LES NOSTRES SORTIDES EN AUTOCARVANA

ITALIA Setmana Santa 2010


Dissabte, 27 de març de 2010

 Bages – Barcelona – camí de Civitavecchia  74 Km 

A mitja tarda marxem de casa amb destí el Port de Barcelona. Hem aconseguit bitllets per embarcar l’AC en un ferri fins a Civitavecchia, després d’haver d’anul·lar el primer ferri fins a Livorno per solapar-se les dates amb les colònies d’un dels nanos, a Guardiola de Berguedà. 

Esperant el Ferri
Amb alguna dificultat i alguna volta de més, trobem el punt per on entrar al pàrquing del port per tots aquells vehicles que volem embarcar. Després de fer el check-in, ens espera una llarga estona d’espera, doncs el ferri ve amb molt de retard. Aprofitem per sopar una mica (duem entrepans fets des de casa) mentre escoltem el Pou cantant les ventures i les desventures del Barça a Mallorca. De cop i volta, el pàrquing esclata a cops de clàxon amb el gol de l’Ibraimovic que a la fi dóna els 3 punts. Amb el xiulet final altra cop pitades comunes de celebració. El Madrid seguirà darrera a la classificació. Uns italians que s’han encarinyat dels bessons no surten del seu astorament i no entenen res de res. Hem de fer esforços per fer-los-hi entendre. Caram, que ha guanyat el Barça!. 

A 2/4 de 12 de la nit (2 hores més tard del previst), entrem al gran espai reservat pels vehicles al ferri. Estem ubicats al pàrquing 5. Amb poca cosa, sortim de l’AC en busca dels 2 camarots al pis 8 que tenim assignats. En un tres i no res estem dins del llit. 

La nit es fa tranquil·la, però el petit moviment del vaixell ens desperta més del normal i no dormo massa bé. 

Diumenge, 28 de març de 2010 

Camí de Civitavecchia – Pisa  273 Km 

A la coberta
Ens despertem al matí en algun punt indeterminat del Mediterrani entre Catalunya i Itàlia, amb els cops a la porta del nostre camarot dels membres de la família que estaven a l’altra camarot. Ens vestim i sortim a esmorzar. Ho fem en una espècie de bufet. Els nens al·lucinen amb tot. Després d’esmorzar, visita de reconeixement als pisos 10 i 11, on hi ha les zones comunes. Passem l’estona fins l’hora de dinar. Jo després marxo a dormir una mica, ja que em tocarà conduir de nit fins a Pisa. A mitja tarda, sortim tots junts a passejar per coberta, a escoltar música en directe i finalment a sopar uns entrepans, amb la posta del sol de fons, en un bar a la coberta i acabar de preparar les coses per tornar a baixar a l’AC. 

Són les 9 del vespre quan sortim del ferri damunt l’AC i enfilem el camí de Pisa. Un cop situats a la bona carretera, parem en una benzinera que està tancada per posar els bessons a dormir, donar medecines i engegar el gas. La carretera passa per estones per una via de país tercermundista, asfalt molt irregular, forats de veritat, revolts per evitar cases, ... 

Arribem a Livorno (el port de Pisa), etapa final del primer ferri planejat, però que les colònies, ens va fer variar, per arribar finalment a Civitavecchia. 

Només tenim un petit entrebanc a l’entrada de Pisa, no entenem bé el Tom-Tom i ens equivoquem de sortida. Això fa que coneguem una mica els voltants de l’aeroport Galileu Galilei abans d’arribar al grandiós aparcament i àrea d’AC’s. Tiquet automàtic per 24 hores i a dormir.

Dilluns, 29 de març de 2010 

Pisa – Lucca 27 Km

La nena gran, des de la finestra del llit caputxina, crida a l’aixecar la persiana 

-Veig la Torre !. La Torre !!.
Efectivament des de l’àrea, s’observa els darrers pisos de la “torre pendente” i part de la cúpula del Baptisteri. 

Piazza del Duomo
Dediquem el matí a visitar Pisa. No estem lluny d’un dels més famosos conjunts arquitectònics del món. A mesura que ens hi anem acostant, anem coincidint amb d’altra gent que també s’hi acosta. Després de vorejar els murs, per un carrer ple de paradetes i accedir a la plaça per una arcada de la muralla, gaudim davant nostre del majestuós espectacle arquitectònic de Pisa, Patrimoni de la Humanitat des de 1987. La Piazza dei Miracoli (o Piazza del Duomo), és un gran conjunt emmurallat al cor de la ciutat que conté al seu interior la famosa torre “pendente”, el Duomo, el Baptisteri i el Camposanto, així com una reproducció de l’estàtua de la lloba alletant els germans Ròmul i Rem. 
  
Luperca és el nom de la lloba que segons la mitologia va alletar a Ròmul i Rem, fundadors mitològics de Roma. La seva estàtua, coneguda per la Lloba Capitolina, es conserva al Museu Vaticà. En honor del llop es va instituir la festa romana de la Lupercàlia el 15 de febrer. Modernament s’ha suposat que Luperca fou en realitat una prostituta que es va cuidar dels dos infants (les prostitutes també eren anomenades despectivament "llobes").

Interior Catedral
Decidim visitar només el Duomo, i compro les entrades per la seva visita. La Catedral no ens defrauda, un terra molt treballat de marbre de diferents colors formant diverses formes geomètriques, un orgue fastuós, un sostre treballadíssim, tot molt espectacular. També visitem en una dependència inferior, les restes d’una antiga església. 

Menció especial a la treballada porta del Duomo i a la daurada porta del Baptisteri. 

En sortir, passegem una estona per la zona, mentre els bessons es prenen un biberó de llet. Som l'atracció d'un grup de japonesos que no paren de fer fotos als més menuts...ni que fossim el Gaudí!. Visionem des de sota la Torre inclinada de Pisa, que és, de fet, el campanar de la catedral. Es va construir perquè quedés vertical, però es va començar a inclinar alhora que començaven les obres l'agost del 1173. Avui està considerada un dels monuments més visitats d’Europa. Tot i així, el nen mitjà insisteix que la torre no està pas torta.

La construcció de la Torre de Pisa es va fer en tres etapes durant 200 anys. La construcció de la primera planta de marbre blanc va començar el 9 d’agost de 1173, en un període d'èxit militar i prosperitat. La primera planta està envoltada de pilars amb capitells clàssics i arcs cecs.
Després que la tercera planta fos construïda el 1178, la torre es va inclinar, degut a uns fonaments dèbils (tres metres), i un terra inestable. El disseny de la torre era imperfecte des del començament. La construcció es va aturar durant un segle. 
Durant la II GM, l'exèrcit dels Estats Units va destruir les torres properes a Pisa degut a l'amenaça que suposaven els franctiradors des d'aquestes posicions. Es va programar la voladura de la Torre inclinada, però una ordre de retirada a l'últim instant la va salvar. 
El 27 de febrer de 1964, el govern d'Itàlia va demanar ajuda per prevenir la caiguda. Es va assignar el projecte a un conjunt d'enginyers, matemàtics i historiadors, que van debatre sobre els mètodes d'estabilització a les illes Açores. 
Després de dues dècades de treball, el gener de 1990 es va tancar la torre al públic. 
Una dècada d'esforços de reconstrucció i estabilització, la torre es va reobrir al públic el 15 de desembre de 2001. Molts mètodes van ser proposats per estabilitzar-la, fins i tot afegir 800 tones de plom per què fes de contrapès. 
La solució final per corregir la inclinació va ser eliminar 38 m³ de terra de la zona inferior de la base. La torre s'ha declarat estable durant uns 300 anys més. 
L'alçada de la torre és de 55 metre des de la base, es creu que el seu pes és de 14.700, la inclinació és d'un 10% i té 294 graons.  

Sortim del recinte emmurallat per l’altra porta i ens dirigim cap on tenim l’AC. Em costa una mica orientar-me, però finalment arribem al pàrquing. Gravem una estona de la pel·lícula que el fill gran vol presentar com a material de suport al treball de recerca d’aquest any, ens dutxem, i movem l’AC per carregar i buidar aigües (doncs hi ha hores marcades per carregar i buidar), tornem al “nostre” lloc i ens preparem per a dinar. 

Àrea d'autocaravanes a Lucca
Un cop dinats ens dirigim fins al veí poble de Lucca. Amb una mica de sort, trobem una àrea per AC’s relativament a prop de l’entrada al casc emmurallat. Els tres petits dormen. Esperarem a que es despertin abans de començar la visita a aquesta població toscana. 

La part antiga de Lucca, es troba emmurallada, i per damunt de les muralles s’ha adequat un passeig que permet envoltar el casc antic. Nosaltres però, això ho deixarem per una altra ocasió, i amb la guia a la mà, anirem resseguint la ruta que allà se’ns hi descriu. 

Plaça de Napoleó
Poc després d’haver accedit al poble intramurs ens trobem amb la Plaça de Napoleó, un plaça rectangular de grans dimensions, oberta al cel i presidida per una estàtua de Maria Lluïsa de Borbó (successora d’Elisa Baciocchi, germana de Napoleó que va governar Lucca de 1805 a 1815), uns gegantins plataners i uns cavallets. Aprofitem l’espai per a berenar i tastar el primer dels famosos gelats italians. 

El menut ens demostra les seves habilitats de vol, al colpejar-se amb una cadena i sortir volant enrere. Un cop al cap, un espant i poca cosa més. Seguim camí gaudint de l’encant d’aquesta població. Veiem l’església de Sant Martin, i el Duomo amb la torre del rellotge (orologio). Amb més pressa que la que volem (a la gran li apreta una mica la panxa), enfilem cap a la Plaça del Mercat. Abans, en un vist i no vist hem contemplat la torre Guinigi actual símbol de la ciutat, des de que té un bosquet d’alzines crescudetes al cap damunt. En una gelateria, de la Via del Carmine podem entrar en un WC. Un cop reposats, seguim gaudint dels carrers que envolten la Plaça del Mercat, un espai ovalat en el lloc on antigament havia existit l’anfiteatre romà. 

Accedim a la plaça per una de les quatre portes (arcades) que hi donen, i la imatge ens captiva. La plaça de forma oval, té disposades pel seu perímetre un seguit de cases pintades amb colors pastel, amb els baixos plens de botigues amb enorme encant. És de ben segur, una de les imatges del viatge.
Plaça del Mercat

La plaça ens agrada tant, que hi fem temps per tal de quedar-nos a sopar, en una de les terrasses que disposen de taula al carrer. Unes pizzes i unes amanides ens faran passar la gana. Després de sopar, encara som a temps de visitar l’església de “San Michele in Foro” i un mercadet de la plaça del davant. 

De tornada a l’AC, posem als petits a dormir, la resta ens posem els pijames, lectura, jocs (els tres grans fan algunes emocionants partides a l’Uno) i a dormir. 

Dimarts, 30 de març de 2010 

Lucca – Florència – Venècia 363 Km 

Després d’esmorzar, carreguem i buidem aigües i sortim de Lucca, força bé. Posem gasoil. Sense entrebancs ens plantem a Florència i per intuïció acabem en un pàrquing de pagament a cel obert prop de l’estació. N’ocupem dues places. 

El temps no acompanya, fa fresca i el cel està tapat. Agafem tot el que podem i marxem a visitar la ciutat que desprèn art i arquitectura per tots costats. La nostra primera intenció és agafar un bus que ens acosti al centre, però una responsable dels serveis de transport públic ens diu que no ens val la pena i que a peu arribarem sense dificultats a la zona del Duomo que no la tenim pas lluny. 

Quan ja hem fet uns quants metres, els grans recorden que no han agafat les seves càmeres. Així que faig mitja volta, i vaig, (sol), a buscar-les. 

Efectivament, el camí se’ns fa entretingut i anem gaudint de diferents racons d’aquesta ciutat. Abans d’arribar a la Plaça del Duomo, veiem l’església gòtica de Santa Maria Novella (s. XIII i XIV), amb una bella façana. Pel carrer Banchi, accedim a l’art que transpira la Plaça del Duomo. Allà, en un espai més aviat petit, s’alça un dels conjunts arquitectònics més impressionants d’Europa (i potser del món). 

És hora punta i les diferents cues són llarguíssimes. Decidim deixar l’entrada al Duomo, per més tard i continuar la visita del molt que aquesta ciutat ens ofereix. 

Ponte Vecchio
Ens dirigim cap al Ponte Vecchio, passem abans per la Piazza della Signoria, un autèntic museu escultòric a l’aire lliure. A la magnífica font de Neptú i a l’estàtua eqüestre del Gran Duc Cosme I, s’afageixen destacats, als vorals del Palau Vecchio (s. XIV), l’estàtua de Perseo de Cellini i el David de Miquel Àngel (l’original és a l’Accademia). 

Pel costat del Palau dels Uffizi, accedim a un mirador sobre el riu Arno, des d’on ja veiem la majestuosa silueta del Ponte Vecchio, un pont medieval, el més antic de la ciutat i que casualment, no va ser volat durant la II GM. 

El pont, l’esperit que s’hi respira, les botigues damunt del riu, l’olor, els colors, tot el fan molt especial. S’acosta l’hora de dinar, i trobem un restaurant que ens fa el pes a l’altra banda del riu. 

Després de dinar, tornem a travessar el Ponte Vecchio i ens encaminem xino-xano altra cop cap en direcció al pàrquing de l’AC. Ho fem per carrers diferents, a l’esquerra gaudim de l’Arc del Triomf de la Plaça de la República, que commemora el breu temps que Florència va ser la capital d’Itàlia. Aprofitem una parada d’un mercat per comprar una samarreta neroazurra de l’Internazionale de Milà.  


Duomo
Altra cop a la Plaça del Duomo, les cues han disminuït, i aprofitem per visitar el Duomo, la catedral amb una fabulosa façana neogòtica de molts colors i amb la cúpula de Brunelleschi. A dins bonic paviment. Els petits s’han adormit, jo hem quedo amb ells mentre la resta de l’”expedició” entren a les tenebres. La cripta que conserva les restes de l’antiga església de Santa Reparata (s. IV),ensorrada al 1296 per construir damunt seu la catedral. 

Uns gelats a la mateixa plaça ens refresquen (tot i que no fa gaire calor), abans de visitar per torns el Baptisteri amb el sensacional i impressionant sostre daurat que representa el Judici Final amb mosaics multicolor del s. XIII. 

Després de pagar l’estada al pàrquing, i amb l’inestimable ajuda del Tom-Tom, marxem cap a Venècia. Passen 10 minuts de les 3 de la tarda. L’autopista que ens ha d’acostar a Venècia, travessa els Apeninos. Si les autopistes italianes, ja són dificultoses de per sí, sense vorals i carrils una mica més estrets dels que estem acostumats, aquesta se les porta: només dos carrils, amb revolt darrera revolt, pujada considerable fins a coronar el port, un gran trànsit de camions de càrrega i de gran tonatge i a més tot amanit amb una considerable tromba d’aigua. Una persistent i emprenyadora pluja. Un cop coronats els Apeninos, la pluja ens acompanya gairebé fins arribar a la vall per on circula el riu Setta, allà ens abandona la pluja i gairebé amb la mateixa paritat se’ns apareix una autopista més ample, planera i molt més rectilínia, que ja no ens abandonarà. 

Passat Bolonya i ja enllaçats amb l’autopista que ens duu direcció a Milà i Venècia decidim parar per estirar les cames, fer temps i sopar. Després d’una frugal visita a la botigueta de l’àrea, ens posem a jugar i a llegir dins l’AC. De sobte un gran espetec d’aigua ens sorprèn i ens acaba deixant un bonic arc de Sant Martí dibuixat al cel. 

Un cop hem sopat i rentat els plats reprenem el camí cap a la ciutat dels canals. La ruta es fa amena. Travessem el riu Po, el més cabalós i important d’Itàlia. Deixem enrere Ferrara i després Pàdova. 

Llegeixo un rètol que indica Venècia a la dreta, però faig cas al Tom Tom i això fa, que fem uns 40 quilòmetres més per una autopista de nova construcció que ens transporta molt al nord de la ciutat de Venècia. 

Un cop refets de l’emprenyamenta no ens costa trobar el punt per AC al pàrquing Tronchetto. Són les 11 de la nit quan arribem a l’antiquíssima ciutat, imperi del Mediterrani, i després de posar les alces i connectar-nos al corrent ens posem a dormir. 

Dimecres, 31 de març de 2010 

Venècia – Sirmione 160 Km 

Nit molt tranquil·la al costat d’una dotzena d’AC’s més. Després d’esmorzar, agafem els patracols i ens adrecem a la finestreta de venda de tiquets per agafar un anada i tornada pel vaporetto. Per cert caríssims bitllets, i encara sort que els més menuts no paguen. 

Ponte Rialto
Aquesta llançadora que navega pels canals de Venècia ens acosta al Ponte Rialto. Els grans al·lucinen amb el que van veient. Som als escenaris reals de la pel·lícula “El príncipe de los ladrones” que agrada força als nens. Baixem a la parada de Rialto i després de travessar el bell pont, ens dirigim a visitar el vell mercat de Venècia. Fruites i verdures de tot tipus donen color al grapat de parades, que es complementen junt amb les de peix i marisc. Una festa pels sentits. Tornem a travessar el Rialto (1588-1591) carregat de botigues a banda i banda del carrer central i tot gaudint de les peculiaritats de la ciutat, de mica en mica, ens anem acostant a la Plaça de Sant Marc. Passem pel carrer on hi ha l’hotel on ens hi vam allotjar, al febrer de 2008 abans de desembocar a la majestuosa plaça de Sant Marc. La màgia que aquesta plaça reflecteix, segueix vigent en aquesta meva tercera visita a la ciutat.

Costa d’imaginar que aquesta plaça, durant segles el cor polític i religiós de Venècia, fou el jardí d’un monestir travessat per un rierol. 

La relluent basílica de Sant Marc amb la fantàstica successió de cúpules, columnes, arcs i agulles que s’alternen amb estàtues de marbre, gelosies i fantàstics mosaics; el Campanile amb els seus 98,5 metres d’alçada, amb un ús que va des de far, a torre de vigia, passant per sala de tortures; el Caffè Florian, primer cafè d’Europa que conserva la decoració del 1720; el Palau Ducal, fou la residència oficial de 120 dux que van governar Venècia entre el 697 i el 1797; les columnes de Sant Marc i Sant Teodor que daten del 1172, la Torre del Rellotge amb els dos moros de bronze que toquen les hores al balcó superior... tot en aquesta plaça és magnífic i teló de fons de grandíssimes processons en honor de comandants victoriosos, dignataris estrangers i festivals. La part occidental de la Plaça va ser remodelada per Napoleó, qui va voler-hi construïr un palau reial.

Els petits s'han adormit, jo em quedo amb ells mentre la resta de la família van a visitar la basílica de Sant Marc. Una estona d’esbarjo a la Plaça, empaitant coloms i sent la “comidilla” de diferents grups de japonesos.

Voregem la fabulosa façana del Palau Ducal, abans de gaudir del Pont dels Sospirs. Un dels ponts més famosos del món, d’estil barroc i datat del s. XVII i que connecta el Palau Ducal amb els calabossos. Unes obres, fan que només puguem observar el pont en sí, les parets laterals que el sustenten estan recobertes d’una lletgíssima tela blau turquesa. Horrible!. Li treu del tot l’encant d’entendre el veritable sospir dels presoners dirigint-se cap a la mort. 

S’acosta l’hora de dinar i parem en un restaurant davant de l’entrada del Gran Canal, ens claven 80 € per uns ridículs espaguetis amb tomàquet, uns altres (certament molt bons) a la carbonara, una pizza de pernil i bolets i un combinat de pollastre i macarrons. Seguim desfilant pels voltants del Palau Ducal, gaudint d’un excel·lent dia amb un esplèndid sol i les góndoles amunt i avall. 

Comencem a estar cansats, i decidim tornar cap a l’AC per marxar de Venècia i dirigir-nos a Sirmione, la nostra propera parada. El vaporetto que agafem a Rialto, va tant carregat que no hi cabem tots. Només hi entra una part de la colla. La resta ens esperem al proper servei. Com que som dels primers en entrar, ens podem acostar a la barana, el que ens permet tenir una altra peculiar visió del Gran Canal i les cases que reposen damunt seu. 

Ens retrobem, amb els crits, de quan ens veuen arribar, a la parada de Tronchetto, la resta de la família de la que ens haviem separat. Tots junts ens dirigim cap a l’AC, pleguem les coses i engeguem cap a Sirmione. Són les 4 de la tarda. 

Plaça a Sirmione
El camí fins a Sirmione és relativament curt, només el fet de que ens hi acostem amb el dipòsit en reserva dóna emoció al tram final del viatge. Un cop abandonada l’autopista, trobem una benzinera on carreguem (passem per primer cop dels 100 € en gasoil) i un súper on fem les compres per passar els propers dies. De tornada a l’AC, la més petita ens demostra el seu geni quan la volem lligar altra cop a la cadireta amb una espectacular rabieta. La pobra no acaba d’entendre que estem viatjant. 

Pont a Sirmione

De seguida trobem el pàrquing exclusiu per AC’s, puc agafar un dels darrers espais que quedem a primera línia del Llac Garda.

Llac Garda
Amb el morro dirigit al llac, gaudim d’una espectacular vista.

Fa fresca, tot i que els nens aprofiten els darrers minuts de claror per esbargir-se fora l’AC.

Després de sopar sortim a passejar per aquest curiós i bonic poble, banyat pel Llac Garda i pel que per accedir al centre històric cal fer-ho a través d’un pont llevadís. Hi ha racons d’extrema bellesa, com l’antiga església de Santa Maria della Neve, d’estil romànic i la de Sant'Anna, que es troba a l’entrar al poble després del pont llevadís. Peculiar és també el Castell Scaligero, protegit per un canal perimetral.

Llac Garda
Dijous, 1 d’abril de 2010

Sirmione – Parc Gardaland – Desenzano del Garda – Sirmione 45 Km 

Avui hi ha l’aniversari del nen gran i una dels regals serà passar la diada en un parc d’atraccions, el Parc Gardaland. 

Parc Gardaland
Entrada Parc Gardaland
El temps no ens acompanya massa i amenaça pluja. A les 12 comença a ploure, decidim tancar-nos al restaurant ambientat de poble pirata, il·lusos nosaltres esperant que pari de ploure mentre dinem. Quan sortim, encara plou amb més ganes que abans i la mare torna cap a l’AC amb els bessons, mentre la resta desafiem a l’aigua i anem passant d’atracció en atracció.

Sobre les 4 s’atura la pluja, però a les 5, els grans comencen a tenir fred i decidim tornar a l’AC.  

Un cop eixugats comencem a entrar en calor i els nens expliquen, totes les aventures viscudes des de que ens hem separat. 

Decidim marxar per visitar Desenzano, abans però parem a l’àrea d’AC’s de Sirminione (força allunada del centre) per buidar i carregar aigües. El recepcionista ens informa que als quarts de la “Champions”, el Barça ha empatat a 2 al camp de l’Arsenal. 

Desenzano, és un bonic poble, ara abocat al turisme, però amb un passat pesquer evident. Aparquem en un carrer en pujada a prop del centre. Passegem per diferents carrers. Ens encantem en l’aparador d’una botiga, l’amo un cop s’ha assegurat que els 5 nens són fills nostres, exclama: 

-Bravo mamma !!!.
Sirmione

Amb l’amenaça de les primeres gotes, tornem cap a Sirmione. Aparquem al pàrquing. Sopem dins ja que bufa vent i fa fred. Nit de molt mala mar, fort vent (que ens mou amb claredat l’AC) i en que els bessons es queixen de fred, ja que el vent s’escola dins l’AC per les juntes de la porta de la bodega, que dóna al seu llit. 

Divendres, 2 d’abril de 2010 

Sirmione – Bérgamo – Mini Itàlia – Àrea Autopista Ceriale Nord 373 Km  

Després de la mala nit que hem passat, emprenem l’etapa d’avui amb la intenció de visitar Bérgamo i acostar-nos el màxim a la frontera francesa. Sortim de Sirmione passades per poc les 10 del matí, no sense abans haver fet unes quantes fotografies del llac i les muntanyes nevades del fons.
Per autopista ens acostem a Bérgamo, trobem amb facilitat el centre de la ciutat i comencem a desesperar-nos per trobar un lloc on aparcar l’AC. Després de gairebé una hora de buscar, i descartat l’únic que hem trobat, per estar limitat a 2 hores i estar força apartat del centre, decidim passar de visitar la ciutat i anar tirant. Buscarem una població més petita per sortir i dinar. Tornem a agafar l’autopista i sortim a la primera que podem, per casualitat és la sortida que ens porta a Minitàlia. Entrem al parc, dinem correctament estacionats i després de dinar ens dirigim a visitar el parc. Primer prenem una barca de troncs que ens transporta pel Mediterrani, desprès continuarem la visita a peu. Fa sol i no bufa el vent. Un cop contemplades les diferents construccions més representatives del país, canviem de parc (bé és el mateix) i passem a la part d’atraccions, sense cap cua anem passant d’atracció a atracció, són atraccions diferents, n'hi ha que no les haviem vist mai. Marxem amb el tancament del parc i amb temps per passar per un súper proper a carregar pasta i altres aliments. Aprofitem que estem ben aparcats per sopar al pàrquing. Mica en mica va caient la nit, quan un guarda de seguretat ens indica que allà no hi podem passar la nit. Li diem que no és la nostra intenció i que de seguida marxem. 

Són gairebé les 9 quan reprenem la marxa. Anem fent quilòmetre darrera quilòmetre mentre els nens veuen la pel·lícula “La niñera mágica”. A l’acabar, els posem a dormir i nosaltres continuem. Hem agafat ja el tram de l’autopista que està carregat de túnels i a prop de les 12, ens parem a l’àrea de Ceriale Nord a dormir. 

Dissabte, 3 d’abril de 2010 

Àrea autopista Ceriale Nord – Sainte-Maxime – Parc Ornitològic de Pou de Gau 343 Km 

Hem passat la nit com hem pogut. L’autopista ens ha fet molt soroll i no hem descansat el necessari. Després d’esmorzar, marxem cap a Sainte-Maxime. Abans de res carreguem gasoil a la mateixa àrea, els nens miren “La princesa prometida” i nosaltres anem posant quilòmetres un darrera l’altra. Plou. L’autopista, és força estreta, no té carril de seguretat ni a la dreta ni a l’esquerra. Els túnels se segueixen succeint un darrera l’altra. De sobte, dins d’un túnel, canvia la il·luminació. En sortir trobem voral a banda i banda. Ja som a França. Quan passem per Cannes torna a ploure. Durant força trams observem el Mediterrani colpejant l’abrupta costa del golf de Lleó. Decidim arribar a Sainte-Maxime per la carretera de la costa i prenem la sortida de Menton. Un cop dins d’aquesta població, a la que accedim per una avinguda plena de tarongers, intuïm que ens hem equivocat. Tots els carrers estan col·lapsats i gairebé no avancem. Finalment aconseguim girar i desfer el camí fet. Hem perdut més de mitja hora. 

La carretera que ens acosta a Sainte-Maxime, és força estreta, vorejada per boscos amb pins i vegetació baixa. No ens costa massa trobar d’atapeïda àrea per AC’s. Està al costat del McDonalds. Aparquem en un racó (10 € x 24 hores). És l’1 del migdia i tot i estar núvol, no plou. 

Carrer a Sainte-Maxime
Després de dinar, fem el quilòmetre que ens acosta a la part costera del poble. Sainte-Maxime resulta ser un bonic poble de cases baixes, ara volcat al turisme i des del qual, davant les seves costes, apareix Saint-Tropez. Caminem pels seus carrers, tot buscant la botiga de conserves de peix que vam descobrir l’estiu passat a Saint-Maló. Fem la conseqüent carregada de conserves varies i ens aturem en una creperia a degustar aquest saborós plat francès. Creps de nutella per la majoria i jo un cafè. 

Continuem assaborint els racons d’aquest turístic poble, i ens aturem a jugar a un petit parc infantil. Els nens, hi juguen una bona estona, mentre els participants d’una cursa de vela van arribant a la meta. 

Port a Sainte-Maxime
De tornada cap a l’AC, i mentre la resta marxa cap a l’àrea jo paro a un Carrefour, (junt amb el menut que s’ha adormit al cotxet) per comprar quatre coses. Al sortir salten les alarmes de la caixa, de seguida em veig rodejat d’un parell de tipus amb no massa bona cara. Els intento explicar que no porto res, que tot el que porto ho he pagat, però la seva cara d’incredulitat deu estar a l’alçada de la meva cara d’emprenyat. Em regiren la bossa, el cotxet (el “peque” segueix dormint), i finalment em miren la roba que porto. No massa convençuts em diuen que puc marxar. L’espectacle que s’ha muntat ha estat considerable. Mentre torno cap a l’AC, recordo els episodis semblants a l’aeroport de Viena i a l’entrada d’uns magatzems a Praga. 

Aprofitem que encara és clar per anar a carregar i buidar aigües (gratuït). Un austríac ve a saludar-me i em fa dentetes dient-me que puja d’Espanya on hi ha estat uns tres mesos i que mica en mica torna cap al seu país. 

Sopem a l’àrea. A ¾ de 9, marxem. El nostre lloc ràpidament queda ocupat per una AC italiana. L’àrea està plena al màxim. Just hem sortit de l’àrea i enfilem la carretera, un dels nanos diu que té molt pipi i he de parar a la cuneta per que utilitzi el nostre Roca particular. Aprofitem l’aturada per a imposar als tres grans unes medalles que jo vaig comprar al parc Gardaland, com a premi al millor dia en comportament. 

Abans d’arribar a Pou-de-Gau, on passarem la nit, encara ens aturem una estona per carregar gasoil i reposar. Una gossa en “plan” Lilí ens diverteix una estona. Hi ha gent molt cursi i que aprofita els animals per fer-se encara més cursis. 

L’àrea de Pou-du-Gau està plena a vessar. Fem mitja volta i ens aturem passats uns quilòmetres en un desviament de la carretera. Al mateix lloc ja hi ha un parell d’AC’s més. 

Diumenge, 4 d’abril de 2010 

Parc Ornitològic de Pou de Gau – Elna – Bages 448 Km 

Al matí descobreixo, amb grata sorpresa, que estem a l’aparcament del Parc Ornitològic que volíem visitar avui. Això farà que no haguem de moure l’AC. 

Pel Parc Ornitològic poden fer-se un parell de rutes a peu, una de curta i una de més llarga. Optem per fer la llarga, després veurem que ha estat un error. 

Flamencs
La visita és fa molt amena, doncs la visió d’ocells és una constant. Els flamencs amb el seu vistós color rosat en són la principal atracció i s’agrupen per centenars. El paisatge típic d’aiguamoll també té el seu encant. Fem el recorregut curt i l’enllacem amb el llarg. Com per art de màgia els ocells han desaparegut en la seva substitució grapats i grapats de mosquits que intenten dinar a costa nostra. En alguns moments caminar es fa impossible i hem de travessar corrents. Una mica desil·lusionats per la part final del recorregut ens dirigim cap a l’AC per dinar, doncs amb la caminada hem agafat força gana. 

Parc Ornitològic de Pou de Gau
Són 2/4 de 3 de la tarda quan decidim marxar i fer els darrers quilòmetres fins arribar a casa. Els menuts de seguida s’adormen. A Carnon aconseguim trobar una benzinera doncs teníem el dipòsit força buit i estàvem una mica “acollonidos”. 

Un cop a Montpellier deixem les carreteres secundàries per agafar l’autopista. A l’alçada de Beziers el fort vent em tanca el retrovisor i em deixa a cegues uns quants metres. Em costa tornar-lo a lloc. Al cap d’uns quilòmetres la història és repeteix. 

Fa temps que tenim ganes de parar a Elna, per visitar-ne la Maternitat, que va tenir un paper destacat ajudant a néixer nens de mares catalanes durant la Guerra Civil espanyola. Arribem a Elna i aparquem l’AC en un carrer del poble. Sortim a buscar la maternitat, el que pensem serà una tasca fàcil. No hi ha cap rètol i en el planell de consulta no hi consta. Després de passejar una estona pels carrers, ho preguntem i ens dirigeixen cap als afores de la població. Tornem a agafar l’AC i seguint les indicacions que ens ha donat la bona dona, arribem al que fou la maternitat, i que Assumpta Montellà ha fet famosa amb el seu llibre “La Maternitat d’Elna”. Arribem uns minuts massa tard i la visita per dins ja no es pot fer. Des del pàrquing observem l’edifici de totxana vermella i marxem, ho haurem de deixar per una altra cop. 

Maternitat d'Elna
Els Protagonistes: La Maternitat d'Elna va ser una institució humanitària dedicada a ajudar dones, sobretot exiliades. Va ser fundada el novembre del 1939 per la suïssa Elisabeth Eidenbenz. Hi van néixer uns 600 nens, fills de refugiades de la Guerra Civil Espanyola, internades en els camps propers a Elna. Més tard també hi van néixer fills de jueves en la II Guerra Mundial. La maternitat d'Elna era també anomenada la maternitat suïssa ja que era obra d'una fundació humanitària d'aquesta nacionalitat, concretament de la secció del SCI (Servei Civil Internacional) anomenada Cartell d'Ajuda Suïssa als Nens de la Guerra Civil Espanyola. Va deixar de funcionar l'any 1944 quan els nazis la van tancar durant l'ocupació de França.

Elisabeth Eidenbenz era una mestra suïssa que va arribar a Madrid, amb 24 anys, el 24 d'abril del 1937 com a voluntària de l'Associació d'Ajuda als Nens de la Guerra per ajudar a mares i nens durant la Guerra Civil Espanyola, formant part d'un enviament d'ajuda humana i material. Quan es va produir la caiguda de la república, es va desplaçar amb els refugiats cap al Rosselló, on la majoria van ser internats. Allà es va dedicar a buscar i recollir a les embarassades dels camps d'internament habilitats pels francesos. Va gestionar amb les autoritats franceses els permisos necessaris i va negociar els protocols d'actuació del personal de la maternitat als camps. El seu camp d'actuació abastava els camps d'Argelers, Sant Cebrià de Rosselló i Ribesaltes.  

Ens aturem al Village Catalan, però no des de l’autopista sinó des de la nacional. Aquests francesos tenen coses molt rares. L’àrea de l’autopista té una accés des de la nacional que et permet gaudir de les instal·lacions però no pas agafar l’autopista. 

Passem una bona estona jugant. Bufa un vent molt fort i alguns cops l’AC es mou ostensiblement. Sopem a l’AC i després de sopar reprenem el camí fins a casa. Són ¾ de 9 del vespre. 

Al quilòmetre 66,5 de l’AP-7 (a punt d’arribar a Girona), el comptaquilòmetres de l’AC marca els seus primers 10.000 quilòmetres. 

Sense novetats remarcables arribem a casa quan passa poc de les 11 de la nit. Ens quedem a dormir a l’AC.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada