PREÀMBUL
Tenim ganes de sortir, però no teníem gens d’idea d’on anar. Vaig començar a buscar per internet possibles destins, propers, més enllà de les nostres fronteres i on els rigors de l’hivern no fossin massa extrems. Finalment varem optar per fer un ràpid “tour” per la Camarga i la Provença, dues zones força turístiques al sud-est francès. A més, teníem ganes de poder passar el cap d’any a Maçaners a igual que l’any passat i per tant s’havia de calcular bé la ruta per enllaçar-ho tot en la tornada.
L’Itinerari
Viatge d’enllaç (anada, 2 dies)
• Bages – Salses-le-Château
• Salses-le-Château – Mèze - Le Grau-du-Roi
Ruta per la Camarga i Provença
Le Grau-du-Roi – Aigues-Mortes
Aigues-Mortes – Aix-en-Provence – Saint Rémy-de-Provence
Saint Rémy-de-Provence – Les Baux-de-Provence – Fontvieille
Fontvieille – Arles – Aigües-Mortes
Viatge d’enllaç (tornada, 3 dies)
Aigues-Mortes – Montpellier – Millas
Millas – Belesta – Prades – Mont-Louis – Saillagouse
Saillagouse – Bourg-Madame – Puigcerdà - Maçaners
El Viatge
dissabte, 22 de desembre de 2.007
L’Itinerari
Viatge d’enllaç (anada, 2 dies)
• Bages – Salses-le-Château
• Salses-le-Château – Mèze - Le Grau-du-Roi
Ruta per la Camarga i Provença
Le Grau-du-Roi – Aigues-Mortes
Aigues-Mortes – Aix-en-Provence – Saint Rémy-de-Provence
Saint Rémy-de-Provence – Les Baux-de-Provence – Fontvieille
Fontvieille – Arles – Aigües-Mortes
Viatge d’enllaç (tornada, 3 dies)
Aigues-Mortes – Montpellier – Millas
Millas – Belesta – Prades – Mont-Louis – Saillagouse
Saillagouse – Bourg-Madame – Puigcerdà - Maçaners
El Viatge
dissabte, 22 de desembre de 2.007
Bages – Salses-le-Château (França); 260 Km.
La pluja protagonista
Prop de les 6 de la tarda marxem cap a la frontera, on hi arribem sense dificultats. Després de Perpinyà aturem l’AC a l’àrea de “le Village Catalan” per sopar. Molts són els que hi paren, però nosaltres no ho havíem fet mai. Buit, sense pràcticament cap ànima, sentim la remor de la pluja que durant alguna estona és força intensa i contemplem aquesta peculiar àrea.
Continuem viatge fins a la població de Salses-le-Château, on després de donar un cop d’ull ens aturem al carrer principal (després veurem que no ha estat una bona elecció). Amb els nens a dormir, surto a passejar per localitzar alguna “boulangerie” per demà al matí i si puc recopilar una mica d’informació. Tret d’un parell de bars oberts amb jovent, la resta del poble està desert. Comencen a caure gotes, quan trobo el forn de pa.
Salses-le-Château: (en català Salses) és un municipi del Rosselló. El nom fa referència a la font salada al peu de les Corberes. És el punt més septentrional del Països Catalans, definits popularment «entre Salses i Guardamar». Era un punt estratègic de la via Domícia entre Perpinyà i Narbona.
La pluja durant la nit ha repicat fortament, alguns cops fins i tot amb insistència. Els cotxes circulen per aquest carrer a altíssima velocitat fent trontollar l’AC de manera considerable molestant el nostre descans. Fins i tot Un dels nens ha caigut del llit, l’hem incorporat i ell ni tant sòls s’ha immutat. Com dormen els nens!.
diumenge, 23 de desembre de 2.007
Salses-le-Château – Mèze – Le Grau-du-Roi; 185 Km.
Ostres, ostres, ostres
La pluja ha deixat pas a un matí assolellat, un cel blau i sense cap núvol. Compro uns “pains au xocolat” i uns croisants que ens permeten un esmorzar de reis dins l’AC.
Una passejada a peu, per conèixer una mica l’entorn i cap a visitar la famosa fortalesa d’aquesta població.
La fortalesa actual va ser contruïda a partir de 1497 per ordre de Ferran el Catòlic que volia reforçar la frontera de Catalunya de cara a la monarquia francesa.
 |
| Salses-le-Château |
Les obres de la fortalesa prosseguiren amb grans mitjans, i foren acabades el 1505. Fortalesa mestra del Rosselló i clau del reialme de Catalunya-Aragó, A la Guerra dels Trenta Anys, la guarnició del castell va retre les armes davant l’exèrcit de Lluís XIII, va resistir quaranta dies. L’any següent, el comte de Santa Coloma, aconseguí de conquerir el castell, acció coneguda com "el setge de Salses", malgrat l’èxit que constituí per als exèrcits castellans, ajudats pel poble català, no impedí la definitiva ruptura entre el Principat de Catalunya i Felip IV de Castella , que desembocà pocs mesos després (1640) en la Guerra dels Segadors.
La visitem amb visita guiada, de fet som nosaltres 5 i un matrimoni gran francès.
 |
| Parc dels dinosaures a Mèze |
A les 12, sortim de la visita i enfilem cap al Parc Museu dels Dinosaures situat a la població de Mèze. Agafem una carretera nacional i abans d’arribar a Beziers ens aturem a dinar. Mentre els nens aprofiten l’espai per jugar tranquil·lament allunyats de la carretera, fem una mica d’aperitiu i preparem el dinar. Macarrons, butifarres i plàtans de postre. Travessem Beziers, una bona estona la carretera circula paral·lela al Canal du Midi i ens ofereix imatges de postal.
 |
| Parc dels dinosaures a Mèze |
Agafem un tram d’autopista i després de Montagnac i en direcció Mèze, trobem el Parc dels Dinosaures. De fet un enorme “dino” ens dóna la benvinguda des de dalt d’un turó. El parc s’ha construït en el punt on fa uns anys van trobar-se uns ous de dinosaure (sent en l’actualitat un important jaciment). Gaudim de rèpliques de dinosaures a tamany real, esquelets reconstruïts i força troballes arqueològiques relacionades amb aquesta espècie extingida (ossos, petjades, esquelets, ous, ... ).
Al sortir travessem Mèze, on gaudim d’una espectacular posada en escena de la venta i cria d’ostres. Força parades de venda d’ostres, cargols, musclos ... ens deleixen i sorprenen.
Començat el capvespre Le Basin de Thau ens sorprèn amb les ombres dels criadors d’ostres i un horitzó amb els llums dels pobles que viuen de cara al mar.
Un tros més d’autopista, fins a Montpellier i per carretera fins arribar a Le Grau-du-Roi. Hi arribem prop de les 7. Ens aturem en un polígon (a la riba dreta) al costat mateix del port de pesca. Sortim a passejar. Descobrim el port de pescadors i un pont que connecta les dues ribes. De tornada a l’AC dutxem als nens i he de canviar la bombona de propà (ens aguantarà l’altre fins tornar a Catalunya?). Sopem i ens dutxem nosaltres, després de rentar plats ens acostem a un “borne” habilitat en un pàrquing proper i omplim el dipòsit d’aigua neta i buidem grises i negres. Bona nit.
Dilluns, 24 de desembre de 2007
Le Grau-du-Roi – Aigües-Mortes; 6 Km
La sorpresa del viatge
 |
| Grand-du-Roi |
Un cop esmorzats i amb el cel ennuvolat i força fred, sortim a passejar per la riba esquerra del poble. Le Grau-du-Roi acaba sent un poble de pescadors però força turístic, ara però sense aglomeracions (no crec que a l’estiu poguéssim dir el mateix). Caminem tot el matí pel poble i ens prenem un descans mentre els nens juguen una estona damunt la platja en una piràmide de cordes.
Le Grau-du-Roi: municipi francès, situat al departament del Gard i a la regió de Llenguadoc-Rosselló. L'any 2005 tenia 6.770 habitants.
En una benzinera d’un Super-U, hem localitzat bombones de propà de Repsol. Tenen el cap diferent però el connector sembla igual al que utilitzem. La comprem ... total són 20 euros!!.
Un cop a l’AC, passem l’estona abans del dinar, llegint, pintant i jugant a cartes.
Després de dinar i buidat les aigües negres, marxem cap a Aigües-Mortes. Pel poc menys de 5 Km. que ens en separen gaudim de diferents estols de flamencs roses. Foto de rigor. Un cop a Aigües-Mortes, ens trobem amb la ciutat emmurallada de sobte, és extraordinària.
Donem un cop d’ull a l’àrea d’AC’s i busquem un lloc més proper per aparcar i poder visitar la ciutat emmurallada, després de donar una volta sencera a les muralles trobem un pàrquing que ens permet deixar l’AC sota mateix de la muralla i molt a prop d’una de les 4 portes que donen accés a l’interior de la ciutat.
Aigues-Mortes: (en català Aigües Mortes) és un municipi francès, situat al departament de Gard i a la regió de Llenguadoc-Rosselló. L'any 2005 tenia 6.798 habitants. Els seus habitants s'anomenen aiguemortais.
Uns carrers ben distribuïts, tallats amb elegància i flanquejats per cases de com a molt dos pisos. A les plantes baixes i predominen les botigues. Passegem i passegem, ens firem en una botiga de galetes, caramels i bombons ... fantàstica.
 |
| Aigues-Mortes des de l'àrea d'AC's |
La ciutat està fortificada i envoltada d'estanys, canals i de l' enlluernadora claredat de les salines. Les muralles amb torres i portes, edificades a partir de 1272 per l'empresari genovès Guillaume Boccanegra, ens han arribat gairebé intactes.
A la torre de Constança s'hi empresonaren templers i mercenaris. Però a partir de la revocació de l'Edicte de Nantes (1683) els principals allotjats a la torre van ser presos protestants de Cevennes o Vivarais. Entre ells figuren el "camisard" Abraham Mazel (que es va evadir el 1703) i moltes dones, entre qui destaca com a símbol Marie Durand, tancada 38 anys en aquest lloc. A ella és a qui s'atribueix la paraula "REGISTER" (resisitir) gravada en el brocal del pou central.
A la torre de Constança s'hi empresonaren templers i mercenaris. Però a partir de la revocació de l'Edicte de Nantes (1683) els principals allotjats a la torre van ser presos protestants de Cevennes o Vivarais. Entre ells figuren el "camisard" Abraham Mazel (que es va evadir el 1703) i moltes dones, entre qui destaca com a símbol Marie Durand, tancada 38 anys en aquest lloc. A ella és a qui s'atribueix la paraula "REGISTER" (resisitir) gravada en el brocal del pou central.
Els nens han vist unes espases de fusta que es volen endur de record, quan tornem però a la botiga, poc després de les 5 de la tarda, aquesta està tancada tot i un cartell que ens indica que es tanca a les 6. No s’ho prenen massa bé i un en culpa l’estona que la nena ha trigat en escollir una pulsera en una altra botiga.
Paguem 3 euros per l’estada al pàrquing i marxem a fer nit a l’àrea d’AC’s.
Preparo els líquids del WC i ens posem a fer quatre xuts amb el gran, mentre la nena passeja la nina i el petit fa la migdiada.
Quan ja fosqueja i cau la fredor de la nit i amb les muralles ben il•luminades entrem a l’AC. El “peque” encara dorm. A dibuixar una estona i a escriure una mica.
Dimarts, 25 de desembre de 2007
Aigües Mortes – Aix-en-Provence – Saint Remy-en-Provence; 206 Km
Caga-tió
Ens hem llevat a les 8, esmorzat un pa de xocolata que vaig comprar ahir al SuperU, vestit, rentat plats i ... ja que avui és el dia de Nadal ... hem cagat el tió. Un tió que portem des de casa i tot i que un xic marejat l’hem alimentat bé.
El tió ha estat generós, cavallers, contes, xocolates, ...
Carreguem i buidem grises a la mateixa àrea i marxem per carreteres secundàries fins a Arlés i després per autopista fins a Aix-en-Provence.
 |
| Mercat de Nadal a Aix-en-Provence |
Aix-en-Provence: (en català Ais de Provença) és una ciutat d'Occitània (França), situada al departament de les Boques del Roine, a la regió de Provença-Alps-Costa Blava. Els seus habitants s'anomenen sextians en occità i Aixois en francès.
Hem tingut algun problema per aparcar (el P+R està tancat), però finalment ho aconseguim molt a prop del centre.
Caminem fins als carrers principals engalanats per l’ocasió i aprofitant que ja és la 1, entrem en una pizzeria per dinar. Bé, correcte, encara que alguns han sigut una mica llepafils. Un cop dinats torno a l’AC a buscar els anoracs, per si de cas.
Fem la ruta a peu, seguint el que ens marca la guia. Descobrim una ciutat de carrers estrets, amb botigues molt arreglades encara que tancades. De tant en tant una plaça i algun edifici o església remarcable. Després de visitar la catedral tornem reseguint els nostres propis passos. A un dels nens li apreta la panxa i ens aturem en una terrassa. Uns sucs i ... 11 euros i mig. Caríssim !
 |
| Flors seques d'espígol a Aix-en-Provence |
Altre cop al passeig principal, recorrem les diferents paradetes de Nadal i comprem una saca amb flors seques d’espígol i una botifarra de xocolata. Després deixem que els nens pugin una estona a la fira. Autos de xoc i cavallets (4 fitxes a 5 euros, 1 fitxa val 2’5 euros, més o menys com a Catalunya). Ja fosc, tornem a l’AC amb la intenció d’arribar-nos fins a Saint Rémy-de-Provence. Però amb la intenció de no cansar als nens ens aturem ràpidament en una àrea de l’autopista. Llegim, mirem contes, pintem ... sopem, els nens a dormir i continuem camí cap a Saint Rémy. Hi arribem cap a quarts d’onze i estacionem a prop del centre en un ampli pàrquing davant la caserna dels gendarmes.
Dimecres, 26 de desembre de 2007
Saint Rémy-de-Provence – Les Baux-en-Provence - Fontvieille; 109 Km
Ciutat viva, ciutat morta.
Després d’esmorzar una coca ensucrada boníssima, sortim a passejar pel poble i el seu mercat al carrer. Fa força fred i hi ha boira. El poble és vell i els carrerons estrets, hi ha força parades de menjar del país. Comprem terrines de diferents pastes: olivada, tomàquet amb herbes, oliva verda i albergínia i una d’all i oli. A cada parada ens van deixant tastar el que ofereixen.
A mig matí i després de visitar l’església marxem cap a Les Baux-de-Provence, una ciutat històrica amb una part viva –excel•lentment restaurada- i una part “morta” amb vestigis d’un passat esplendorós. Gaudim molt de la visita.
Les capacitats defensives de l'indret l'han fet des de sempre un lloc atraient per a l’hàbitat humà. Han estat trobats rastres de vida que han estat datats a uns 6.000 anys. Va ser utilitzada pels Celtes com un fort o un oppidum al voltant del segle II aC. A l'edat mitjana va esdevenir una plaça forta d'un domini feudal controlant 79 ciutats i pobles de les rodalies.
Ciutat viva, ciutat morta.
Després d’esmorzar una coca ensucrada boníssima, sortim a passejar pel poble i el seu mercat al carrer. Fa força fred i hi ha boira. El poble és vell i els carrerons estrets, hi ha força parades de menjar del país. Comprem terrines de diferents pastes: olivada, tomàquet amb herbes, oliva verda i albergínia i una d’all i oli. A cada parada ens van deixant tastar el que ofereixen.
A mig matí i després de visitar l’església marxem cap a Les Baux-de-Provence, una ciutat històrica amb una part viva –excel•lentment restaurada- i una part “morta” amb vestigis d’un passat esplendorós. Gaudim molt de la visita.
Les capacitats defensives de l'indret l'han fet des de sempre un lloc atraient per a l’hàbitat humà. Han estat trobats rastres de vida que han estat datats a uns 6.000 anys. Va ser utilitzada pels Celtes com un fort o un oppidum al voltant del segle II aC. A l'edat mitjana va esdevenir una plaça forta d'un domini feudal controlant 79 ciutats i pobles de les rodalies.
 |
| Les Baux-en-Provence |
La fortalesa va ser construïda del segle XI al XIII, sobre una vasta extensió de set hectàrees.
Els senyors dels Baus van controlar la Provença durant nombrosos anys, aconseguint una forta reputació. Deien ser descendents del rei-mag Baltasar, per això sortia al seu escut d'armes una estrella de plata de setze punxes, per a recordar la que, segons l'Evangeli, va guiar els tres reis cap a Betlem; i la seva inscripció era «a l'atzar, Baltasar».
Els senyors dels Baus van controlar la Provença durant nombrosos anys, aconseguint una forta reputació. Deien ser descendents del rei-mag Baltasar, per això sortia al seu escut d'armes una estrella de plata de setze punxes, per a recordar la que, segons l'Evangeli, va guiar els tres reis cap a Betlem; i la seva inscripció era «a l'atzar, Baltasar».
La fortalesa ha tingut una història militar moguda i va ser objecte de nombrosos assalts. La sòlida torre de l'homenatge que actualment encara la domina, recorda la importància d'aquest castell, objecte de totes les cobdícies, en el moment de l'època medieval. Al segle XII, el castell va començar a tenir una reputació per la seva cort fortament cultivada i cavalleresca. El domini disminueix finalment al segle XV a la mort de l'última princesa de Baus.El poble va esdevenir un centre del protestantisme i va temptar fins i tot una revolta contra la corona el que comportà que, el 1632, el cardenal de Richelieu ordenés enderrocar el castell i els seus murs.
El 1642, la ciutat va ser oferta a la família Grimaldi en tant que marquesat. El títol de marquès dels Baus és tradicionalment donat a l'hereu del tron monegasc, actualment Albert de Mònaco.
El nombre d'habitants que viu encara a la vila vella - la part alta del poble - és només de 22 habitants, i menys de 450 habitants per a tot el municipi, mentre que en el temps de màxima esplendor hi vivien aproximadament 4.000 baussencs.
Marxem abans de dinar, doncs cap restaurant ens fa el pes, sobretot pel tema nens i l’economia. Així que parem a la carretera, ja camí d’Arlés, i dinem dins de l’AC.
 |
| Abadia de Montmajor |
Un cop dinat, ens adrecem a la fastuosa abadia de Montmajor, avui derruïda però amb un majestuós passat. Hi arribem encara amb sol, hem decidit per no cansar més als nens que farem la visita per separat, tornant-nos a l’AC mentre els nens hi van jugant. Jo surto el primer, són les 16.35 i la darrera visita estava prevista per les 16.15. Per tant no hi ha visita. Per fora però, la imatge de la Abadia no ens deixa indiferents. La imatge de la seva silueta retallant el cel blau és extraordinària.
L'abadia de Montmajor és un conjunt monàstic situat sobre el mont Ararat a alguns quilòmetres d'Arles al departament de les Boques del Roine. Construïda a mitjans del segle X sobre una roca envoltada d'aiguamolls per monjos benedictins, la petita abadia de sant Pere estén ràpidament la seva influència sobre Arles i la Provença gràcies a una vasta xarxa de priorats (fins a cinquanta-sis al segle XIII) i al pelegrinatge de la Santa Creu, fundat el 1019, que obtenia nombrosos fidels a la regió. Al segle XI esdevé la necròpoli dels comtes de Provença.
El conjunt de Montmajor està compost d'una ermita (segle XI), d'un monestir de tipus medieval (segle XII), d'una talaia (segle XIV) i d'un monestir clàssic (començament segle XVIII).
Passem la resta de la tarda, aparcats davant de l’Abadia, rentant plats i fent una mica de bugada mentre els nens incansables juguen a fora (tot i el fred) a espases i cavallers.
Quan ja s’ha fet fosc i la solitud de l’aparcament ens envaeix, decidim partir per trobar un lloc una mica més transitat on passar la nit. Descartem Arlés (que visitarem demà) i tornem 4 Km enrere fins al poble de Fontvieille, on optem per un pàrquing a la sortida de la població. Més tard una altre AC ens acompanyarà a passar la nit.
Estona de lectura i pintura, fitxes escolars pel gran, sopar, dutxa pels grans i a dormir.
Passem la resta de la tarda, aparcats davant de l’Abadia, rentant plats i fent una mica de bugada mentre els nens incansables juguen a fora (tot i el fred) a espases i cavallers.
Quan ja s’ha fet fosc i la solitud de l’aparcament ens envaeix, decidim partir per trobar un lloc una mica més transitat on passar la nit. Descartem Arlés (que visitarem demà) i tornem 4 Km enrere fins al poble de Fontvieille, on optem per un pàrquing a la sortida de la població. Més tard una altre AC ens acompanyarà a passar la nit.
Estona de lectura i pintura, fitxes escolars pel gran, sopar, dutxa pels grans i a dormir.
Dijous, 27 de desembre de 2007
Fontvieille – Arlés – Aigües Mortes; 64 Km
Capital de província de l’antiga Roma
Un cop enllestits els quefers matinals, marxem cap a Arlès (capital provincial de l’antiga Roma i més tard ciutat acollidora de grans pintors). Trobem aparcament al costat del Riu Roina (Rhône), entre d’altres AC’s, i força a prop del centre de la ciutat. A peu i amb un fred superb i un aire glacial ens endinsem pels carrers d’Arlès.
Arles: (Arle en català) municipi de França, a la Provença, al departament de les Boques del Roine. El municipi inclou la comarca de la Camarga, el que el fa el més gran de França, amb 759 km2. Té uns 60.000 habitants. Els seus habitants s'anomenen arlatencs en occità i Arlésiens en francès.
Fontvieille – Arlés – Aigües Mortes; 64 Km
Capital de província de l’antiga Roma
Un cop enllestits els quefers matinals, marxem cap a Arlès (capital provincial de l’antiga Roma i més tard ciutat acollidora de grans pintors). Trobem aparcament al costat del Riu Roina (Rhône), entre d’altres AC’s, i força a prop del centre de la ciutat. A peu i amb un fred superb i un aire glacial ens endinsem pels carrers d’Arlès.
Arles: (Arle en català) municipi de França, a la Provença, al departament de les Boques del Roine. El municipi inclou la comarca de la Camarga, el que el fa el més gran de França, amb 759 km2. Té uns 60.000 habitants. Els seus habitants s'anomenen arlatencs en occità i Arlésiens en francès.
 |
| Amfiteatre romà a Arles |
Primer visitem el circ (amfiteatre romà) ara reconvertit en plaça de braus, molt deixat i ... sort que és patrimoni de l’UNESCO. Malaguanyats 5 € que hem pagat els adults per l’entrada. Continuem la visita pels carrers de la ciutat i visitem una exposició de “santons” (figures de pessebre) repartits en tres espais diferents. Ens agrada, doncs moltes figures estan col·locades representant escenes on hi ha moltíssim detalls.
De tornada a l’AC (per dinar) passem per l’oficina de turisme, per poder ubicar el Pont Langlois, pont que Vincent Van Gogh va immortalitzar en un dels seus quadres pintats a Arlès. Aprofitem per fer una pujada als “cavallitos” tradicionals que hi ha a la plaça de l’oficina de turisme.
Un fort i gèlid vent ens acompanya pel costat del Roina fins arribar congelats a l’AC. Dinem a l’AC amb vistes al cabalós riu.
Podria ser d’origen grec i haver-se dit abans Thelina vers el 600 aC. El 535 aC fou ocupada pels celtes sal·luvis que li van donar el nom d'Arelate. Els romans van derrotar els sal•luvis i van conquerir la regió el 123 aC i va formar part de la Gàl•lia Narbonesa. Va fer costat a Juli Cèsar en la seva lluita contra Pompeu i Cèsar hi va construir alguns vaixells per al setge de Marsella, partidària de Pompeu. Victoriós, Cèsar va donar gran part del territori de Marsella a Arelate.
En temps d'August es va convertir en colònia romana amb veterans de la sisena legió (Legio VI Ferrata) que tenia allí la seva seu. Va portar el títol de Colònia Júlia Paterna Arelatensium Sextanorum. Fou una ciutat de certa importància i Constantí la va ampliar mitjançant la construcció d’una ciutat bessona a l’altra banda del riu (la ciutat primera era a la riba esquerra del Roine) i llavors es va dir Constantina.
Ocupada pels francs al segle VI, al segle VII va patir els atacs dels àrabs. El 855 fou la capital del regne d'Arle amb part de Borgonya i Provença. Els atacs àrabs van continuar i s’hi van afegir els normands. El 880, Ricard I va fundar el ducat de Borgonya i el 933 Hug d'Arles va donar el seu regne a Rodolf II, que va ajuntar els dos regnes en un de sol anomenat regne d'Arle i que va existir fins el 1033 quan el títol va passar a l'emperador germànic i el regne de fet va deixar d’existir mentre els feudals governaven els seus petits territoris.
De tornada a l’AC (per dinar) passem per l’oficina de turisme, per poder ubicar el Pont Langlois, pont que Vincent Van Gogh va immortalitzar en un dels seus quadres pintats a Arlès. Aprofitem per fer una pujada als “cavallitos” tradicionals que hi ha a la plaça de l’oficina de turisme.
Un fort i gèlid vent ens acompanya pel costat del Roina fins arribar congelats a l’AC. Dinem a l’AC amb vistes al cabalós riu.
Podria ser d’origen grec i haver-se dit abans Thelina vers el 600 aC. El 535 aC fou ocupada pels celtes sal·luvis que li van donar el nom d'Arelate. Els romans van derrotar els sal•luvis i van conquerir la regió el 123 aC i va formar part de la Gàl•lia Narbonesa. Va fer costat a Juli Cèsar en la seva lluita contra Pompeu i Cèsar hi va construir alguns vaixells per al setge de Marsella, partidària de Pompeu. Victoriós, Cèsar va donar gran part del territori de Marsella a Arelate.
En temps d'August es va convertir en colònia romana amb veterans de la sisena legió (Legio VI Ferrata) que tenia allí la seva seu. Va portar el títol de Colònia Júlia Paterna Arelatensium Sextanorum. Fou una ciutat de certa importància i Constantí la va ampliar mitjançant la construcció d’una ciutat bessona a l’altra banda del riu (la ciutat primera era a la riba esquerra del Roine) i llavors es va dir Constantina.
Ocupada pels francs al segle VI, al segle VII va patir els atacs dels àrabs. El 855 fou la capital del regne d'Arle amb part de Borgonya i Provença. Els atacs àrabs van continuar i s’hi van afegir els normands. El 880, Ricard I va fundar el ducat de Borgonya i el 933 Hug d'Arles va donar el seu regne a Rodolf II, que va ajuntar els dos regnes en un de sol anomenat regne d'Arle i que va existir fins el 1033 quan el títol va passar a l'emperador germànic i el regne de fet va deixar d’existir mentre els feudals governaven els seus petits territoris.
El 1178 Frederic Barba-roja es va fer coronar allí i la ciutat va esdevenir ciutat imperial lliure dirigida per un podesta que nomenava els cònsols i altres magistrats. Es va incorporar com a ciutat lliure al comtat de Provença el 1239. El 1378 l’emperador Carles IV va cedir els drets del regne d'Arle al delfí de França i el regne va deixar d’existir inclòs com a títol. Arle va conservar però la condició de ciutat lliure fins el 1789.
El 21 de febrer de 1888 es va establir a la ciutat el pintor holandès Vincent van Gogh, on hi va pintar uns 300 quadres. El desembre de 1888 es va tallar l’orella a Arle, deixant la ciutat el maig de 1889 per ingressar a l'asil de Sant Rémy-de- Provença.
Després de dinar, rentem els plants i amb l’AC ens en anem a visitar el famós pont. El pont llevadís de fusta immortalitzat pel geni pictòric ens agrada.
El 21 de febrer de 1888 es va establir a la ciutat el pintor holandès Vincent van Gogh, on hi va pintar uns 300 quadres. El desembre de 1888 es va tallar l’orella a Arle, deixant la ciutat el maig de 1889 per ingressar a l'asil de Sant Rémy-de- Provença.
Després de dinar, rentem els plants i amb l’AC ens en anem a visitar el famós pont. El pont llevadís de fusta immortalitzat pel geni pictòric ens agrada.
Passegem una bona estona pels camins del voltant abans
d’emprendre camí cap a Aigües-Mortes, coneixem la zona d’AC’s, assegurem
l’aigua (que ja ens escasseja), podrem dutxar-nos tots i demà al matí
abans de marxar podrem tornar a omplir.
De camí per la N572 parem a St. Gilles, a comprar en un Intermarché i “supervisem” (potser pel futur) una àrea d’AC’s al peu del port que hi ha al canal i que només consta “d’una sani-station”.
Un cop a Aigües Mortes observem que l’àrea està pleníssima i ens hem de conformar amb un petit racó al costat de l’entrada després de buidar i carregar aigua. Tenim però bona vista sobre les muralles i el port. Els nens es passem l’estona jugant amb les espases i la nena pintant. Després a sopar, partides a l’UNO i a dormir.
Divendres, 28 de desembre de 2007
Aigües Mortes – Montpellier - Millas; 202 Km
Un zoo diferent
El nostre despertador privat (el nen més gran) no s’ha despertat fins a 2/4 de 9 i tots a remolc seu.
Després d’esmorzar, arreglar l’AC, buidar i omplir marxem cap a Montpellier, amb moltes feines trobem el camí dins la ciutat, que ens ha rebut amb esplendoroses construccions, moderna i altiva. Un tramvia multicolor recórrer els seus principals carrers. Ens apuntem la ciutat per a una futura visita, doncs avui només tenim prevista la visita del seu zoològic i del complex Amazonia.
De camí per la N572 parem a St. Gilles, a comprar en un Intermarché i “supervisem” (potser pel futur) una àrea d’AC’s al peu del port que hi ha al canal i que només consta “d’una sani-station”.
Un cop a Aigües Mortes observem que l’àrea està pleníssima i ens hem de conformar amb un petit racó al costat de l’entrada després de buidar i carregar aigua. Tenim però bona vista sobre les muralles i el port. Els nens es passem l’estona jugant amb les espases i la nena pintant. Després a sopar, partides a l’UNO i a dormir.
Divendres, 28 de desembre de 2007
Aigües Mortes – Montpellier - Millas; 202 Km
Un zoo diferent
El nostre despertador privat (el nen més gran) no s’ha despertat fins a 2/4 de 9 i tots a remolc seu.
Després d’esmorzar, arreglar l’AC, buidar i omplir marxem cap a Montpellier, amb moltes feines trobem el camí dins la ciutat, que ens ha rebut amb esplendoroses construccions, moderna i altiva. Un tramvia multicolor recórrer els seus principals carrers. Ens apuntem la ciutat per a una futura visita, doncs avui només tenim prevista la visita del seu zoològic i del complex Amazonia.
 |
| Espai Amazonia |
Finalment a 2/4 de 12 trobem el zoo i aparquem. Entrem sense cues a l’Amazonia, el nou espai sobre l’Amazones inaugurat durant el mes de juny d’aquest any. És a diferència del zoològic un espai de pagament (5 € els adults i 2’50 € només el nen gran). Ens agrada.
Hi veiem piranyes, tucans, serps, peixos ... .
A continuació passegem pel zoològic, un gran espai al mig d’un bosc, un espai creat per passejar tranquil•lament mentre s’observen els diferents animals.
Veiem òrix, dromedaris, lèmurs, micos, cangurs, rinoceronts ... i finalment un lleó i tres lleones com a colofó a la visita. Molt amè.
Dinem a l’AC, doncs al zoo no hi ha res més que entrepans de pernil dolç i formatge. De postres però hem anat a comprar creps de xocolata.
A continuació passegem pel zoològic, un gran espai al mig d’un bosc, un espai creat per passejar tranquil•lament mentre s’observen els diferents animals.
Veiem òrix, dromedaris, lèmurs, micos, cangurs, rinoceronts ... i finalment un lleó i tres lleones com a colofó a la visita. Molt amè.Dinem a l’AC, doncs al zoo no hi ha res més que entrepans de pernil dolç i formatge. De postres però hem anat a comprar creps de xocolata.
Decidim anar tirant i començar a desfer el camí cap a casa. Així que, com s’acostuma a dir ... carretera i manta. Tardem gairebé 40’ a atrapar l’A9, doncs des de la sortida del zoo fins a l’entrada a l’autopista es fa per una variant que es fa interminable.
Ja a prop de Perpinyà m’adono que anem justets de gasoil. Agafem la sortida 42 direcció a Prades i Andorra. L’agulla segueix baixant i no hi ha cap sortidor a la vista. Agafem la nacional i res de res. Després del poble d’ El Soler veig un rètol a l’altre costat de l’autovia d’un supermercat amb benzinera. Ja que l’autovia té mitjana fer el canvi de sentit es fa impossible. Al final seran 12 neguitosos quilòmetres (6+6) fins arribar a fer benzina. Aprofitem per fer algunes compres al “super” i decidir que passarem la nit al poble de Millas, el proper que hi ha.
Trobem un pàrquing només entrar i allà ens aturem. Mentre fem el sopar i els nens llegeixen i pinten jo surto a fer el reconeixement perceptiu de l’entorn.
Dissabte, 29 de desembre de 2007
Ja a prop de Perpinyà m’adono que anem justets de gasoil. Agafem la sortida 42 direcció a Prades i Andorra. L’agulla segueix baixant i no hi ha cap sortidor a la vista. Agafem la nacional i res de res. Després del poble d’ El Soler veig un rètol a l’altre costat de l’autovia d’un supermercat amb benzinera. Ja que l’autovia té mitjana fer el canvi de sentit es fa impossible. Al final seran 12 neguitosos quilòmetres (6+6) fins arribar a fer benzina. Aprofitem per fer algunes compres al “super” i decidir que passarem la nit al poble de Millas, el proper que hi ha.
Trobem un pàrquing només entrar i allà ens aturem. Mentre fem el sopar i els nens llegeixen i pinten jo surto a fer el reconeixement perceptiu de l’entorn.
Dissabte, 29 de desembre de 2007
Millas – Belesta – Prades – Mont-Louis - Saillagouse; 87 Km
El Canigó
Ens hem tornat a llevar tard. Ben bé a les 9. He anat a comprar el pa i hem esmorzat. Després, els nens i jo hem sortit a jugar una estona a un parc proper.
Hem partit a mig matí cap a Ille-sur-Tet, per arribar-nos a Belesta on hi ha un museu de la prehistòria. Per una carretera estreta i força sinuosa arribem al poble i desprès d’aparcar l’AC amb alguna dificultat per la manca d’espai sortim caminant fins al museu.
El Canigó
Ens hem tornat a llevar tard. Ben bé a les 9. He anat a comprar el pa i hem esmorzat. Després, els nens i jo hem sortit a jugar una estona a un parc proper.
Hem partit a mig matí cap a Ille-sur-Tet, per arribar-nos a Belesta on hi ha un museu de la prehistòria. Per una carretera estreta i força sinuosa arribem al poble i desprès d’aparcar l’AC amb alguna dificultat per la manca d’espai sortim caminant fins al museu.
 |
| Les Orgues |
Belesta és un poble molt petit, apinyat en una muntanya i amb forts pendents en els seus estrets carrers.
El Museu ens rep amb un cartell de tancat que no esperàvem i un cop superat el desencís marxem cap a Prades. Abans però ens aturem a observar des d’un mirador unes curioses construccions naturals anomenades Orgues.
A ¾ d’1 arribem a Prades, ens quedem a l’AC a pintar mentre fem el dinar i deixem la passejada per després. A mig coure he canviar la bombona ... i la francesa funciona. En acabar de dinar sortim a passejar. El poble ens decepciona enormement, només una mica d’atractiu en té l’església i una font que perd aigua. Marxem un xic decebuts i ens aturem al costat de l’estació de Villefranche-de-Conflent, on ens hi estarem molta estona jugant a futbol. Quan comença a fosquejar, cap a 2/4 de 6 marxem. Aquest poble té més encant (ens queda per a una altra visita), situat dins una muralla excel•lentment fortificada.
Ens espera una carretera de corbes i més corbes fins arribar a Mont-Louis. Busquem l’àrea d’Ac’s de les pistes d’esquí, on finalment només podrem buidar i no pas omplir. Comentar que hi ha força neu i fa molt fred. Desistim i marxem cap a Saillegoussa.
Busquem el càmping Cerdà, tampoc hi ha sort i finalment ens aturem a l’àrea municipal que a diferència del que es deia per internet està oberta. Una fitxa comprada al bar del davant ens ha de donar l’aigua per dutxar-nos. Ho fem amb aigua vella i omplirem i buidarem demà al matí.
A ¾ d’1 arribem a Prades, ens quedem a l’AC a pintar mentre fem el dinar i deixem la passejada per després. A mig coure he canviar la bombona ... i la francesa funciona. En acabar de dinar sortim a passejar. El poble ens decepciona enormement, només una mica d’atractiu en té l’església i una font que perd aigua. Marxem un xic decebuts i ens aturem al costat de l’estació de Villefranche-de-Conflent, on ens hi estarem molta estona jugant a futbol. Quan comença a fosquejar, cap a 2/4 de 6 marxem. Aquest poble té més encant (ens queda per a una altra visita), situat dins una muralla excel•lentment fortificada.
Ens espera una carretera de corbes i més corbes fins arribar a Mont-Louis. Busquem l’àrea d’Ac’s de les pistes d’esquí, on finalment només podrem buidar i no pas omplir. Comentar que hi ha força neu i fa molt fred. Desistim i marxem cap a Saillegoussa.
Busquem el càmping Cerdà, tampoc hi ha sort i finalment ens aturem a l’àrea municipal que a diferència del que es deia per internet està oberta. Una fitxa comprada al bar del davant ens ha de donar l’aigua per dutxar-nos. Ho fem amb aigua vella i omplirem i buidarem demà al matí.
Sopem, ens dutxem i a dormir.
Diumenge, 30 de desembre de 2007
Saillagousse – Puigcerdà - Saldes; 61 Km
L’encant del llac glaçat
El sistema de la fitxa funciona i enllestim amb celeritat. Tornem a aparcar l’AC i sortim a passejar pel poble, doncs hi ha un petit mercat, on comprem una llonganissa de ceps. A mig matí sortim cap a Puigcerdà. Parem abans d’arribar-hi, a carregar “Danets” al Champion de Bourg-Madamme i més tard al Champion de Puigcerdà, per fer la darrera compra abans d’arribar a Maçaners pel cap d’any.
Després de la compra una estona d’esbarjo al parc infantil que hi ha al Parc de Puigcerdà i una passejada sota el sol tot observant el glaçat llac.
Diumenge, 30 de desembre de 2007
Saillagousse – Puigcerdà - Saldes; 61 Km
L’encant del llac glaçat
El sistema de la fitxa funciona i enllestim amb celeritat. Tornem a aparcar l’AC i sortim a passejar pel poble, doncs hi ha un petit mercat, on comprem una llonganissa de ceps. A mig matí sortim cap a Puigcerdà. Parem abans d’arribar-hi, a carregar “Danets” al Champion de Bourg-Madamme i més tard al Champion de Puigcerdà, per fer la darrera compra abans d’arribar a Maçaners pel cap d’any.
Després de la compra una estona d’esbarjo al parc infantil que hi ha al Parc de Puigcerdà i una passejada sota el sol tot observant el glaçat llac.
Un cop a Maçaners ens instal·lem a l’era dels veïns dels nostres amics on passarem els dies que quedem fins a l’entrada al nou any. Una entrada d’any que rebrem com ja va sent tradicional amb una enorme foguera fins ben entrada la nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada