Divendres, 26 de juliol de 2013
Bages– Taüll (Pallars
Jussà) 261
Km
El
Bages comença la tarda sota el blau intens del seu cel. El sol crema i fa
calor. Unes llagostes, al jardí, canten mentre enllestim els darrers preparatius. Són les 4 quan comencem a rodar camí
de la Vall de Boí. L'Eix, té algun tram encara en obres, però s'hi transita bé.
La nacional fins a Lleida i després cap Alguaire, Almenar i Alfarràs i una mica
més amunt la carretera entra a l'Aragó.
Una
parada a peu de carretera ens permet fer una aturada en el camí per comprar uns
dolços albercocs, que ja tastem de seguida.
Els
camps de conreu ja han estat segats, els camps de blat i ordi que fins fa uns
dies eren mars daurats, no són ara més que erms de palla tallada.
La
carretera que seguim circula direcció nord sempre per l'Aragó fins a Benabarre,
després trenquem a la dreta direcció Tremp, abans però d'arribar-hi tornem a
girar, ara a l'esquerra cap al Pont de Suert. La carretera s'aixeca i avança al
costat de l’envasament de les Escales. 13 túnels ens acosten a la capital de
l'Alta Ribagorça. No entrem a la població si no que enfilem per la N-260
direcció Tremp, per a poc més d'un parell de quilòmetres del Pont de Suert
aturar-nos en una àrea a peu de carretera que ens deixarà refrescar-nos a les
aigües de la riera que la travessa.
 |
| Refrescant-nos al riu |
Dissabte, 27 de juliol de 2013
Taüll – Erill la Vall – Barruera (Pallars
Jussà) 10 Km
La
claror que esquinça mica en mica la foscor de dins de l'AC ens va despertant.
De cop però un fort terrabastall, ens lleva de cop, la nena gran cau des de d'alt
de la llitera, per sort però no es fa mal. Després d'un bon esmorzar sortim per visitar aquesta petita
població de Taüll. El cel d'un blau intens queda retallat per les verdes
muntanyes que ens envolten. Comprem l'entrada que ens permet visitar més d'una
de les esglésies romàniques a un millor preu. Paguem els adults i els 2 nens
grans el mateix preu, la resta entren gratuïtament. L'església de Sant Climent,
és la nostra primera parada.
Com la resta d'esglésies romàniques de la Vall de Boí, la de Sant Climent de Taüll fou objecte de la venda i bescanvi l'any 1064 pels comtes de Pallars Sobirà,Artau I i la seva muller Llúcia, als
comtes de Pallars Jussà, Ramon IV, i la seva dona Valença, juntament amb el castell d'Erill i altres possessions.
Sant Climent disposa de tres naus, un àbsis i dues absioles, més una torre situada a la façana
meridional cap a l'orient, molt a prop dels àbsis, els murs no disposen de
finestres i la pedra que els forma està sense tallar. En el seu origen
tota l'església va estar revestida amb decoració policromada, les parets de les
naus, l'àbsis, i les columnes. S'han conservat a través dels segles les
pintures de l'àbsis central, d'una de les absidioles i de les claus dels altres
arcs. Aquestes pintures van ser traslladades a principis del segle XX al Museu Nacional d'Art de Catalunya per
protegir-les i conservar-les adequadament, evitant una possible venda i
exportació als Estats Units. Un dels murals representa el Pantocràtor i es
tracta d'una de les pintures romàniques més importants d'Europa.
La torre campanar és quadrada i encara que edificada molt a prop
del gruix de l'edifici és una construcció independent. És alta i esvelta, com
totes les torres llombardes aixecades a la vall de Boí. Consta de sis pisos i a
les quatre cares de cada pis es repeteix la mateixa decoració i el mateix
nombre de finestres.
 |
| Sant Climent de Taüll |
Després de baixar del campanar, ens dirigim per dins del poble,
tot gaudint de la bellesa de les seves cases de pedra lluint flors de colors
vius als seus balcons i finestres cap a l'església de Santa Maria, aquesta a
diferència de Sant Climent es troba ubicada al mig del poble. A l'entrada un retaule
d'estil barroc ens sorprèn, tot i que la resta de l'església es pot veure romànic per
tots costats. La música d'un orgue sona mentre fem la visita.
L’any 1907, va ser un dels llocs per on va passar la Missió arqueològico-jurídica a la ratlla d'Aragó,
organitzada per l''IEC amb la missió de protegir el patrimoni artístic català. L'equip estava format per Josep
Puig i Cadafalch, Guillem Marià Brocà, Josep Gudiol, Josep M. Goday i Adolf Mas.Uns anys després, els erudits van decidir desenganxar aquestes pintures del seu lloc d'origen i portar-les al MNAC on resten protegides. Cal dir que corrien perill de ser venudes i exportades als EEUU, De fet, una figura de Maria es conserva des de 1925 al Fogg Art Museum de la Universitat de Harward.
En alguns trams de paret i a l'àbsis central i podem gaudir d’una reproducció de les esmentades pintures.
Les esglésies romàniques de la Vall de Boí són patrimoni de la humanitat, escollides per l'UNESCO l'any 2000.
Comprem pa, en un forn que ven una mica de tot i tornem cap a l'AC, els nens de seguida es posen a jugar al parc infantil que llinda amb el pàrquing.
 |
| Mirador de Corilles |
Després de dinar sortim a fer una petita caminada fins al mirador de Corilles, el camí surt des de la part superior del pàrquing, en direcció al Pla de l'Ermita per després travessar per un pont unes boniques cascades d'aigua i enfilar-se fins al mirador. Des d'ell, belles vistes de la vall i sobretot de Taüll.
Quan
les campanes de Sant Climent són a punt de tocar 2/4 de 5, marxem cap a Erill la Vall. Passem Boí i de seguida som a aquesta altra població. Aparquem amb alguna dificultat i sortim a visitar l'església de Santa Eulàlia. Un bell porxo ens condueix a l'entrada. Rústica i ferma.
El terra de l’església de pedra natural fa pujada cap a l’altar. Al cor, una petita exposició de monedes
romanes i fotografies del passat de l'església ens acompanyen i ens transporten
fins a l’època dels Cèsars i els Emperadors.
 |
| Església de Santa Eulàlia |
En
sortir marxem a passar la nit a Barruera, on demà passarem també a visitar la
seva església. Ahir al passar per davant vam veure un lloc on hi havia varies
AC's. Ens hi dirigim. És una zona de pic-nic, amb barbacoes i una font, al
costat del riu Noguera de Tor. Un tractor fent feines d’embalar farratge, ens
dificulta l'estacionament, però trobem un lloc on no li fem nosa. Els nens
surten a jugar a pilota al camp de futbol, i els pares ens acostem al poble.
Quan tornem, decidim canviar-nos de lloc i ens acostem a la rotonda que hi ha
al costat del càmping, i allà propers a un bonic parc infantil estacionem en un
descampat (42º30’17 N 0º47’99 E).
Els nens hi van a jugar. Mica en mica es va ennuvolant. Amenaça pluja.
Plou
mentre sopem, una mica de TV (juga el Barça un partit de pretemporada a
Noruega), jocs, lectura i a dormir.
Diumenge, 28 de juliol de 2013
Barruera – Viella – Port del Portilló –
Bagnères-de-Luchon (Alta Garona, Migdia
Pirineus, França) 95 Km.
Nit d'aigua ocasional. El matí es lleva encara ennuvolat i alguns cims resten envoltats de boirines. Fa fresca i hi ha humitat. Ens llevem sense presses i esmorzem amb calma. M'acosto a parlar amb un pescador que tira l'ham prop del pont, del tipus Indiana que es balanceja força. Em diu que pesca la truita sense mort, però que avui no piquen. Potser pel temps, em diu. El cel comença a aclarir, les boirines de les muntanyes han desaparegut i comencem a entreveure la blavor del cel entremig dels núvols. Sortim a visitar l'església de Sant Feliu. Es tracta d'una església romànica d'una sola nau, coberta amb volta de canó lleugerament peraltada, i absis semicircular a llevant.
Nit d'aigua ocasional. El matí es lleva encara ennuvolat i alguns cims resten envoltats de boirines. Fa fresca i hi ha humitat. Ens llevem sense presses i esmorzem amb calma. M'acosto a parlar amb un pescador que tira l'ham prop del pont, del tipus Indiana que es balanceja força. Em diu que pesca la truita sense mort, però que avui no piquen. Potser pel temps, em diu. El cel comença a aclarir, les boirines de les muntanyes han desaparegut i comencem a entreveure la blavor del cel entremig dels núvols. Sortim a visitar l'església de Sant Feliu. Es tracta d'una església romànica d'una sola nau, coberta amb volta de canó lleugerament peraltada, i absis semicircular a llevant.
 |
| Església de Sant Feliu |
De
tornada, passem a comprar pa i unes postals i prenem l'AC per partir cap a Viella. La carretera fins a la capital de la Vall d'Aran és bona fins passat el fantàstic túnel que travessa i connecta les dues comarques. Dos carrils en direcció sud i un carril en direcció Viella, formen els 5.230 metres de
longitud total. Inaugurat el 2007 i batejat amb el nom del rei d'Espanya substituïa l'anterior túnel, considerat l'any 2000 com el túnel més perillós d'Europa i ara emprat com a galeria de socors i pas dels vehicles de mercaderies perilloses.
A la sortida, la carretera s'estreny una mica i baixa recargolada, aviat ja veiem la ciutat, enclavada dins la vall i envoltada de cims que com tota les valls de l'Aran encapçalant l'himne de la comarca "Aquelles muntanyes, que tan altes són, m'impedeixen veure els meus amors on són" A Viella i sobretot a les vores del riu Garona els efectes de les inundacions del mes passat són més que evidents, ponts malmesos, carrils de la nacional arrencats, arbres arrossegats, carrers tallats, grava i pedres arraconades per la brutal força de l'aigua, signes de la desmesurada força que a vegades pot tenir la natura. Després d'unes voltes trobem aparcament en un carrer proper a la carretera de Baqueira i no massa allunyat del centre. És 1/4 d'1 i el sol crema de valent. La temperatura ha pujat gairebé fins els 30ºC.
Sortim a passejar per la ciutat i gaudim de les seves construccions de pedra. Contemplen la seu del Govern autònom des del Passeig de la Llibertat i visitem la plaça de l'ajuntament i recorrem els principals carrers, alguns de vianants, on hi ha força botigues obertes oferint els seus productes. S'acosta l'hora de dinar i decidim fer-ho en una pizzeria. Mengem plats combinats, pasta i pizzes, i la veritat que ens surt econòmicament força bé. Després de dinar decidim fer camí, acostar-nos a Bagnères-de-Luchon (conegut per Luchon) per passar la nit a la seva àrea. Decidim travessar pel dret, pel Coll de Portilló i salvar la volta que la carretera principal ens faria fer. De camí a l'enllaç cap a la carretera secundària del Coll, els efectes de la riuada del 18 de juny es fan palesos en diferents càmpings de la zona, algun dels quals ha perdut fins i tot parcel·les senceres pel pas de l'aiguat.
L'ascensió al Coll (1.310 m), comporta obrir-se molt en alguna de les tancades corbes que la formen, el poc trànsit de baixada també ens ajuda. El coll de Portilló, és l'antiga frontera franco-espanyola i passa pel mig de la línia de crestes que separen la Vall d’Aran de la Vall de Comenge, unint en poc menys de 20 km els pobles de Bossost i Luchon.
A la sortida, la carretera s'estreny una mica i baixa recargolada, aviat ja veiem la ciutat, enclavada dins la vall i envoltada de cims que com tota les valls de l'Aran encapçalant l'himne de la comarca "Aquelles muntanyes, que tan altes són, m'impedeixen veure els meus amors on són" A Viella i sobretot a les vores del riu Garona els efectes de les inundacions del mes passat són més que evidents, ponts malmesos, carrils de la nacional arrencats, arbres arrossegats, carrers tallats, grava i pedres arraconades per la brutal força de l'aigua, signes de la desmesurada força que a vegades pot tenir la natura. Després d'unes voltes trobem aparcament en un carrer proper a la carretera de Baqueira i no massa allunyat del centre. És 1/4 d'1 i el sol crema de valent. La temperatura ha pujat gairebé fins els 30ºC.
Sortim a passejar per la ciutat i gaudim de les seves construccions de pedra. Contemplen la seu del Govern autònom des del Passeig de la Llibertat i visitem la plaça de l'ajuntament i recorrem els principals carrers, alguns de vianants, on hi ha força botigues obertes oferint els seus productes. S'acosta l'hora de dinar i decidim fer-ho en una pizzeria. Mengem plats combinats, pasta i pizzes, i la veritat que ens surt econòmicament força bé. Després de dinar decidim fer camí, acostar-nos a Bagnères-de-Luchon (conegut per Luchon) per passar la nit a la seva àrea. Decidim travessar pel dret, pel Coll de Portilló i salvar la volta que la carretera principal ens faria fer. De camí a l'enllaç cap a la carretera secundària del Coll, els efectes de la riuada del 18 de juny es fan palesos en diferents càmpings de la zona, algun dels quals ha perdut fins i tot parcel·les senceres pel pas de l'aiguat.
L'ascensió al Coll (1.310 m), comporta obrir-se molt en alguna de les tancades corbes que la formen, el poc trànsit de baixada també ens ajuda. El coll de Portilló, és l'antiga frontera franco-espanyola i passa pel mig de la línia de crestes que separen la Vall d’Aran de la Vall de Comenge, unint en poc menys de 20 km els pobles de Bossost i Luchon.
 |
| Port de Portilló |
Un
cop al cim, estacionem l'AC en el pàrquing de terra, l'asfaltat està ple i ens hi establim fins ben entrada la tarda. La temperatura ha baixat considerablement, ara el termòmetre marca els 24ºC i bufa el vent lleugerament. Durant aquesta
llarga estona, bressolats pel so del preciós avetar d'Eth-Portilhon i dels animals que hi habiten, tenim temps per llegir, jugar i passejar pel voltant.
Juntament amb dos dels nens sortim a investigar pels voltants. Gaudim de la natura i sobretot d'aquest fantàstic bosc d'avets. Mengem maduixes i ens encantem amb el lent caminar dels llimacs negres que hi abunden. Descobrim escarpades roques, coves petites i algun cau i fins i tot l'"avi" del avets, un exemplar recobert d'una espècie de molsa que li cau com a barbes per la majoria de les seves branques. Emmagatzemem unes quantes maduixes per oferir a la resta de la família i recollim un tronc en forma de conill assegut amb les orelles dretes, que al petit li ha agradat molt i que ens acompanyarà durant totes les vacances dins l'AC.
A 2/4 de 7, decidim reprendre la marxa, ajudats en bona manera per que l'ambient ha refrescat considerablement. La carretera que baixa fins a Luchon a diferència de la pujada ens ofereix vistes sobre verds prats i salts d'aigua espectaculars. Arribem a la població balneària, però no trobem referència de l'àrea i comencem a donar tombs infructuosos i com aquell qui no vol fem el primer tomb turístic a Luchon, com un veritable "Luchonturísticbus". Finalment el TT ens condueix per un carrer que s'estreny de mala manera, però des d'allà veiem a un centenar de metres l'àrea, però des d'on som no hi tenim accés. Faig la volta com puc aprofitant l'entrada al garatge d'una casa i per intuïció ens acostem a l'àrea. Descobrim un petit rètol indicatiu de l'àrea i ens hi adrecem. Ens col·loquem, preparem el sopar i sopem a fora amb les darreres llums del dia.
Amb la mare i el nen gran, sortim a passejar. En un tres i no res arribem al carrer principal, on encara hi ha un bon grapat de comerços oberts, que juntament amb les terrasses de restaurants i hotels donen un aire de vida molt especial tot i ser diumenge. Les cases tenen totes una construcció molt similar, el que fan de la zona una continuïtat de carrers amb botigues i restaurants molt iguals. El passeig de plataners és ample i ens permetrà visitar-lo a l'ombra demà. També ens acostem fins a la porta del telefèric que condueix a l'estació d'esquí de Superbagnères. Tornem a l'AC per anar a dormir (42º47’72 N 0º35’92 E). Els nens encara llegeixen.
Juntament amb dos dels nens sortim a investigar pels voltants. Gaudim de la natura i sobretot d'aquest fantàstic bosc d'avets. Mengem maduixes i ens encantem amb el lent caminar dels llimacs negres que hi abunden. Descobrim escarpades roques, coves petites i algun cau i fins i tot l'"avi" del avets, un exemplar recobert d'una espècie de molsa que li cau com a barbes per la majoria de les seves branques. Emmagatzemem unes quantes maduixes per oferir a la resta de la família i recollim un tronc en forma de conill assegut amb les orelles dretes, que al petit li ha agradat molt i que ens acompanyarà durant totes les vacances dins l'AC.
A 2/4 de 7, decidim reprendre la marxa, ajudats en bona manera per que l'ambient ha refrescat considerablement. La carretera que baixa fins a Luchon a diferència de la pujada ens ofereix vistes sobre verds prats i salts d'aigua espectaculars. Arribem a la població balneària, però no trobem referència de l'àrea i comencem a donar tombs infructuosos i com aquell qui no vol fem el primer tomb turístic a Luchon, com un veritable "Luchonturísticbus". Finalment el TT ens condueix per un carrer que s'estreny de mala manera, però des d'allà veiem a un centenar de metres l'àrea, però des d'on som no hi tenim accés. Faig la volta com puc aprofitant l'entrada al garatge d'una casa i per intuïció ens acostem a l'àrea. Descobrim un petit rètol indicatiu de l'àrea i ens hi adrecem. Ens col·loquem, preparem el sopar i sopem a fora amb les darreres llums del dia.
Amb la mare i el nen gran, sortim a passejar. En un tres i no res arribem al carrer principal, on encara hi ha un bon grapat de comerços oberts, que juntament amb les terrasses de restaurants i hotels donen un aire de vida molt especial tot i ser diumenge. Les cases tenen totes una construcció molt similar, el que fan de la zona una continuïtat de carrers amb botigues i restaurants molt iguals. El passeig de plataners és ample i ens permetrà visitar-lo a l'ombra demà. També ens acostem fins a la porta del telefèric que condueix a l'estació d'esquí de Superbagnères. Tornem a l'AC per anar a dormir (42º47’72 N 0º35’92 E). Els nens encara llegeixen.
Dilluns, 29 de juliol de 2013
Bagnères-de-Luchon
 |
| El gos que va espantar al petit |
El camí segueix ara per un carrer, on en un àtic podem veure un balcó interior ple de flors de plàstic i lloros penjats que fan les delícies dels nostres nens més petits. Ens acostem a l'OT, on recollim una mica d'informació de la zona i excursions que s'hi poden fer. Ens informen de llocs on no podem anar (molts dels que jo tenia en ment) degut al mal estat dels accessos per culpa dels aiguats del 18 de juny passat i ens faciliten un plànol amb indicacions de les excursions habilitades i el seu grau de dificultat. Comprem un parell de bastons per anar a caminar i tenir-ne un per a cadascú i continuem amb la visita pel passeig, fins arribar a les termes i la florida plaça que la flanqueja on descansem una estona asseguts en un dels seus bancs i rodejats de flors i verdures per tot arreu.
 |
| Balneari a Bagnères de Luchon |
Tornem
cap a l'AC per dinar, abans però parem per un "petit Casino" per
comprar quatre coses.
De
tornada, ens mirem per carregar aigua i veig que cal un "jeton" de
l'OT. Per tant, aprofito l'estona que la meva companya farà el dinar i mentre els nens
fan quatre xuts, per tornar fins a l'OT i comprar la moneda. A l'OT m'informen
que no és una moneda sinó una peça petita de plàstic i que val per sempre
mentre el sistema sigui el mateix.
Després
de dinar ens acostem per carregar i ho fem sense necessitat de la peça de
plàstic, l'aigua funciona només prement el pulsador.
 |
| Aeròdrom al costat de l'àrea |
 |
| Llac de Bauvec |
De
tornada una bona estona observant el que va succeint a l'aeròdrom i després una
estona de jocs i lectura i a preparar el sopar. Ho fem a fora empetitits per
les altes muntanyes que ens envolten.
Nit
tranquil·la.
Dimarts, 30 de juliol de 2013
Bagnères-de-Luchon – Juzet – Oô – Granges d'Astau (Alta
Garona, Migdia Pirineus) 19
Km
El
matí neix assolellat i al cel no hi ha cap núvol. Després d'esmorzar, marxem de
Luchon i ens acostem al proper poble de Juzet per anar a veure la seva cascada.
Hi volem anar caminant des de Montauban però no trobem lloc per parar i marxem
directament cap a Juzet. Trobem un lloc a la mateixa carretera i des d'allà ens
hi acostem caminant. Juzet acaba sent una petita població de muntanya amb poc
més de 350 habitants. Uns safarejos restaurants i algunes imatges religioses
ens reben camí de la cascada.
 |
| Cascada de Juzet |
La
cascada ens sorprèn gratament, amagada darrera unes roques, cau en vertical des
d'una trentena de metres. El poc espai que té el soroll de l'aigua al caure el
magnifica amb força fent del salt un fort estrèpit sonor. En marxar, busco un
lloc per fer una foto de la cascada sencera i rellisco i a punt estic de caure
des d'una alçada d'un parell de metres.
Amb
l'AC, tornem per dins Luchon i veiem que amb unes miques de ganes de caminar es
pot anar tranquil·lament des de l'àrea d'AC's fins a la cascada de Juzet. Continuem
en direcció oposada a Juzet i la serra de Pouch fins al poble d'Oô. No hi ha
problemes per accedir-hi amb AC's, tot i que sobretot al travessar els pobles
cal vigilar amb els voladissos i al creuar-se amb d'altres vehicles grans.
Primer agafem en direcció al Col de Peyresourde i a Castillon de Larboust girem
a l'esquerra i per una carretera més ample que l'anterior en un parell de
quilòmetres arribem a Oô.
Aquesta petita població, té uns 120 habitants, ens sorprèn. Pensàvem trobar un d'aquests pobles francesos de muntanya que semblen ancorats al segle passat i Oô conjuga l'antiguitat de les seves construccions amb la modernitat dels equipaments, amb un bonic parc infantil i una zona esportiva amb pistes de tenis i un camp de futbol urbà 3x3 dels que estan encaixats entre taulons de fusta. Els nens ràpidament s'acosten fins al parc infantil a jugar mentre nosaltres comencem a fer el dinar. Quan ja hem posat l'aigua al foc veig un lloc millor i més pla, just passat el primer pont a la dreta. Ens movem el centenar de metres que ens separen d'aquí al millor lloc. Ja a la nova ubicació, quan el dinar ja acaba d'estar a punt surto a buscar els nens al parc.
Aturo una AC francesa que baixa de les Granges d'Astau (el nostre proper destí) per preguntar-li si es pot pujar bé amb AC. Em responen que si, però que està molt ple i que potser seria millor pujar-hi cap el tard. Ja al parc, veig com els nens estan jugant de meravella, els dos nens grans al camp de futbol, els dos petits al parc i la nena damunt la gespa a l'ombra llegint. M'assec al seu costat i em poso a dibuixar la Torre de senyals de Castet, que s'eleva darrera el poble. Un esbós ràpid a bolígraf, quatre xuts amb els nanos i de retorn cap a l'AC per dinar.
Aquesta petita població, té uns 120 habitants, ens sorprèn. Pensàvem trobar un d'aquests pobles francesos de muntanya que semblen ancorats al segle passat i Oô conjuga l'antiguitat de les seves construccions amb la modernitat dels equipaments, amb un bonic parc infantil i una zona esportiva amb pistes de tenis i un camp de futbol urbà 3x3 dels que estan encaixats entre taulons de fusta. Els nens ràpidament s'acosten fins al parc infantil a jugar mentre nosaltres comencem a fer el dinar. Quan ja hem posat l'aigua al foc veig un lloc millor i més pla, just passat el primer pont a la dreta. Ens movem el centenar de metres que ens separen d'aquí al millor lloc. Ja a la nova ubicació, quan el dinar ja acaba d'estar a punt surto a buscar els nens al parc.
Aturo una AC francesa que baixa de les Granges d'Astau (el nostre proper destí) per preguntar-li si es pot pujar bé amb AC. Em responen que si, però que està molt ple i que potser seria millor pujar-hi cap el tard. Ja al parc, veig com els nens estan jugant de meravella, els dos nens grans al camp de futbol, els dos petits al parc i la nena damunt la gespa a l'ombra llegint. M'assec al seu costat i em poso a dibuixar la Torre de senyals de Castet, que s'eleva darrera el poble. Un esbós ràpid a bolígraf, quatre xuts amb els nanos i de retorn cap a l'AC per dinar.
.JPG) |
| Les Granges d'Astau |
Després
de dinar i rentar plats, parlem del que m'han explicat el matrimoni
de l'AC francesa i acabem decidint marxar cap a les Granges d'Astau, el punt de
partida per pujar fins al Llac d'Oô. Quan hi arribem, quedem sorpresos de la
gran quantitat de cotxes, furgons i AC's que hi ha, però trobem lloc tocant el
riu. Les Granges d'Astau, són realment quatre cases. Un restaurant, un hostal i
un parell de coberts situats a la banda del riu on estem nosaltres i una granja
i els seus coberts a l'altra vesant de la vall.
Ens
untem de pomada i ens partim. La mare, les nenes i el petit es queden i la
resta marxem a fer la pujada al Llac d'Oô. Són gairebé 2/4 de 3, el sol apreta
però el paisatge que ens envolta ens anima a caminar a aquestes hores.
 |
| Llac d'Oô |
.JPG) |
| Cavalls que van veure els petits |
La
resta de la tarda ens la passarem llegint i jugant. Decidim fer nit aquí i per
això canviem l'AC de lloc. Ens ubiquem en un tros de gespa on estarem més còmodes
(42º45’84 N 0º30’07 E).
Traiem cadires i taules i hi sopem. A mida que els minuts van passant la
temperatura també va baixant. La nit serà fresca.
Dimecres, 31 de juliol de 2013
Les Granges d'Astau – Bagnères-de-Luchon – Saint
Bertrand de Comminges – Arreau (Alts Pirineus, Migdia
Pirineus) 88
Km
Les
primeres llums del nou dia acaronen l'AC, quan molt a prop nostre una màquina
carregadora i un parell de camions comencen les feines d'adequació de la llera
malmesa per les inundacions. S'ha acabat dormir! Quin despertar tant bucòlic!
Després
de l'esmorzar, tota la família menys jo marxen a peu cap el poble d'Oô, per un camí
que voreja el riu. Jo amb l'AC, marxo a esperar-los allà, a final de
trajecte.
 |
| Camí de les Granges d'Astau fins a Oô |
Mentre
els espero faig endreça i una bona neteja de l'AC. Una hora i mitja més tard de jo hagi marxat de les Granges d'Astau, i amb la feina a l'AC més o menys feta, marxo a retrobar-los. En un rierol proper veig un parell de truites arc iris que neden tranquil·lament, les cases d'estiueig del voltant tenen molt malmès el jardí i és evident l'alçada que va pujar l'aigua per la marca que n'ha deixat a les parets. Aviat sento els nens parlar i ens trobem. Els nens m'expliquen les aventures viscudes durant la caminada, les vaques i cavalls que han vist i els corrents d'aigua que han hagut de salvar.
Després de beure una mica d'aigua i compartir les vivències marxem cap a Luchon, per parar a comprar en un súper. No trobem el que teníem en ment, però trobem un Intermarché. Estacionem i ens en anem a comprar, al sortir veiem que hi ha servei de bugaderia, en unes màquines automàtiques al pàrquing. Canviem un xic de plans i ens hi quedem a dinar, mentre ho fem la rentadora i la assecadora fan la seva feina. La roba surt força seca, però caldrà eixugar-la una mica més. L'estenem per tots i cadascun dels racons de l'AC.
El
nostre proper destí és el poble d'Arreau, a peus del Coll d'Aspin, però hi arribarem fent una mica de volta, ja que volem acostar-nos al poble de Saint-Bertrand-de-Comminges, un dels municipis catalogats dins de "Les plus beaux villages de France" (Els més bells pobles de França). Per carreteres secundàries ens hi dirigim. Mitja hora més tard som al pàrquing al
peu del poble alt (on no s'hi pot entrar en cotxe tret de que siguis resident.
Ja que els més petits s'han adormit, esperem a que es despertin. Fa molta calor i el sol apreta de valent.
 |
| Saint-Bertrand-de-Comminges |
Un
cop desperts ens dirigim a visitar en una edificació al costat del pàrquing una exposició de "santons", les famoses figures de pessebre que ja coneixem de la nostra visita a la Provença (Nadal de 2007). Figures de diferents mides i aspectes s'apleguen en una gran sala. La tradició del pessebre de Nadal es remunta a l'edat mitjana. El primer pessebre vivent del que se'n té coneixement és el de l'església de la Nativitat a Greccio (Itàlia), l'any 1223 amb gent del poble i animals de veritat. Posteriorment tot i que aquesta tradició es manté, agafa força la creació de pessebres amb figures de fusta, cera, cartró, vidre i fins i tot plàstic. Els primers "santons" eren fets de molla de pa, però mica en mica és l'argila vermella de la Provença la que n'agafa el relleu. Al sud-est de França la creació de "santons" és tot un art, hi ha força obradors i creadors diferents (només cal teclejar-ne la paraula a Google, per veure'n la dimensió) i fins i tot s'estan arribant a exportar cap a d'altres països, com per exemple Estats Units. Figures representant pescadors, capellans, jugadors de petanca, dones rentant la roba, collidors d'olives, venedors d'embotits, munyint vaques i fins i tot "el Ravi", un personatge amb els dos braços cap al cel,
que simbolitza el ximple del poble i que seria l'equivalent del nostre "caganer". -Un pessebre sense Ravi no és un pessebre! -diuen els francesos.
En
sortir, prenem el trenet que ens acosta al Saint-Bertrand vell. A 515 metres d'alçada, ubicada dalt d'un turó i amb la seva fantàstica catedral coronant-lo.
El
tren que té diverses parades ens deixa en una plaça molt propera de la catedral, sota un sol de justícia i amb el mercuri passant amb escreix dels 30ºC, comencem la visita d'aquesta població, que els romans ja van habitar i que segons la llegenda popular, va acollir Salomé i la seva mare en el seu exili,
fet destacat en l'imaginari popular.
Segons l'Evangeli, Salomé, va participar en una intriga que va dur a la mort decapitat de Sant Joan Baptista.
Segons l'Evangeli, Salomé, va participar en una intriga que va dur a la mort decapitat de Sant Joan Baptista.
Evangeli segons Mateu 14, 11, diu: "El dia del natalici d'Herodes, la filla d'Heròdies va ballar davant dels convidats, i va agradar tant a Herodes que aquest es comprometé amb jurament a donar-li el que demanés. Ella instigada per la seva mare, digué: - Dóna'm aquí mateix en una safata, el cap de Joan Baptista -."
De
seguida i a través de bonics carrers, plens d'artesans i botigues amb articles pel turista, arribem a la catedral de Santa Maria. És una imponent construcció que conserva parts romàniques de l'església fundada per Sant Bertran al s. XII, barrejats amb d'altres d'estil gòtic i finançades pel Papa Climent IV i de renaixentistes (s. XVI). En destaca també el Cor (entrada de pagament) realitzat entre 1525 i 1535.
 |
| Safareig de Saint-Bertrand |
En
sortir, bevem aigua de font ubicada a la mateixa plaça, abans de fer un tomb per a d'altres carrers que conformen aquesta població de 256 habitants i que durant l'època romana n'havia tingut més de 10.000. Un ferrer exposa els seus estris de decoració al costat d'una bassa amb uns ànecs de plàstic banyant-se, un ceramista ensenya les seves creacions i un fuster diferents mobles. Això és ara Saint-Bertrand, un lloc abocat al turisme aprofitant la seva història i les seves construccions.
Tornem
a agafar el tren a la mateixa plaça i en poc més de 5 minuts ens deixa al pàrquing, mengem unes fruites i reprenem camí cap Arreau, són les 5. Arribem a Arreau a les 6 de la tarda, després d'haver circulat per carreteres que travessen nombrosos pobles i zones de pastures. Les altes muntanyes del Pirineu, cada cop estan més properes i el Pic du Midi de Bigorre es deixa veure
amb els seus 2877 metres coronat per l'observatori astronòmic i els repetidors de TV.
A
la carretera que travessa Arreau no hi ha cap senyalització de l'àrea o almenys no la veiem. Travessem el poble de dalt a baix i aprofitant un pàrquing a la sortida, girem. Tornem per on hem vingut i per intuïció entro pel que era el primer pont a l'arribar i uns 300 metres més amunt i en direcció a l'antiga estació trobem a l'esquerra l'espai destinat als nostres vehicles. Ens ubiquem a l'entrada, davant mateix d'un camió-autocaravana que sembla residir a la població.
Destinem
la resta de la tarda a reposar, doncs els nens porten avui una bona estona dins l'AC i tenen ganes de jugar. Traiem taules i cadires, i mentre uns llegeixen, uns altres pentinen les nines i uns altres inventen històries tot jugant amb els playmobils.
Jo,
m'acosto a recollir informació a l'OT, que està allà mateix, al costat del riu en l'antic Castell de Nesta. Prop de l'aiguabarreig dels dos rius que travessen el municipi el Neste d'Aure i el Louron Neste. Carregat de documentació torno a
l'AC, per començar a informar-me i preparar el sopar.
 |
| Casa de Lis |
Ja
amb la nit damunt nostre tornem cap a l'àrea (42º54’43
N 0º21’55 E) i ens posem a dormir.
Dijous, 1 d'agost de 2013
Arreau – Col d'Aspin – Llac de Payolle (Alts
Pirineus, Migdia Pirineus) 19
Km.
Ens
llevem sense presses i després d'esmorzar sortim a visitar l'espectacular mercat de tot tipus de productes que avui farceix els diferents carrers d'Arreau. Des de fruites i verdures, embotits, roba fins a paradetes de menjar preparat. Tot i queb en aquest mercat setmanal d'Arreau.
 |
| Mercat d'Arreau |
Preveient
la dificultat per buidar i que la mànega que ens permet buidar en alçada no ens
arribarà, m'acosto a una ferreteria al costat de l'Àrea a comprar-ne una que
ens faciliti el buidatge. Amb la nova mànega no hem tingut cap problema en
fer-ho tot i una AC mal aparcada i l’arqueta aixecada amb que té l’àrea. Prenem
l'AC després de buidar en direcció el Coll d'Aspin.
 |
| Coll d'Aspin |
 |
| Cartell Coll d'Aspin |
A dalt un cartell resa "Col d'Aspin 1.489 m.", ple d'adhesius de diferents col·lectius que commemoren l'arribada al coll.
Aparquem en l'ampli pàrquing, mentre les vaques van caminant parsimoniosament per l'indret. Som molts els que hem decidit pujar aquest migdia fins el Col d'Aspin, nosaltres després de passejar una mica dinem dins de l'AC, després "gossegem" una mica, llegim i ens omplim de la vista sobre la vall que desemboca direcció Arreau.
 |
| Les vaques a tocar de porta |
 |
| Els cavalls fins el menjador de casa! |
 |
| Llac de la Payolle |
Després
de sopar una volta caminant al llac a una bella posta de sol i amb la nena gran
deixant empremta en el fang al saltar un petit rierol.
Quan
tornem a l'AC (42º56’08 N 0º17’59 E),
la negra nit és a punt d'arribar, petites llums dorades, a la llunyania, ens
marquen la ubicació d'alguns pobles. Més a prop tènues llums ens indiquen
activitat dins del bon nombre d'AC's que hi ha a l'indret.
Divendres, 2 d'agost de 2013
Llac de Payole – Lourdes (Alts
Pirineus, Migdia Pirineus) 45
Km
Després
d'una nit molt tranquil·la, ens llevem amb el marcador de càrrega de les bateries
marcant 0. O hi ha una bateria que no ens funciona, o és que ens ha quedat
alguna cosa endollada a la nit que no hem controlat. Serà qüestió d'anar-ho
mirant i controlant.
Decidim
marxar i buscar un càmping a mig camí de Cauterets. Decidim parar a Lourdes, un
lloc que no teníem previst tot i ser un dels punts turístics més coneguts de la
zona.
Un
cel blau i brillant ens acompanya mentre marxem del llac i per la vall ens
acostem a Bagnères-de-Bigorre. Passant pel mig de Campan, veiem que en algunes
finestres hi ha uns maniquins disfressats. Uns cartells ens informen d'una
festivitat propera (del 7 al 10 d'agost), ens ho apuntem per si de cas ens ho
podem combinar més endavant.
Un
cop a Bagnères-de-Bigorre ens aturem a comprar en un Intermarché a la carretera
principal i aprofitem per buidar aigües doncs aquest súper (com molts d’aquesta
cadena) tenen un punt per AC. Després continuem fent via cap a Lourdes.
Prop
del migdia entrem al càmping Sarsan (43º06’15
N 0º01’62 O), un càmping petit amb piscina climatitzada
i àmplies parcel·les.
Preparem
els estris d'acampada, trèiem taules i cadires i marxem a fer una capbussada a
la piscina que tenim al costat de la parcel·la. Els nens s'ho passen bé entrant
i sortint, nadant i saltant, jo assegut en una tombona sota un para-sol devoro
pàgines d' "El oro de Esparta" mentre els vigilo.
Després
de dinar una estona de jocs i més lectura. Les possibilitats d'anar fins al
centre de la ciutat amb transport públic no ens convencen per horari i ho
deixarem per demà.
Més
piscina i més lectura. Pintura i jocs fins a l'hora de sopar. Una AC belga s'ha
instal·lat a la parcel·la del costat.
Després
de sopar dutxada general i més lectura abans d'anar a dormir.
Dissabte, 3 d'agost de 2013
Lourdes – Tarbes – Cauterets (Alts
Pirineus, Migdia Pirineus) 98
Km
Nit
tranquil·la. Després d'esmorzar comencem a preparar l'AC, mentre fem bugada. Després d'estendre la roba per tots els racons possibles de
l'AC, marxem cap al centre de Lourdes, on trobem lloc per aparcar junt a un bon
grapat més d'AC's molt a prop de l'estació de trens. Fa sol i força calor.
Sortim
a visitar aquesta població convertida des del 1856 en centre de peregrinació
cristià arrel de l'avistament per part de la petita Bernadeta de la Verge en
diferents ocasions. Avui Lourdes és una ciutat abocada al turisme religiós,
massificada d'hotels (després de París és la ciutat amb més oferta de llits de
tot França), restaurants i botigues de “souvenirs”.
Després
de passar per l'OT i recollir una mica d'informació, ens dirigim caminant cap a
la basílica, alçada al costat de la cova on va obrar-se el miracle. Aviso als
nens que en llocs com aquest és fàcil que els amics de les coses dels altres
facin acte de presència i que vigilen de no deixar les càmeres sense control i
les duguin penjades al davant. És més un consell aprofitant el moment i el lloc
que no pas un sentiment d'inseguretat real.
Passejant pels carrers que envolten la basílica de la Mare de Déu de Lourdes, ens fem a l'idea de la gran afluència de visitants que deuen passar per aquesta ciutat a tenor de la gran quantitat de botigues de “souvenirs” de tota mena que hi trobem. Ampolles per guardar-hi aigua beneïda, imatges de la Verge, postals, samarretes, rosaris, estàtues de sants, tovallons, estovalles, tot amb imatges religioses, tot a punt per a reclamar l'atenció dels visitants.
 |
| Basílica de Lourdes |
Passejant pels carrers que envolten la basílica de la Mare de Déu de Lourdes, ens fem a l'idea de la gran afluència de visitants que deuen passar per aquesta ciutat a tenor de la gran quantitat de botigues de “souvenirs” de tota mena que hi trobem. Ampolles per guardar-hi aigua beneïda, imatges de la Verge, postals, samarretes, rosaris, estàtues de sants, tovallons, estovalles, tot amb imatges religioses, tot a punt per a reclamar l'atenció dels visitants.
Darrera
una avinguda amb plataners veiem les primeres imatges de la basílica. Em direu,
irrespectuós, però la primera imatge que m'ha vingut al cap ha estat veure el
castell de la Belladorment. Aquells alts campanars coronats en punxa m'han
recordat molt al castell rosa d'Eurodisney.
A
la riba esquerra del riu Gave de Pau, s'alcen els diferents edificis religiosos
del complex. Nosaltres comencem la visita de les diferents esglésies començant
per la erigida al que diríem pis de més amunt. Després baixem fins a la plana
per la passarel·la circular i ens acostem a la cova on hi va haver les 18
aparicions de la Verge a Bernadeta. Hi ha creients agafant aigua miraculosa a
la font, d'altres fan cua per accedir dins de la cova i uns altres seuen
pregant davant la cova. Un jove capellà estirat de bocaterrosa prega també a la
Verge.
En
aquesta cova, l'any 1856, Bernadeta Soubirois (Lourdes, 07-01-1844 - Nevers,
16-04-1879) va tenir la primera de les 18 aparicions de la Verge. Anys més tard
(1925), va ser beatificada per Pius XI.
Bernadeta,
narrava així, en el seu primer interrogatori, la primera aparició mariana,
"A
l'obertura d'una roca, anomenada cova de Massé-Vieille, vaig veure a una jove.
Em vaig creure enganyada i em vaig refregar els ulls; però alçant-los, vaig
tornar a veure la jove, que em somreia i em feia senyals per a que m'hi acostés.
La dona vestia túnica blanca amb un vel que li cobria el cap i li arribava fins
als peus, sobre cadascun dels quals hi tenia una rosa groga, del mateix color
que el seu rosari. La roba que li cenyia la túnica era blava (...).
Vaig tenir por. Després vaig veure que la dona em seguia somrient. Em vaig
ficar la mà a la butxaca per agafar el rosari que sempre porto amb mi i em va
caure al terra. Em tremolava la mà. Vaig agenollar-me. Vaig veure que la jove
es senyava ... vaig fer el senyal de la creu i vaig resà amb la jove. "
De
tornada, passem per l'església ubicada a la planta baixa. On uns impressionants
murals fets de mosaics de peces de no més d'un centímetre quadrat ens deixen
amb la boca oberta. Són excel·lents.
 |
| Mosaics de l'església de la planta baixa |
És
aquest el més famós miracle ocorregut a França, però de Lourdes encara se
n'explica un altre, de molt més antic però també un miracle relacionat amb el
cristianisme.
L'anomenen la llegenda de Carlemany. Aquesta llegenda es situa a la tornada de l'emperador de la derrota de Roncesvalles, quan va assetjar la població de Lourdes, ocupada en aquells anys per musulmans a les ordres de Mirat. Narra la llegenda que durant el setge, es va veure volar una enorme àguila que duia una truita de riu al seu bec que va deixar caure damunt de la fortalesa assetjada. Mirat la va recollir i la va regalar a Carlemany, assegurant-li que tenia queviures de sobres. Carlemany s'ho va creure i va enviar el seu bisbe Turpin a entrevistar-se amb el cap de la fortalesa. El resultat final fou la conversió al cristianisme de Mirat.
L'anomenen la llegenda de Carlemany. Aquesta llegenda es situa a la tornada de l'emperador de la derrota de Roncesvalles, quan va assetjar la població de Lourdes, ocupada en aquells anys per musulmans a les ordres de Mirat. Narra la llegenda que durant el setge, es va veure volar una enorme àguila que duia una truita de riu al seu bec que va deixar caure damunt de la fortalesa assetjada. Mirat la va recollir i la va regalar a Carlemany, assegurant-li que tenia queviures de sobres. Carlemany s'ho va creure i va enviar el seu bisbe Turpin a entrevistar-se amb el cap de la fortalesa. El resultat final fou la conversió al cristianisme de Mirat.
És
hora de dinar. De fet ja fem tard. Els nens tenen gana i decidim fer un mos en
una pizzeria propera. Després tornem xino-xano.
Al
pàrquing on tenim l'AC, hi segueixen havent més d'una desena d'AC's aparcades.
El més gran, que s'ha avançat una desena de metres s'apropa a la porta i diu en veu
alta,
- Papa, t'has deixat la porta oberta!.
Reacciono
ràpidament. Estic segur de no haver-me-la deixat oberta. I dic als nens que
vinguin cap on som nosaltres. Entro el primer i constato que han entrat a robar
a l'AC mentre no hi érem.
Han
remogut tota la roba, han obert totes les caixes i a primera vista ens han
robat una tableta i el GPS. Si habitualment la nostra AC acostuma a no estar
massa ordenada ara és un autèntic caos. La roba s'amuntega pel corredor, hi ha
caixes obertes per tot arreu. Parlo amb una parella francesa que són a punt de
marxar. Em diuen no haver vist ni sentit res i s’ofereixen per trucar a la
policia nacional.
Un
seguit més d'AC's han vist forçades les seves portes, com diuen en castellà "consuelo
de muchos, consuelo de tontos".
Seguint
les instruccions de la policia, m'acosto a peu fins a la comissaria. Els nens
s'han espantat i el mitjà plora desconsolat.
El
poli que em rep, no parla gens d'espanyol, intento explicar-me el millor que puc
en francès i aconsegueixo que m'entengui. Em diu que ara estan fent una altra
denúncia a un altre autocaravanista robat i que seria millor si jo m'acosto amb
l'AC fins a la comissaria. De tornada, els ànims s'han calmat, sense tocar res
prenem l'AC i ens acostem fins a la caserna.
Hem
d'estacionar en doble fila, en un carrer no massa ample (nucli antic de Lourdes). Torno a l'interior de
la comissaria. Després, del que a mi em sembla una llarga espera, em fan entrar
en un petit habitacle. Allà una jove policia em pren
declaració en francès. Una inspectora que xampurreja l'espanyol, gràcies a unes
amistats que té a Sant Sebastià, segons ens
explica, l’ajuda amb la meva declaració.
A
fora un policia, de paisà i sense identificar, amb shorts i una bona panxa
insisteix a a la meva companya que ens han entrat per la finestra del sostre. Finalment, i
un cop s'ha identificat com a policia, ella em fa venir a buscar per tal de
que li ensenyi a aquest bon home i potser no tant bon policia que la porta està
forçada i que el punt d'accés a l'AC ha estat la porta i no pas la teulada.
Convençut marxa cap a dins de la comissaria. Ni empremtes ni res de res. Encara gràcies a que hem pogut fer la denuncia. Veurem si serveix almenys per no costejar el cost d’arreglar el pany de la porta, que no es pot tancar des de fora, però si des de dins.
Marxem, encara amb la indignació i el neguit de veure violada la nostra intimitat. El gran diu que ens ha passat per que som uns heretges i no creiem amb la verge ni aquestes coses... i... potser sí que té raó...
El carrer de sortida és de baixada i ple de revolts tancats per salvar el turó on estàvem instal·lats. En un d'aquests revols he de maniobrar diferents cops per salvar el gir, davant de l'atònita mirada del vianants i clients de bars que asseguts a les terrasses ens observem encuriosits. En algun moment hem pensat que hauriem de fer aixecar a tota la gent que està a les terrasses prenen un refrigeri.
-Espagnoles !! , exclama un paio assegut en una d'aquestes terrasses mentre pren una cervesa.
El robatori ens ha mig destrempat i fem uns quants quilòmetres sense saber massa on anem, finalment ens acostem fins a Tarbes, on volen acostar-nos a comprar unes bambes en un Decatlhon. Ens costa força trobar la direcció correcta (no tenim el tom tom). Finalment trobem la direcció correcta i estacionats al pàrquing ens entra la temença de tornar a deixar l’AC sola mentre comprem. Un cop fetes les compres marxem altre cop en direcció sud, deixem Lourdes enrere per acostar-nos a la Vall de Gaves, on ens aturem a sopar en una àrea de l’autovia que disposa de taules de pic-nic.
Ens truquen des de l'asseguradora que no tenen a ningú que ens pugui arreglar el pany fins dilluns, que si volem podem deixar l'autocaravana en un lloc segur i tancat i anar a un hotel fins a dilluns (ha costat fer-los entendre que som 7 i que hi ha 5 nens). En parlem entre nosaltres i pensem que no és la nostra manera de viatjar, i com que la porta es pot tancar des de dins, decidim seguir els nostres plans, i que ja arreglarem el pany quan arribem a casa.
Durant el sopar, el tema del robatori és el més recorrent, però l’arribada d’altra gent a sopar i un grup de joves que viatgen en un camionet adaptat, d’altes rodes i pintat amb colors de camuflatge ens donen un respir. Quan el cel comença a enfosquir, marxem direcció Cauterets, la població que avui ens espera per a passar-hi la nit.
Durant el trajecte, travessem diferents pobles, la majoria amb uns càmpings que des de fora semblen esplèndids. Parcel·les grans, amb ombra, de gespa, però sobretot i el que més crida l’atenció als nens són els recargolats i alts tobogans que espeteguen a les aigües de les piscines. Càmping rere càmping semblen competir en qui té millor tobogan. Nosaltres no som massa de càmping, de fet els evitem sempre que podem, però no puc deixar de reconèixer que aquests tobogans m’han cridat l’atenció i no m’hauria fet res fer-hi unes quantes baixades, ... i crec que als meus fills tampoc!
En poca estona trenquem a la dreta direcció Cauterets, la carretera s’estreny i els revolts es succeeixen un darrera l’altre gairebé sobreposant-se un damunt de l’anterior. Un tram de carretera provisional amb grava i pendent ens fan una mica la guitza, però de sobte apareixen les primeres llums que il·luminen la negror de la nit. Hem arribat a Cauterets. L’àrea està plena. No hi cabem i per això optem per acostar-nos al pàrquing que hi ha una mica més a munt, a l’altre costat de la pista de gel. Una mica en pendent trobem lloc per passar la nit (43º05’90 N 0º02’50 O), ens acompanyen un parell o tres d’AC’s.
El nen mitjà no ha assimilat massa bé el fet del robatori i està neguitós i ploraner. Aquesta nit dormirà amb la seva mare i jo al seu llit. A mi, també em costa adormir-me, a la calor que fa dins l’AC s’acumulen pensaments sobre el que avui hem viscut. Em venent records també de quan uns lladregots van entrar al nostre pis de Manresa, ara ja fa una bona pila d’anys. Anímicament et veus alterat al veure violada la teva intimitat de manera tant evident. Amb la persiana de la llitera de damunt apujada i la finestra una mica oberta deixo que la frescor de la nit em reconforti. La pàl·lida i groguenca llum dels fanals i de les cases de la muntanya m’acompanyen just abans de retrobar-me amb Morfeu.
Marxem, encara amb la indignació i el neguit de veure violada la nostra intimitat. El gran diu que ens ha passat per que som uns heretges i no creiem amb la verge ni aquestes coses... i... potser sí que té raó...
El carrer de sortida és de baixada i ple de revolts tancats per salvar el turó on estàvem instal·lats. En un d'aquests revols he de maniobrar diferents cops per salvar el gir, davant de l'atònita mirada del vianants i clients de bars que asseguts a les terrasses ens observem encuriosits. En algun moment hem pensat que hauriem de fer aixecar a tota la gent que està a les terrasses prenen un refrigeri.
-Espagnoles !! , exclama un paio assegut en una d'aquestes terrasses mentre pren una cervesa.
El robatori ens ha mig destrempat i fem uns quants quilòmetres sense saber massa on anem, finalment ens acostem fins a Tarbes, on volen acostar-nos a comprar unes bambes en un Decatlhon. Ens costa força trobar la direcció correcta (no tenim el tom tom). Finalment trobem la direcció correcta i estacionats al pàrquing ens entra la temença de tornar a deixar l’AC sola mentre comprem. Un cop fetes les compres marxem altre cop en direcció sud, deixem Lourdes enrere per acostar-nos a la Vall de Gaves, on ens aturem a sopar en una àrea de l’autovia que disposa de taules de pic-nic.
Ens truquen des de l'asseguradora que no tenen a ningú que ens pugui arreglar el pany fins dilluns, que si volem podem deixar l'autocaravana en un lloc segur i tancat i anar a un hotel fins a dilluns (ha costat fer-los entendre que som 7 i que hi ha 5 nens). En parlem entre nosaltres i pensem que no és la nostra manera de viatjar, i com que la porta es pot tancar des de dins, decidim seguir els nostres plans, i que ja arreglarem el pany quan arribem a casa.
Durant el sopar, el tema del robatori és el més recorrent, però l’arribada d’altra gent a sopar i un grup de joves que viatgen en un camionet adaptat, d’altes rodes i pintat amb colors de camuflatge ens donen un respir. Quan el cel comença a enfosquir, marxem direcció Cauterets, la població que avui ens espera per a passar-hi la nit.
Durant el trajecte, travessem diferents pobles, la majoria amb uns càmpings que des de fora semblen esplèndids. Parcel·les grans, amb ombra, de gespa, però sobretot i el que més crida l’atenció als nens són els recargolats i alts tobogans que espeteguen a les aigües de les piscines. Càmping rere càmping semblen competir en qui té millor tobogan. Nosaltres no som massa de càmping, de fet els evitem sempre que podem, però no puc deixar de reconèixer que aquests tobogans m’han cridat l’atenció i no m’hauria fet res fer-hi unes quantes baixades, ... i crec que als meus fills tampoc!
En poca estona trenquem a la dreta direcció Cauterets, la carretera s’estreny i els revolts es succeeixen un darrera l’altre gairebé sobreposant-se un damunt de l’anterior. Un tram de carretera provisional amb grava i pendent ens fan una mica la guitza, però de sobte apareixen les primeres llums que il·luminen la negror de la nit. Hem arribat a Cauterets. L’àrea està plena. No hi cabem i per això optem per acostar-nos al pàrquing que hi ha una mica més a munt, a l’altre costat de la pista de gel. Una mica en pendent trobem lloc per passar la nit (43º05’90 N 0º02’50 O), ens acompanyen un parell o tres d’AC’s.
El nen mitjà no ha assimilat massa bé el fet del robatori i està neguitós i ploraner. Aquesta nit dormirà amb la seva mare i jo al seu llit. A mi, també em costa adormir-me, a la calor que fa dins l’AC s’acumulen pensaments sobre el que avui hem viscut. Em venent records també de quan uns lladregots van entrar al nostre pis de Manresa, ara ja fa una bona pila d’anys. Anímicament et veus alterat al veure violada la teva intimitat de manera tant evident. Amb la persiana de la llitera de damunt apujada i la finestra una mica oberta deixo que la frescor de la nit em reconforti. La pàl·lida i groguenca llum dels fanals i de les cases de la muntanya m’acompanyen just abans de retrobar-me amb Morfeu.
Diumenge, 4 d’agost de 2013
Cauterets
La nit ha estat plàcida, però ens despertem d’hora. Des de la meva privilegiada atalaia d’avui dins l’AC, veig moviments característics a la zona de l’àrea que indiquen una imminent sortida d’una AC.
Cauterets
La nit ha estat plàcida, però ens despertem d’hora. Des de la meva privilegiada atalaia d’avui dins l’AC, veig moviments característics a la zona de l’àrea que indiquen una imminent sortida d’una AC.
Avui
tenim previst passar tot el dia a Cauterets i estar dins l’àrea i endollats al corrent ens ajudarà a mantenir les bateries carregades.
 |
| Àrea de Cauterets |
Mica
en mica, la resta es va traient la son de les orelles i anem preparant l’esmorzar. Una parella alemanya ens dóna els bons dies, mentre un senyor d’entrada edat treu a passejar un petit Yorkshire Terrier amb un ridícul llaç rosa entre les orelles.
Després d’esmorzar i endreçar la roba que encara tenim estesa per tots els racons de l’AC, sortim a conèixer les rodalies de la població.
Cauterets està situat en una bonica vall, al costat del Parc Nacional dels Pirineus. És un centre d’excursions als pics (2.316 m), Monné (2.723 m), Cabaliros (2.333 m) i el mític Vignemale (3.298m). Amb poc més de 1.000 habitants, la població va històricament unida a les seves aigües termals. Fent-se molt famosa entre les celebritats durant el s.XIX. Chateaubriand, Victor Hugo o Napoleó III van ser alguns dels personatges que li van donar aquesta popularitat a l’anar a Cauterets a tractar-se amb aquestes aigües riques en sofre i silicat de sosa. Avui junt a amb l’activitat termal, ofereix la possibilitat de practicar esports extrems i a l’hivern esquí.
 |
| Estació de Cauterets |
Els carrers que ens acosten al centre, estan ocupats per edificis de dos o tres plantes, molts reconvertits en hotels amb finestres florides de vermell. Aquests carrers acaben desembocant a l’OT, a l’ajuntament i en un petit parc infantil. En una botiga podem veure “in situ” com l’artesà fabrica els famosos caramels ratllats de Cauterets, els Berlingots. Uns caramels que neixen al s. XIX, per ajudar als termalistes a treure’s el mal gust de boca que deixa l’aigua sulfurosa i que han persistit fins als nostres dies.
Després de jugar una estona al parc, ens acostem a visitar la Casa de les Abelles. Una espècie de museu sobre la mel i les abelles. L’entrada és gratuïta i si bé la sala d’exposició no és massa gran, és molt amena i didàctica. Un rusc amb tapa de metacrilat i connectat a l’exterior per un tub permet observar l’anar i venir d’aquestes incansables obreres, que tant important feina fan en la pol·linització. S’ha arribat a escriure, que sense elles la humanitat desapareixeria en pocs anys, amb un clar senyal de lloança cap a la seva aportació mediambiental. Ruscs de diferents mides i formes, eines i estris emprats en l’art de l’apicultura procedents de diferents països i cultures completen el recorregut. Comprem pa i ens en tornem a l’AC a dinar.
 |
| Tarda familiar al balneari |
Dilluns, 5 d’agost de 2013
Cauterets – Pont d’Espagne - Cauterets 17
Km
A
mitja nit, el nen més petit ha vingut a dormir al nostre llit. Diu que té por. Com que
no és una cosa habitual el deixem dormir amb nosaltres, potser ha tret la
temença del robatori o potser només ha tingut un malson. Ell s’ha adormit en un
moment, però a mi m’ha costat tornar a agafar el son.
Quan
el rellotge marca les 8 i pocs minuts, ja estem tots llevats. Ens vestim i
esmorzem. Amb poca estona ho tenim tot enllestit i pleguem veles en direcció el
Pont d’Espagne. La carretera de seguida s’enfila amb recargolades corbes que a
cada pas ens ofereixen espectacles naturals en forma de salts d’aigua.
 |
| Pont d'Espanya |
Li preguntem si s’hi pot fer nit i ens respon que no, però que ell no diu res, que són els guardes forestals del parc els que multen per dormir-hi. Ens diu que és com passar la nit en un hotel, ja que la multa costa 149 Euros. Un Hotel força de luxe, penso jo, per aquest preu.
Carregats
amb les motxilles, ens dirigim primer cap a Pont d’Espagne, un espai protegit
dins del PN dels Pirineus. Situat a 1500 metres d’altitud, era un antic punt de
pas de mercaderies entre França i Espanya. A mitat del s. XIX es converteix en
un lloc molt popular de l’alta societat, i ja des del s. XX en un punt de turisme de masses.
La
confluència de diferents rierols i rieres en aquest punt i la seva orografia
provoquen espectaculars i cabalosos salts d’aigua. Estrets canons per on baixa
l’aigua a gran velocitat ajuden a convertir el punt, en un punt natural de gran
bellesa. Després de fer les fotografies de rigor, ens enfilem cap al Llac de
Gaube, el veritable destí de l’excursió d’avui.
 |
| Llac de Gaube |
Mengem
uns quants palets de pipes i cacauets i ens acostem a l’aigua per tastar-ne la
fredor amb els nostres peus. L’aigua està glaçada, com no podia ser d’una altra
manera i després d’una estona en remull busquem una ombra per dinar els
entrepans que portem. El trobem a les primeres passes del camí de tornada amb
unes fantàstiques vistes sobre el salt d’aigua que escup les aigües del llac
cap a Pont d’Espagne.
 |
| Paisatge baixant del Llac de Gaube |
Arribem
a Pont d’Espagne, 1 hora més tard, paguem el tiquet del pàrquing als caixers
habilitats i marxem cap a Cauterets.
Ens
plantegem aturar-nos a l’àrea que hi ha més al nord, però la proximitat de la carretera i la zona de buidatge en elevació ens ho fan descartar. Decidim tornar doncs, a l’àrea on hem passat la nit.
Carreguem
i buidem. Ens aposentem i ens dutxem. Llegim, juguem i fem neteja a consciència
del terra. A prop de les 6, sortim a visitar La Casa del Parc, un espai amb
fotografies i audiovisuals sobre l’entorn natural del PN dels Pirineus i els
animals que hi habiten.
El menut segueix les passes de la nena gran i s’exclama de mal de panxa i s’adorm als meus
braços. Acabada la visita, anem tots a comprar quatre coses a un Carrefour que
ens ve de pas. Mentre jo marxo amb el petit en braços cap a l’AC, la resta es queden a comprar unes pizzes ja fetes al forn de llenya. Hi ha boira.
Ben visible a les parts més altes i que mica en mica va baixant. En poca
estona, la boira s’ha atansat fins a poca alçada.
Fem
el sopar i després una bona estona de partides a l’UNO. Quan el cel comença a
enfosquir i amb la boira fregant el sostre de l’AC ens en anem a dormir. (42º53’58 N 0º06’79 O).
Dimarts, 6 d’agost de 2013
Cauterets – Gavarnie (Alts Pirineus,
Migdia Pirineus) 47
Km
Em
llevo d’hora. Les boires del matí s’arremolinen encara com llençols blancs
contra els verds cims que ens envolten i m’acosto a comprar el pa i els
deliciosos “pain au xocolat” per esmorzar.
Després
de l’esmorzar, carreguem i buidem aigües i marxem cap a Gavarnia. Avui de dia,
veiem amb molta claredat les grans destrosses que l’aiguat va fer en aquesta
zona. Sota la força de l’aigua van desaparèixer trams sencers de la carretera,
ara la carretera circula per molts trams engravats i provisionals.
El
camí fins a Gavarnia, ens deixa belles postals de valls i muntanyes i el Pont
de Napoleó que deixem després de Luz-Saint Sauveur a la nostra dreta.
Arribem
a Gavarnia, molt petita població però molt ordenada. Ens rep un empleat del
pàrquing que ens indica que hem d’estacionar al pàrquing habilitat per a les
AC’s, després de pagar 5 euros pel dia. El pàrquing no té cap servei però
tampoc s’hi pot passar la nit. Per això s’ha habilitat un 2 ó 3 quilòmetres més
a munt un àrea per AC’s.
Amb
calma sortim per acostar-nos a l’OT, on ens informen de diferents excursions i
que demà dimecres i dijous hi ha una previsió molt alta de pluges.
Aquesta
predicció ens fa canviar els plans i avançar a avui mateix l’excursió al Circ
de Gavernia. Deixem la visita a les 4 cases del poble per a una altra ocasió i
tornem a l’AC a dinar una mica abans del normal.
L’excursió
al Circ, podem dir que consta de dues etapes. Una primera que t’acosta al
refugi, l’Hostellerie i una segona que et porta al cor del circ i que té molta
més dificultat, sobretot en el seu tram final.
.jpg) |
| Carrer de Gavarnia |
El primer tram ens descobreix el pràcticament únic carrer de Gavarnia,
després un tram pla que
transcorre al costat del riu, seguim per una fageda i ens endinsem a travessar
la vall, envoltats de boscos de pins i avets. A partir d’aquí el camí comença a enfilar-se amb més o menys força segons el tram fins a
arribar a l’Hostellerie. Un cavall
blanc (un dels molts que et permeten acostar-te fins aquí) s'esvera i no vol
continuar la marxa. Hi ha un moment de caos i de pànic, ja que el cavall
està molt
intranquil i no permet passar a la gent pel camí. Finalment mica en mica es va tranquil·litzant i amb certa dificultat
torna cap a Gavarnia.
Un cop a l’Hostellerie, la vista sobre el Circ és senzillament espectacular. Repenjats contra una paret de pedra, gaudim de l'espectacular imatge, mentre fem un glop d'aigua i reposem una mica. Mentre reposem un tot terreny del servei d'emergències de muntanya arriba a l'Hostellerie per evacuar una persona lisiada.
 |
| Circ de Gavarnia des d'on van arribar els dos petits |
Un cop a l’Hostellerie, la vista sobre el Circ és senzillament espectacular. Repenjats contra una paret de pedra, gaudim de l'espectacular imatge, mentre fem un glop d'aigua i reposem una mica. Mentre reposem un tot terreny del servei d'emergències de muntanya arriba a l'Hostellerie per evacuar una persona lisiada.
Continuem, cap el que hem batejat 2a fase. El camí aquí es fa més estret i pren uns
darrers metres per un pedregar que dificulta enormement l’ascensió. 2 passos endavant
equivalent a un pas enrere. Avancem a dures penes. Aquest cop és la nena qui abans arriba i
ens espera una bona estona. Mica en mica tots anem arribant al peu de la
majestuosa cascada del Circ. L’aigua cau a plom des de centenars de metres, en algun
punt xoca contra les roques i s’esmicola en petitíssimes gotes que de tant en tant i segons bufa el vent
ens remullen.
 |
| Cascada del Circ de Gavarnia |
Cansats per la darrera ascensió ens asseiem una bona
estona al costat del altíssim salt d'aigua. Refem forces menjant unes barretes de
cacauets i amb unes bones glopades d'aigua.
Refets, decidim acostar-nos a una petita congesta de neu.
Hi arribem després de travessar el rierol d'aigua glaçada que formen els
diferents salts que hi ha al circ i després de veure les curioses formes que el gel ha pres amb el
pas de l'estiu, tornem direcció a l'Hostellerie. Unes ovelles pintades de color blau, mengen absortes del nostre pas pel seu costat.
De sobte, i quan la vista de l'Hostellerie és ja evident, de
darrera unes roques apareixen sorpressivament, els petits amb la mare.
Sorpresos encara pel molt que han caminat els bessons,
ens expliquen que quan han arribat a l'Hostellerie, i la petitona ha
exclamat:
— Continuem fins el salt
! — Anem
a trobar els germans i al papa!
Han sigut molt valents, doncs hi havia força gent pujant en burros i cavalls i ells han sigut dels més petits a pujar tot el camí a peu. El camí de tornada el fem molt a poc a poc, en família i explicant-nos les
vivències viscudes en el camí d'anada.
La més sonada, la que ens expliquen, sobre els menuts, quan el nen recollint maduixes s'ha ortigat i al dir-li que li aniria
bé posar-s’hi saliva, la nena s'ha
ofert a donar-n’hi de la seva.
Un cop a Gavarnia, els bessons encara ens demanen
quedar-se una estona a jugar en un parc. La resta continuem cap a l'AC. Quan hi
arribem ens informen que no podem passar la nit al pàrquing, sinó que ens hem d'acostar a
l'àrea que hi ha un parell
de quilòmetres més amunt.
Aprofito per rentar els plats del dinar, que amb les
presses s'han quedat pendents.
Quan arriben la resta, sortim cap a l'àrea, on hi arribem en
pocs minuts. L'àrea consta de 3 aparcaments diferents, un a la dreta de
la carretera, al costat d'un rierol i l'únic amb serveis, i els altres 2, més petits a l'esquerra
de la carretera. Nosaltres ens decidim pel que hi ha al costat del rierol.
Cauen gotes. Poso les potes i ens posem a preparar el sopar.
Mentre sentim l'incessant i harmònic so de les gotes
d'aigua al colpejar contra el sostre de l'AC anem sopant, cansats de la
caminada de la tarda i orgullosos de tot el que hem fet i hem vist. Un cotxe
s'aproxima al lloc on estem i d'ell baixa un vigilant vestit amb un pitrall
fluorescent. Ens indica que s'esperen fortes pluges i que és perillós que ens quedem al costat
del rierol, que si us plau fem el favor de buscar un altre lloc. Amb la taula parada i els nens aguantant gots i plats, busco lloc en una de les altres dues opcions. Ens separem no més d'uns centenars de metres. En la primera l'únic espai que hi ha ens
deixa tant tombats que decidim partir, en el segon trobem lloc només entrar. Aparquem i
acabem de sopar (42º44’30
N 0º01’16 O).
Nit de llamps i trons. Pluja i sobretot molt vent.
Dimecres, 7 d'agost de 2013
Gavarnia - Col de Tentes - Col-du-Tourmalet - Bagnères-de-Bigorre (Alts Pirineus, Migdia Pirineus) 91 Km
Després d'una nit molt moguda per la tempesta i quan el
rellotge encara no marca les 8 del matí, ens visita el cobrador de l'àrea, ens demana si hi
passarem el dia o baixarem al poble. Al dir-li que no, que volem acostar-nos al Col de Tentes i després marxar, ens dóna la seva aprovació i no ens fa pagar la jornada.
Després d'esmorzar partim cap al Col de Tentes, punt final de
la carretera al costat de la que hem dormit. La pluja de la nit ha generat una
boira matinera, que amb les primeres calors del dia intuïm que dissiparan.
Vaques al mig de la carretera ens acompanyen una bona
estona durant l'ascensió. La carretera, en bon estat, s'enfila recargolada entre
prats fins arribar al Coll, a 2.174 metres d'altitud.
Les vistes mentre anem pujant són excepcionals, de
sobte la copilot crida.
 |
| Marmota pel camí |
— Marmota !. Una Marmota
! Allà a sota, en aquella pedra gran !
Efectivament, al marge esquerra i entre unes roques alça el cap una marmota
que ens mira expectant des de la distància.
Unes fotografies després reprenem l'ascens fins al coll. Al coll ja hi
ha un parell d'AC's i alguns cotxes estacionats.
Estacionem en l’ampli espai condicionat a dalt del coll i sortim a
caminar. Fa fresca i vent, tot i que al cel llueix el sol.
 |
| Pàrquing al Col de Tentes |
Aquesta pujada al Col de Tentes, havia de ser originàriament el punt de
partida al Refugi de Serradets, pas previ a l’ascensió a la mítica Bretxa de
Roland, però la neu que aquest any
penalitza el camí ens en ha fet desistir de l’excursió, a l'OT ens van dir que havíem d'anar equipats.
Primer una petita ascensió fins arribar a una taula d’orientació on se’ns descriuen tots els
pics dels que se'n té visió. La visió de 360º és espectacular. El Pic de Serradets, la Bretxa de Roland,
el Marboré, ... s’alcen en una o altre
direcció. Mentre la majoria de la família
retornen cap a l’AC, amb el nano gran continuem camí fins al proper pic rodó.
Mentre hi anem, intuïm que des de dalt hem
de poder gaudir d’una espectacular vista del Circ de Gavarnia.
 |
| La Bretxa de Roland des de la taula d'orientació |
Una àliga ens planeja a poca distància i ens acompanya
amb els seu vol circular mentre anem pujant. El darrer tram ofereix alguna
dificultat, però des de dalt la visió del Circ de Gavarnia és sensacional. Asseguts contemplem el magnífic paratge que
discorre sota els nostres peus i contemplem com enormes núvols, que amenacen
pluja, sorgeixen darrera dels cims com si volguessin empetitir sense
aconseguir-ho les majestuoses muntanyes que tenim davant.
Després d’una estona contemplativa decidim tornar cap a l’AC.
 |
| Vista espectacular del Circ de Gavarnia |
Quan arribem ja estan preparant el dinar. Mentre dinem cauen quatre gotes, però sembla que el cel ens
deixarà acostar-nos al llac de
Les Espécieres que tenim a tir
de pedra des del pàrquing.
Al llac, finalment, només hi anem els tres grans, els altres amb l’excusa de que fa fred
es tiren enrere.
 |
| Llac de Les Espécieres |
Poc abans d’arribar, aprofito un petit espai per aturar l’AC i acostar-nos amb la meva companya a gaudir del Pont
de Napoleó i les vistes que es
veuen sota d’ell.
68 metres de llargada per damunt del Gave, 63 metres d’alçada i un arc de 42
metres de diàmetre, així se’ns presenta aquesta
construcció encomanada per Napoleó III el 1859 i acabada
el 1863.
 |
| Pont de Napoleó |
En record de l’emperador, la comissió sindical de la Vall de Barèges van erigir al
costat del pont una columna de 12 metres d’alçada amb una àliga (símbol de l’emperador) al cim. La columna porta la següent inscripció: « A leurs Majestés impériales Napoléon III et l'Impératrice Eugénie, les habitants de LUZ St SAUVEUR reconnaissants ».
Continuem camí cap el Coll del Tourmalet. Sortint de Luz-Saint-Saveur,
població que ja al passar camí de Gavarnia hi vam
veure importants destrosses pels aiguats, un rètol ens informa que la carretera que hem d’agafar per travessar el
Tourmalet està tallada durant unes
hores concretes per treballs de reconstrucció. Un cop a la població de Barèges ens aturem i a
partir d’aquí la carretera ja està tallada fins a les 2/4
de 6. Són poc més de les 5 i ens
esperem aquests 30 minuts a que reobrin la carretera. Les màquines movent pedres i
terra a la llera del riu són una autèntica atracció per a curiosos i veïns.
 |
| Destrosses dels aiguats |
Passada la mitja hora, la carretera queda reoberta i a
partir d’aquí centenars de metres
que ens permeten veure imatges catastròfiques. Cases i naus ensorrades, arbres arrencades, càmpings assolats encara
amb caravanes bolcades i fins i tot una AC destrossada, ponts que ja no hi són, ... Sembla que
circulem veritablement per una zona de guerra.
La carretera comença a enfilar-se, rètols a la vora ens indiquen l’entrada a trams de
percentatges de pendent impossibles, però això és el Tourmalet, un mític port de muntanya, conegut arreu gràcies al Tour de França.
De sobte i un cop passada l’estació d’esquí de Súperbarèges, la boira s’apodera de tot el que ens envolta. No veiem més enllà de 5 ó 10 metres. La conducció es fa perillosa, la
carretera va apareixent davant nostra com per art de màgia i desapareixent
darrera. Hi ha moments que semblem surar, tot al nostre voltant és blanc. Sense espais
on aturar-se hem de continuar. No hi ha volta enrere.
 |
| Coll del Tourmalet no es veu tres dalt d'un burro |
 |
| Cartell del Coll |
El camí de tornada és encara pitjor, la boira és en algun tram molt més espessa i a més plou de valent. Quan
arribem a La Mongie, estic a punt de desistir. Perdo la carretera de vista
diferents cops i quan en mig d’unes cases observo una clariana surto de la carretera per
parar. Un cotxe m’avança i molt a poc a poc va fent camí, crec que seguir-lo és una bona opció i m’enganxo just per
veure-li l’estela dels dos pilots
vermells de darrera. Seguir aquest cotxe
ens millora la sensació de seguretat, intuïm molt abans per on discorre la carretera, tot i així fem
els 7 quilòmetres de baixada en més d’un quart d’hora.
Quan queden un parell de quilòmetres per arribar a
St. Marie de Campan, la boira es va esvaint però s’intensifica en gran manera la pluja. Plou de valent. Ens
dirigim a Bagnères-de-Bigorre, a l’Intermarché a comprar pa i quatre
coses més. Hi arribem passades
les 7 i tanquen a 2/4 de 8. Ens afanyem. Comprem el més just i quan ja fem
cua a la caixa, pels altaveus avisen que el super tanca i que els clients vagin passant.
Per passar la nit, decidim acostar-nos a l’àrea de Bagnères (43º04’40 N 0º09’13 E), més que res per conèixer-la. En arribar veiem estacionada entre les que hi ha
una altra AC, que com la nostra és vermella i el mateix model però lleugerament més petita que la nostra però suficient per
encuriosir als nens.
Plovisqueja.
Nit tranquil·la.
Dijous, 8 d'agost de 2013
Bagnères-de-Bigorre – Campan – Marciac (Gers, Migdia Pirineus) 82 Km
El matí es lleva tapat. Buido el químic i decidim
acostar-nos a l'Intermarche a fer bugada, mentre aquesta es fa aprofitem per
esmorzar. Reprenem camí cap a Campan. Una petita població a l’aiguabarreig dels rius
Adour i l’Adour du Tourmalet i al
peu de tant mítica muntanya.
Campan, ens rep de festa, la festa dels Mounaques, uns
ninots de drap que guarneixen, carrers, portes, finestres i balcons.
Estacionem a l’àrea per AC’s de que disposa la població. De tant en tant pluvisqueja, però sortim igualment a
passejar per aquest poble conegut també pel seu bell marbre, emprat per exemple al Gran Trianó de Versalles.
 |
| Mounaques |
 |
| Mounaques |
Aquesta tradició ha arrelat amb força els darrers anys i són ara molts dels habitants del municipi que de juny a setembre exhibeixen aquests ninots a casa seva. De procedència no massa clara, la tradició dels Mounaques sembla que arrenca de l’escàndol que suposaven els casament fora de la norma, com que un vidu, per exemple, es tornés a casar. Aquesta fet, considerat burlesc va esdevenir, amb els anys en aquesta actual tradició.
 |
| Església de Sant Joan Baptista |
La visita ens transporta a l’església de Sant Joan
Baptista (s.XVI), on hi ha representat un casament fet amb Mounaques. A l’interior un retaule d’estil barroc de l’escola dels germans
Ferrère d’Aste. A fora, als
jardins, una escultura una mica fantasmagòrica anomenada “La dona amb caputxa” ens deixa una mica inquiets, té un no sé que, que no et deixa
indiferent.
Un mercat de productes locals, s’ubica a La Halle, una
construcció d’arcades de pedra
situada al costat de la carretera, on hi podem trobar des de mel, a verdures i
fruites passant per coques, pastissos i patés de tota mena.
 |
| La Halle |
Després de l’estona d’esbarjo i amb Els Pets sonant pels
altaveus de l’AC, marxem camí de Marciac.
Només arribar a Marciac, intuïm que en passa alguna de
grossa. Hi ha força gent als carrers, més de la que pot ser habitual en una
petita població com aquesta. Busquem lloc per aparcar i descobrim que s’està
celebrant el 35è Festival Internacional de Jazz.
 |
| Porxada de Marciac |
 |
| Carrer de Marciac. |
Visitem la catedral, a dins una exposició d'una
aquarel·lista local morta al 1967, amb unes pintures excepcionals de flors que
semblen prendre vida.
Tornem cap a l'AC (43º31’59
N 0º09’86 E). Mentre hi anem escoltem diferents grups de
música tocar en diferents espais. Aprofitem la resta de la tarda, per llegir i
jugar. Sopem a l'exterior i tornem cap a la plaça porxada a fer un gelat. La
plaça ens rep ara sense música, però amb molta gent asseguda a les terrasses i
amb les parades encara obertes. Salvant les diferències, coincidim que aquest ambient ens transporta lleugerament a Marràqueix i a la seva
bulliciosa plaça Djemà-el-Fna, que al capvespre s’omple de color i olor.
Divendres, 9 d'agost de 2013
Marciac – Auch (Gers, Migdia Pirineus) 55 Km
El matí ens rep amb el cel net i blau. Després d’esmorzar
marxem direcció Auch, ho fem per carreteres secundàries, ja que ahir passejant
vam veure en una postal una torre d’aigua pintada i ens ve de gust acostar-nos
a veure-la.
Abans però d’abandonar definitivament Marciac, ens
acosten amb l’AC a fer un petit tomb fins el llac, on hi ha també el càmping i
nombrosos espais habilitats, en aquest cas, pels visitants del festival.
 |
| Torre de l'aigua |
Continuem camí i deixem enrere la població de
L’Isle-de-Noé, Bassoves amb el magnífic castell de St. Fris, després Barran on
des de les finestres de l’AC veiem la torta cúpula de la seva església i més
tard Montesquieu.
Entrem a Auch i ens acostem a l’àrea per les AC’s que es
troba a l’entrada del càmping, a l’Ile-St-Martin. Mentre omplo i buido
dipòsits, la meva companya s’acosta a mirar preus d’aquest càmping municipal.
Per 21 Euros, podrem connectar a l’electricitat i passar
la nit tots 7 i a més ens han donat unes entrades per anar a la piscina
municipal que hi ha al costat.
Després de dinar sortim a visitar la població. Des de
davant mateix del càmping surt un passeig enjardinat i paral·lel al riu Gers i
que ens acosta al casc antic al que accedim per les anomenades Escales
Monumentals, que van acabar de ser reformades l’any 2010.
 |
| Estàtua d'Artagnan |
Un grapat d’esgraons després ens trobem davant d’una estàtua de bronze erigida a Charles de Batz-Castelmore, més conegut com a d’Artagnan, el mosqueter gascó del que Alexandre Dumas en va immortalitzar i (diuen els entesos) novel·lar la seva vida, en les seves novel·les “Els tres mosqueters”, “Vint anys després” i “El bescompte de Bragelonne”, som al cor de Gascunya. Uns esgraons després arribem al replà que ens acosta fins a la catedral gòtica i la Torre d’Armagnac. Una al costat de l’altra, semblen lluitar en elegància.
Accedim a l’interior de la Catedral de Santa Maria, per
una porta lateral. Construïda als s. XV-XVII, destaquen els seus bells vitralls
i l’espectacular cor amb més de 1.500 personatges esculpits en fusta. Dins, el
so que surt de l’orgue i l’olor a cera cremada, ens acompanya en la visita.
En sortir, notem clarament la forta calor i el contrast
de la temperatura. El sol brilla sense descans i nosaltres decidim continuar
passejant pels carrers d’aquesta població, ja habitada en l’època romana.
 |
| Vista d'Auch, amb la Catedral de Santa Maria al fons. |
Dutxes i sopar abans de posar-nos al llit (43º38’12 N 0º35’28 E).
Dissabte, 10 d'agost de 2013
Auch
Tot i l’aparença de tempesta que es presagiava ahir al
capvespre, nit tranquil·la i sense pluja. Després d’esmorzar i encarregar
quatre feines als nens, fem la reserva per quedar-nos una
nit més. El recepcionista s’adona que ahir ens va cobrar 1 Euro de més i ens el
descompta del que paguem avui. Sortim del càmping i marxem cap al centre per un
altre camí sense vorejar el que és un dels afluents del Garona.
La visita al
mercat ens decep enormement, les parades es poden comptar amb els dits de les
mans i cap ens crida l’atenció. Diferent és una botiga de joguines que
disposada en 3 plantes d’una vella casa ofereix una gama descomunal d’articles.
Visitem el mercat cobert, que cada dia posa a la venda les fruites i verdures
de la contrada, mentre a fora, davant un pub irlandès un grup de gent balla i
toca música tradicional celta.
.JPG) |
| Font molt original a Auch |
De tornada ens aturem a un Aldi a comprar quatre coses abans
d’adreçar-nos cap al càmping.
Una petita bugada de roba a mà i un boníssim dinar, abans
de fer sessió de piscina, aprofitant les entrades que ahir ens van donar junt
amb l’entrada al càmping.
.JPG) |
| Piscina pels petits |
El complex, consta d’una piscina coberta, tot i que a l’estiu obren unes immenses portes corredores d’un dels laterals, d’una piscina de competició i d’una altra pels més menuts, amb un petit vaixell al centre amb el que jugar. A la piscina de competició, hi ha un parell de carrils reservats pels nedadors i una zona on llençar-se des d’un tobogan inflable. Els socorristes de les diferents zones, es van canviant per veure els nostres menuts com es capbussen i es tiren pel tobogan. Ja ho sabiem, però ens sorprèn sempre el poc que saben nadar els francesos, nens molt grans d'uns 9-10 anys amb flotadors i altres estris... i els nostres amb 5 anys... que semblen sirenes...
 |
| Tarda familiar a la pisicna. Els nanos s'ho van passar pipa! |
La resta de la tarda de pànxing, lectura i jocs.
Sopar, més lectura i a dormir, avui però tots canviem de
llit.
Diumenge, 11 d'agost de 2013
Auch – Larressingle –
Condom – Pamiers – Mirepoix (Arieja, Migdia Pirineus) 261 Km
Sortim del pàrquing, sense presses i aprofitem la zona de
buidatge, per carregar i buidar aigües.
Prenem camí a Larressingle, un petit poble del que es diu
que és la ciutat fortificada més petita de França.
Les carreteres secundàries que ens hi condueixen,
travessen principalment zones rurals i forestals. Música d’en Serrat. Camps
grocs de gira-sols, ara ja plenament florits, vinyes i bodegues on s’elabora el
preciat “Armagnac”. Aquest és un aiguardent de vi elaborat només a la Gascunya.
És el més antic dels licors coneguts, ja que hi ha mencions de la seva
existència des de l’any 1400, però no és fins al s. XIX quan aconsegueix ser
considerat com un producte de qualitat. Amb una quantitat d’alcohol igual o
superior al 40%, és el resultat d’una destil.lació de vi blanc sec
obtingut a partir de quatres varietats de raïm.
Travessem Condom i després d’una desena de quilòmetres
arribem a Larressingle. Poc espai per aparcar i accessos relativament estrets,
però ens fem un espai sota un ombrívol arbre al pàrquing de terra.
Càmeres en mà, sortim a visitar aquesta emmurallada població, antiga residencia dels bisbes de Condom, classificada dins del registre de ”les plus beaux villages de France”. Rep uns 133.000 visitants cada any.
 |
| Vista de Larressingle |
Càmeres en mà, sortim a visitar aquesta emmurallada població, antiga residencia dels bisbes de Condom, classificada dins del registre de ”les plus beaux villages de France”. Rep uns 133.000 visitants cada any.
De seguida som als peus de la muralla que l’envolta, un
perímetre poligonal de més de 270 metres pràcticament intacta. Accedim al seu
interior per la porta anomenda Pont-Levis, pont llevadís en l’època medieval i
avui substituït per un pont de pedra. Just sobre la porta, s’aixeca la torre
del castell (le château-donjon) i un cop a dins diferents construccions,
restaurades, aplacades contra la muralla i al mig l’església de Saint-Sigismund
(s. XII).
 |
| Pont per entrar a Larressingle |
 |
| Maniquí del museu |
Decidim dinar a Condom i cap allà ens dirigim. Aparquem
sense massa problemes en una ampla avinguda plena de plataners. I mentre la mare
es disposa a fer el dinar, els tres petits m’acompanyen a veure
les estàtues erigides en honor dels mosqueters.
Caminem una bona estona, per intuïció ens anem acostant
al centre, al costat de la Catedral la trobem. Ens impressiona. Els quatre
mosqueters, estan esculpits en bronze amb gran realisme, a més són de
considerables dimensions.
D’Artagnan, Athos, Porthos i Aramis són els
protagonistes del que es coneix com Les novel·les de D'Artagnan la
trilogia de novel·les d'Alexandre Dumas (pare), que explica la vida de
D’Artagnan, des dels seus humils inicis a la Gascunya fins la seva
mort com a Mariscal de França al setge de Maastricht de 1673. La trilogia és
composta per « Els tres mosqueters », primera i més popular de les
tres obres, on es presenten els avui dia famosos mosqueters; “Vint
anys després”, que narra les aventures dels
mosqueters dues dècades després de la primera novel·la, i “El Vescompte de
Bragelonne”, centrada en la trista història d’amor no correspost entre el
fill d'Athos i la seva amiga de la infància, i la mort de tres dels mosqueters
(excepte Aramis) després d'un últim intent d'aventura.
 |
| Estàtues dels mosqueters (foto baixada d'internet) |
Després de les fotos de rigor, fem una ràpida visita a la
Catedral on una coral assaja i ens fa més amena la visita. L’actual Catedral de
Saint-Pierre data del s. XVI i te unes dimensions que em semblen
extraordinàries per aquesta població de poc més de 7.000 habitants.
Tornem xino-xano cap a l’AC, quan hi arribem el dinar ja
és a taula. Després de satisfer el rum-rum de les nostres panxes, decidim fer
camí, ja direcció cap Andorra. El darrer punt d’aquest viatge pels Pirineus a
cavall dels tres països. Una pel·lícula d’Astèrix ens ajudarà a fer
quilòmetres.
Tornem cap a Auch. Mica en mica dins l’AC tots van caient
adormits. Ronda d’Auch i direcció Toulousse. Deixem la ciutat de l’Airbus i
agafem la nacional camí de Foix.
A Pamiers parem al costat de les piscines, que ja coneixem. Hi ha tres pàrquings per AC’s al costat d’uns jardins, on els nens podran
jugar i estirar les cames una bona estona.
Amb una part de la família anem a visitar el poble, que potser
per ser diumenge i tarda, ens rep bruta, avorrida i una mica abandonada. Decepció.
Després de sopar marxem cap a Mirepoix, d’on tinc bones
referències i que està a poc més d’una vintena de quilòmetres.
El sol està a punt d’amagar-se però encara hi ha força
llum. No trobem fàcilment la carretera que ens ha de conduir a la població
agermanada amb Palafrugell des de 1983, però hi arribem quan encara és clar.
Trobem pàrquing (43º05’10
N 1º52’54 E) a prop de l’àrea d’AC’s (que està ben plena),
sota uns alts plataners. Ja hi ha alguna que altra AC. Demà tindrem ombra. La
temperatura ha baixat força, dels 28º de Pamiers als 21º que marca ara el
termòmetre.
Ja som a Mirapoix, fundada pels fenicis amb el nom de
Beli Cartha (Ciutat de la Lluna), l’any 1209 es va convertir en una de les
ciutats més importants de la zona, al ser-li atorgada la carta de costums i
privilegis, emparada pel senyor Peire Roger de Mirapoix, càtar que va rebre el
“Consolament”. Mirepoix és el centre de l’heretgia, tots els cavallers que participen
de la vida són càtars, començant pel seu senyor Peire Roger. Assetjada
i presa pels creuats (1209) és entregada a Guy de Lévis (cavaller francès).
Reconquerida més tard pels senyors occitans de la regió amb ajuda de Raimon
Roger de Foix l’any 1223. Passa a ser Feu real francès el 1229 pel Tractat de
Meaux.
L’any 1289 una sobtada crescuda del riu Hers provoca una la inundació de la
ciutat quedant quasi destruïda.
La ciutat conserva casi intacte el seu aspecte medieval
de finals del s.XIII quan fou reconstruïda a la l’altra riba del
Hers.
Preparem llits, mentre els nens surten a jugar junts a un
parc del costat. Tornen encantats amb un estri que gira empentat amb les mans.
-
És el millor de les
vacances! Riuen, confabulats.
Encara hi ha temps per a una ràpida escapada fins al
centre. Els nens es queden a llegir i nosaltres sortim a gaudir de la plaça
porxada que ha fet famosa aquesta població.
La plaça ens sorprèn molt gratament. La seva asimetria,
l’ambient a les terrasses, l’espectacular amplada de la part porxada i la
bellesa de les cases amb entramat de fusta que la formen. Fem uns gelats de
pètals de roses i de violetes. Curiosos, a la vegada que bons.
Tornem per ficar als nens més petits a dormir. La resta,
una estona més de lectura i a dormir.
Dilluns, 12 d'agost de 2013
Mirapoix – Coll de Montsegur
(Arieja, Migdia Pirineus) 30 Km
Encara no ens hem acabat de despertar que notem moviments
de cotxes i persones a fora. Amb els ulls mig enganxats tafanejo per la
finestra del nostre llit i observo un arribar i aparcar constant de cotxes. Quin
tragí.
Mica en mica, ens anem despertant. Em vesteixo ràpid i
m’escapo fins a un SúperU que hi molt a prop a comprar algunes pastes per
esmorzar. Després sortim a visitar la plaça i la catedral. Però ... sorpresa !.
Hi ha mercat !
 |
| Catedral de Saint-Maurice |
La Catedral de Saint-Maurice (catalogada monument històric) va començar a ser construïda el 6 de maig de 1298, però la seva construcció es va allargar 6 segles més, fins el s. XIX, tot i que fou consagrada al s.XIII. L’any 1860, la nau és ampliada convertint-se en la catedral més ample de França i una de les més amples d’Europa. Sona l’òrgan, mentre gaudim de la visita, un instrument, per cert, construït a Alemanya l’any 1891.
 |
| Detall dels caps esculpits |
Després de dinar i abans de marxar cap a Montsegur,
decidim nosaltres dos i les nenes de tornar a la plaça i poder gaudir de la seva
espectacularitat.
 |
| Antiga casa dels Cònsols |
La petita es menja un ...boníssim gelat de xocolata, i
mica en mica anem gaudint de les diferents cases, racons i espais que al voltant
de la plaça han anat recuperant part de la pau que li mancava al matí amb el
mercat.
 |
| Plaça des Couverts |
 |
| Posta de sol a Montsegur |
La posta de sol és magnifica i ens ofereix colors inversemblants. Fa fred.
Un sopar reconfortant. Jocs i lectura abans d’anar a
dormir.
Dimarts, 13 d'agost de 2013
Montsegur – Vernajoul (Riu subterràni de Labouiche) – Grau Roig (Andorra) 137 Km
 |
| Vista espectacular pujant al castell |
Montsegur és un castell ple de misteris des que es
convertí en seu de la jerarquia càtara. Nombroses històries en el decurs dels
segles el relacionen amb el tresor dels càtars, misteris espirituals, cultes
solars, etc. Un primer nucli habitat neix gràcies a les demandes que la jerarquia del
catarisme va fer a Raimon de Perella, senyor del lloc, per tenir una seu segura
en cas que la situació de l'Església dels Bons cristians empitjorés.
De seguida Montsegur va servir de refugi per als perseguits, fins que es
convertí en el darrer refugi dels càtars quan el maig de 1243, quan les
forces armades del Papa i la monarquia francesa van començar el setge
de la muntanya. Els seus enemics l'anomenaven la Sinagoga de
Satanàs o el Vaticà de l'Heretgia.
La història càtara té el seu final a Montsegur. És l’any 1243,
quan el senescal de Carcassona, emprèn el definitiu
setge del castell. Després de 10 mesos de setge i com a conseqüència d’una
traïció, Montsegur es rendeix. Els vencedors donen quinze dies de termini als
vençuts per abandonar el castell. Podran optar entre l'abjuració de la seva fe
i la foguera.
Una pira gegantina consumí els cossos d'uns
dos-cents màrtirs del pur amor “crestian” i de la defensa de la
llibertat de la pàtria al Prat dels Cremats, sacrifici actualment
commemorat per un monument al peu de la muntanya.
La llegenda assegura que els quinze dies de treva van
permetre posar en lloc segur el famós tresor dels càtars, així com finalitzar
la formació espiritual de les persones reunides dins les parets del castell.
Les persones nobles, els soldats i els mercenaris de la guarnició van ser
alliberats
 |
| Vista al castell de Monsegur des del Coll |
Quan a dalt ja no ens hi queda res més que gaudir de les
esplèndides vistes, decidim tornar cap a l’AC. A baix, una curta visita al Prat
dels Cremats.
Prenem l’AC i després d’una aturada per carregar i buidar
aigües a l’àrea de Montferrier que ens ve de camí (a tocar de Montsegur),
enfilem cap a Foix. Travessem aquesta població de l’Arieja i ens dirigim a Vernajoul,
on volem visitar la rivera subterrània de Labouiche. Una gruta subterrània
navegable que tenim ganes de visitar. El pàrquing està a vessar. Aparquem a la
mateixa carretera, en un petit espai que queda just al costat d’una de les dues
entrades a les grutes. Mentre la mare fa el dinar i els nens van parant taula,
jo m’acosto a comprar les entrades. Tenim hora per l’entrada de les 4 de la
tarda.
Dinem amb tranquil·litat, rentem plats i ens dirigim a la
zona de recepció de visitants a l’espera de que cridin al nostre grup.
 |
| Cascada riu subterrani de Labouiche. (treta d'internet) |
Aprofitem un Lidl, a la sortida de Foix per fer unes
petites compres abans de continuar camí en direcció sud.
De seguida som a la carretera bona, quilòmetres que
s’esmunyen a bon ritme sota les rodes de l’AC. Asfalt impertèrrit que
serpenteja davant nostre. Cua de cotxes en direcció a Ax-les-Termes. Quants
anys fa que hi ha projectada la variant per aquesta població! Pobres veïns! Anem molt justos de gasoil, com a bons catalans (més per
la fama que no pas per la realitat) els cèntims d’estalvi de posar-lo a Andorra
o a França ens fan arriscar per arribar al Principat. El sol fa les seves
darreres danses damunt dels pics més alts quan trobem, just després del fantàstic túnel d'Envalira, la benzinera que ens permet la tranquil·litat d’arribar al pàrquing
de Grau-Roig (42º31’98 N 1º41’82 E). El país dels Pirineus ens rep amb fred.
El pàrquing, ja
en plena ombra i abrigats de valent, ens permet d’estirar una estona les cames.
Els nens surten a jugar junts pels boscos circumdants per esvair-se del llarg
viatge. Ja s'ho coneixen de l'any passat, quan hi vam passar uns dies. Nosaltres, aprofitem per fer endreça, picar una mica i començar a fer
el sopar.
 |
| Pàrquing de Grau Roig |
Les bordades de 3 gossos que un autocaravanista francès
du engabiats al garatge de la seva AC i que ara acaba de deixar córrer lliures pel
pàrquing, just quan els nostres fills tornen, fa que surti una mica emprenyat.
Els gossos s’atansen bordant de mala manera als nens i aquests s’espanten i els
més petits ploren de por. L’amo s’ho mira indiferent. M'hi acosto, calmo als més
petits, els abraço i els acompanyo fins a l’AC, no sense abans ficar cara de
pocs amics. Sembla mentida que hi hagi gent que només vetlli per les seves
coses sense tenir en compte per a res als altres, però que hi farem!. A la poca
estona, pren els gossos i els torna a tancar a la gàbia. Quina pena! Tenir
animals per fer això!.
Fa molt fred i el sopar calent ens reconforta.
Donat que dijous és festiu, consensuem que és millor acostar-nos demà a fer
“shopping” per Andorra la Vella i deixar la caminada fins a la Creu Blanca per
demà passat.
Estona de jocs, lectura i a dormir.
Dimecres, 14 d'agost de 2013
Grau Roig – Andorra la
Vella – Sant Julià de Llòria – Grau Roig 69 Km
La nit ha estat tranquil·la. Em desperto d’hora i amb
previsió de poder aparcar al Parc Central d’Andorra la Vella, poso l’AC en
marxa, amb només nosaltres vestits i desperts.
Arribem a Andorra la Vella sense complicacions i
estacionem a l’únic lloc relativament gros que queda de les 19 places per AC’s
amb que compta aquest pàrquing. Hi ha 3 AC’s que sembla que hi ha passat la nit,
tot i la prohibició.
 |
| La música pels carrers |
El carrer principal d'Andorra la Vella està tota guarnida d'elements musicals.
Tornem a dinar a l’AC.
Una estona de pànxing i ens acostem al supermercat River
(a Sant Julià de Llòria) a comprar i aprofitar per buidar i omplir aigües a la
seva àrea. De camí descobrim que al mateix Sant Julià han instal·lat una àrea
per AC’s municipal.
Tornem a dormir a Grau Roig.
Dijous, 15 d'agost de 2013
Grau Roig
Grau Roig
Mica en mica les primeres clarors del nou dia comencen a
filtrar-se per les finestres. Els primers en despertar-se prenen uns llibres i
encara embolicats amb els edredons devoren paraula rere paraula. A la poca
estona, l’AC pren vida i tots estem ja treballant en les tasques del matí. A
les 9 ja tenim els preparatius enllestits per afrontar l’excursió prevista per
avui. Amb els dos grans emprenem camí cap a Portella Blanca, punt on
s’uneixen les fronteres de Catalunya, França i Andorra.
Aquesta excursió està catalogada com a difícil a la
publicació sobre caminades del govern andorrà, “Camins d’Andorra”, però és la
que millor s’adapta, tant per duresa, com per ubicació, al que volem.
Des de Grau Roig partim direcció a l’estany Primer, que
rep el nom al ser el primer dels estanys que es troben a l’acostar-se al Circ
de Pessons. Un cop a l’estany, després d’una pujada per la carretera que
condueix al berenador, voregem l’estany per l’esquerra per enfilar-nos per una
estreta pendent tot sortejant grans roques despreses de les muntanyes que ens
envolten.
L’herba i les roques són humides de la rosada de la nit hi rellisquen. Al poc d’enfilar-nos arribem a l’estany de Comastremera. A partir d’aquí, si bé perdem les referències marcades en pintura, per intuïció busquem el camí que ens ha d’enfilar cap els peus del pic de la Manera. Anem enfilant, fortament al principi i travessem alguns rierols de clara aigua. El camí aquí s’enfila de manera més planera per una vall suau, sense pausa arribem a la vesant per gaudir sota nostra de l’estany d’Engait, encara nevat. El pas per la vall alpina ens ofereix belles vistes sobre el Circ de Pessons.
Flors d’alta muntanya i
arbustos de mata petita florits de petits flors granes ens acompanyen en aquest
tram. Deixem aquesta zona més plana per enfilar-nos per un corriol que puja
gairebé fins a la carena i que en sentit Est ja no la deixa. Molt estret en
algun pas voreja la carena per la part Sud del Pic de la Manera (2.750 metres),
de tant en tant el camí ens deixa espectaculars imatges de la vesant Nord i de
tota la vall als seus peus. Un cop a la Portella de Joan Antoni, el camí emprèn
un descens considerable, fins als 2.500 metres. Les marmotes es deixen sentir
amb els seus afilats crits. Alguna fins i tot es deixa veure. A la llunyania,
un ramat de vaques pastura amb una tranquil·litat evident. Damunt nostre gaudim
d’una imatge espectacular i insòlita, unes àligues adultes vetllen i controlen
el vol d’unes àligues que comencen els seus vols planejats sobre la vall. Ja
divisem la darrera pujada fins a la Portella Blanca. Un monòlit de granit, amb
l’escut de les tres federacions de muntanya, ens indica trobar-nos al punt
geogràfic on s’ajunten els tres països dels pirineus, les seves tres bandes,
Catalunya, França i Andorra.
 |
| Fita del camí |
L’herba i les roques són humides de la rosada de la nit hi rellisquen. Al poc d’enfilar-nos arribem a l’estany de Comastremera. A partir d’aquí, si bé perdem les referències marcades en pintura, per intuïció busquem el camí que ens ha d’enfilar cap els peus del pic de la Manera. Anem enfilant, fortament al principi i travessem alguns rierols de clara aigua. El camí aquí s’enfila de manera més planera per una vall suau, sense pausa arribem a la vesant per gaudir sota nostra de l’estany d’Engait, encara nevat. El pas per la vall alpina ens ofereix belles vistes sobre el Circ de Pessons.
 |
| Una parada en el camí |
Com esclata el nano,
– Hem fet el cim!.
Cadascú s’asseu en un país diferent i anem parlant mentre
reposem forces amb uns fruits secs i uns bons glops d’aigua. A la ment em venen
pensaments de la molta gent que va travessar els Pirineus escapant del meu país
i buscant refugi i una nova vida lluny de la terra que l’havia vist néixer.
 |
| Marmota que han vist els que es van quedar a l'AC |
Des del coll, hi ha bones vistes, veiem la vall que ens
portaria a Porta (França) pel Camí del Bons Homes, en direcció Est es divisa
el Canigó, més a prop el Puigpedrós i el Roc Colom, al fons, al Sud, algunes
crestes del Cadí i cap a l’Oest la Tossa Plana de Lles, darrera de La Muga. Al
Nord, per on hem arribat i partirem, tenim l’Envalira i el Pic Negre d’Envalira
(tots dos al Principat d’Andorra).
.JPG) |
| Vista espectacular |
La tornada des de la Portella Blanca es fa feixuga, el
cansament és evident. Les pujades cada cop costen més i l’esforç requerit a
cada pas és alt. La pujada fins el pic de Manera costa molt, sort que alguna
marmota ens amenitza l’ascens. Un cop sota el pic decidim no tornar pel camí
pel qual hem vingut, sinó que busquem nous atractius i nous reptes per fer el
camí de tornada. Així anem descobrint cada cop quin és el millor pas sense
posar-nos en perill i així anar-nos acostant a Grau Roig sense fer tanta volta.
Quan arribem a Grau Roig, i mentre anem fent l’aproximació ja al mateix pla,
descobrim una zona de pic-nic amb barbacoes atapeïda de gent que està fent un
bon àpat.
Arribem a l’AC passades les 3 de la tarda, cansats
després d’una excursió de més de 6 hores, amb els peus adolorits però
orgullosos del que hem fet. Ha costat, hi ha hagut moments de dubte, de crisis
mental, però els hem superat amb força, amb sacrifici i superació. Hem fet grup
i això és important.
La taula està parada, abans però ens traiem la roba suada
i ens canviem. Botes fora i peus descalços, que a bé de Deu s’agraeix. Un
reconfortant dinar per refer forces i una estona de pausa abans d’encarar la
resta de la tarda.
Ha refrescat força i la posta del sol fa que la sensació
de fred sigui considerable.
Tarda-vespre de lectura i jocs. Sopar i dormir.
Divendres, 16 d'agost de 2013
Grau Roig – Vinçà (Conflent, Pirineus Orientals, França) 114 Km
Ja ben entrada la matinada ens tornem a quedar sense
bateries. Ara no ha estat cap descuit. Tinc la certesa que no acaben d’anar
fines del tot. Serà qüestió, quan arribem a casa, de dur l’AC al Roger per tal
de que hi doni un cop d’ull.
Abriguem amb més mantes als més petits, la matinada
és fresca i la calefacció no funciona. No falta gaire per llevar-se i decidim
no moure’ns de Grau Roig fins després d’esmorzar.
El soroll de les esquelles d’unes vaques ens treu de la
somnolència del matí. Passegen parsimoniosament pel pàrquing tot dirigint-se a
buscar herba fresca als prats veïns.
Un cop esmorzats i coneixedors que estem en els darrers
dies de les vacances i que diumenge ens esperen a Vullpellac per deixar els
bessons uns dies a casa de l’Arnau, un amic que hi ha anat a viure fa poc,
planifiquem el millor a fer i la ruta que ens va millor per acostar-nos-hi.
Decidim tornar per França, per la vesant nord del
Pirineu, fins arribar al Mediterrani i llavors entrar a Catalunya. Deixem la
visita al Llac de les Abelletes (Pas de la Casa) per a un altre visita a terres
andorranes i marxem direcció Perpinyà per buscar un càmping on fer nit i
carregar bateries. Pugem i baixem el Coll de Puymorens, carretera fins a
Bour-Madame, després Vilafranca de Conflent i Prades. La carretera cap a Prades
transcórrer entre muntanyes, però acabem gaudint del paisatge i fins i tot ens
delectem amb les vistes dels espectaculars ponts per on circula el tren Groc,
que per cert hem vist aturat a l’estació de Bolquera.
Busquem un càmping a prop
de la ruta, direcció Perpinyà i apostem per un al municipi de Vinçà, on es
dirigim. Doncs creiem que el càmping tindrà accés al llac, que ve dibuixat als
plànols. Dit i fet, a Vinçà hi ha un càmping municipal amb accés al llac
(millor dit, embassament). Tot i ser un càmping municipal no és dels més
econòmics però decidim quedar-nos-hi.
Ens instal·lem, però m'és impossible connectar-me al
corrent. Cap de les tomes que duem ens permeten endollar, ni tampoc ens ho
permet l’adaptador que ens deixen a recepció.
Vaig a “protestar” per tal de que em deixin un altre
adaptador. El gerent, no acaba d’entendre que em passa i em diu (amb
incredulitat) que no pot ser, que mai ningú ha tingut problemes per
endollar-se, i que és una toma universal. Li contesto que és la primera vegada
(en els 7 anys que fa que viatgem amb AC per Europa) que cap dels adaptadors
que duem al damunt ens serveixen i li demano que m’acompanyi i que ell mateix
em doni la solució. Gentilment l’encarregat (encara amb aires de superioritat) em
fa pujar al seu vehicle de golf elèctric i m’acompanya a la parcel·la on estem
instal·lats.
Mira i remira la toma, es va posant nerviós i acaba
dient-me que no ho entén, que no sap per que aquella toma és diferent, però que
ens busca una solució immediata. Tatxan! Tatxan!!!! La solució és canviar de
parcel·la. Li diem que d’acord, però que abans dinarem (de fet els nens ja ho
estan fent) i que després ens canviarem i li passarem a notificar en quina de
les parcel·les que ens ha ofert ens hem acabat instal·lant.
Després de dinar ens canviem i endollem sense cap
problema.
A mitja tarda ens dirigim a la zona de bany. Ens banyem
en una aigua tèrbola però no bruta amb vistes al massís i al pic del Canigó.
Una mica més enllà hi ha una zona més profunda i uns trampolins que fan les
delícies de tots els nens.
Uns salts de trampolí més tard, tornem a l’AC, on llegim
i els nens aprofiten per jugar abans de fer una dutxada general i sopar.
Al vespre nosaltres dos sols sortim a passejar pel poble i un
tram de la riba de l’embassament, on ens trobem a un grup de gent molt
festívola ballant Country.
És negra nit quan tornem a l’AC (42º38’61 N 2º32’06 E). Els nens estan llegint i jugant i amb la nostra
arribada se’n van a dormir.
Dissabte, 17 d'agost de 2013
Vinçà – Port Leucate –
La Bisbal d’Empordà (Baix Empordà,
Catalunya) 109 Km
Marxem del càmping sense presses. La nit ha estat moguda,
primer una forta tempesta d’aigua, llamps i trons. Més tard un fort vent que ha
sacsejat l’AC de valent.
Agafem direcció Perpinyà, i a Els Solers sortim de la
carretera per anar a comprar a un Súper que ja coneixem d’altres vegades. Un
cop feta la compra ja són 2/4 de 12 i decidim acostar-nos a Port Leucate, a
buscar un lloc on fer un capbussó al Mediterrani. Hi arribem quan les agulles
s’acosten a 2/4 d’1. Aparquem al costat d’una altra AC i ens dirigim a la
platja. El dia no ens acompanya, però una estona de jocs a la sorra i d’esbarjo
de valent no ens farà pas cap mal. Els nens fins i tot s’animen en fer algun
capbussó, jo me’ls miro des de la tovallola, mentre la mare que no li va gaire ni la platja ni l'aigua, ha tornat a l’AC a
començar a fer el dinar.
Dinem a l’AC i cap allà les 4, després de canviar un
fusible que ens afectava a la televisió agafem carretera cap al Pertús. La
filmoteca de l’AC ofereix la pel·lícula “Los Increibles”.
En una escena de la pel·lícula, on el fill petit demana
al seu pare: “– ¿Cuando tardaremos?, i el pare li respon, “–Tardaremos
lo que tardemos”, i el nostre petit diu, –
Això també ho diu el papa, tardarem el
que tardem!
Travessar la frontera acaba sent una odissea, cues i més
cues per passar el Pertús i no arribem fins a La Bisbal fins a les 7 de la
tarda. Unes voltes pels carrers després tot buscant lloc per passar la nit,
trobem un petit pàrquing, força a prop del centre en un punt que tot i ser avui
Festa Major, ens sembla suficientment tranquil.
Una estona de jocs i lectura abans de sopar. Després de
rentar plats sortim a donar el tomb per la fira. De veritat que l’ambient de
Festa Major que es viu a La Bisbal és extraordinari i gaudim molt amb ell.
Tornem a l’AC per descansar en aquesta darrera nit a l’AC
(41º58’12 N 3º01’98 E).
Diumenge, 18 d'agost de 2013
La Bisbal d’Empordà –
Vullpellac – Sant Fruitós de Bages 147 Km
Ens llevem tranquils, tot i l’emoció i nervis que
desprenen els bessons. Avui, uns mesos després, es retrobaran amb el
seu amic Arnau. Quedar-se a viure uns dies amb ell és tota una experiència per
a ells.
A les 9 ja ho tenim tot enllestit, fem una mica de temps
i partim cap a Vullpellac, petita població que pertany a Forellac, i que compta
amb un nucli monumental declarat bé cultural d’interès nacional. En destaca el
Castell de Vullpellac, un notable exemple de l'arquitectura civil gòtic-renaixentista
i l’església de Sant de Sant Julià i Santa Basilis
Nosaltres, però, deixarem el fer turisme per un altre dia
i ens dirigim directament a casa de l’Arnau. Podem aparcar ben bé al davant i
de seguida hi ha el retrobament entre els tres amics. El pare ens rep
amistosament i ens convida a pujar. Estem una estona amb ells, però aviat
marxem. Ens queden uns quilòmetres fins a casa i ens agradaria arribar-hi com a
molt tardar a mitja tarda.
Seguint els consells que ens ha donat els pares de l'Arnau fem
via per les carreteres indicades fins arribar a l’eix, que ja no deixarem fins
a casa.
A dalt del Pirineu
les flors són esblainades,
les flors són d'un blau car,
blavoses o morades:
són tristes dels alts monts
les crestes emboirades,
i tristos els ramats
estesos per les prades,
i la del dret pastor
figura solitària.
El sol esblanqueït
no treu color ni escalfa;
el bosc mesquí i llenyós,
i l'herba curta i clara:
pedrosos i grisencs
els cims de les muntanyes,
tots ditejats de neu
d'eternes clapes blanques,
i fumejant arreu
la boira corre i passa.
Al tard, de dins les valls
la boira va aixecant-se,
i amb ella emmantelant
se va solemnement l'alta muntanya.
A dalt del Pirineu
les flors són esblainades,
les flors són d'un blau car,
blavoses o morades:
són tristes dels alts monts
les crestes emboirades,
i tristos els ramats
estesos per les prades,
i la del dret pastor
figura solitària.
El sol esblanqueït
no treu color ni escalfa;
el bosc mesquí i llenyós,
i l'herba curta i clara:
pedrosos i grisencs
els cims de les muntanyes,
tots ditejats de neu
d'eternes clapes blanques,
i fumejant arreu
la boira corre i passa.
Al tard, de dins les valls
la boira va aixecant-se,
i amb ella emmantelant
se va solemnement l'alta muntanya.
Joan Maragall
