FRANÇA. NORMANDIA 2009

INTRODUCCIÓ

Fa uns anys, visitarem les terres de Normandia i Bretanya. En aquella ocasió el tren era el nostre mitjà de transport. Ara 17 anys després ens animem a fer una visita més exhaustiva de Normandia, indagant una mica més en aquells punts que més recordem i aprofundint en noves ciutats i poblacions, aprofitant la llibertat que ens dóna viatjar amb l’autocaravana.

El viatge que plantegem, comença recorrent l’autopista que connecta el sud amb el nord de França per la banda atlàntica per arribar a Normandia, farem una parada al Puy-du-Fou, on hi vam estar ja fa 3 anys i ens va encantar, després visitarem la corsària ciutat de Saint-Maló a la Bretanya. Seguirem el viatge a resseguir punts claus del ferotge desembarc de Normandia (Dia D) i d’altres punts d’interès històric, natural i cultural d’aquesta regió francesa. Ja de tornada ens acostarem a París, per gaudir de la majestuosa imatge de la Torre Eiffel i acabarem les vacances amb uns banys al Mediterrani entre Narbona i Perpinyà.

Dia 10 de juliol de 2009

Bages - Pondensac 482 Km

El Tour de França fa poques hores que ha passat per Manresa i a tenyit de color groc bona part de Catalunya. Fa sol i força calor. Anem a buscar als més petits a l’escola, carreguem les darreres coses i poc abans de les 4 de la tarda comencem a fer els primers metres del grapat de quilòmetres que ens esperen.

Deixem les darreres poblacions del Bages i entrem al Berguedà sense res a destacar. Travessem el Túnel del Cadi i ens aturem perquè berenin els bessons i per que els grans estirin una mica les cames. Aprofito per reomplir el dipòsit de gasoil de l’AC abans d’entrar a França.

Dins el túnel que porta des de la zona d’estacionament al restaurant de l’àrea, gaudim de la maqueta de la Serra del Cadí i observem les estivacions muntanyenques i pobles coneguts. Ens mengem una pasta de xocolata acompanyada d’un suc, fem quatre xuts al pàrquing mentre els bessons grimpen per la gespa i emprenem ruta camí de França.

Entrem al país veí i enfilem per la carretera que ens transporta fins al Túnel de Puymorens, abans d’arribar-hi, parada tècnica ja que algun dels nens s’ha marejat. Som al vell mig dels Pirineus, fa fred i bufa el vent.

Des de que deixem el trencall que condueix cap al Principat d’Andorra anem seguin les indicacions fins passat Tarascon-sur-Ariege, que demà hauran de seguir els ciclistes de la ronda francesa en la primera etapa de muntanya - muntanya als Pirineus.

Passem Foix i a l’àrea d’activitats de Pamiers parem per sopar. Passat Tolousse ens aturem per posar la canalla a dormir, de fet dormir ja fa una estona que ho fan. Continuem viatge. Poc abans d’arribar a Bordeus, ens dirigim al poble de Pondensac com hauríem pogut anar a qualsevol altre (per exemple al poble de Cadillac, curiós pel nom, si més no) i al pàrquing d’un Súper U ens aturem per passar-hi la nit.

Dia 11 de juliol de 2009

Pondensac – Puy du Fou 368 Km

Aprofitem el lloc on estem aturats i tota la família sortim a comprar al supermercat. fruita, làctics, els primers formatges i uns quans talls pels dies que estiguem aturats a Le Puy du Fou. Un cop agafada altra cop l’autopista, ens aturem a l’àrea de Pondensac per buidar grises i la cassette (no hi ha possibilitats de carregar aigua). Rodegem Burdeus, gaudint de les boniques vistes al travessar els majestuosos rius Garona i Dordonya a punt per vessar les seves aigües a l’Oceà Atlàntic. En el pas damunt el Dordonya, de fet sóc l’únic que ho veu, ja que la resta van tots dormint, em sorprenen unes curioses casetes de fusta construïdes damunt l’aigua i sobre pilars a la riba dreta del riu, amb xarxes de pesca captives entre llargs bastons de fusta.

Més endavant pararem per dinar a la mateixa autopista, i mentre els 3 grans juguen en un petit parc, els bessons dinen i jo preparo el nostre dinar. Tips reprenem la marxa. Passat Niort, deixem l’autopista A-10 i agafem l’A-83 que va més direcció Oest i finalment l’ A-87 direcció Cholet. Divisem la sortida 29 Le Puy du Fou i aprofitem per carregar aigua i arribar carregats al parc. Després veurem que serà una errada, ja que a l’autopista no hi rosca per la mànega i l’hem d’aguantar manualment mentre que al Parc, ara existeixen 2 tomes d’aigua diferents i ens hauria estat molt més fàcil i sobretot molt més ràpid. Seguint les indicacions arribem al parc i un aparcador ens dirigeix cap a la nova zona per autocaravanes, arribant a l’esquerra (i no a la dreta com fa 3 anys). Gran explanada en feixes i carrers delimitats, força plena, agafem lloc cap al final un xic apartats dels serveis i de la sortida cap al parc, però tota la resta està ocupada.

Passem la resta de la tarda controlant als bessons que els hi ha donat per agafar-li estima a les rodes de l’AC ... i “reposant” del llarg viatge: vull pintar!!!. Papa, m’agafes la pilota?. No arribo als contes! M’ajudeu ?... Aquest és el nostre reposar.

Al vespre sortim a passejar amb el cotxet, i a dormir...

Dia 12 de juliol de 2009

Le Puy du Fou 0 Km

Cel enfosquit i amenaçador. Plou a estones. Cotxets, cangurs, el dinar dels bessons ... tot preparat pel primer dia al parc. Agafem a l’àrea d’ AC’s el trenet que ens acosta al Parc. Després de validar les entrades, es posa a ploure de valent, mirem ràpidament la guia i l’espectacle dels mosqueters comença en mitja hora. Cap al teatre cobert doncs. Un de nosaltres es queda a donar l’esmorzar als bessons a l’entrada, asseguda sota una aranya de cristall que ja voldrien molts palaus, mentre la resta accedim a l’interior de l’immens teatre. Al poc de prendre seient, pssist ... silenci ...comença la funció. Comença. “Mousquetaire de Richelieu”. Espades, mosqueters, bandolers, el Cardenal Richelieu en persona, la gitana espanyola, cavalls, desfilades i el número final, davant un decorat que simula el pati interior d’un palau i mentre l’escenari va quedant ple d’aigua uns cavalls demostren la seva destresa amb passades rítmiques fins a transportar-nos al desenllaç feliç, el lleig ja no és lleig i l’amor de la seva vida cau rendida als seus peus. Que bonic és el Far West, com diu La Trinca. Els nens aplaudeixen. A fora a parat de ploure i el cel és ara una barreja de núvols i clarianes.

Els Vikings

Torna a ploure de valent, volem passar per l’espectacle de “la bataille du Donjon” però està ple i haurem de venir a una altra sessió. Visitem “la cité médiévale”, ja sense pluja, on tastem un pa acabat de fer, a la manera tradicional. A tots ens encanta, però sobretot als més petits. Continuem la ronda pel parc. Abans de dinar encara tindrem temps de gaudir d’un altre dels plats forts, “les vikings”. Un espectacular posada en escena, de l’assalt d’uns viquings (drakars inclosos) a una població medieval.

La bataille du Donjon

En sortir busquem un lloc on dinar. Ho farem relativament a prop, a aixopluc d’una persistent pluja que ha tornat, en una “posada” on menjarem plats preparats, entrecot inclòs. En acabar, passem per “la bataille du Donjon”, una representació sobre el setge a un castell amenitzat inicialment per demostracions acrobàtiques a cavall. Després unes quantes visites més “lights”, “le chemin de la mémoire” (un recorregut sobre la sublevació dels camperols de la Vendée, aplacada sense contemplacions per les tropes del rei), “le magicien ménestrel” (una bona i entretinguda actuació de màgia) abans d’accedir al majestuós Coliseu, on passarem l’estona veient un entretingut teatre, “gladiateurs”, ambientat en els primers moments del cristianisme a l’època romana. En acabar encara tenim temps per passar-nos pel llac i gaudir de “LES GRANDES EAUX”, un espectacle de música i aigua al mig del llac.

De tornada cap a l’àrea d’AC’s, tenim la sort de poder agafar pels pèls el trenet que ens hi porta.

Després de sopar, decidim que un es quedi amb els bessons a l’AC, i la resta de tornar al parc per gaudir de l’espectacle nocturn “LES ORGUES DE FEU”. Caminem el quilòmetre que ens deu separar del parc i mitja hora abans ja som al llac. Està ple a vessar. Els nanos, es busquen la vida i s’infiltren fins a les primeres files, s’asseuen a terra per no molestar a ningú i seran espectadors d’excepció de l’espectacle. Jo em quedo molt més retirat, assegut al terra, mentre no comenci. Puntuals, com no hauria de ser d’una altra manera, comença l’espectacle. Una excel·lent coreografia de personatges lliscant damunt les aigües, un pianista (piano inclòs) que emergeix de sota les aigües tocant, efectes lluminosos realcen els sortidors d’aigua i un número final espectacular d’un orgue escupint grans rajos de foc. Entremig fades amb vestits lluminosos i fins i tot un torero (relacionat amb la música de “Carmen” que sona) ballen al sol de la música tot lliscant per damunt de les aigües del llac. Hem quedat sense paraules. Tornem, els nens força cansats després de tant llarga jornada, caminant fins a l’àrea d’autocaravanes. A reposar que demà toca tornar-hi.

Dia 13 de juliol de 2009

Le Puy du Fou 0 Km

Avui la visita al parc no té l’emoció de la pluja d’ahir, tot i que de tant en tant hem d’anar posant-nos els cangurs per les quatre gotes que cauen. Hem reservat dinar a “La Poste du Relais” un restaurant a “le village XVIIIE”. Després de gaudir veient diferents tasques artesanals, com la construcció d’un paller, o l’ elaboració de pots de terrissa, puntuals ens dirigim a dinar. Sota una carpa estem agrupats en taules de fusta allargades, diferents actuacions amenitzen el dinar que consisteix en un assortit de patés i embotits, una amanida, una botifarra i un briox amb crema de poma. Vi i aigua. Al nostre costat ha dinat una matrimoni i la seva filla adolescent. La filla estudia castellà i el pare es passa el dinar eixugant-se llànties que es fa amb el menjar i que majoritàriament li han anat a parar damunt el tros de camisa que li tapa la prominent panxa.

Le Bal des Oiseaux Fantômes

Gladiateurs

Al sortir ens dirigim cap a l’espectacle de les aus, “le bal des oiseaux fantômes”, l’únic, dels grans espectacles, que ahir ens va quedar pendent. Sensacional. Gran varietat d’ocells, des de voltors a àligues de tot tipus, passant per pelicans i fins i tot cigonyes, tots dansant mentre es representa una excel·lent coreografia. Després una de titelles “la légende de martin” i repetirem l’espectacle “GLADIATEURS” del coliseu i continuem la visita pausadament. Repetim altres atraccions, com “les sentiers des terriers” i “les tanières des loups”

Un cop al “burg 1900”, comprem unes disfresses de record pels nens.

Després de sopar, i encara amb el record de l’espectacle nocturn que ahir vam gaudir en “petit comitè familiar”, decidim repetir, però aquest cop tota la família inclosa. Abriguem bé als bessons i a 2/4 de 10 marxem cap al parc Una altre nit fantàstica, on l’actuació ens torna a meravellar i gaudim encara de més detalls que ahir davant la sorpresa ens van passar desapercebuts.

Dia 14 de juliol de 2009

Le Puy du Fou – Nantes – Dol-de-Bretagne 286 Km

Altre cop nit amb pluja, al matí però, el temps s’aguanta. Després de carregar i buidar aigües marxem en direcció Nantes. Enrere queden els dos dies al parc, però encara estem lluny de Normandia.

Elefant de les Machines de l'Ile

Arribem a Nantes just abans de dinar, i gràcies al Tom-Tom, ens plantem sense dificultats a les portes de “Les Machines de l’Ile”. Trobem aparcament en un carrer solitari. Dinem ràpid i sortim per tal de veure caminar el gegantí elefant. Un cop i som, gaudim primer d’uns quants viatges en uns cavallets amb elements molt especials, tot són màquines recreant o bé animals o enginys mecànics. Mentre s’acaben les voltes, ja veiem l’elefant passejant pel parc. La monstruosa màquina mou pausada i rítmicament les seves potes, les parpelles, les orelles i fins i tot la trompa, per on de tant en tant escup aigua cap als curiosos que el miren. Tot seguit passem a l’interior del museu a veure la resta d’enginys, molts basats en animals marins, grans però d’una mida molt més normal que no pas l’elefant.

Després de la visita, ens enfilem a les branques metàl·liques de l’arbre que presideix l’entrada i des de l’altura gaudim d’una imatge diferent de la plaça i el seu voltant. Aquestes branques són només l’inici d’un ambiciós projecte que ha de dur a l’arbre a ser una atracció, on la gent podrà volar assegut en nius de cigonya. En sortir, passegem per la plaça, reconstruïda damunt les antigues drassanes del port, aprofitant els espais antics, minimalista però molt encertada. Donem de berenar als bessons, mentre la resta juga al parc. Després fem un refresc (costa horrors per tal de que ens serveixin i a sobre ho fan malament) i marxem cap a l’AC. Cauen algunes gotes però no ens arribem ni tant sòls a mullar.

La pel·lícula “Kun-fú panda”, amenitzarà part del viatge fins a Dol-de-Bretagne, el nostre proper destí. S’acosta l’hora de sopar i sortim al poble de Bain-de-Bretagne, on hi ha un llac. Mentre busquem un lloc on parar, divisem un parell d’AC’s al costat mateix del llac i ens hi acostem, aparquem amb vistes a l’aigua i ens posem a fer el sopar. A fora hi ha molt d’espai per que els grans corrin. Juguen a petanca, a pilota i finalment es vesteixen amb les disfresses que els hi hem comprat al Puy-du-Fou, i passem molta estona jugant i inventant-se fantàstiques històries. Després de sopar i apunt de caure la nit, marxem d’aquest lloc i reprenem la marxa. Arribem a Dol, just quan comença a caure la nit, l’àrea està plena, de fet és més una zona per buidar i un pàrquing de cotxes, que una àrea pròpiament dita, amb els nens a punt d’anar a dormir, busquem un lloc on fer nit i acabem espetegant al pàrquing d’un Carrefour a les afores del poble. Posem les cortines i els tapa-llums, posem els nens a dormir, fem el nostre llit i ... apa demà serà un altre dia.

Dia 15 de juliol de 2009

Dol-de Bretagne – Saint-Malo - Cancale 44 Km

Ens llevem, quan la gent comença a arribar al pàrquing per anar a comprar. Esmorzem amb tranquil·litat i els grans fan unes fitxes, mentre els demés farem una compra ràpida al Carrefour.

Menhir du Champ Dolent

Un cop endreçada la compra, revisem les fitxes, col·loquem cadiretes, pleguem la taula i sortim cap a l’àrea de Dol-de-Bretagne a carregar aigua. Quan hi arribem, tenim la sorpresa de que no se’n pot carregar, i només es pot buidar. Aprofitem doncs, per buidar, mentre un autocaravanista francès ens indica de veu un lloc on carregar (direcció Saint-Malo) i que no trobarem. Sortim amb l’AC per anar a visitar el famós menhir de Dol, hi arribem sense entrebancs. El menhir du Champ Dolent, s’erigeix immaculat en una petita zona enjardinada i un cop estacionats en una petita apertura del camí, decidim que ens hi quedarem a dinar, tot aprofitant les taules de picnic. Fem les fotografies de rigor i mentre els nens juguen i preparem el menjar dels bessons, jo carrego aigua a l’AC aprofitant una font i una garrafa i uns quants viatges. Preparo el nostre dinar i després de parar taula al costat mateix del menhir, dinem amb una agradable temperatura i un sol que quan no està amagat rere els núvols apreta força. Després de dinar, i de fer-me el primer cafè de les vacances, marxem cap a un dels punts fixes d’aquest viatge, la ciutat corsària de Saint-Malo (Bretanya).

Saint-Malo

A Saint-Malo hi arribem en poc més de 15 minuts, aparquem relativament fàcil i força a prop del centre emmurallat, al costat d’unes altres tres AC’s. Amb els cotxets carregats amb el berenar, iniciem la visita de la ciutat. Cases de tres plantes, de pedra gris fosc i carrers desordenats ens reben des de la porta Saint-Vincent, l’entrada que hem triat per entrar. Una obligada visita a la Catedral de Saint-Vincent, que te la particularitat que per accedir-hi has de baixar escales, i seguim fins a trobar-nos de cara amb el mar des de la muralla. Asseguts en un banc donem el berenar als menuts sobre un camí empedrat penjat de la muralla amb impressionants vistes sobre la badia. Mentrestant jo i els tres grans ens acostem a la platja. Immenses petxines, ostres i “lapes” ens donen la benvinguda, el mar ara en marea baixa ens permetria arribar-nos fins “Le Petit Bé” i “Le Grand Bé”(dues illes només en marea alta), que foren un Fort el primer i en l’altra hi ha enterrat Chateaubriand. Els més atrevits posen els peus a les gèlides aigües, a jutjar per les expressions de les cares i juguen amb la sorra. Fa vent i l’ambient és força gèlid. Tornem fins a la muralla enfilant-nos per les roques, ens retrobem amb la resta de la família i continuem passejant per la muralla, tot gaudint de les espectaculars vistes sobre l’Atlàntic i la veïna ciutat costanera de Dinard.

De tornada, ens aturem per comprar unes postals i unes bosses de galetes, per matar el cuc de mitja tarda. Ens firem en una curiosa botiga de llaunes de productes marins (anxoves, tonyina, sardines ...) totes elaborades en mil i un condiments. El tast de les que tenen obertes ens sorprèn i ens acaba de convèncer per fer-ne una bona carregada. El color amb el que les llaunes estan decorades confereix a les prestatgeries una imatge inusual.

De tornada, visitem la Plaça de l’ajuntament i la part del fort en un extrem de la ciutat.

La nostra propera parada és Cancale (Bretanya). Hi arribem poc després de fer 20 minuts de carretera. L’àrea es troba lleugerament apartada, tant del poble com de la zona portuària. Ens hi instal·lem. Els més grans, marxen a preparar una obra de teatre, se’n duen fins i tot, una llibreta per fer l’esbós del guió. I els petits juguen per l’espai d’ombra que uns arbres ens donen. Un dels menuts fa aquí la seva primera passa.

Després de sopar, amb l’excusa de voler fer quatre fotografies amb la caiguda de la nit, m’enduc als grans a fer el vol fins a la zona marinera de Cancale. Un camí senyalitzat, travessant una zona força feréstega ens hi porta. La marea és baixa i deixa sobre la platja nombroses embarcacions. Passegem per la passarel·la i tenim la primera visió, a la llunyania de l’imponent contorn del Mont Saint-Michel.

Quan tornem, després de voler infructuosament prendre un gelat, tothom ja ha tancat, els bessons ja dormen.

Dia 16 de juliol de 2009

Cancale – Mont Saint-Michael 46 Km

Paradetes d'Ostres a Cancale

Matí de passejada amb tota la família pel poble i la zona marinera. Davant de l’església, ens trobem a una estàtua on dues dones recullen ostres. A l’església nombrosos precs relacionats amb el mar i unes làpides recordant els homes del poble morts al mar. Ens acostem fins a la zona de la platja on es poden comprar ostres i degustar-les allà mateix, en comprem sis i ens les cruspim en un tres i no res. Te les donen en una safata rodona de plàstic blanc, amb el voltant preparat per dipositar-hi fins a una dotzena d’ostres i a la part central mitja llimona. N’hi ha que es neguen a tastar-les, altres les tasten i no els hi agraden, la gran diu així-així (però se’n fot dues), el mitjà diu que li agraden molt (i també se’n menja un parell) i la darrera em toca a mí. Cal tornar la safata i llençar la llimona en cubells preparats, en canvi les closques de l’ostra s’han de llençar a la platja, tot ajuda a regenerar el fons marí.

S’acosta l’hora del dinar i busquem un lloc on fer-ho, l’AC ens queda lluny i que carai estem de vacances. Els petits, mengem mentre nosaltres esperem els nostres plats, tret d’un dels membres de la família (amanida i truita), la resta el plat típic: “moules et frites” (patates rosses i musclos), els nens a la marinera i jo amb salsa de mostassa. Sensacional !.

Després del dinar, un gelat i cap a l’AC. Tot preparat per acostar-nos al Mont Saint-Michel. Abans de marxar, però, hem de carregar i buidar aigua. El primer “borne” de l’àrea no funciona, i el segon ens permet buidar però per carregar cal pagar amb la “maleïda” targeta del xip, per tant una altre tasca impossible. Caldrà buscar un lloc on carregar aire abans d’arribar al Mont Saint-Michel.

Sortim de Cancale, i tot seguint la costa, tenim una vista cada cop més clara sobre el Mont Saint-Michel. Trobem una àrea, on carreguem aigua (tot i que el pas de la rosca és més gran del compte) i seguim viatge. Deixem enrere Pontorson i enfilem per fer els darrers quilòmetres.

Mitja tarda, Saint-Michel obre el seu encant davant nostre. Triem lloc i aturem l’AC al pàrquing-àrea reservat (no te serveis, però si herba i espai per córrer). La resta de la tarda a passar l’estona. Trec les cadires i la taula per sopar, els grans amortitzen les disfresses que vam comprar al Puy de Fou i corren pel descampat que tenim davant i els menuts gategen a gran velocitat.

Mont Saint-Michel

Comencem a sopar a fora amb vista sobre el promontori celestial, tot i l’amenaçant taca fosca que avança pel cel en la nostra direcció. No hem fet la primera queixalada quan ens cauen les primeres gotes. Recollim els plats ràpidament i ens preparem per sopar a l’interior de l’AC. Plou fort però no dura massa estona. Després de sopar sessió de relax a l’exterior, esperant la posta de sol i fer fotografies de nit. Imatge espectacular del sol ponent-se darrera Saint-Michel i meravellosa paleta de colors al cel. Una de les imatges de les vacances.

Dia 17 de juliol de 2009

Mont Saint-Michael – Sainte Mère-Eglise – Saint Laurent-sur-Mer (Platja Omaha) 197 Km

Bufa un vent fred i endimoniat, el cel encapotat i amenaçador, així ens hem despertat aquest matí. Abrigats i amb l’avantatge d’haver dormit al peu de l’abadia, iniciem la seva visita més d’hora que d’altres dies.

Amb els petits carregats a l’esquena, el carrer Gran ens rep sense gaire gent, i després de passar per “la poste” a comprar uns segells iniciem l’ascensió per aquests carrers estrets envoltats de botigues fins a l’abadia. Després de comprar les entrades, escalem les darreres rampes i escales, per entrar en aquesta meravella. Visitem l’església, el claustre i les terrasses, vaja vistes que ofereixen!, tot i que no fruïm de tot el seu esplendor pel fort vent, el fred i les gotes de pluja de costum.

De tornada, passem i comprem unes quantes capses de galetes, un còmic sobre el desembarc i gaudim de la música que dos cuiners fan al restaurant “La Mère Poulard”, tot batent els ous per fer les seves famoses truites untuoses, al fer xocar rítmicament la “bombeta” contra la cassola d’aram. Ens quedem encuriosits i fins que no veiem tot el procés no sortim de l’aparador del restaurant. 

LA TRUITA D’OU A LA MÈRE POULARD

Es baten els ous rítmicament fins aconseguir arribar pràcticament a punt de

Fent la truita a la Mère Poulard

neu (guanyant molt volum). En una paella calenta i untada de mantega s’aboca l’ou i es cou a foc lent amb foc de llenya. Periòdicament es retira del foc per tal de que no es cremi i a l’estona s’hi torna a ficar, fins que la truita queda cuita per fora i sucosa per dins.

De tornada a l’AC, ens toca preparar dinar i enfilar una tiradeta de quilòmetres fins acostar-nos a la famosa costa del desembarc. Plou.

A mida que anem avançant el temps es complica soberanament, fort vent, que em dificulta la conducció i pluja intensa que ajuda a fer-ho encara més complicat. Sort encara que l’autovia passa a estones entre parets laterals fet que fa minvar força la violència del vent. A l’AC, tothom dorm. Jo no, i per què no dir-ho estic una mica acollonit.

Travessem Saint-Lô, ciutat alliberada per l’exèrcit aliat tal dia com avui de l’any 1944. En un dels accessos a l’autovia ens creuem amb un Jeep Willy, pintat i rotulat amb les insígnies nord-americanes. A França, la majoria de pobles celebren amb emotius actes i desfilades el dia del seu alliberament de l’ocupació nazi.

Paracaigudista al campanar Saint Mère-Eglise

També travessem Carentan, una població que va passar sense massa història per la II GM, però que amb el temps, una sèrie per a TV (Germans de Sang) i un videojoc (Brothers in Arms) l’han fet famosa. Finalment, arribem a Saint Mère-Eglise, la cèlebre població on el soldat nord-americà John Steele, paracaigudista de la 82a divisió aerotransportada, que havien de preparar l’arribada del contingent del desembarc d’hores més tard, va quedar enganxat a la torre del campanar. Des d’allà va ser testimoni de la mort de la gran majoria dels seus companys, descoberts durant el seu salt, gràcies a l’infortuni d’un incendi d’una de les cases del poble que il·luminava el cel i feia ben visibles els paracaigudes estesos. Al ser alliberat, patia una greu sordera, doncs les campanes de l’església no van parar de tocar, clamant pel foc declarat.

Aparquem l’AC a la plaça de l’església, al campanar un ninot paracaigudista amb el paracaigudes estes i penjat de la torre, commemora i recorda aquest afer. Davant mateix hi trobem el Musée Airborne. Ha deixat de ploure, el cel, però, segueix gris i fa fresca.

Tenim el temps just per poder visitar el museu abans no tanquin. Un tanc Sherman ens dóna la benvinguda. A dins, dos edificis rodons diferenciats, al centre un planador Waco, al seu voltant innombrables quantitats de records de la guerra, des d’armes, passant per incomptables insígnies, plànols i estris de la vida quotidiana dels soldats. A l’altre i vorejant el cèntric avió-remolcador C-47, avió des d’on salten els paracaigudistes i motor dels planadors Waco i Jorsa, diferents maniquins integrats dins de maquetes ens ensenyen les vestimentes dels diferents cossos que van intervenir en la guerra a Normandia i vitrines on s’aprecien antigues fotografies de soldats que van lluitar a Saint Mère-Eglise, i fotografies molt més noves del mateixos soldats captades en alguna de les seves visites a la població. Als nens els hi ha agradat força. A la sortida visitem la famosa església, on un parell de vitralls homenatgen el cos paracaigudista. Caminem una mica pel poble, comprem una “baguette” i amb l’autocaravana ens acostem al Super U que hi ha als afores. Amb molt poc temps (ja que són a punt de tancar), faig la compra d’allò més imprescindible, mentre la resta es queden a l’AC. Després de sopar, i ja amb el cel fosc, buidem aigües i en carreguem en un “borne” del mateix super i ens dirigim cap a la zona de la platja Omaha, situada en l’extensió de sorra que va entre les poblacions de Vierville-sur-Mer i Colleville-sur-Mer.

Una autovia ens fa fer via i a prop de les 11 ja som per la zona. L’àrea que trobem està plena, no trobem l’àrea que he llegit que hi ha al cementiri nord-americà i el pàrquing està tancat. Ens dirigim a Point du Hoc, un altre dels escenaris que volem visitar demà i el pàrquing també està tancat. Els diferents pobles que anem travessant són poc més de quatre cases situades a banda i banda de l’estreta carretera sense lloc on estacionar. Finalment, i després de passar per tercera vegada pel mateix creuament de carreteres arribem fins al peu mateix de la platja, davant del monument “Les Braves” i dins un pàrquing d’autobusos i al costat d’una AC francesa ens posem a dormir. Fa més d’1 hora que voltem buscant un lloc tranquil on passar la nit. Som a la platja Omaha [2], a Saint-Laurent-sur-Mer.

Dia 18 de juliol de 2009

Saint-Laurent-sur-Mer (Platja Omaha) – Colleville-sur-Mer (Cementiri americà) – Grandcamp-Maisy (Pointe du Hoc) – Port-en-Bessin - Longues-sur-Mer – Bayeux 70 Km

El soroll de les ones morint a la sorra, el clinc-clinc d’una cadena picant contra el suport i el vent ha estat una constant durant tota la nit. Ens hem llevat i al pàrquing som 3 AC’s, l’altra AC (també francesa) ha arribat encara més tard que nosaltres. Mentre esmorzem, ens distraiem amb l’arribada d’un parell d’autobusos anglesos que duen nois i noies a visitar aquest punt. El vent a minvat una mica i llueix el sol. Sortim a visitar el monument “Les Braves" (d’Anilore Banon, 2005) i la platja. Els nens grans, juguen una bona estona a la platja, recullen closques de navalles i alguna petxina grossa. I els més menuts, toquen amb il·lusió la sorra i s’aixequen i cauen un cop darrera l’altre. Estem davant un dels punts més sagnants de la II Guerra Mundial.

De camí cap al Cementiri Nord-americà al municipi de Colleville-sur-Mer, ens parem davant d’un petit Museu (Museu Memorial d’Omaha Beach) perquè puguem veure a l’aparador, una llanxa de desembarc (Landing Craft Assault, LCA) i entenguin una mica més la història que els hi hem anat explicant.

Cementiri Americà

Aparquem a la zona reservada a les AC’s, dins l’extens pàrquing del cementiri i comencem la commovedora visita. És el segon cop que visitem aquest cementiri, però em segueix emocionant. Silenci. Les creus blanques alineades damunt l’extensa catifa de gespa verda, de tant en tant trencant l’harmonia del conjunt una jueva estrella de David. Les dates de la mort d’aquests joves combatents, el seu nom i el lloc de naixement gravats. En alguna creu, hi ha dipositat un petit ram de flors, en d’altres, una simple i petita bandera nord-americana. Silenci i més silenci.

Hem acabat la visita, i ens acostem a veure un bunker que hi ha a prop. El camí que hem agafat no és el bo i ens trobem de sobte, sota el cementiri, a la mateixa platja. Una minúscula creu de fusta commemorativa (amb la inscripció amb negre REMEMBER), ens recorda que algú fa poc ha deixat el seu record per algun familiar o bé amic segurament mort durant el desembarc.

Tornem a pujar al cementiri i per fora accedim a la zona del búnker. Túnels, fortificacions i emplaçaments per canons antiaeris i metralladores i una placa commemorativa del cos aliat que va conquerir el punt. De tornada trobem l’àrea (sense serveis) on podríem haver passat la nit i que ahir en la foscor no vam trobar. De fet es troba un centenar de metres més enllà d’una senyal que prohibeix la circulació als camions.

Decidim anar a dinar al pàrquing del Point du Hoc, pocs quilòmetres a l’oest de la nostra posició.

Un cop instal·lats, alguns a jugar amb la pilota i mentre els bessons dinen, jo preparo el nostre. Avui toca pica-pica de primer (torradetes amb tonyina condimentada, de la botiga de Saint-Maló; escupinyes, formatge; tast de fuet francès; paté; olives i patates) i de segon salsitxes. Mentre dinem cauen quatre gotes.

Point du Hoc

La visita al Point du Hoc, encanta als nens. Aprofiten l’aspecte lunar del paisatge, ple de cràters provocats pel bombardeig aliat, per anar pujant i baixant per ells. Entren i surten dels búnkers, escalen parets i corren aliens a la història del cos de Rangers de l’exèrcit USA que el 6 de juny de 1944, va conquerir escalant els 30 metres del penya-segat per emmudir els canons de 155 mm alemanys. Dels 225 Rangers que van iniciar l’assalt, només 90 estaven en condicions de lluitar el matí de l’endemà, encara sorpresos de que els canons trobats damunt el penya-segat siguin mers pals de fusta. Els alemanys n’han retirat els veritables un parell de quilòmetres al sud de Point du Hoc.

Acabem la visita (per cert gratuïta) sota una insistent pluja.

La pluja ens ha d’acompanyar encara una bona estona. Ens aturem a Huppain (Port-en-Bessin) a visitar el Musée des Epaves sous-marins, on un particular, amant del submarinisme porta un fotimer d’anys recuperant objectes històrics del fons marí i exposant-los. És un curiós museu, amb tancs sherman plens de crustacis incrustats i trossos de vaixells que van participar en el dia del desembarc i en els dies posteriors. La visita la fem sota una emprenyadora pluja, el nano més gran i jo. La resta de la tripulació dormen plàcidament. A la sortida reprenem el camí de Bayeux. A mig camí, i ja que passem pel costat ens aturem a visitar la bateria de Longues-sur-Mer. Aquesta bateria, és l’única que conserva intactes els seus canons. Faig la visita en solitari, ja que els nens prefereixen jugar sobre l’humida herba i sota una molesta pluja. Ens trobem 6 km a l’est de la platja Omaha, els 4 emplaçaments per canons de 152 mm es troben en força bon estat de conservació, en 2 d’ells encara hi ha el canó. Ubicats a uns centenars de metres de la costa i sense visió directe, eren guiats des d’una casamata de direcció de tir que corona el penya-segat i que ofereix una vista superba de la costa. El dispositiu era molt bo ja que tenia tota la platja sota el tir directe des de diferents llocs i l'accés cap a l’interior es feia molt complicat, donada l’alçada del penya-segat. Des de l’interior de la casamata, el temps s’atura i les imatges del desembarc amb el cel emboirat igual que avui es fan molt paleses. Aprofitan la meva tornada la meva companya fa la visita, els bessons ja han berenat i ara juguen dins l’AC.

Catedral de Bayeux

Arribem a Bayeux, després de comprar queviures en un Carrefour de l’entrada i de no trobar lloc al càmping municipal, busquem un lloc on passar la nit. Finalment trobem una àrea per AC’s en una plaça del centre, amb tots els serveis.

Després de que els grans facin unes quantes fitxes i de sopar, sortim a fer una petita visita pels voltants. Caminem pel carrer dels Chanoines on gaudim de les cases amb tramat de fusta i pel carrer L. Leforestier ens acostem fins a la catedral. Ja fosc, tornem a l’AC.

Dia 19 de juliol de 2009

Bayeux – Corsuelles-sur-Mer 23 Km

Llueix el sol tot i el grapat de núvols que hi ha al cel. A peu, ens dirigim fins el Museu del Desembarc. Ens fem el carnet Normandie Pass 2009 (només els adults), que val 1 Euro cadascun i et fan descomptes en altres entrades en d’altres museus i ens endinsem en aquest ampli i complert museu del desembarc. Diferents sales, molt material audiovisual, fotografies i moltes coses exposades, algunes d’elles interessants i curioses, com les dagues usades per les joventuts hitlerianes, una Luger, la pistola dels oficials alemanys (per cert molt preuada com a botí de guerra entre les tropes americanes), insígnies alemanyes, etc. Apartat dedicat al fotògraf Robert Cappa i una sala final amb diferents vehicles emprats durant el desembarcament, menció especial pels vehicles mòbils de comandament, davant un dels quals un dels nens exclama:
- Papa, això sembla una autocaravana !.

Museu del Desembarc a Bayeux

És un museu força amè i didàctic, per entendre molt millor com es van anar esdevenint els diferents episodis del desembarcament així com l’evolució posterior de la Batalla de Normandia.  

Cal tenir en compte que Bayeux (ocupada pels alemanys durant el mes de juny de 1940), fou la primera ciutat francesa alliberada per les tropes britàniques durant el transcurs de la batalla de Normandia el dia 7 de juny de 1944. Va poder-se salvar pràcticament intacte a diferencia d’altres ciutats normandes que van patir grans estralls i molta destrucció. Una setmana després, el 14 de juny de 1944, el general Charles de Gaulle, va pronunciar a Bayeux, el seu primer discurs en territori de la França Lliure.

En sortir, el cel ja ha enfosquit, i tot i que cauen 4 gotes, no desistim en el propòsit de visitar la catedral romànica, construïda pel bisbe normand Odo de Bayeux (¿1036?-1097) l’any 1077. El cor i agulles daten del s. XIII. Te una gran torre, d’estil gòtic flamíger.

Abans però comprem “El País” d’ahir en un quiosc davant la catedral i acabem de gaudir de les antiquíssimes cases normandes d’entramat de fusta.

De camí cap a l’AC, ens aturem a comprar uns “luxosos” entrepans, ens estalviarem de fer el dinar i podrem guanyar temps.

Després de carregar i buidar, marxem cap a Corsuelles-sur-Mer, al mig de la platja Juno, en la que van desembarcar els soldats canadencs. Aquí però la nostra intenció és la de visitar la “Maison de la Mer”, un museu sobre crustacis marins amb una extensa col·lecció de petxines, i de passar un dia de platja.

Arribem a Corsuelles-sur-Mer, sense dificultats, tot i que la carretera no és gens ample. A la dreta hem deixat Creully, el paradís dels paraigües i altres petits pobles han esquitxat els camps de cereals (encara per segar) i de farratges.

Ens instal·lem a l’àrea d’AC’s annexionada al càmping de l’Hipòdrom. Aparquem en una de les 2 places vacants que queden d’un total de 12. Els nens, ràpidament es posen en marxa i surten a jugar. La meva companya es prepara per donar el berenar als bessons i jo, després d’abonar la corresponent taxa a la recepció del càmping, marxo a inspeccionar els voltants i conèixer el territori per tal de visitar demà la població sense entrebancs.

Corsuelle-sur-Mer

Estem a tocar de la platja, i el museu en qüestió tot i que està anunciat en diferents rètols està tancat. Dono una llarga caminada pel poble i el port tot buscant l’OT. Finalment quan hi arribo ja han tancat.

Després de sopar, sortim a passejar, ens acostem fins al port, tot passejant pel passeig marítim. Un cambrer d’un restaurant ens confirma que el museu ha tancat i per tant “el gozo en un pozo”. Ens fem passar l’amargor del moment menjant-nos un crep de xocolata.

Dia 20 de juliol de 2009

Corsuelle-sur-Mer – Bénouville (Pont Pegàs) – Merville 38 Km

Matí de platja. El cel no és que acompanyi del tot, però que carai, tenim ganes de banyar-nos. Els nanos, però, són valents i s’acaben ficant a l’aigua, jo fins a la cintura, i el petit s’hi remulla sense cap por. La més menuda té esgarrifances i ella ni s’hi acosta. El matí va passant i acabem gairebé sòls jugant a la sorra. De tornada, decidim preparar la roba i anar a fer una rentadora, als serveis que té el càmping. La roba es renta mentre dinem, a l’acabar, la secadora està ocupada i he d’esperar una mitja hora. Finalment opto per treure jo mateix la roba (el programa d’assecar ja fa estona que ha acabat), deixar-la ben posada i aprofitar per ficar-hi la nostra roba. Just quan acabo de tancar la secadora, arriba la propietària de la roba seca. S’extranya de trobar-la fora però no diu res.

Una hora més tard acabem de penjar i distribuir la roba que encara està humida per tots els racons de l’AC i comencem ruta en direcció Ouistreham. Aparquem molt a prop del Museu del Búnker, però quan hi arribem, passen de les 6 i ja no ens deixen entrar (tanquen a les 7). A fora els dos nens grans s’enfilen en una LCA, la que es va utilitzar per rodar la pel·lícula “Salveu al soldat Ryan” i que apareix cremant darrera en Tom Hanks. També podem veure una V-1, les bombes volants alemanyes que van fer estralls a Anglaterra i sobretot a Londres durant la II GM.

Canvi de plans, no tenim ganes de quedar-nos fins demà al matí per visitar el museu, per tant activem el pla B. Ara en direcció a Merville, amb parada si pot ser al Pont de Bénouville, rebatejat després de la II GM per Pont Pegàs (Pegasus bridge), en honor a l’emblema de les tropes britàniques que el van capturar intacte.

Parem a comprar en un súper, que ens sorprèn ja que ven els macarrons (la pasta en general) a granel. Portem els petits en un carro cadascú, mentre els tres grans, es queden a fer fitxes a l’AC.

Rèplica Pont Pegàs

Sortim direcció Ranville, carretera estreta i de sobte davant nostre el Pont Pegàs. Aturo l’AC, en un petit espai per cotxes i ens decidim a travessar el famós pont. El nostre objectiu, és trobar un millor espai on fer el sopar i si pot ser amb vistes al pont. Després de caminar una estona, travessar el pont, de veure els diferents punts on van aterrar els planadors Horsa i el Bar Gondrée tornem amb la missió complerta.

Ens lliguem ràpidament, i ens dirigim fins al pàrquing del Museu del Pont Pegàs. Allà estacionats soparem. Després de sopar, sona estrident la sirena del pont. Ens afanyem per veure com el pont s’eleva per deixar passar un vaixell mercant, que es dirigeix cap al port de Caen. Quan tornem comencen a caure gotes, però el pont ja torna a estar en la seva posició inicial. Val a dir, que aquest pont és una rèplica del veritable (exposat al Museu) ja que aquest no aguantaria el tràfic rodat actual

Es fosc quan iniciem la marxa fins a Merville. Acabem passant la nit al pàrquing de la Bateria de Merville.

Dia 21 de juliol de 2009

Merville - Honfleur 67 Km

Quan ens llevem ja hi ha força moviment al pàrquing, fins i tot un parell de busos britànics, amb joves soldats paracaigudistes, que venen a conèixer part de la història del seu cos.

Bateria de Merville

Entrem per torns, doncs avui preferim deixar jugar als menuts a la gespa que envolta la nostra AC. Primer, junt amb els dos més grans hi accedeixo jo, primerament pugem dins un avió C-47, com el que va llençar els soldats britànics de la 9a brigada paracaigudista la nit del 5 al 6 de 1944. Dins l’avió es recrea el soroll de l’enlairament del vol i la senyal acústica del salt. Després, visitem diferents búnkers, la majoria habilitats com a petits museus. En un, homenatge a les tropes britàniques que van practicar l’assalt, en un altre, rèplica de la vida dels soldats alemanys dins del búnker, en un tercer, recreació sonora i visual de l’assalt britànic a la bateria (no apte per a menors de 8 anys, segons la guia) i en un quart museu amb ninots i estris usats durant l’assalt pels paracaigudistes britànics, incloses recreacions de coloms missatgers, que tant van participar en la II GM. Quan nosaltres tornem, és l’hora de fer la visita la resta de la família. Els bessons segueixen jugant.

Acabem la visita, és mig matí i ara ens dirigim cap al poble pesquer de Honfleur, una mica més al nord. Bona part de la ruta la fem per autopista i no ens costa res trobar la immensa àrea de pagament per AC’s a l’entrada del poble. Estacionem en un dels espais que trobem i ens disposem a dinar. Trec la taula i les cadires, les trones dels menuts i dinem fora l’AC per primer cop en aquestes vacances. El guardià de l’àrea hem respon que no hi ha cap problema per visitar el poble amb bicicleta i tampoc si anem amb nens (no sé que seran problemes per aquest home, però la seva recomanació no ha estat gens lluïda). Despenjo les 5 bicicletes i el carro pels bessons, carreguem el berenar i comencem l’excursió per visitar Honfleur. De seguida veiem que anar amb les bicicletes no ha esta massa bona idea, però ara ja hi som i no tirarem pas enrere. Tota l’estona circulem per la carretera, en alguns trams, els cotxes fan cua darrera nostre i a un dels bessons no li està agradant gens l’experiència i plora desconsolat. Finalment podem sortir de la carretera i dirigir-nos fins a un excel·lent parc, on hi ha de tot: flors de tots colors, estàtues, ombra, bancs per seure, zona de jocs, gespa i fins i tot una petita piscina amb aigua fins als turmells per refrescar-se els peus. Parem en un banc, berenem, i juguen pel parc. La més menudeta fa aquí la seva primera passa. Tornem cap al centre del poble, aparquem les bicis, al costat de l’antic port i a peu ens dirigim a visitar els voltants.

Port de Honfleur

Església de Santa Catalina

Caminem pel costat d’una de les ribes del port, que de forma rectangular sobre com una plaça a l’interior de la població. Ens dirigim a continuació fins a l’església de Santa Catalina (s.XV), construïda en fusta és la més gran de tota França feta d’aquest material. Val a dir que el campanar (s. XVI) es troba ubicat damunt d’un altre edifici a l’altra banda del carrer, formant una curiosa construcció. Un parell més de carrers amb cases de tramat de fusta i altra cop hem arribat al port. Ens enfilem a les bicis i desfem el camí fins a l’àrea d’AC’s.

Port de Honfleur de nit

La resta de la tarda, dedicada als jocs (els nens) i a carregar les bicis (els grans). Després de sopar marxo sol a fer unes quantes fotografies nocturnes del port.

Dia 22 de juliol de 2009

Honfleur - Ètretat 50 Km

Pont de Normandia

Llueix el sol. Avui marxem cap a Ètretat, a la costa d’ Albâtre, travessem l’espectacular Pont de Normandia, sobre l’estuari del Sena de 2.143’21 m de longitud dels quals 856 m es troben entre els 2 pilars. Va ser inaugurat el 20 de gener de 1995 després de 7 anys de construcció.

Arribem a Ètretat abans de dinar. L’àrea d’AC’s està plena i després de buscar una mica acabem davant l’antiga estació de tren junt amb un grapat més d’AC’s estacionades.

Dinem amb tranquil·litat. Després de rentar plats, preparem els cotxes i sota un cel ennuvolat i un temps fresquet ens disposem a visitar els penya-segats esculpits pel mar. El camí fins a la platja es fa curt. Visita a l’OT, per recollir un plànol dels carrers i finalment després de pujar i baixar unes escales ens trobem davant de l’Atlàntic. A banda i banda de la platja de còdols, s’alcen unes verticals parets de pedra blanca, a la nostra esquerra s’aixeca la falaise (penya-segat) d’Aval, amb l’arc i l’Aiguille, a la nostra dreta el forat anomenat falaise d’Amont. Ens assentem a la platja, escoltant el característic so de les onades arrossegant i movent els còdols. Els nostres fills els hi costa moltíssim caminar descalços per damunt dels còdols, però hi ha una nena que córrer com si res... els nens la miren al·lucinats!. Comença a plovisquejar. Ens animem amb el fill gran a pujar fins al penya-segat, una excursió característica i que ofereix unes fantàstiques vistes sobre les formacions, el poble i la Manneporte (una formació al penya-segat més allunyada que queda amagada des de la platja).

Arc d'Aval

Comencem l’ascensió pel camí senyalitzat, junt amb molta altra gent i ens creuem amb que ja en tornen. Algun bufet de més abans no arribem al cim de penya-segat. Des de d’alt la vista és esplèndida. Ens animem a acostar-nos fins el cim del proper promontori situat més a l’oest. Des d’allà tenim una visió del penya-segat d’Aval diferent i també molt espectacular. Passem una estona veient com uns jugadors juguen al golf en l’abrupte camp que hi ha al costat, abans no iniciem el descens.

Falaises il.luminades des de Ètretat

Un cop a baix ens agrupem i m’escapo a comprar una caixa de galetes, ja que ens les hem oblidat i els bessons s’han quedat amb gana només amb la fruita. Quan tots hem tastat les galetes, marxem a fer uns creps a la “Taverne des deux Augustins”, abans de tornar fins a l’AC.

Després de sopar, surto a fer unes quantes fotografies nocturnes de les “falaises” il·luminades. Per cert avui a un dels menuts li hem vist una dent nova.

Dia 23 de juliol de 2009

Ètretat – Yport – Fécamp - Montville 95 Km

Platja d'Yport

Avui marxem d’Ètretat, per una altra vegada deixem l’excursió en marea baixa per les platges de còdols tot seguint el dibuix dels penya-segats, amb la intenció de buscar un accés a la platja i passar el matí de “relax”. Poc després de sortir per una estreta carretera que va paral·lela a la costa, arribem a Yport, un petit poble pesquer. Estacionem l’AC, al costat de l’església i preparem tot el que ens farà falta per passar el dia a la platja. Aprofitant que som al costat i que és oberta, visitem l’església de St. Martin, decorada amb motius mariners. Poc després accedim a la bonica i petita platja de còdols d’Yport, enclavada dins de dos penya-segats. Ens calcem les sabates d’aigua i ... a banyar-se s’ha dit. L’aigua està freda (18ºC, al Mediterrani oscil·la entres els 20º i 22º C), però en hi banyem quasi tots. A un dels nens, el fet que hi hagi algues en suspensió l’amoïna i l’aigua freda no el convenç i no tarda massa en sortir. Els demés, es banyen una bona estona. La que fa més riure és la menudeta, la fredor de l’aigua no la convenç i posa traves a mullar-se aixecant les cames per evitar el contacte amb l’aigua.

S’acosta l’hora de dinar. Busquem un restaurant, i en trobem un a l’hotel Normand que ens fa el pes. Asseguts a la terrassa dinem prou bé, i un cop més som l’atracció dels altres comensals.

Palau Benedictine (fàbrica del licor Benedictine)

Marxem cap a Fécamp, una població més gran que disposa de “borne’ per buidar i carregar aigua. Hi arribem pocs minuts després. El “borne” funciona amb “jettons” i cal comprar-los a l’OT. Així que tota la família, sortim cap a l’OT a compra-lo. Reseguim la vora del port, arribem a l’OT, comprem la fitxa i després ens en anem a visitar l’església de St-Étienne, el Palau Benedictine (fábrica del famós licor Benedictine) i finalment retornem al llarg passeig marítim i entrem a visitar el museu del mar. Al sortir, i al passeig marítim trobem un petit parc infantil.

Juguem una bona estona. Fa sol, però la brisa del mar fa que s’estigui bé. Els nens s’ho passen d’allò més bé. Fins i tot quan fa una estona que juguen a cuit i amagar, se’ls hi uneix un nen ros alemany, amb el que riuen molt.

De cop, la nena, que com la resta, juga descalça, cau al terra i s’arrenca un tros d’ungla i de carn del dit del peu. Recollim i ens dirigim a l’AC. Fetes les cures pertinents, ens disposem a sopar. Després buidarem i carregarem aigües i marxarem cap a Montville, una altra parada que no teníem prevista inicialment.

Fécamp és la població més allunyada que haurem visitat, a partir d’avui comencen el camí de baixada, lenta amb moltes coses previstes i molts dies encara per endavant. Deixem definitivament la Normandia de la costa i entrem a la Normandia interior.

Arribem a Montville entrada la nit. Trobem fàcilment l’àrea i estacionem junt amb dues AC’s franceses més.

Dia 24 de juliol de 2009

Montville – Jumieges - Rouen 63 Km

Àrea AC de Montville

Al matí, quan ens despertem, veiem agraïts, que l’enclavament de l’àrea és excepcional. Un llac, ànecs, jardins, circuit per fer footing ... tot al costat de la nostra AC. El “borne” funciona amb fitxes que cal comprar a l’OT.

Els nens aprofiten i surten ràpidament a jugar. Al cap d’una estona ens acostem al Museu dels Bombers, són passades les 12 i ens diuen que a la 1 tanquen. Però que podem reprendre la visita a la tarda. Els hi comentem que ja ho veurem, però que farem una visita ràpida i abans de l’1 marxarem.

Plaça a Montville

Infinitat de vehicles exposats, eines, uniformes, cascs, etc. Tot molt ben presentat. El museu és extens i tant del mateix a estones fins i tot cansa. Abans de la 1, puntuals sortim. Fem un vol pel poble, comprem dins d’una petita botiga alguns talls i tornem després de visitar l’església cap a l’AC.

Quan hi arribem un veí de l’AC francesa, ens diu que ens hem deixat la motxilla al museu, i que a partir de les 2 la podem passar a recollir.

Després de dinar, sortim a passejar pel parc, a donar menjar als ànecs, a córrer i a jugar. Jo m’escapo fins al museu a recollir la motxilla i em torno a unir al grup.

Tot seguit marxem cap a Jumièges, hi arribem després de vorejar els enormes meandres del Sena, en un llarg trajecte sense ponts. El canvi de riba caldria fer-ho amb transbordadors, ubicats selectivament en diferents punt del recorregut..

A mida que ens acostem a Jumièges, el cel es va enfosquin. Aparquem a l’àrea d’AC’s. Estan preparant els preparatius per a un mercat medieval que ha de durar els 2 propers dies.

Després de pagar la corresponent entrada, iniciem la visita de l’Abadia de Jumièges, ara en ruïnes, però encara agraciada per tot el seu esplendor. A poc de començar, comença a ploure. Hi ha estones que fem la visita sota una pluja intensa. Racons i raconets, columnes, frisos, arcs, finestres, contraforts...

Abadia de Jumièges

L’Abadia de Saint-Pierre de Jumièges, fou fundada per Sant Filibert, fill d’un compte franc de Gascunya cap allà l’any 654.

Acabem la visita, i com que és l’hora de berenar, ens dirigim a una creperia propera. La nostra sorpresa, quan la cambrera ens diu que aquella hora no ens pot fer creps i només ens pot servir begudes. Un xic molestos, ens prenem els sucs i després de berenar els bessons, tornem cap a l’AC. Avui hem de passar la nit a Rouen.

Vista de la Catedral des de l'àrea d'AC

Arribem a Rouen pel costat del Sena, i de seguida veiem la zona on aparquen les AC’s a la riba esquerra del cabalós riu. Sense dificultats i estacionem. Davant nostre el Sena, a l’altra banda del riu la Catedral de Notre-Dame de Rouen. Ens posem a fer fitxes tot esperant l’hora de sopar. De nit, espectacular vistes de la ciutat, la catedral i els ponts il·luminats.


Dia 25 de juliol de 2009

Rouen – Oissel – Vernon - Giverny 79 Km

Catedral Notre-Dame

Ens hem llevat amb un cel clar i blau intens. Sortim a passejar per la ciutat. Travessem el Sena pel Pont Pierre Corneille i ens endinsem fins arribar a l’església de Saint-Maclou (ss XV-XVI) que és d'estil gòtic flamíger. Després fins a la Catedral de Notre-Dame, construïda sobre una antiga basílica romànica, començada al s.XIII

Grosse Horloge

i ampliada posteriorment; té vitralls dels ss XIII, XIV i XVI i tombes i mausoleus renaixentistes que l'enriqueixen, aquí hi ha la tomba del rei Ricard Cor de Lleó, el Palais de Bourgtheroulde (s XV) davant mateix de la catedral, ara oficina de turisme i pel carrer de la Grosse Horloge, fins al famós rellotge (s. XVI) i desprès fins a la Plaça del Vieux Mercat, punt on va ser cremada Joana d’Arc, acusada de bruixeria per l’esglèsia.

Feta la ronda per la ciutat, només ens queda que dinar. Després de molt buscar, i a prop de l’espectacular Palais de Justice (ss. XV-XVI ) trobem un restaurant que ens fa el pes i hi dinem. Darrera caminada fins a l’AC, aquest cop travessant el pont Boieldieu, darrers preparatius, tot tancat i assegurat i ... en marxa.

Sortim de Rouen i marxem fins a Oissel, per si trobem una àrea (surt només en una de les guies) on agafar aigua. Hi arribem sense problemes, a l’àrea ja hi ha una altra autocaravana i un rètol ens indica que cal anar a buscar el “jetton” a la “bulangerie”. Aprofitem per rentar quatre peces de roba i mentrestant jo m’adreço al forn de pa. Compro la tradicional “baguette” però no així el “jetton” doncs la fornera amb una extrema amabilitat (ejem) em diu que ja no hi haurà més “jettons” (per això no apareixia a les altres guies més noves). En aqueta estona, els nens han jugat al parc que voreja el riu. Quan torno jugo amb ells una estona empentant-los en un curiós balancí que traça cercles aeris i agafa força velocitat que fa que empenti als nens enfora i que aquests s’hagin d’agafar fort. Continuem camí després de buidar grises i la “cassette”. Ens dirigim fins a Giverny, el poble on va morir Oscar-Claude Monet (París, 14-11-1840 – Giverny, 5-12-1926), el pintor impressionista francès.

Castell de Tourelles

Vieux-Moulin

Circulem sense dificultats fins a Vernon, en aquest poble ens aturem per berenar, mentre jo aprofito per fer quatre compres en un lidl i els nens juguem en un bonic jardí, al costat mateix de le Vieux-Moulin i del castell de les Tourelles, dos dels punt de més interès d’aquest municipi banyat pel riu Sena. Amb les piles carregades, recorrem els pocs quilòmetres que ens separen del nostre destí, Giverny. Aparquem al pàrquing al costat d’unes altres 3 autocaravanes, els nens es disfressen i surten a jugar pel bosc del voltant i jo m’acosto al poble per conèixer les hores d’apertura dels jardins. Al poc de tornar, un empleat municipal ens diu que no podem passar la nit en aquest pàrquing i ens indica un altre punt en un mapa. És un altre pàrquing, davant mateix de l’entrada dels jardins. Fico l’autocaravana en un espai petit després de no sé quantes maniobres, per tal de no molestar i pensant en la sortida de demà, quan el pàrquing estigui replet de cotxes.

Pregunto a un matrimoni d’autocaravanistes francesos un lloc per carregar aigua, tenint en compte que el nostre proper destí és el Parc Astèrix, i ni allà ni per aquí ens consta cap àrea, ni càmping on dirigir-nos. Després d’unes quantes “discussions” entre el matrimoni coincideixen en una àrea al poble de Sérifontaine (mirant el mapa, està relativament a prop de la ruta que hem de fer en direcció cap a París).

Aprofitant que és encara un xic d’hora per sopar, sortim a fer un tomb pel poble, que és poc més que un curt carrer amb cases amb jardí a cada costat, un hotel, els jardins i la casa on va viure Monet i el museu impressionista. Els nens se'n adonen que amb les presses s’han oblidat part de les disfresses al pàrquing anterior, així que toca caminar. Ens hi acostem per recuperar-les. Els nens fan unes quantes fitxes mentre preparem el sopar. Per cert avui a un dels bessons li hem vist una altra dent nova.
Nit molt tranquil·la.

Dia 26 de juliol de 2009

Giverny – La Roche-Guyon – Sérifontaine - Survilliers 171 Km

Jardins del Monet

Ens llevem d’hora i des de la finestra de l’AC veiem que a 2/4 de 10 ja hi ha cua per entrar. Començo a fer cua a les 10, mentre els demés s’esperen a l’ombra. Mitja hora més tard, aconseguim les entrades pels jardins (no en comprem per visitar la casa) i

iniciem la visita d’un jardí, que sense un ordre clar és un esclat de colors. Gaudim dels jardins de flor, abans de dirigir-nos per un túnel sota la carretera als jardins d’aigua, on Monet va immortalitzar els nenúfars en un dels seus quadres més famosos. És un altre esclat d’emocions, però per damunt de tot la tranquil·litat que s’hi respira, tot i la gent, és immensa.

Nenúfar als jardins del Monet

Tots fem innombrables fotografies, els nens, sobretot els més grans, els hi encanta la varietat de flors i colors. Durant la visita extraviem el xumet i la cadena que duu un dels menuts i que li havíem comprat al Pont de Suert pel germà gran ja fa 9 anys, justament per que havia extraviat la seva!.

Altra cop a l’AC, observem com un cotxe aparcat en lloc prohibit ens dificultarà la sortida. Mentre em miro l’espai i decideixo com fer les maniobres, un personatge se m’adreça en espanyol, em diu que és gallec però que fa 40 anys que viu a París i que té una empresa de taxis de luxe, amb 8 vehicles, i que està treballant, doncs ha portat a algú de l’ambaixada espanyola fins al museu i ara està esperant. Ens demana si som del Barça i ens reviu la darrera temporada, la del ja famós “Copa, Lliga, Champions” amb emoció. En Julio ens explica que va treballar per l’Infanta Elena i el Marichalar, quan van viure a París, que ha portat a la Carmen Sevilla i que entre ells (els famosos) es diuen,
– Si vas a París, llama a Julio. Él, te llevarà.
S‘acomiada amb un, – “viva el barsa, y viva España”.

Trec l’autocaravana cavalcant les rodes damunt la vorera, amb menys dificultats de les previstes amb l’aprovació del Julio, que ha seguit la maniobra amb atenció. Alça el polze en senyal d’aprovació i li exclama,
- ¡ buen conductor !

Abans de marxar, en Julio ens fa la darrera recomanació per anar a París. En previsió que avui acaba el Tour (Alberto Contador, es proclamarà per 2n cop guanyador de la ronda francesa) ens indica la millor ruta per anar fins a Plailly al nord de París.

La Roche-Guyon

Sortint de Giverny, ens dirigim fins a La Roche-Guyon, un bonic poble a pocs quilòmetres, que conserva un castell (s.XIII ), residència oficial del General Erwin Rommel, durant la II GM. Aparquem a pocs metres, i ens hi acostem. Veiem la fastuosa vivenda i recordem alguns dels passatges del documental de la BBC “El Día D” que hem visionat a casa tot preparant el viatge.

Val a dir que a Rommel se li va encomanar el control de l’anomenat mur de l’Atlàntic al novembre de 1943. Des d’aquella data, resideix a La Roche-Guyon, població on no ondejarà cap esvàstica ni es saludarà amb el braç dret alçat. Aquí és on rep de Von Hofacker l’informe de que coronel Claus Stauffenberg vol assassinar Hitler i si és possible Göring (operació Valquíria).

El Tom-Tom ens complica la sortida i ens vol fer passar per una carretera estreta més no poder. Busquem alternatives, però per girar haurem de recórrer un grapadet de quilòmetres, finalment en una recta i maniobrant al mig de la carretera giro i tornem enrere sobre els nostres passos.

El Tom-Tom segueix fent de les seves i ens porta fins a Sérifontaine per una carretera ordinària. Finalment arribem, no hi ha cap rètol de l’àrea i comencem a pensar en que el matrimoni francès s’ha confós. Finalment i gairebé per casualitat, trobem un cartell que indica “aire pour camping-cars”. Seguim les indicacions per arribar-hi. Està tancat i hem de trucar per telèfon perquè ens vingui a obrir l’amo. A dins, hi ha força activitat. En pocs minuts, dins d’un ford K, arriba en Daniel, que ens explica que per poder gaudir de l’àrea cal que li paguem 10 euros, i que si només volem buidar i carregar 4, decidim entrar, per dinar i dutxar-nos, perquè els nens juguin una estona i marxar quan vulguem, sense preses.

Després de dutxar-nos, en família, en el gran WC de l’àrea, en el que per cert no tanca la porta, iniciem el nostre darrer acostament a París. Fem cas al Julio, i ens acostem per les vies que ell ens ha recomanat. No trobem embussos, ni tampoc massa trànsit. Un cop a l’autopista del nord de París, parem a comprar pa en una àrea de servei i fem els darrers quilòmetres fins a Plailly. Poble molt proper al Parc Astèrix i on he llegit que s'hi pot passar la nit. Després d’algunes voltes, de donar-li un bon cop al parafang del darrera de l’AC, desistim i ens posem a buscar un altre poble. A darrera hora de la tarda, parem en un barri dels afores de Surveilles. No es un lloc massa “elegant”, però no volem seguir voltant. Hi passarem la nit.

La resta de la tarda i fins l’hora de sopar la dediquem a endreçar i a preparar el sopar, mentre els nens juguen per fora, fan fitxes i llegeixen i els petits s’engresquen amb les seves joguines pel terra de l’AC i visiten la part davantera de l’AC, que hem descobert que els hi encanta enormement.

Dia 27 de juliol de 2009

Survilliers – Parc Astèrix - Chantilly 32 Km

Avui hem fet via. I abans de les 10 estem en ruta en direcció al Parc Astèrix. Hi arribem sense problemes. Després de pagar els perceptius 8 € del pàrquing, preparem cotxets (sense els plàstics de la pluja, ja que fa molt sol) i agafem la nostra motxilla amb els cangurs per les atraccions d’aigua. Paguem l’entrada i ja som al món de l’Astèrix i l’Obèlix. La impressió inicial del parc és força positiva, no és tant gran com Eurodisney però està bé.

Comencem a gaudir de les diferents atraccions, on hi accedim segons les nostres alçades, el mitjà es queda a les portes de poder entrar acompanyat en alguna atracció, però es conforma amb les que pot accedir.

A mig matí el cel amenaça pluja i poc després aquesta és persistent. Amaguem els bessons adormits sota uns arbres, tapats amb els jerseis (també fresqueja) i mentre un es queda al seu costat els altres van pujant a una i altra atracció.

Dinem sota cobert en un restaurant. Molt bé.

A la tarda, segueix amenaçant la pluja, però ja tenim, més estones de sol. Seguim gaudint de les atraccions i els decorats que el parc ens depara. A les 7, hora que tanca el parc, comencem a marxar cap el pàrquing.

Un autocaravanista francès ens diu que podem passar la nit a Chantilly, que ell hi va i si volem que el seguim. Així ho fem. Al cap d’una estona de camí, ens apareix davant mateix i al costat d’un llac el Castell de Chantilly. Accedim a una zona d’herba, condicionada com a zona de pàrquing, davant de l’hipòdrom. El lloc és magnífic. Xerrem una estona amb ells i ens acaba donant un plànol fet a ma, per tal de que demà no ens equivoquem al tornar al parc.

Castell de Chantilly

Al cap d’una estona, arriben una AC francesa, acompanyada d’una d’espanyola. Són un matrimoni i tres fills de Madrid. Ràpidament s’estableix un partit Barça-Madrid, que acabaran guanyant, a la pròrroga, els catalans 3-2, que al final han fitxat de porter el fill de l’AC francesa que ens ha dut fins aquest indret.

Quan ja estem entaulats i començant a sopar, un guàrdia del castell ens diu que no podem passar la nit allà, ja que el castell tanca fins dimecres al matí i que el pàrquing un cop tancat no l’obriran fins dimecres. Quina llàstima !. El lloc era fantàstic. El mateix guàrdia ens indica un parell de llocs al poble de Chantilly a uns 500 metres d’on estem.

Sense plegar res, agafant cadascú alguna cosa (també als bessons), ens dirigim fins al poble de Chantilly. Al primer lloc que ens ha indicat, penso que no hi cabem i el descarto. Busco l’altre lloc i no el trobo. Després d’alguna que altra maniobra faig mitja volta i aparquem al costat de l’església, l’espai és just però hi cabem sense molestar a ningú.

Els madrilenys que tenien ganes de posar-se al nostre costat i ens han seguit acaben estacionats al primer lloc, just passada l’arcada d’accés a Chantilly a la dreta, sota l’ombra d’uns plataners i al costat de les altres dues AC’s franceses.

Ja de nit, sortim alguns a fer algunes fotos nocturnes del castell.

Dia 28 de juliol de 2009

Chantilly – Parc Astèrix - Chantilly 44 Km

Els dos forns de pa més propers a l’AC estan tancats fins dimecres al matí (com el castell), finalment en trobo un d’obert un xic més apartat. Compro el pa i uns “pains au xocolat” per l’esmorzar. Dono un cop d’ull en una llibreria i acabo comprant un parell de revistes franceses sobre AC’s.

Ens mig perdem de camí cap al parc, però rectifiquem a temps, sense massa enrenou.

Avui, el cel és encara més clar que ahir i el sol brilla amb força.

Dia de parc. Atracció darrera atracció fins e l’espectacle de romans, just abans d’anar a dinar. A la tarda, més del mateix.

Tornarem a dormir a Chantilly. Aparquem pràcticament al mateix lloc que ahir, però avui tenim una mica més d’espai.

Dia 29 de juliol de 2009

Chantilly – París – Àrea de servei Veyre (Auvernia, autopista A-71) 488 Km

Avui comencem el viatge de tornada. Deixem Chantilly, la nostra residència nocturna durant les dues darreres nits i enfilem els darrers dies d’aquestes vacances. Mentre rodem per la bonica però maleïda carretera empedrada, gaudim de la última vista sobre els castell i l’hipòdrom.

La Torre Eiffel

Amb l’ajuda del Tom-Tom i consultant el plànol de París, fem via cap aquesta ciutat, per donar per acomplerta l’interès dels nens de veure la Torre Eiffel. Encara als afores travessem sota l’aeroport Charles de Gaulle, mentre un avió roda damunt la pista que circula perpendicular als nostres caps. Quina imatge més curiosa!. Entrem a la perifèria de París a prop de Saint Denis i comentem que a prop ha de quedar l’estadi de futbol on el Barça va guanyar la segona Copa d’Europa de la seva història, quan de sobte al costat de la via per la que circulem s’alça majestuós l’Stade de France.

Entrem a París pels Champs Elisses, rodegem l’Arc del Triomf (Napoleó el va fer construir per commemorar la victòria francesa a Austerlitz, l’any 1808, però no va ser fins l’any 1836 que va ser inaugurat) i poc després travessem el Sena. Ja veiem clarament la silueta de la torre Eiffel, els nanos criden cada cop que veuen sorgir la torre entre els edificis. Uns carrers més resseguint la riba del riu, un carrer a l’esquerra, un altre gir i ens aturem a la zona reservada per autobusos al carrer Gustave Eiffel, sota mateix de l’emblemàtica i impressionant torre de ferro colat, construïda com a símbol de l’Exposició Universal de l’any 1889 i projectada per l’enginyer francès Alexandre Gustave Eiffel (15-12-1832, Dijon – 27-12-1923, París)

Baixem per prendre visualment la mida a la torre, quatre fotografies de rigor per deixar constància del celebrat esdeveniment i altre cop cap a l’AC doncs estem aturats en un lloc explícitament prohibit a l’estacionament d’autocaravanes.

Quan va ser construïda era el monument més alt del món, amb 300 metres d'altura (si se suma l'antena de ràdio que es troba a la part superior, la seva alçada és de 324 metres). Quan la van construir, la torre pesava al voltant de 7.300 tones, si bé avui dia es calcula el seu pes en més de 10.000 (a causa del museu, restaurants, magatzems i botigues que alberga). Estava previst que la torre arribés a els 350 metres, però els veïns es van alarmar per l'amenaça que un edifici tan alt pogués caure, i es van manifestar provocant un canvi de plans.

Els 24 últims metres corresponen a una antena de ràdio que va ser afegida molt després. Segons la temperatura ambiental, la cúspide de la Torre Eiffel pot acostar-se o allunyar-se del sòl uns vuit centímetres, a causa de la dilatació tèrmica del metall. D'acord al lloc web oficial del monument, per a arribar al cim cal recórrer 1665 graons (i no 1792, nombre que alguns prenen, per cert en al·lusió a l'any de la instauració de la Primera República Francesa).

Infables en les àrees de servei

Sortim de París, amb l’intenció d’agafar l’autopista A-71 direcció Clermont-Ferrand i llavors parar per dinar. Així ho fem. A l’àrea hi ha un inflable que fa les delícies dels nens abans de reprendre la marxa. Més endavant prenem l’A-75 i poc després trobem el rètol de “buchon”. La cua es fa eterna, gairebé tres quarts d’hora després, en un constant d’engegar i parar hem fet poc més de 15 quilòmetres quan trobem les rastres d’un accident i els operaris netejant la via i la cua s’esvaeix. La cua a l’altra banda de l’autopista és llarguíssima i ens acompanya un grapat d’estona.

Parem a berenar en una altra àrea i tornem a passar-nos-ho pipa (bé, només els nens) amb un altre inflable. Visita de rutina als WC i aprofitant que en un dispensador hi ha “eau de toilette” ens perfumem tots una mica.
Continuem camí. Aprofitant que ens hem d’aturar per posar gasoil a l’AC, sopem a la mateixa àrea de l’autopista. Reprenem la marxa per aturar-nos finalment a l’àrea de Veyre en plena regió d’Auvernia, la terra dels volcans. Ens hi quedarem a dormir. 

Dia 30 de juliol de 2009

Àrea de servei Veyre (Auvernia, autopista A-71) – Millau - Grissan 371 Km

Ens hem llevat, quan el sol ja comença a escalfar l’AC. Ja fa una estona que els dos grans, llegeixen al seu llit amb la llum que els hi entra per les finestres.

Després d’esmorzar i de que els grans juguin una estona al petit parc infantil de l’àrea, reprenem la marxa. L’autopista és un constant pujar i baixar muntanyes, estem travessant el Massís Central francès. Superem colls a més de 1.000 metres, per tornar a baixar fins a les valls. Bonic paisatge d’acompanyament, fins que ens aturem a dinar a l’àrea de l’Aveyron, volem buidar aigües (la senyal a l’autopista indicava el servei) però el punt ja no existeix. Ens conformem amb una passejada, per la immensa zona de botigues, cafeteria i restaurant que hi ha a l’àrea. El sol crema.

Viaducte de Millau

Tornem a prendre l’autopista, ara parem, poc més endavant a l’àrea i mirador sobre el viaducte de Millau. A peu ens acostem al mirador, a sota el riu Tarn serpenteja per creuar el municipi de Millau. Davant nostre l’espectacular viaducte de Millau.  

Pont atirantat que cobreix una distància total de 2460 m mitjançant 6 llums de 342 m i dues més de 204 m (les extremes). Fou inaugurat el dia 14 de desembre de 2004 i obert al trànsit rodat dos dies després.

Travessem el pont i ens dirigim cap a Narbonne. Es nota la calor a mesura que ens anem acostant al Mediterrani. Un cop a Narbonne, ens dirigim cap a l’àrea d’AC’s del municipi de Grissan. Hi arribem sense entrebancs, una mica cansats. Abans d’instalar-nos hem buidat i carregat aigües. La resta de la tarda de “panxing”.

Grissan

Després de sopar, sortim a fer un vol pel poble. Eminentment turístic, paradetes i botiguetes obertes fins tard, contrasten amb els horaris que la resta de França ens té acostumats. Fem un gelat tot escoltant uns músics que toquen al carrer, li comprem a la nena gran, un recollidor de cabells molt curiós (té pàgina web http://www.peigne-magique.com/ per ensenyar com funciona, llàstima de no haver-ne comprat més!) i marxem a dormir. Els bessons arriben a l’àrea ben adormits.

Dia 31 de juliol de 2009

Grissan – Narbonne – Port Leucate 66 Km

Ens llevem al matí després d’una plàcida nit. Després d’esmorzar i buidar i omplir aigües marxem cap a Narbonne. A la botiga d’Accessoris Narbonne, comprem unes quantes coses i després ens en anem fins al Carrefour per tal de fer la darrera carregada. Sobretot els famosos Danets, però també fruita pels primers dies a casa.

Després de la compra, decidim quedar-nos a dinar en un restaurant que hi ha al mateix complex comercial. El dinar està molt bé i com que a un dels nens li ha encantat la beguda francesa a base de barrejar xarop amb aigua, ens dirigim ell i jo altra cop fins al Carrefour a comprar alguns pots de xarop per tenir-los a casa. La resta ens esperen a l’AC per preparar la marxa cap a Port Leucate.

El camí fins a aquesta població el fem sense entrebancs, de fet a mitja tarda ja estem instal·lats. Els nens juguen una estona abans d’acostar-nos a la platja, Allà ens ho passem molt bé, fent capbussades i castells de sorra. Als petits els hi encanta xipollejar amb l’aigua. Després d’una bona estona de bany i sol, tornem fins a l’AC. Després de sopar, marxo amb els tres grans a jugar una estona més a la platja. Intentem, sense massa èxit, de fer volar l’estel nou, però l’estel de la gavina que ja el tenen apamat, el fan volar sense massa dificultat. Després una estona de futbol i davant la caiguda de la nit tornem cap a l’AC i ens fiquem a dormir. Els bessons, ja fa estona que descansen.

Dia 1 d’agost de 2009

Port Leucate – Bages 229 Km

El matí no acompanya. El cel està enteranyinat i el poc sol que veiem està molt espantadís. Tot i així ens acostem a la platja i ens banyem una mica. A mig matí endrecem i enfilem el camí de tornada.

Al poc d’haver agafat l’autopista, cues i retencions quilomètriques. La radio, encara que en francès ens ajuda a tenir noticies. Primer dia d’agost i a França hi ha cues a diferents punts, entre el quals l’autopista que condueix a La Jonquera. Paciència. Juguem al gat i al ratolí amb els cotxes que ofereixen possibilitats de recordatori, un bagul al sostre, una matrícula holandesa, un grup de joves amb la música altíssima ... qualsevol cosa és bona per fer l’estona més passable.

Passat l’aeroport de Perpinyà, les cues s’esvaeixen gairebé com per art de màgia. És tard i decidim parar a “Le Village Catalan” a dinar. Els nens s’acosten a un parc infantil, mentre el preparem.

Quan acabem, i sota un sol majestuós i una calor extrema, una lleugera passejada per l’àrea de l’autopista, per després continuar viatge cap a Catalunya.

Ja a Catalunya desestimem l’autopista, i a l’alçada de Figueres l’abandonem per anar direcció dels nous túnels de la Garrotxa. Passem el llarg túnel de Bracons i ens sorprèn una forta pluja, que ens acompanyarà una bona estona.

Finalment a mitja tarda, arribem a casa, després de 3.309 Km recorreguts i una altra inoblidable experiència amb l’autocaravana.

Aquí teniu un gràfic amb la informació de totes les pernoctes i les zones de buidatge i càrrega d'aigua que vam utilitzar.