels animals i destaquen els diferents cactus que hi ha.
Prop de 2/4 de 6, decidim posar punt i final a la visita, amb ella també s’acaba la nostra estada per terres neerlandeses ja que tenim intenció de passar la frontera amb Bèlgica abans de dormir. Ens trobem, a 1.452 quilòmetres de casa.
La pel·lícula “Destino de caballero”, entreté als nens durant les 2 hores i 40 minuts, que dura el nostre trajecte que ens porta a travessar la frontera amb Bèlgica i acostar-nos al poble de Blegny, on disposa d’un espai ample on passar la nit, al costat de l’entrada a una mina de carbó, que històricament ha esdevingut la última mina de Valònia en tancar-se (1980). Transformada avui en museu i sent la principal atracció turística del poble.
Val a dir, que camí de la frontera amb Bèlgica, i tot circulant per a l’autopista, m’ha sorprès trobar un nombre inquantificable d’empreses amb xemeneies fumejant, un aspecte insòlit a la resta del país. He tingut la sensació, que els “holandesos” han endreçat el país fins i tot amb això, concentrant les indústries, més perilloses i contaminants en un racó del país a cavall de les fronteres amb Bèlgica i Alemanya.
Dijous, 5 d’agost de 2010
BLEGNY – VIANDEN (Luxemburg) – TOUL (Lorena, França) 323 quilòmetres
Després de preparar l’AC i carretejar el tedhford fins als WC per buidar-lo marxem per a visitar el nou “Museu de l’Alliberament”, i que explica el que va ser l’ocupació nazi de la regió i sobretot l’Operació “Market Garden”, l’operació aerotransportada més gran de la història.
 |
| Interior museu de l'Alliberament |
Arribem al pàrquing del Burgerzoo quan passa poc de les 12 del migdia, el cel està molt tapat i amenaça pluja. El termòmetre marca 18ºC.
 |
| El desert |
 |
| La selva |
Prop de 2/4 de 6, decidim posar punt i final a la visita, amb ella també s’acaba la nostra estada per terres neerlandeses ja que tenim intenció de passar la frontera amb Bèlgica abans de dormir. Ens trobem, a 1.452 quilòmetres de casa.
La pel·lícula “Destino de caballero”, entreté als nens durant les 2 hores i 40 minuts, que dura el nostre trajecte que ens porta a travessar la frontera amb Bèlgica i acostar-nos al poble de Blegny, on disposa d’un espai ample on passar la nit, al costat de l’entrada a una mina de carbó, que històricament ha esdevingut la última mina de Valònia en tancar-se (1980). Transformada avui en museu i sent la principal atracció turística del poble.
Val a dir, que camí de la frontera amb Bèlgica, i tot circulant per a l’autopista, m’ha sorprès trobar un nombre inquantificable d’empreses amb xemeneies fumejant, un aspecte insòlit a la resta del país. He tingut la sensació, que els “holandesos” han endreçat el país fins i tot amb això, concentrant les indústries, més perilloses i contaminants en un racó del país a cavall de les fronteres amb Bèlgica i Alemanya.
Dijous, 5 d’agost de 2010
BLEGNY – VIANDEN (Luxemburg) – TOUL (Lorena, França) 323 quilòmetres
 |
| Pernocta a la mina de Blegny |
 |
| Castell de Vianden |
Només arribar, i un cop recuperat l’alè gaudim d’una desfilada musical. Espectacular el bar, ambientat de manera superba i moltes i delicades estances interiors. Destaca la reconstrucció i ambientació de la cuina, amb faisans i conills penjats i un foc encès. Belles vistes de l’entorn des de les terrasses i la muralla.
 |
| Riu Our al seu pas per Vianden |
Són les 5 de la tarda, quan tenim les coses altra cop preparades i reprenem la marxa. Tenim intenció de dormir ja a França a questa nit.
Travessem alguns altres pobles d’aquest petit ducat abans d’agafar l’autopista. Trobem retencions per obres a l’alçada de la capital, que ens fa perdre una bona estona, just abans d’entrar a França, reposem gasoil, molt més econòmic a Luxemburg, que a més té preu unificat per a tot el territori (ara uns 30 cèntims d’Euro menys per litre que a l’autopista de França). També trobem retencions a l’alçada de Metz, i ens compliquem una mica la vida per trobar un lloc on parar a sopar. Finalment ho fem al poble de Blenod-les-Ponts. Davant de la proximitat de Toul, decidim fer-hi nit i després de sopar i amb els nens ja dormint ens hi dirigim.
L’àrea de Toul està plena i no hi cabem, però a l’altra costat, davant de la “Gendarmerie” hi ha espai i allà hi passarem la nit. Durant una bona estona sentim el pas d’un avió de combat diverses vegades. Tot i això la nit serà la mar de tranquil·la.
Divendres, 6 d’agost de 2010
TOUL - NARBONA (Llenguadoc-Rosselló, França) 792 quilòmetres
El matí ens rep amb un sol brillant i un cel de blau intens. Després d’esmorzar, aprofitem l’àrea per buidar i carregar abans d’emprendre el camí de baixada.
 |
| Àrea de Jugy |
Dinem damunt la gespa i gaudim d’una bona estona d’esbarjo, baixant pels tobogans i enfilant-nos damunt dels bolets, quan no amenitzats per un grup d’animació i amb tallers pels nens.
Reprenem camí, ara ja fins l’hora de berenar, que ho fem en una altra àrea de l’autopista, molt tranquil·la i que ens permet fins i tot d’estirar-nos una estona en unes gandules de pedra, mentre els grans fan punteria amb la ballesta que s'han comprat a Vianden. Després d’una bona estona de relax, tornem a prendre l’autopista en direcció sud i quan s’acosta l’hora de sopar, tornem a parar, aquest cop l’àrea no és tant interessant com les anteriors, però en aquest cas des de l’AC podem parar pràcticament al costat de la taula que hem escollit per sopar. Un fort vent ens obliga a aguantar les tovalles lligant-les “brides” elàstiques. El vent fa que el sopar sigui un xic accidentat i força fresquet. Algun que altre got es tomba per culpa del vent i els plats un cop buits es mouen com per art d’encanteri.
 |
| Parquing del Carrefour |
Aparquem per passar la nit al gegantí aparcament que hi ha a la zona comercial del costat del Carrefour. Tot i el rètol que recomana passar la nit a l’àrea d’autocaravanes, ens acompanyen una desena d’altres AC’s.
Dissabte, 7 d’agost de 2010
NARBONA – BAGES 270 quilòmetres
 |
| Palau Vell |
A la Plaça de la Vila, davant del Palau Vell (o de l’Arquebisbe), gaudim de la recent troballa de restes de la romana Via Domícia (en llatí Via Domitia, que unia les actuals Itàlia i Catalunya). Val a dir que Juli Cèsar va instal·lar, l’any 45 aC els veterans de la Legió X a Narbo Martius, l’actual Narbona.
Gaudim de les majestuoses torres del Palau de l’Arquebisbe (s. XIII) i dels bells contraforts de la Catedral de Sant Just i Sant Pastor (s. XIII-XIV), abans de parar-nos a dinar a una terrasseta al costat del canal de la Robina, per on naveguen petits iots.Sense entrebancs reprenem l’autopista “du soleil” i ens dirigim cap a casa, on arribem a mitja tarda.
Al cap d'uns dies rebem (via correu-e) la factura de la teulada "arrancada"... sort que l'assegurança se'n fa càrrec!...
PER SABER-NE MÉS
PELÍCULES I SÈRIES DE TV
La Batalla de Waterloo
-Waterloo. Soviética-italiana. Sergei Bondarchuk. 1970.
I Guerra Mundial.
- Paths of Glory (Camins de glòria). EEUU. Stanley Kubrick. 1957.
- Joyeux Noël. França. Christian Carion. 2005.
II Guerra Mundial.
- La batalla de las Ardenas (The battle of the Bulge). Ken Annakin. 1965.
- El diari d’Anna Frank. EEUU. George Stevens. 1959.
- Memphis Belle. EEUU. Michael Caton-Jones. 1990.
- Hermanos de Sangre (Band of Brothers) Episodi 6 - Bastogne. EEUU. Tom Hanks i Steven Spielberg. 2002.
- Un puente demasiado lejano. EEUU. Richard Attenborough. 1977.
LLIBRES
La Batalla de Waterloo
- VVAA. Las grandes batallas de la historia. Capítol 16 Waterloo. Plaza Janés.
- Pere Romanillos. Grandes errores de la humanidad. Capitols dedicats a la marxa de Rusia i a la Batalla de Waterloo. Editat per Oceano Ambar 2010.
I Guerra Mundial
- Ken Follet. La caída de los gigantes (Fall of Giants, 2010), trad. del colectivo Anuvela, publicada per Plaza & Janés. 2010.
II Guerra Mundial.
- Michel Herubel. La batalla de las Ardenas (La Bataille des Ardennes). Inédita Editores. 1a edició en espanyol, octubre de 2006
- Marc Frost. Segundo objetivo (The second objective), traducció de Magdalena Palmer. Publicat per Ediciones B. 1a edició en espanyol, maig de 2008.
- El diari d’Anna Frank (Het Achterhuis).
